"La boira! Va caient, espessa, grisa, negra; abriga la plana tardoral i adormida en la nit. La boira protectora guarda la ciutat estesa al cor del Pla, mentre que els pobles de les rodalies, més elevats de nivell, veuen lluir els estels i un començ de lluna" (Laura a la ciutat dels sants).

Hi surt sovint, aquest curiós fenomen atmosfèric que tot ho embolcalla, a Laura a la ciutat dels sants. En una novel·la actual hi hauria tanta boira? És probable que no, si fos fidel a la realitat, perquè d’un temps ençà hi ha menys boira a Vic. Els científics de tant en tant n’expliquen els motius, però el poble ja té els seus arguments. "Aquest cul de cassola que es diu que és Vic queda més obert des que hi ha l’eix transversal, que fa arribar la marinada de llevant i s’emporta la boira", em diu en Xavier Cervera, guia turístic de Visites Forum Vicus. Cervera és un enamorat de la capital d’Osona i es dedica a explicar-la, als de Vic i als visitants. A més, organitza de tant en tant una representació teatral adaptada sobre Laura a la ciutat dels sants a la casa senyorial Pratdesaba, situada al cor de la ciutat, amb l’atractiu addicional que hi ha el mobiliari, els estris i la decoració de l’època dels personatges. Els actors són Júlia Cervera Marsó (en el paper de Laura) i Jordi Colom Marsó (en el de Tomàs de Muntanyola, el seu marit).

Som a l’esplèndida plaça major de Vic, que s’omple a vessar cada dissabte amb el mercat. És una de les poques places de Catalunya a qui ningú se li ha acudit empedrar o cimentar. L’antiga festa del correbou que s’hi celebrava n’és el motiu, ja que les bèsties necessitaven que fos de terra. Si els de Vic tenen ganes de veure gent i xerrar, el que ara se’n diu socialitzar, anar a la plaça Major és una bona opció. I si el recorregut que has de fer et porta a travessar la plaça i no tens ganes de saludar ningú perquè tens mal de queixal o et fa mandra trobar-t'hi l’ex? Sempre queda l’opció de passar per sota els porxos. És el que fa una de les protagonistes de la novel·la: "La Teresa, al punt de travessar la plaça, se’n desdiu; més val anar per sota les arcades que formen el magnífic quadrat. Per allí no serà tan vista i les senyores que en aquella hora solen fer visita darrere els vidres dels primers pisos no podran comentar la seva anada". (Laura a la ciutat dels sants).

Baixem pel carrer de la Riera, que neix a la mateixa plaça del Mercadal. És un carrer ben estret. Al principi hi ha dues cases a cada banda que quasi es toquen pel voladís. En aquesta via no hi falten alguns elements que confirmen que soc a la ciutat dels sants, com una de les nombroses capelletes de la ciutat dedicades a la verge de la Bona Sort, a sota de la qual hi diu «Ave María sin pecado concebida». Al carrer de la Riera també hi ha la casa natal de l’escriptora vigatana Maria Àngels Anglada (Casa Fontcoberta) i la Casa Galadies, renaixentista, seu de la Unió Excursionista de Vic.

Però el que m’ha dut realment al carrer de la Riera és perquè hi ha uns quants dels espais de Laura a la ciutat dels sants. Venint de la plaça Major, tombo el primer carrer a la dreta (el carrer dels Caçador), i de seguida trobo el casal dels Rocafiguera, barroc (segle XVIII), on vivia Joaquim de Rocafiguera, i una mica més enllà, Casa Costa, on es va instal·lar el matrimoni entre Joaquim de Rocafiguera i Mercè de Ventós. Atenció, no la confongueu amb la Casa Costa que hi ha a la plaça Major, una de les més vistoses d'aquest emplaçament.

Miquel Llor es va inspirar en aquestes dues persones, Mercè de Ventós i Joaquim de Rocafiguera, per fer la novel·la. Tots dos eren "de molt bona família". Devia ser un casament molt sonat. "I va acabar malament, com a la novel·la... i ja no dic res més perquè segur que hi ha gent que encara no l’ha llegit" –em diu en Xavier–. Mercè de Ventós es va casar ben jove, als 17 anys. De blanc. Només es casaven de blanc les noies de classes benestants; les altres anaven de negre», afegeix.

El carrer de la Riera desemboca a l’actual plaça Gaudí. La casa principal de la plaça –enorme!– és dels Calderó, una família de grans propietats que a la novel·la és probablement Cal Calçot. Dissortadament, cap d’aquestes tres cases esmentades es visita.

Un dels altres escenaris de Laura a la ciutat dels sants és l’església de Sant Felip Neri. La Laura, la protagonista, la tria entre totes les esglésies de Vic per complir-hi les pràctiques religioses. És realment senzilla, confirmo quan hi soc davant. És en aquest temple on la protagonista té pensaments terribles: "¿Per què la mort no se l’emportarà d’una vegada, ja que no serveix per a viure entre la gent? ¿Què ho farà, que ella sigui pitjor que els altres que es diuen bons ells amb ells i tenen raó, i no s’han d’amagar de ningú, aquells altres que, en el fons, ella menysprea amb tot el seu orgull? Com alliberar-se’n?" (Laura a la ciutat dels sants).

Laura a la ciutat dels sants va provocar un escàndol considerable a Vic (a la novel·la té el renom de Comarquinal). Tal com passa sovint, l’autor es va inspirar en personatges reals per construir els personatges. I més d’un s’hi va sentir identificat... i no precisament per la seva bondat. "Potser l’únic que l’autor deixa ben parat és el responsable del Museu Episcopal", opina en Xavier. D’aquest personatge, que probablement correspon a la figura real de mossèn Josep Gudiol, Miquel Llor en va fer una descripció minuciosa, remarcant la seva senzillesa i filantropia: "És un capellà menut, encongit dins la sotana que li curteja; duu una de les sabates no gaire ben cordada; somriu amb les dents molt netes i els ulls li blavegen amb assossec rere les ulleres d’or. És mossèn Joan Serra, arqueòleg doctorat, l’home silenciós que amb ciència i paciència ha aconseguit d’organitzar un dels museus episcopals més valuosos de Catalunya, al cap de vint-i-cinc anys d’anar i venir per pagesies i ermites, a la manera d’una formiga entossudida, en cerca dels tresors artístics mal guardats o exposats a les conxorxes mercantils de rectors amb col·leccionistes americans". (Laura a la ciutat dels sants).