"Ni ho intentis". "Ho has de demanar amb molts mesos d’antelació". És el que em comentaven aquells a qui preguntava com accedir al cementiri britànic de Tarragona, escenari principal de Zona marítima (premi Ramon Llull), de l’escriptora tarragonina Olga Xirinacs. De l’Ajuntament em deien que n’havien tingut la clau, però ningú sabia on parava. Em van donar un contacte d’una persona de l’ambaixada britànica a Madrid. Em va costar que em respongués. "It's not going to be possible" (que ve a ser alguna cosa així com "No serà possible"), em va dir quan li vaig proposar una data, i em va indicar que digués un altre dia un o dos mesos més enllà. Vaig perseverar. No soc dels qui es desanima a la primera. Ni a la segona. Finalment, no sé per quin motiu, el cel es va obrir. Avui he pogut accedir a aquesta petita necròpolis que es troba al passeig Rafael Casanova, que du cap a la platja de l’Arrabassada. Són molts els que m’han facilitat les coses per fer aquests reportatges d’escenaris literaris que ara ja enfilen la recta final. He tingut nombrosos assessors, i els autors i les editorials hi han participat amb entusiasme. També els patronats de turisme de les diputacions de Girona i de Tarragona.

El cementiri britànic de Tarragona, "el cementiri dels Jans", és molt desconegut, fins i tot per als mateixos tarragonins, inclosos els del barri, un dels més benestants de la ciutat, de piscines privades i lladrucs a la nit: els gossos que vigilen les mansions.

"La clau costava d’entrar perquè el reixat feia temps que no s’obria. En previsió havia portat l’esprai lubricant i després de posar-ne al pany la porta va cedir. Vaig tancar-la per dins. No volia sorpreses. Davant meu tenia els dotze esglaons que baixaven fins a l’esplanada terrosa i després les dues criptes. Una gran palmera dividia els dos recintes i una vella palma caiguda privava el pas a la cripta dreta. El silenci es feia dens allà, en aquell paratge enclotat". Aquest és un fragment de Zona marítima.

Xirinacs aconsegueix crear l’ambient misteriós que hi ha en un cementiri. Ara bé, avui, a l’entrar-hi, no ha succeït exactament el mateix que descriu l’Olga: l’arquitecte Enric Casanovas, que ens ha obert, no duia esprai perquè les portes van prou bé, i no hi ha vegetació que destorbi. L’Enric és precisament qui ha dirigit la rehabilitació d’aquest cementiri.

Dins d’una de les dues criptes vaig llegint les làpides, una a una. En pocs casos diu la causa de la mort. I quan la diu... Aquí reposa un noi de 21 anys, del Queen’s College Cambridge, que va morir ofegat quan es banyava a Salou.

Fa molts anys l’Olga va tenir accés, a través de famílies amigues de casa seva, al llibre registre del cementiri. Així, va tenir informació privilegiada de les causes de la mort d’uns quants dels difunts: baralles entre mariners, malalties causades per la deficient alimentació a alta mar, excés d’alcohol...

El cementiri és d’una gran austeritat. L’únic element escultòric és un obelisc que arriba quasi fins al sostre. A la cripta de la dreta hi ha una porta oberta, que permet accedir a una mena de passadís. "Quina por!", fa l’Olga. "Si segueixes, potser pots arribar fins al mar".

"Mira, la Nora!", em diu l’Olga. "És la sepultura de la noruega Nora Holmboe. Era esposa del cònsol cubà Arturo Loynaz del Castillo. Em va seduir des del primer moment. Estava «malalta dels pulmons», i va venir a Catalunya pel bon clima. Va morir de pneumònia als trenta-sis anys el 1936, l’any que jo naixia", m’explica. Per això va fer-la protagonista de Zona marítima, una història d’enyorança per l’amor perdut.

«Considero aquest cementiri una part important de la meva geografia particular. Mentre preparava l’obra vaig visitar-lo moltes vegades”, diu l’Olga, que recorda amb emoció la presentació que va fer de Zona marítima a bord del vaixell britànic Queen Elizabeth II, en ruta cap a Nova York.

"Per què t’interessa tant la mort?", pregunto a l’Olga. "Per treure-li ferro", em respon. La mort és molt present en la literatura d’Olga Xirinacs. Els títols dels seus llibres no deixen dubte: Interior amb difunts (premi Josep Pla), L’escrivent de làpides, Un cadàver per sopar, Enterraments lleugers, No jugueu al cementiri, Mòmies, El vol de Dràcula... I me’n deixo!

També ha publicat El balcón de los suicidas, en què explica els suïcidis que han tingut lloc al Balcó del Mediterrani. És una mirada compassiva cap als qui han triat aquest trist desenllaç.

Ella viu precisament davant del Balcó del Mediterrani, al principi de la Rambla Nova, on hi hi ha el gran monument a Roger de Llúria. M’insisteix que pugi a casa seva i finalment li dic que sí. És un bloc de pisos sense interès arquitectònic, que ocupa el lloc on hi havia un preciós edifici modernista, que incomprensiblement va anar a terra. La casa de l’Olga és pleníssima de records, i de llibres, alguns seus -en té 88 de publicats, i ella té 88 anys. No puc evitar demanar-li que toqui el piano, i m’ofereix una bonica versió de l’himne rus. Mentrestant, jo observo la mar completament encalmada. No està pas sola. Hi ha uns quants bucs fondejats. Sempre n’hi ha. Recordo quan fa pocs anys vaig passar per Tarragona navegant a vela, en un patí, i em sentia petit petit petit. Em deia que si un d’aquests monstres recollia l’àncora i enfilava cap al port o mar endins hauria de maniobrar ràpidament per a allunyar-me'n.

"Tinc por a la mort, que arribi l’hora de temença", em diu l’Olga quan ens acomiadem al portal de casa seva. Té la salut delicada. "Em fa por morir ben freda, com les rajoles de casa meva, sense poder tenir agafada una mà d’un dels meus fills. Em sento sola. Ja no tinc ningú amb qui parlar des que va morir el meu germà Sergi – que va dur al teatre l’obra Zona marítima–. Tan sols puc parlar amb les parets".