"Aquest és el primer llibre de Jaume Cabré que considero que ja és una obra mestra. Els que ha publicat després tots ho són", em diu Tòfol Trepat, que ha estat professor de geografia i història i catedràtic de la Universitat de Barcelona.

Es refereix a Fra Junoy o l’agonia dels sons. L’ha llegit moltes vegades, potser una desena (una proesa en una societat en què els índexs de lectura no estan per tirar coets). "En la primera lectura em va interessar sobretot la trama, que t’atrapa, i a més té un final obert. I en cada nova lectura gaudeixo d’elements que vaig descobrint", m’explica.

S’ha llegit tots els llibres de Jaume Cabré, en Tòfol. "M’encanta el que escriu, tot i que sempre és força pessimista", comenta. Tots dos es coneixen des de l’adolescència. Aleshores van forjar una bona amistat, que s’ha anat enfortint amb els anys. En Tòfol explica que Cabré tarda uns quants anys a fer una novel·la, ja que és molt meticulós. Posa de manifest que assoleix l’excel·lència en "el retrat dels personatges, la trama i la riquesa de la llengua". "La seva no és literatura d’entreteniment, no, sinó de Nobel", assegura mentre em mostra un exemplar de Fra Junoy... amb tot de post-its: ha seleccionat pàgines que li agraden especialment.

"D’aquesta novel·la també em va interessar que quasi tota passa en un monestir, concretament de monges cistercenques, que viuen en la pobresa absoluta", diu. "Viuen d’una manera inhumana, amb una interpretació del cristianisme errònia, de sacrifici i d’extrema penitència". Fins i tot renuncien a la música. Només canten les vespres del diumenge. I desafinen molt!

"En Jaume va treballar dos anys a Vila-real, a finals del franquisme, i imagino que aleshores devia conèixer el monestir de Benifassà, on està ambientada aquesta novel·la", comenta en Tòfol. No és la primera obra que Cabré situa en un cenobi. L’antic monestir benedictí romànic de Sant Pere del Burgal (Escaló, Pallars Sobirà) és l’escenari d’alguns dels episodis més rellevants de Jo confesso, també de Jaume Cabré.

Fa vida espartana, Jaume Cabré. Abans que es dediqués plenament a escriure, per poder-se guanyar les garrofes, es llevava a les 4 de la matinada per anar a Mercabarna. Però les monges de la novel·la encara fan vida més espartana: "La prudència i la decorositat obliguen que mai, d’ençà que una dona és admesa sota aquestes parets, resti desvestida en la totalitat del cos. Els actes higiènics dels banys es realitzen inexcusablement vestides amb la camisa de bany" (Fra Junoy o l’agonia dels sons). "Les monges no tenen cofres, caixes o armaris tancats amb clau perquè la nostra pobresa ens obliga a no conservar ni tan sols secrets" (Fra Junoy o l’agonia dels sons).

"La Ràpita és pobra fins a la mort. I per no haver-hi, tampoc no tenen música" (Fra Junoy o l’agonia dels sons). Cal precisar que Cabré rebateja Santa Maria de Benifassà amb el nom de la Ràpita.

Pel fet que és absent, paradoxalment, la música és un dels grans elements de la novel·la. El protagonista, Fra Junoy, un organista relegat a confessor del monestir, acusat injustament d’heretgia, vici i corrupció, pateix moltíssim perquè la música és una de les seves més grans riqueses espirituals.

La música és molt habitual en la literatura de Cabré. "En Jaume ha confessat moltes vegades que voldria haver sigut músic. Toca el violí bastant bé", comenta Trepat. "Sempre que escriu es posa música de fons. Jo no. En això som ben diferents", m’explica Tòfol Trepat, músic de jazz. Ha estat pianista de la Locomotora Negra, formació musical que acaba de plegar després de 50 anys d’una excel·lent trajectòria. I té el do de l’oïda absolut.

"A mi m’hauria agradat ser monjo", diu en Tòfol amb un somriure. I m’explica que no és gaire de viatjar. "Ja veig que no t’apuntes a venir al monestir de Benifassà". "No, és lluny!" Al cap d’uns dies hi faig cap. Es troba al País Valencià, a tocar de Catalunya, en un lloc ben solitari. S’hi accedeix des de la Sénia. 

Una carretera completament recta, flanquejada per xiprers, que descendeix, em du fins a l’entrada. Veig més d’un senyal que avisa que els drons hi estan prohibits. Normal, sent un centre de clausura. Però seguint la carretera cap a Fredes s’obté una bona vista aèria del conjunt (si hi aneu, tingueu en compte que és difícil aturar el cotxe en aquesta carretera que serpenteja).

"Solo se visita iglesia jueves de 13 a 15 h". Sí, ja m’havia informat d’aquest horari tan estricte. Avui som dijous a les 13 h. Em rep una amabilíssima monja, que ja m’esperava. De seguida m’obsequia amb un CD de cançons cantades per les monges. "Quantes monges sou, aquí?", li pregunto. "Set monges... i dues més que vindran", em diu. "I dos monjos". Un monestir tan gran per a tan poca gent, penso. Entrem a l’església, sòbria i diàfana, més aviat fosca. Un dels principals elements escultòrics que hi ha és sant Bru, fundador dels cartoixans. Un enreixat separa els monjos (la zona principal, on hi ha l’altar) de les monges (la zona de la nau central). A la zona d’elles penja la corda per tocar la campana, que arriba quasi fins a terra. Tot seguit anem fins a una zona on hi ha una torre que el temps ha anat desmanegant. Està en dependències no visitables i m’envaeix la sensació, no sé per què, que molesto.

Mostro a la meva amfitriona un exemplar de Fra Junoy... "De quina època és?", em pregunta. Ja veig que no el coneix gens. Tinc la impressió que associa el món dels llibres a escriptors antics, d’altres temps. "És viu! És un dels grans de la literatura catalana actual!", li dic.