"Estem terriblement sols. Terroríficament sols. Per més que sempre tinguem gent al voltant. I mai ningú no t’entendrà del tot ni sabrà del tot qui ets", em comenta Carlota Gurt, autora de Sola, el títol de la seva primera novel·la (i l’última paraula del llibre). És una obra que va escriure al mateix temps que el recull de contes Cavalcarem tota la nit (Premi Mercè Rodoreda 2019).

"La solitud és una emoció. Pots estar envoltat de gent i sentir-te sol", diu la Carlota. "L’adorem quan no la tenim i la detestem quan és sobrevinguda, imposada, «inescapable»", explicita. I subratlla que en anglès tenen dues paraules diferents per referir-se a la solitud, i que és una llàstima que en català no les tinguem: lonely (sentir-se sol) i alone (estar sol).

"El ritme de vida que molts portem, amb tantes coses que «hem de fer», sempre empenyent... no ens permet adonar-nos que estem sols", diu la Carlota. "Al llarg de la vida tens moments en què et trobes ben acompanyat, amb sort. Però quan mors, mors sol", assevera. "Et sents sola, doncs?", li pregunto. "Habitualment, sí. Però ja està bé així", em respon. "M’agrada, per exemple, passejar pel bosc sola", confessa. "Les úniques persones que em coneixen són els meus fills –diu–. Sempre els intento tenir apartats del circ literari". Avui no els ha dut, la Carlota. Ha vingut sola.

Som a l’ermita de Santa Caterina, situada al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, on es va ambientar Solitud, de Víctor Català, que va servir d’inspiració de Sola (tot seguit ho expliquem). La Carlota hi ha vingut sovint. També hi venien els seus pares, a buscar bolets, m’explica. 

Sola és un compte enrere trepidant. Tot i que la solitud és un dels temes que hi apareixen de cap a cap, no és el principal (no farem espòiler: cal llegir l’obra per saber-ho). Sense afany de revelar el fons d’aquest llibre, d’una prosa molt viva, l’argument és el següent: la Mei, després que l’acomiadin de la feina i immersa en l’apatia matrimonial, s’instal·la a la casa del bosc de la seva infantesa per estar sola i escriure una novel·la, protagonitzada per la Mila. El nom és el mateix que el de la protagonista de Solitud, de Víctor Català. De fet, Sola pot considerar-se un remake de Solitud. Fins i tot té algunes frases literals.

"Havia llegit Solitud a COU, i a la carrera, quan estudiava audiovisuals, en un treball que havíem de fer a l’assignatura de llengua catalana vaig triar Solitud. Mira que és espès... però té una força! És la força d’un alliberament, de l’alliberament d’una dona", diu Carlota Gurt. "Una de les idees que vaig tenir quan vaig començar la novel·la va ser escriure Solitud a l’inrevés: una persona de camp que se’n va a viure a la ciutat, i anomenar-la Multitud. La solitud del bosc és aïllada, però a la ciutat també estem aïllats", explica.

Entrem, per darrere l’ermita, a un petit pati amb un pou. Sense un pou i una bassa aquí no hi havia res a fer. Pugem per unes escales que tenen una barana de ferro molt ben feta, imagino que per un artesà "dels d’abans". "El meu avi era ferrer. Feia coses boniques, com aquesta", diu la Carlota.

A l’església ens saluda amablement una dona, la Montserrat, que s’encarrega del manteniment. Està desinfectant: eliminant uns bitxets. Ens convida a entrar a les entranyes de l’edifici, on hi ha uns quants elements que "diuen" coses d’abans, com una part d’un molí d’oli. "La muntanya era plena d’oliveres", ens diu Montserrat Viaplana. També hi ha una creu grega, que s’ha trobat a l’exterior.

La Carlota escriu "des de sempre". "De petita feia un diari. Fins al dia que em vaig adonar que la família el llegia, «Nena, t’han desvirgat». Em van prohibir totes les meves amistats, menys una. Llavors vaig passar-me a la poesia. Així explicava les coses que em passaven sense que les entenguessin", explica. "Un dia vaig donar un dels meus poemes a un company de la uni. No me’n va fer cap comentari. Era un bon amic. Als altres els importem una merda", afegeix.

Som ara a la gran esplanada de davant de l’ermita, que s’omple a vessar cada any per l’Aplec de Santa Caterina (que se celebra el diumenge anterior al 25 de novembre). "Jo soc la petita de cinc germans, i crec que em van desatendre una mica", m’explica. Sol passar amb els benjamins. "Viatjàvem molt per països de parla alemanya; el pare era molt «germànic»: tot ho tenia programat, sempre volia màxima puntualitat... Érem una bona colla: venien els nòvios dels germans. Visitàvem esglésies i cementiris. El pare era d’esglésies i la mare de cementiris".

"Què té d’autobiogràfic Sola?" "Buf, aquesta pregunta em fa molta mandra. Tots els llibres tenen alguna cosa de l’autor. Escrius normalment de les coses que et preocupen", diu.

Fem una última llambregada a l’entorn, presidit pel castell del Montgrí. "Hi has pujat?", li pregunto. "No, mai". "Doncs val molt la pena!" És un castell inacabat. I té una bona vista de l’ermita. Esclar: des de l’ermita també hi ha una bona vista del castell.