«Fixa’t en aquesta figura», em diu l’Anton Monner. És un maia amb un penis ben gran. «Per aquí passava el camino de Santiago i calia animar i proporcionar fortalesa als cansats viatgers perquè continuessin la ruta caminant», m’explica l’Anton. Sorprèn aquesta temàtica en un edifici religiós, i no pas menor. És el principal edifici religiós de Gandesa, l’església de la Mare de Déu de l’Assumpció, romànica, reformada i ampliada posteriorment. En una reforma, al segle xvii, se’n va canviar l’orientació (l’església romànica es trobava de cara a la meca, i l’actual està orientada de nord a sud; la portalada està al nord). A més, aleshores, el temple es va fer més alt i se li va afegir un majestuós campanar.

Sorprèn també que la figureta de pedra sigui un maia. No és l’únic element «precolombí» que hi ha en aquesta portalada. S’hi veuen també clarament panotxes de blat de moro (panís, en diuen aquí). «Se sap que aquesta portalada la va construir l’Orde del Temple l’any 1220, molt abans, doncs, del «descubrimiento» d’Amèrica. Això demostra que el “descubrimiento” és una falòrnia més dels castellans», remarca Monner, cronista de Gandesa, que ha estat regidor de l’Ajuntament i fundador del Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre. «Al segle XIII els templers ja coneixien Amèrica. Hi anaven a buscar plata per pagar les creuades», sosté Munner.

La portalada de l’església de Gandesa és formada per un conjunt d’arquivoltes sostingudes sobre columnes i capitells. És similar a la de la Seu Vella de Lleida i a la de la catedral de València. Però la de Gandesa, que ara tinc davant, és, de les tres, la que conté més riquesa escultòrica. Té una gran diversitat d’imatges, humanes, animals, vegetals i geomètriques. Aquesta portalada és especialment elogiada al llibre «A peu per la Terra Alta», de Josep Maria Espinàs. De Gandesa, Espinàs diu que «el primer que volem veure és la vila antiga, on l’església arxiprestral té una peça que val per totes, l’esplèndida portalada romànica».

«La Terra Alta és ben poc coneguda pels catalans que no hi han fet la guerra. He de dir d’entrada que jo no hi he anat per recordar uns fets tràgics, que no he viscut, ni per investigar res sobre la batalla de l’Ebre, que ja ho han fet historiadors i gent preparada. Hi he anat amb el mateix esperit dels viatges precedents per altres terres: aproximar-me a una realitat actual, a una gent, uns pobles, uns paisatges dels quals no tenia cap coneixement vital, i ben poca informació escrita», va escriure Espinàs a «A peu per la Terra Alta», el quart volum de la col·lecció «A peu per...» d’aquest «caminant de vocació», en paraules seves. Abans havia publicat sengles llibres sobre el Pallars i l’Aran, el Priorat i la Segarra. I després continuarà fent-ne un munt de la col·lecció «A peu per...», pels Països Catalans i per la península ibèrica.

Espinàs cercava especialment zones poc turístiques per a les seves caminades, i establia converses amb gent de la terra que rarament eren entrevistats. Així, la Terra Alta li encaixava molt bé. Aquesta era una zona deixada de la mà de Déu. Tot anant cap a l’església, al terra d’un carrer, en una tapa rodona de ferro de claveguera, hi he llegit: «Regiones devastadas. Año 1953». Gandesa va incloure’s dins d’aquesta iniciativa del franquisme per reconstruir els indrets que havien quedat més malmesos per la Guerra Civil. Al llarg de la història ha estat derruïda un munt de vegades.

Des que va venir-hi l’Espinàs, a finals de la dècada de 1980, el turisme no ha parat de créixer. Els allotjaments de turisme rural i la via verda de la Val de Zafán -que permet recórrer amb bici un antic traçat de tren- han dinamitzat força la comarca.

També ens acompanya Baptista Altadill, nonagenari gandesà. Amb en Baptista i l’Anton fem un recorregut, que comença a la plaça de l’Església, on som ara -quina meravella els porxos! («perxes», en diuen aquí) i al carrer Miravet. Ens aturem davant d’una casa antiga d’aquest carrer. «Aquí hi residien els Sunyer», em diu en Baptista. Aquest cognom m’és familiar: el «tinc» al meu arbre genealògic. Hi vivia la mare de Ramon Serrano Suñer, cunyat del dictador Francisco Franco, que es va castellanitzar el cognom matern. «I aquesta era la casa de mossèn Manyà», diu l’Anton una mica més enllà. Espinàs descriu molt bé qui era aquest teòleg i autor de molts llibres de filosofia i història. «Devia ser un personatge extraordinari, amb tanta independència personal que, d’una banda, li van oferir un lloc en una candidatura de la Lliga, durant la República, i de l’altra durant la guerra va ser detingut, com a sacerdot, però el prestigi que tenia entre la gent d’esquerra va fer que l’alliberessin. I, d’amagat, va continuar dient missa», diu Espinàs. «Era canonge de Tortosa, i al llarg de tot el franquisme va fer una defensa molt rotunda de la llengua catalana, i com a premi va tenir els bisbes en contra, que el van arraconar tant com van poder», afegeix Espinàs.

Gandesa sempre ha estat un nus de camins. Tot caminant, l’Anton me’n dona detalls: «Ja hi coincidien, a l`època romana, la via Edetària, que anava de Saragossa a Tortosa, i la Via Augusta, que enllaçava Tarragona amb València. Situada al centre d’un l’altiplà, Gandesa ha estat històricament el distribuïdor de les rutes que articulen Catalunya, el País Valencià i l’Aragó».

M’agraden els noms dels carrers que els defineixen. És el cas del Carrer Sense Sol, per on passem. És un carrer estret, esclar. També va despertar l’atenció d’Espinàs («A la Terra Alta l’ombra pot ser vida», diu l’escriptor). Després de veure alguns antics palaus que s’han conservat ens dirigim a dos elements patrimonials del poble de visita imprescindible: el celler cooperatiu i el Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre. Dissenyat per Cèsar Martinell, el celler continua actiu al mateix edifici. «A la guerra civil, unes bombes van foradar-ne el sostre, però per sort no van explotar. Durant anys hi havia incrustada força metralla a les parets», m’explica en Baptista. Així que ens dirigim al museu -que va néixer d’una petita exposició de material de guerra recuperat, que ha anat creixent-, en Baptista s’atura un moment. M’agafa pel braç i em diu: “No l’he visitat mai; no em ve de gust entrar-hi”. Ho entenc perfectament: ell va néixer en plena guerra civil. «El metge no ha pogut venir», van dir-li a la mare. Era el metge que havia d’ajudar-lo a néixer. El que no li van dir és que l’havien assassinat aquella nit. Més de 30 gandesans van ser assassinats (entre els quals l’avi matern de l’Anton). El dia del naixement d’en Baptista, doncs, el 13 de setembre del 1936, és un dels més tristos de la capital de la Terra Alta. Baptista Altadill va tenir força relació professional amb Joan Perucho, escriptor, que va fer de jutge comarcal a Gandesa, i també n’ha deixat testimoni literari.

Avui m’allotjo a Bot, que no és gaire lluny de Gandesa. Podria anar-hi caminant, com l’Espinàs, però demà m’espera un altre indret, i un altre reportatge. Els habitants de Bot no van quedar contents del llibre «A peu per la Terra Alta» perquè l’autor no els considerava bons amfitrions. Espinàs va comentar que en el seu recorregut per la comarca va deixar de banda Arnes i Bot: «el primer perquè m’hauria obligat a desviar-me massa i el segon perquè ja em van avisar que no hi podia ni sopar ni dormir».

«Qui va informar Espinàs no coneixia Bot, o hi va passar al migdia o a la tarda. Aquí es llevaven ben d’hora ben d’hora per anar a treballar el camp, i «pac a casa», a fer migdiada llarga», em comenta el responsable de l’hotel Can Josep, on m’hostatjo. «Bot és el poble de la Terra Alta que ha perdut més població. La principal raó és el tancament de l’estació del tren», m’explica. A l’hotel Can Josep també va hostatjar-se Javier Cercas per fer el llibre «Terra alta», amb el qual va obtenir el Premi Planeta. És un llibre que no ha deixat indiferent als terraltencs. El responsable de la llibreria Art Moble, de Gandesa, me’n diu alguns retrets. «No el recomano gens. Cercas no va parlar amb tothom qui havia de parlar. Per conèixer bé una història has de parlar amb diferents fonts».