El monument de Colom al capdavall de la Rambla s’ha d’enderrocar. No ho dic jo, no. Ho va dir Josep Pla, a qui li agradava opinar -i pontificar-, no només descriure amb tot detall el que observava. També trobava horribles la Sagrada Família i el Palau de la Música Catalana. Aquesta va ser la resposta de Pla quan, en una entrevista a Ràdio Barcelona, li van preguntar: “Què sobra a la Barcelona d’avui?” “El primer que jo tiraria a terra a Barcelona és el monument a Colom, que representa un anacronisme de tipus anàrquic, tan contrari a l’arquitectura de la part baixa de la ciutat. Jo tiraria a terra aquest monument tan desgraciat. És un tòpic del segle passat que ja està completament superat”.

He quedat amb en Xavier Pla als peus del monument de Colom. D’aquest element fet amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, sempre m’ha sorprès que Cristòfor Colom assenyala cap al mar, més aviat cap a l’Àfrica, i no pas cap a Amèrica, la terra que es diu que va conquerir. Però no és aquest, el motiu pel qual Pla l’abomina. S’hauria sumat a l’onada -més que discutible- de defenestrar tota icona que té a veure amb la "colonització" d’Amèrica? Crec que no.

 El Xavier es diu Pla de cognom, però no té relació familiar -si més no pròxima- amb l’escriptor empordanès. La vinculació amb ell s’explica per unes altres coses: el captiva la llengua i l’estil que empra i li interessa què explica. Xavier Pla és l'autor de l’extraordinària biografia de Josep Pla, Un cor furtiu, en què revela els avatars d’una vida pròdiga en vicissituds -les amistats, les complicacions polítiques, les relacions amoroses, l’espionatge i el contraespionatge i tantes i tantes coses més- i ens convida a reviure des de dins els moments més crucials de la història de Catalunya, d’Espanya i d’Europa al llarg del segle xx.

Els pares de Josep Pla tenien un pis llogat al carrer Mallorca. Ell s’hi estava allotjat -amb el seu germà Pere- mentre estudiava dret a la Universitat de Barcelona. Tenien una minyona que els feia el menjar i es cuidava de tot. Quin luxe, oi?. A les nits, per distreure’s o potser perquè tenia insomni, Josep Pla "s’escapava" per passejar pel centre de la ciutat: rondava pel passeig de Gràcia i sobretot per la Rambla.

"A Josep Pla li agradava molt el port. Li agradaven els ports de totes les ciutats. Per això li agradava Marsella, Gènova, Nàpols, Palerm...", m’explica el Xavier. "Els vaixells, sobretot, m’encantaven. Davant dels seus innombrables detalls quedava embadalit. Tota la meva vella passió per la mar es complaïa en aquesta contemplació. Els carboners anglesos, els bacallaners escandinaus, les goletes italianes, tan esveltes, que portaven blocs de marbre, els alemanys del Bàltic amb les estibes de fusta perfumada en coberta, embarcaven la meva imaginació en un viatge fabulós. Com que eren posats un darrere l’altre, la curiositat s’excitava successivament", escriu Pla a El quadern gris, dietari de joventut dels anys 1918 i 1919, ampliat, reescrit i publicat el 1966. Pla hi narra moltes coses de la seva terra natal (l’Empordà), dels seus estudis a la universitat (no li agrada empollar; "Aquesta paraula és una de les més horribles del lèxic estudiantil") i de Barcelona. Descriu amb entusiasme l’ambient de la Rambla. Aleshores, a la nit, hi havia prostitutes -totes del sud de França- i "tothom" li oferia cocaïna. "Un bon periodista ha de passejar per la Rambla, ha de conèixer aquest barri popular", deia Pla. 

"La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut -si convé" (El quadern gris).

 Iniciem un recorregut Rambla amunt. El Xavier em proposa anar fins al carrer Guàrdia, estret i curt, al cor del Raval, on hi havia la redacció del primer diari on va treballar.

 L’empordanès també descriu aquesta zona: "De vegades, en arribar al carrer Nou, em submergia en els carrerons de la part baixa del districte quint. Però no hi podia pas aguantar gaire estona. Dels carrers em venia una tan repugnant olor de pixats, que acabava portant-me el mocador a la boca i al nas".

Ens endinsem al Raval, tot passant per una petita plaça dedicada a l’escriptora Anna Murià. "I té carrer o plaça Josep Pla, a Barcelona?", penso en veu alta. "Sí, a la Vila Olímpica!", recordem alhora tots dos.

 El juliol del 1919 Pla va començar a treballar per primer cop en un diari. És Las Noticias, una publicació arcaica, "demodée". Pla (Xavier) explica que Pla (Josep) hi feia les cròniques judicials. Em sorprèn que no hi ha estat mai.

Em sorprèn que el Xavier no ha visitat mai l’edifici del carrer Guàrdia, 14, on hi havia la redacció de Las Noticias. En realitat és un edifici anodí. No hi veig cap vestigi d’haver estat seu d’un diari. A pràcticament tots els balcons hi ha roba estesa (hi ha alguns balcons amb estenedors ben carregats de camises, pantalons i roba interior de coloraines). A la dreta del portal hi ha dues bicicletes (lligades entre si, per dificultar que algú se les endugui).

 "Acostumava a anar-hi de nit, i quan anava i en tornava, passava per la Rambla: anava a cabarets com La Criolla, observava la prostitució, la gent borratxa que tornava a casa... A Pla li agradava la Barcelona canalla", m’explica el Xavier Rambla amunt. Més endavant va entrar a treballar a La Publicidad, que té la seu a la Rambla del Mig. 

 Passant davant d'alguns dels principals edificis de la Rambla, el Xavier els relaciona amb Pla. Així, quan passem per l’església de Betlem, situada just davant del Palau Moja -on va residir mossèn Cinto fins que el marquès de Comillas el va fer fora-, comenta que a Pla li "interessava" Verdaguer, "però més la prosa de viatge i els dietaris que la poesia". I al Teatre Poliorama, el Xavier recorda que a Pla no li agradava el teatre, sobretot per com declamaven alguns actors. Els trobava falsos. 

 Acabem la passejada a l’Ateneu Barcelonès, situat al carrer Canuda, a tres passes de la Rambla, en un antic palau del segle XVIII.

Al pati d’entrada no hi falta una referència a Josep Pla. Però no precisament positiva. S’hi explica que Pla va fer-se "soci transeünt" de l’Ateneu (només pagava les quotes dels mesos que era a Barcelona). La junta directiva va decidir expulsar-lo per haver retallat articles publicats a La Veu per reaprofitar-los per a algun llibre seu. "Ja era ben trapella de jove aquell dandi, que vestia elegantment, amb corbata", diu el Xavier. 

 "Míte’l!", fa el Xavier mentre m’assenyala un bust. "És ell, oi?" "Sí. Pla és l’únic escriptor que té un bust al magnífic jardí elevat de l’Ateneu -en diuen jardí, però pel que fa a la vegetació té palmeres i poca cosa més-, on som ara. És el principal punt de trobada dels socis. "Hauria hagut de ser del Pla de jove, el bust, perquè és quan ell venia aquí", diu el Xavier. L’Ateneu li porta molt bons records: acudia a la biblioteca a finals dels anys 80, quan estudiava la carrera de filologia catalana i vivia en un pis d’estudiants.

Visitem la sala Joaquim Borralleras, situada al costat del jardí. Borralleras va ser un dels grans impulsor de tertúlies en les quals participava Pla. 

A l’Ateneu, Pla hi va conèixer la flor i nata de la cultura catalana: personatges com Josep Maria de Sagarra, el pare de Dalí... "Per a Pla, la veritable universitat era l’Ateneu. Les classes de la universitat l’avorrien. Va arribar a dir que no hi havia persona més ase que un mestre d’universitat, cosa que està en línia amb el seu estil esmolat", diu el Xavier. "I probablement tenia raó", afegeix tot rient -seguint l’estil de picar fort de Josep Pla, sense remordiments, perquè ell és professor d’universitat-, mentre pugem a poc a poc amb l'ascensor. Clarament modernista, és un dels primers de la ciutat. Té fins i tot banqueta.

A l’època de Pla, a l’Ateneu hi havia bar i restaurant i estava obert les 24 hores. Hi havia fins i tot una barberia per als socis. Una de les coses que agradava més a Josep Pla era llegir els diaris francesos, que hi arribaven diàriament. Ara hi veig un noi llegint The New York Times. El francès ha quedat desbancat per l’anglès.