Quina pena que els cafès antics hagin anat minvant a Barcelona. En queden alguns supervivents, com el Cafè de l’Òpera, situat just davant del Liceu. En acabar una funció rep sempre una glopada de melòmans. Obert el 1929 als locals de l’antiga xocolateria La Mallorquina, manté una ambientació a l’antiga, modernista, amb miralls de figures femenines.

El Cafè de l’Òpera és un dels nombrosos escenaris d’El temps de les cireres, una de les obres més aclamades de Montserrat Roig. Hi prenc un cafè amb Jordi Nopca, escriptor i periodista, redactor d’aquest diari, coordinador del suplement de llibres setmanal Ara Llegim, amb qui recorreré alguns d’aquests escenaris, tant de la Barcelona antiga com de l’Eixample (com ara la presó Model, on executen Puig Antich, a l’època de la novel·la, els anys 70; la ciutat -si més no la que descriu Roig- està trasbalsada per aquesta tragèdia). La dreta de l’Eixample és la pàtria de Montserrat Roig, on va viure la infantesa amb la seva família de set germans (com la meva).

Ens assetja un notable xivarri, però això no ens impedeix conversar, asseguts al voltant d’una taula de fusta. Aquí la fusta guanya per golejada: tenim just a sobre un ventilador de pala de fusta (però ha dit prou: està completament aturat, i això que fa una calor de mil dimonis). Per sort, a terra hi ha un ventilador portàtil fent voltes.

En Jordi coneix a fons l’obra de Montserrat Roig. Ha fet uns quants clubs de lectura de llibres seus. "El temps de les cireres és una novel·la amb una estructura molt ben travada -opina-. Roig tenia 30 anys quan la va publicar, i va guanyar el premi Sant Jordi. Va arribar al cim amb 30 anys!", subratlla. "Tenia una gran capacitat de treball. Mentre l’escrivia estava fent la investigació dels catalans als camps nazis i feia entrevistes per a moltes revistes, com ara Serra d’Or, Destino i Oriflama", explica en Jordi, que des de jove tenia clar que es volia dedicar a l’ofici d’escriure, i això que els seus pares són científics. "Jo tenia penjada a l’habitació la taula periòdica dels elements; em sabia molts dels símbols de memòria, i en alguns casos també el seu nombre atòmic". I des de jove té una especial devoció per Montserrat Roig. Recorda el primer llibre que va llegir d’aquesta autora: "Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida". Corria per casa seva i el títol li va cridar l’atenció. Esclar, és un bon títol.

Ens endinsem al barri del Born (Montserrat Roig en diu "barri de Santa Maria", en referència a Santa Maria del Mar) amb el llibre a la mà, repassant els fragments que en parlen. La protagonista d’El temps de les cireres, que ha estat dotze anys fora de la ciutat -a França i Anglaterra-, torna a la Barcelona dels anys setanta amb els ulls ben oberts -vol dedicar-se a la fotografia- i diu que aquest barri no ha canviat durant la seva absència. Sortosament, des d’aleshores, jo crec que sí que ha canviat. Ara no hi ha aquests elements que descriu Roig: "Fanals de llum esmorteïda, parets humides, sentor de resclosit, silenci i retruc de petjades somortes, l’ombra de l’església que es reflectia com un fantasma a l’aguait, balcons closos amb algun gerani que s’hi esllanguia". Roig no té pèls a la llengua -em recorda Josep Pla-: "És un barri decrèpit i teatral, sembla que les cases siguin decorats a punt d’ésser traslladats a un altre escenari". 

També ha canviat, i de quina manera, la societat catalana. Als anys 70 encara hi havia força pel·lis prohibides i calia anar a Perpinyà a veure-les: "Saps, va fer la Sílvia, he anat a Perpinyà amb en Lluís per veure El último tango, en versió castellana... Els ulls de la Merche brillaren, ah, sí, conta, conta, és molt verda, oi? Què vols que et digui, la Sílvia s’arronsà d’espatlles, em sembla que era una porqueria" (El temps de les cireres). Diàlegs sense guió! Una decisió estilística interessant.

Enfilem Rambla amunt. Fosqueja, però no és tan tard com l’hora que descriu Montserrat Roig a El temps de les cireres: "La Rambla, en aquella hora, tenia un color blanquinós i la gent que hi caminava ho feia com si somiés. Homes i dones dormien tot fent capcinades a les cadires en filera, i un escombriaire recollia la brossa de la nit. Van seure en una cadira, rellent per la rosada i pel fred de la matinada, i van estar-s’hi ben bé mitja hora sense dir res". 

Fem l’última parada al bar de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. En Jordi Nopca hi venia sovint, quan estudiava teoria de la literatura i literatura comparada. En aquest espai soterrat, una mica sinistre, que sembla una cripta, també escrivia -sempre a mà- Montserrat Roig. Ella deia que el local feia molta pudor de les salsitxes de Frankfurt que hi cuinaven. "Quan jo hi venia, ja no s’hi podia fumar -a diferència de l’època de Montserrat Roig-: l’olor de salsitxes de Frankfurt i d’hamburguesa surava en l’ambient crec que de manera encara més forta -diu en Jordi-. I a vegades es barrejava amb els efluvis que provenien dels lavabos, on t’hi podies trobar des de rodamons i professors despistats fins a estudiants que compartien uns minuts de passió".