Quan Franco feia una visita a Barcelona se solia fer una "escombrada", per agafar els ganduls i els malfactors –vagos y maleantes, segons deia la llei que establia perseguir-los– i així allunyar-los del dictador i de les autoritats franquistes. Els portaven a la vall de Cardós, on els tenien controlats per la Guàrdia Civil. Aleshores, als anys 60, aquesta vall era lluny de la gran ciutat. S’hi estaven fent unes ingents obres: un llarg túnel sota la muntanya per encabir-hi una canonada que havia de recollir aigua de nombrosos llacs per dur-la fins a prop de Llavorsí, on baixava per un gran pendent per fer electricitat. Hauria de dir baixa en lloc de baixava: la instal·lació continua funcionant i generant electricitat. Els obrers feien diferents túnels alhora i els anaven empalmant (havien de ser molt precisos amb els càlculs per tal que els diferents túnels s’anessin trobant). Com que es feia servir dinamita calia vigilar que s’utilitzés correctament... i que ningú se n’endugués. Per això hi havia un munt de guàrdies civils.

Els obrers enviaven el seu sou a la família –alguns forassenyats, però, se’l jugaven a la carta més alta així que cobraven–. La majoria venien d’Andalusia. No tots, en arribar a aquesta vall, s’hi quedaven. Més d’un havia tocat el dos en conèixer el rigorós fred hivernal i les duríssimes condicions de treball. Hi havia qui no baixava ni de l’autocar. "Nos han engañado! Nos dijeron que había trabajo en Barcelona y nos mandan al infierno!"

Soc dalt del campanar de Santa Maria de Ribera de Cardós, un dels escenaris d’Allò que va passar a Cardós (Todo lo que sucedió en el valle en castellà), que explica el sotragueig que va haver-hi a la vall amb aquestes obres. Hi he pujat per unes escales dretes i estretes acompanyat de Ramon Solsona, l’autor de la novel·la.

"Jo crec que aquest campanar, abans de ser-ho, era una torre de defensa; t’has fixat que té merlets?", em diu el Cinto Gabriel, el campaner, que em fa de guia. El Cinto ha dut durant molts anys les regnes de l’Hotel Cardós –ara en són responsables els seus fills–, situat a quatre passes de l’església. L’establiment va obrir el fatídic 1936. Les habitacions tenien bany privat i aigua calenta. Tot un luxe! A l’hotel s’allotjaren els màxims responsables de les obres, i en una botiga annexa es venien tota mena d’articles, entre els quals instruments musicals, com ara harmòniques, guitarres... i, esclar, cordes de guitarra, per a quan es trencaven. ("Aquella gent s’enyorava i es feia passar les penes amb gots de vi i tocant la guitarra", escriu Solsona a la novel·la).

El campanar és enorme. Al seu interior, temps enrere, s’hi guardava el 10% de la collita dels pagesos. Era el delme que pagaven a l’Església. On es troben les campanes veiem el considerable gruix de les parets. "Fan dos metres d’amplada", em diu el Cinto. "Ho heu mesurat?", li pregunto. "A la meva manera...", assegura el Cinto, que és alt com un Sant Pau. "Dos metres és el que faig jo d’envergadura". I estén els braços, fent una creu amb el cos.

Precisament una creu és la protagonista d’un episodi de la novel·la: el mossèn demana als obrers que en pugin una fins al Pui Tabaca, cim punxegut que veiem d’aquí dalt estant. Però ningú no en vol saber res. Als anys 60, quan succeeixen els fets novel·lats per Solsona, la religió ja no té la força dels inicis del franquisme. Els joves el que volen és escoltar els Beatles i ballar el twist. Porten a la vall gresca, i també borratxeres i baralles. I jocs de llit furtius. S’explica que alguns pagesos tractaven amb més delicadesa les pròpies vaques que la dona. Els obrers andalusos destacaven per la seva joventut i simpatia, i generaven unes quantes infidelitats. "Quan el marit entrava per la porta, l’amant s’escoixava per la finestra (és a dir, es tornava coix degut al salt que havia hagut de fer)", diu el Cinto.

Un cop som a baix de l’església, el Ramon em guia fins al que queda del campament central de les obres, situat també a Ribera de Cardós. Hi ha drets alguns barracons i casetes dels directius. "Als anys 60 aquesta vall era un formiguer. Els treballadors, els copiseros (de COPISA, Constructora Pirenaica SA) –també se’ls anomenava despectivament carrilanos–, no eren ben vistos per molts dels autòctons, i això que uns quants feien uns dinerons extres llogant-los habitacions. Ni pel mossèn, que a la novel·la critica els joves amb ganes de passar-s’ho bé: "Jóvenes que estáis bailando, al infierno vais bajando".

Passejo amb el cotxe per la vall pensant qui es devia enriquir amb les obres. No detecto cap rastre de «nova riquesa», si més no en forma de construcció. Els edificis més atractius són de l’època medieval. La vall està esquitxada d’esglésies (quasi totes amb campanars vuitavats: de vuit cares) i de ponts antics: el de Cassibrós, el de Lladrós, el de Borito i el de Tavascan.

Pujo al petit poble de Ginestarre. És entrada la tarda i encara hi toca el sol. El Cinto m’ha comentat que a l’església de Ginestarre no hi trobaré el frontal d’altar (es troba a The Cloisters, Nova York), ni les pintures de l’absis (es troben al MNAC), ni la talla de fusta de la Marededéu (es troba al Museu Episcopal de la Seu d’Urgell). «Sort que no es van emportar l’esglesiola!», ha bromejat. De la marededéu i de les pintures n’hi ha rèpliques a l’interior.

Em sorprèn positivament veure al costat de la porta d’entrada de l’església un punt d’intercanvi de llibres. Em crida l’atenció el títol d’una novel·la del nord-americà McCoy: M’hauria d’haver quedat a casa. Una frase que és just el contrari del que ara penso.