Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van fer el 1956 un viatge a peu pel Pallars, la Vall d'Aran i l’Alta Ribagorça. Em sorprèn que s’animessin a caminar plegats, perquè tinc la impressió que eren molt diferents de manera de ser i d’entendre el món. I es portaven onze anys (Cela era més gran). Es coneixien perquè coincidien a l’editorial Destino.

"Cela ja era un escriptor conegut. En canvi, Espinàs era una jove promesa", explica Núria Garcia Quera, que el 2007 va fer el mateix recorregut que ells dos. Amb una petita variació: "Ells sempre que podien caminaven per carretera. Jo vaig anar pels antics camins veïnals. Quan vaig fer la ruta feia poc que s’havien recuperat molts d’aquests camins. Em va agradar molt fer-los perquè els camins vells són l’únic patrimoni que per ser conservat ha de ser trepitjat", m’explica. El resultat és el llibre Nou viatge al Pirineu. Garcia Quera hi explica el recorregut que va fer i el compara amb allò que havien narrat Cela i Espinàs cinquanta anys enrere. "En la seva descripció hi ha uns quants itineraris que fan veure que fan a peu. Però els portaven còmodament en jeep –em sorprèn la Núria–. Van fer deu dies de vacances. Tot el recorregut és impossible fer-lo caminant amb aquest temps".

Al seu llibre, Espinàs en algun moment no només amaga que el van portar en vehicle sinó que també fa un comentari per donar a entendre que va anar-hi a peu. És cert que quan va publicar de nou el llibre, revisat (A peu pel Pallars i la Vall d’Aran; és el primer de la col·lecció A Peu...), va eliminar l’etapa de l’Alta Ribagorça, ja que l’havia fet en cotxe, però hi manté frases com aquesta (arriba a Llavorsí des d’Àreu, un trajecte que, segons ha calculat la Núria, va fer amb cotxe): "Apressem el pas amb un viu desig, ara, de desfer-nos del sarró i seure a la terrassa de l’hotel amb les cames ben estirades". 

Va ser sobretot l’alcalde de la Pobla de Segur, Josep Maria Boixareu –un personatge molt dinàmic; enriquit en subhastes de fusta, creador de l’Oficina de Turisme de la Pobla de Segur– qui els duia amb el seu vehicle. Boixareu és qui els va engrescar a fer la ruta. Volia promocionar la zona com a destinació turística.

"Em vaig quedar glaçada quan em vaig adonar que Cela s’havia més que inspirat en el llibre d’Espinàs. Cela va publicar Viaje al Pirineo de Lérida vuit anys més tard que Espinàs hagués publicat el seu, amb el mateix títol, però en català. Em va sorprendre molt que un premi Nobel de literatura escrivís paràgrafs gairebé calcats als d’Espinàs –diu la Núria–. I sense cap mena d’escrúpol, sense reconèixer-ho i sense agrair-l'hi!". Fa una pausa com si no ho volgués dir… I no troba una altra paraula que un castellanisme. "Era un jeta". Cela quasi no va prendre notes durant la ruta. Mostrava poc interès pel que li explicava la gent. El que li agradava més eren els tiberis.

La Núria m’ha proposat visitar l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, una joia patrimonial arrapada a la roca, a mig camí entre Escaló i Escart. Hem ascendit uns quinze minuts per un caminoi que neix a la carretera. En un cau de la façana de l’ermita hi descobreixo un llibret, una mena de llibre de piades. Entre altres frases hi llegeixo: "El cami fa molt vertic". És força cert (malgrat les faltes).

Davant tenim un conjunt de camps en desús, menjats pels boscos. Observem com les boires juguen a tapar el muntanyam. Veiem Escart, més amunt, i les ruïnes del monestir de Sant Pere del Burgal, a baix, al costat de la Noguera Pallaresa. Aquesta ermita assegurava la comunicació entre el monestir, i Escaló, i Escart. "Fixa’t que tant Escaló com Escart comencen amb esca-, que vol dir «tallat de roca», és a dir, «congost»", em diu. També Escalarre comença amb esc-, dic. Escalarre és un nom que porta bons records als que van assistir als grans festivals de música que, els estius dels últims anys del segle XX, es feien als prats d’aquest municipi. Hi acampaven moltíssims més persones que els que té la comarca.

"Què ha canviat més des que van caminar per aquest paisatge Cela i Espinàs?", li pregunto. "Quan ells van venir, de turistes només hi havia pescadors francesos i gent benestant que anava a «prendre les aigües» al balneari de Caldes de Boí. Gairebé el 100 % de la població es dedicava al sector primari. Ara, entre els dos Pallars, només ho fa el 12%. Això ha comportat una gran pèrdua de patrimoni: tradicions, oficis, paisatge, llavors autòctones, lèxic... Ara es viu del turisme, centrat sobretot en l’esquí i el ràfting. El canvi climàtic pot condicionar-lo negativament si no s’amplia la mirada", diu la Núria, que durant poc més de 20 anys va ser la guarda del refugi d’Amitges, després que se’n fes una profunda reforma, seguint l’estètica dels refugis alpins, signada pel meu pare, l’arquitecte Josep Maria Romaní.

"Caminant m’han vingut moltes idees, he forjat projectes i he descobert racons amagats de mi mateixa. Tot caminant, en realitat fem una aturada a les nostres vides", diu la Núria a Nou viatge al Pirineu. Un dels episodis més colpidors del seu llibre l’explica del port de Viella, que comunicava l’Aran amb la Ribagorça abans que obrís el túnel de Viella. És el següent: el novembre del 1902 una parella de la vall de Boí, acabats de casar, van fer nit a l’hospital de Viella. Els urgia arribar a França, on farien de temporers durant l’hivern. Nevava amb ganes. Al matí, malgrat l’advertiment dels hostalers, la parella va començar la pujada al port. No se’n va saber res més fins a la primavera, quan els primers traginers que s’aventuraven a fer el port van trobar el cadàver d’ella. El d’ell el van descobrir a l’estiu al fons d’un barranc.