Una tarda per mar és el títol de la primera narració del llibre Pinya de rosa. I és el que em proposo fer avui: una ruta literària amb vaixell per conèixer els indrets on va situar la seva història Joaquim Ruyra. Després de passar per l’atapeït centre de Blanes i aconseguir desfer-me del cotxe, arribo al port, on m’espera la barca de motor amb la qual navegaré.

Tinc la sensació que m’embriaga la mateixa il·lusió que la que tenien els vailets d’Una tarda per mar. Avui no fa ni gota de vent, a diferència del dia de la narració. Els protagonistes són uns amics que fan rodó (fan campana a l’escola) i van amb barca per la costa de Blanes: "Que era de bon rebre, al front i a les galtes, el buf del vent, impregnat d’una polseta de ruixims! Un garbinet fresc, oratjós i joguiner volava en ample vol per la planura del mar, enravenxinant les ones sense embravir-les" (Una tarda per mar).

M’hi esperen dos fervents ruyrans, que m’acompanyaran en tot el trajecte: Joana Muñoz, professora de geografia i història de l’Institut S’Agulla de Blanes, i Aitor Roger, que treballa a l’arxiu municipal en l’àmbit de la difusió cultural. L’Aitor va impulsar l’Any Ruyra, que es va celebrar el 2003 amb motiu del centenari de la publicació de Marines i boscatges, l’obra que va consagrar Ruyra com a escriptor.

Tots dos coneixen bé la biografia de Ruyra, la literària i la no literària. Joaquim Ruyra es va casar amb Teresa de Llinàs, una dona "de caràcter difícil". El casori va ser acordat pels pares de Ruyra. Tot i que l’escriptor va anul·lar el compromís un mes abans de l’enllaç, finalment es va celebrar. Sembla que el matrimoni va ser un fracàs. Amics de la família ho atribuïen al fet que no podien tenir fills (van adoptar una nena).

Sortim del port de Blanes –infestat de meduses!–, i el vaixell posa la proa cap al nord. Hi ha força tràfec d’embarcacions. Tot i que ha minvat, el port continua tenint una important activitat pesquera. Em fixo en el clauer de la nostra nau. Té un nus mariner en un extrem en forma de pom. Pinya de rosa, s’anomena a aquest nus. Com la novel·la que avui m’ha dut a la mar de Blanes.

Joaquim Ruyra va descriure amb un detall quasi microscòpic bona part de les cales, rocams i penya-segats que anem veient. No m’estranya que Josep Pla digués d’ell que "esgotà la matèria primera d’aquest paisatge i l’arrasà". "Ruyra va començar a escriure en castellà. Però quan es va passar al català ja no el va deixar. Passava tardes senceres a la platja escoltant els pescadors", comenta la Joana Muñoz, que al final de la carrera d’Humanitats va fer un treball sobre Ruyra especialment centrat en la part marítima. Nascuda a Blanes (com l’Aitor), la Joana "ha crescut en una barca": el seu pare i el seu avi eren mecànics nàutics i el seu besavi era mestre d’aixa.

"Ruyra estava molt interessat pel lèxic i la gramàtica, que estudiava constantment. Algunes de les paraules que va salvar van passar a alguns diccionaris", subratlla l’Aitor. I això que l’escriptor solia passar aquí, a Blanes, només els estius. "A l’hivern anava a terres més càlides, com Gran Canària, Màlaga i Alacant, ja que tenia una afecció bronquial. La humitat d’aquí el perjudicava", explica la Joana Muñoz, que em comenta que quan llegeix algunes narracions de Ruyra és com si escoltés els seus avis, pel llenguatge i pel que expliquen. "Parlaven salat, els teus avis?", li pregunto. «Una mica només», em respon. Ara ja no queda pràcticament ningú a Blanes que parli salat. Això sí, el salat es manté en uns quants topònims. Per exemple, la cala Sa Forcanera, un dels indrets de la nostra ruta d’avui, on està ambientat L’idil·li d’en Temme, que forma part del llibre Pinya de rosa (1920), i Sa Palomera, el promontori que hi ha al sud del nucli de Blanes, a partir del qual es diu que comença la Costa Brava. A redós de Sa Palomera, temps enrere hi havia el barri mariner de S’Auguer –que es va incorporar a Blanes al segle XV–; les barques de pescar sardines –els sardinals– jeien a la platja, a tocar de la roca. Entre aquestes barques hi havia les dels avantpassats del Jordi, el patró de la barca que avui ens porta. "Soc el primer membre de la saga que no ha estat sardinaler", em diu en Jordi Reynaldos –conegut popularment com a Pere Menut–, i m’explica que ara surt a pescar per passar-s’ho bé. Reynaldos pertany a una nissaga de sardinalers de tres segles –ininterromputs! Coneix aquesta costa com el palmell de la seva mà, i per això no em fa patir quan veig un niell força mar endins, prop d’on passem. És un dels niells que he vist més endins de tota la costa catalana, i, esclar, això el fa especialment perillós. Un dia de mala mar pot ser que no el vegis fins que estàs a ben pocs metres.

Les sardines han estat el motor econòmic de Blanes. "Els de Blanes van ensenyar a salar les sardines als gallecs", recorda l’Aitor. Aquí va néixer l’expressió Sortir del foc per caure a les brases, però pocs la saben sencera: "Així’ns ha pres com a la sardina de Blanes, que volent fugir al foch, salta de la paella e dóna en les brases" (segle XV).

Com tants autors, Ruyra, a l’hora d’escriure, s’inspirava en persones que coneixia. Hi va incorporar en Vadó Set-trossos, un personatge que tot Blanes coneixia amb aquest sobrenom. "Aquell mariner era fill de Blanes, com tots els de la tripulació. Vindria a tenir uns quaranta anys, i era altet, escardalenc, cella-ros i de mirar garneu. Li deien Vadó Set-trossos, perquè semblava fet a peces mal ajuntades: quan caminava, els braços li penjaven balandrim-balandram, el cap se li tombava d’ací i d’allà, i les sofrages se li doblegaven com xarneres que van massa fluixes. Talment se diria que era desconjuntat. Per falla de malucs, la faixa se li solia escórrer en espiral fins a les cames. La visera de la gorra sempre li fugia del front, decantant-se-li cap a l’una o altre de les orelles (El rem de trenta-quatre, una de les narracions incloses a Pinya de rosa). En Vadó Set-trossos va quedar tan consternat que va perdre el seu desmanegament habitual. Ruyra es va penedir d’haver-ho publicat.

"Una vela!", exclamo quan veig una gran pedra triangular. "Sí, sí, se’n diu vela, d’aquesta pedra", em confirma l’Aitor. És ben evident. De seguida arribem a S’Aguia. És una roca fàl·lica que s’alça entre un rocam a tocar de l’aigua. Tenint en compte que Blanes és el primer municipi de la Costa Brava (des de la centralitat barcelonina) és normal que unes quantes productores de cinema, quan han hagut de fer escenes de mar, hagin triat rodar aquí. Una de les últimes pel·lis que s’hi ha filmat és l’exitosa Casa en flames –que s'ambienta a Cadaqués. 

"En què ha canviat el paisatge de l’època de Ruyra fins avui?", els pregunto. L’Aitor coneix bé els canvis que s’hi han produït perquè té fotografies de principis del segle XX, que em mostra. "Abans hi havia més atzavares, i molta vinya, alguns pins, però pocs. Ara el pi ho cobreix quasi tot. D’altra banda, alguna cala ha retrocedit, o s’ha esfumat". Sota la punta de Santa Anna –el primer promontori que hi ha al nord del nucli urbà de Blanes–, abans, quan la Joana i l’Aitor eren infants, hi havia sorra. Dalt d’aquest promontori hi ha un convent, que acollia caputxins franciscans. "El promontori del convent feia l’efecte d'un vaixell enorme, enclavat a terra per la popa" (Les coses benignes).

Hi ha espais que s’han mantingut verges, com ara el paratge natural Pinya de rosa, on hi ha un jardí botànic amb una gran diversitat de cactus. No és pas el Marimurta, que és més popular.

L’empremta de Ruyra és certament notable a Blanes. Hi ha l’esbart dansaire del poble que du el seu nom, el gegant Vadó-Setrossos, l’escola Joaquim Ruyra, la rambla Joaquim Ruyra (la riera, descoberta en temps de Ruyra, la creuaven una dotzena de ponts), un rem de 34 pams al santuari del Vilar –l’any 1934 Ruyra va fer 75 anys i va rebre aquest rem dels seus amics de Blanes– i un monument a l’escriptor, al passeig marítim. Molts pensen que el personatge de l’escultura d’aquest monument és Ruyra. Però no ho és: és un frare d’una de les seves narracions.