Dalt del campanar de la catedral de Girona gaudeixo d’una magnífica vista de 360 graus d’aquesta ciutat. Hi veig uns quants campanars veïns i un contínuum de teulades i terrats, tan sols partit pel riu Onyar, que baixa mandrós.

 Es pot pujar fins a aquesta alçada des del segle XVIII (abans el campanar era més baixet). Em guia en Gustau Torres, fill de campaners, per recórrer els espais de la novel·la «Josafat», de Prudenci Bertrana.

M’imaginava que en Gustau seria un senyor gran, sorrut, però és un xicot jove i alegre. Ell és el responsable administratiu de tot el conjunt de la catedral, inclòs el museu, que acull peces extraordinàries, com ara el Tapís de la Creació.

"Veus aquests suports de ferro en aquesta finestra? –em diu–. Aguantaven una campana. Se’n van llençar unes quantes cap avall durant la Guerra Civil, per fer-ne armes o munició", m’explica. "Els anava millor que ja estiguessin esberlades per transportar-les i fondre-les". La Guerra Civil va impactar, esclar, en aquesta catedral, com va fer-ho a tot el patrimoni eclesiàstic del país. Curiosament, en una paret d’un lloc no visitable encara es pot llegir "Visca la República", i la data de 19 de juliol del 1936.

Mirant cap a França, tenim als nostres peus el barri de Sant Feliu. "Quan jo era petit era un niu de droga i de prostitució. «No vagis al carrer de la Barca», que es troba en aquest barri, em deia la mare!". Ara és d’allò més tranquil.

Amb en Gustau hem pujat un munt de graons per arribar al capdamunt del campanar. De baixada –sembla que hi hagi menys graons– ens aturem a una estança situada a mitja alçada. El meu amfitrió em diu que em fixi en unes pedres de dimensions considerables –més grosses que una pilota de futbol-, que tenen un ganxo a la part superior –per subjectar-les amb una corda–. Aquestes pedres eren els contrapesos que feien anar el rellotge del campanar. Anaven baixant a poc a poc, i calia evitar que toquessin el terra. Mitjançant unes politges el campaner les havia de pujar fins a tocar la volta del sostre.

Tot seguit, en una tauleta que té, en Gustau posa el so de l’antic rellotge de les campanes de la catedral. Tic, tic, tic... És aquí, amb una pedra com aquesta, sentint aquest mateix so, on Josafat comet un assassinat (no dic com ni de qui per als qui encara no heu llegit el llibre; tampoc dic com es desfà del cadàver; cadavre, en diu; a la novel·la hi ha unes quantes paraules en català d’altres temps, però no «molesta» sinó que et situa a l’època, l’any 1906).

"Veus aquesta taula? Era de casa, de quan jo era petit", em diu en Gustau. "Era la meva taula d’estudi. Però jo no era gaire bon estudiant». «No m’enganyes, oi? No siguis modest», li dic. "Mentir és pecar...". "Vaig tenir la sort d’interessar-me pel patrimoni". 

Caminem ara pel trifori, un passadís situat entre la volta del sostre i el paviment amb vistes a la nau central, que la rodeja completament. Pot provocar vertigen passar-hi. El trifori és un dels espais que trobo més singulars i encisadors de la catedral. Des del trifori es penjaven tapissos, teles... Divendres Sant calia tapar-los tots perquè només es veiés la imatge de Crist crucificat. Encara es veuen uns quants ganxos de ferro.

"Què me’n dius de la polseguera que va aixecar Josafat? Molts la van considerar irreverent", li dic. "La relació passional entre els dos protagonistes es du a terme en espais que no són «litúrgics»", em respon Gustau Torres, que ha llegit uns quants cops aquest llibre. Considera que és una obra molt ben feta, i que descriu molt fidelment la catedral.

Bertrana no diu en cap moment que l’escenari on transcorre l’acció de Josafat és la catedral de Girona, sinó una església, que bateja amb el nom de Santa Maria. Però la descripció detallada que en fa no deixa cap dubte que és on som ara. Un tast: "L’església de Santa Maria era una massa enorme, sense esveltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havia durat segles. Gòtica en son interior, tenia la fatxada barroca, la qual, amb ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numulítica desgastades pel temps i la intempèrie, oferia cert aspecte trist i desolat". (Josafat).

En Gustau em du fins a una zona situada damunt de la nau central que no es visita habitualment. És un espai magnífic, que té per sostre unes voltes. "Estem caminant per sobre la nau gòtica més gran del món", diu. Ens trobem a uns 35 metres d’alçada respecte al terra de la catedral. "Aquest espai era ple de runa, i ja veus que ara és completament buit. És una cambra d’aire; permet que l’edifici respiri", em diu mentre agafa una petita fusta que, com si fos un tap de cava, tapa un forat, a través del qual veiem l’església, just a sota nostre. Finalment sortim de la zona no visitable per una capella on hi ha una pila baptismal, tot passant per una porta mig amagada per un banc, que ens cal apartar.

De petit, en Gustau ja corria per tots els racons d’aquest temple. Jugava a fet i amagar, gaudia amb prismàtics de la gran bellesa dels vitralls... I esclar, ajudava la mare a tocar les campanes. La corda d’una de les campanes el feia pujar fins ben bé dos metres d’alçada! Encara ara hi ha unes quantes cordes penjants per tocar les campanes. Venen ganes d’estirar-les, però són decoratives. Ja no s’estira cap corda per fer sonar les campanes; ara es fa digitalment. "Està tot programat?", li pregunto. "Sí. Però de tant en tant es fan repics per a ocasions especials. Per exemple, se’n van fer quan l’equip de futbol del Girona va pujar a primera divisió", explica en Gustau. I em recorda que temps enrere el sou del campaner en part el pagava la ciutat i en part el Capítol (organisme que té al càrrec el culte i l’administració de la catedral). La gent no tenia rellotge, i les campanes eren fonamentals, entre d’altres coses perquè eren la referència horària de la ciutat. Sense les campanes, la gent no tocava ni quarts ni hores.