Una petita piscina pública d’aigua calenta amb vistes a uns horts ben endreçats i a una riera curulla de vegetació. Aquest és un dels atractius –ben poc conegut– de Caldes de Montbui. La piscina era un safareig on es rentava la roba. Val la pena anar-hi i gaudir de les propietats terapèutiques i relaxants de l’aigua mineromedicinal (rica en substàncies minerals dissoltes, especialment clor i sodi), que ve de la font d’aigua calenta de Caldes, la Font del Lleó.

L’època ideal per gaudir d’un bany calentet en aquesta piscina pública –anomenada Banys Termals El Safareig– és quan comença a baixar la calor, i també quan fresqueja, esclar. Ah, si t’has deixat la tovallola... Cap problema! A la recepció en pots llogar.

Visito aquest safareig acompanyat de Teresa Sagrera, autora d’El cor del balneari (Premi Nèstor Luján de novel·la històrica 2024). Fins ara les seves novel·les històriques succeïen segles enrere. El cor del balneari és la seva primera del segle XX. "Tenia moltes ganes de segle XX", em diu. La novel·la versa sobre la vida d’una jove que es trasllada a Caldes per complir amb l’última voluntat de la seva mare: lliurar una capseta de música al propietari d’un balneari. Intrigada per conèixer els seus orígens, s’hi acaba quedant a treballar.

El cor del balneari transcorre a l’època daurada dels balnearis, quan ja han deixat de ser només cases de banys per a cures i teràpies i s’han convertit en espais de lleure. Caldes és aleshores la vila termal més important de Catalunya i segurament d’Espanya. Hi arribaven clients d’arreu, d’aquí i de fora, França, Gran Bretanya, Itàlia... i de països més llunyans, com Noruega, i d'Amèrica, vinguts per via marítima. I fins i tot d'Alexandria. Se sap que al segle XIX van acudir-hi personalitats com la reina Isabel II i la seva mare, Maria Cristina. I als anys cinquanta, l’època de Kubala, l’equip del Futbol Club Barcelona hi feia concentracions.

Amb la Teresa inicio un recorregut pel centre de Caldes que ens du a un altre safareig, el de la Portalera. De grans dimensions, rectangular, aquest safareig sí que continua tenint la seva funció original, tot i que amb menys afluència que temps enrere. Quan hi som, hi apareix una parella –un home i una dona– carregada amb sengles galledes plenes de roba multicolor a punt per rentar. Veig l’aigua netíssima. "Aquest safareig es buida i es neteja cada dia, i s’omple a les nits", m’explica la Teresa. Passem pel Molí de l’Esclop, un antic molí fariner situat sota les muralles, i tot seguit arribem a l’església, gòtica, dedicada a Santa Maria. Us sorprendran les columnes salomòniques que flanquegen la porta d’entrada; n’hi ha poques a Catalunya. De seguida que entrem a l’església em crida l’atenció un full que diu amb lletres ben grans "El bé que facis et serà retornat". És una frase bonica, però no del tot real. La lletra petita del full, a més, en desfà l’encant. Diu que amb la llei de mecenatge pots recuperar pràcticament la totalitat dels donatius a la parròquia.

Davant de l’església hi ha una font, petita, moderna, sense pretensions. Inofensiva? No! Goso tocar l’aigua. Uiiii, com crema!

Som ara al balneari Rius, on està ambientada la novel·la. La Teresa Sagrera, al llibre, l’ha rebatejat com a balneari Ventura per tenir més llibertat creativa. "Em va enlluernar, aquest balneari", confessa la Teresa. "Era un dels més grans de Caldes –el menjador, per a 200 comensals–. Era reconegut arreu d’Europa pel seu luxe". Avui és un espai municipal on es fan actes molt diversos. Quan el visitem no hi ha cap acte, però l’Ajuntament ens ha obert les portes. És magnífica, la gran galeria de vidres de colors, des de la qual hi ha una bona vista d’un gran parc arbrat, que havia estat fa temps terreny de vinyes. En aquest balneari la Teresa hi fa passejar els personatges, alguns de ficció i alguns reals. Entre aquests darrers, el pintor Joaquim Mir, que va passar temporades a Caldes i va pintar els seus paisatges. I va fer d’il·lustrador de la revista La Veu de Caldes. 

Acabem la visita a la plaça de la Font del Lleó, que és a pocs metres del balneari Rius. És el rovell de l’ou del poble: s’hi feien –i s’hi fan– les principals celebracions: el Ball de Plaça per Sant Antoni, les sardanes de festa major... i el popular Escaldàrium, la festa del foc i l’aigua. La plaça concentra un munt d’atractius: el Museu Thermàlia (antic hospital de pobres), les termes romanes, els balnearis Broquetas, les Termes Victòria i Vila de Caldes, tots tres en funcionament.

Ens acostem al brollador d’aigua calenta de la Font del Lleó, que continua sent un imant per als visitants de Caldes. Quina joia que devia tenir el romà que va descobrir-lo! "Enclotat a la plaça de la vila, el cap del lleó escopia el seu crit a borbollons. L’olor calenta del baf es barrejava amb l’aire canicular d’aquell matí d’agost. Ancorada damunt les llambordes, sentia l’escalfor que m’arribava a les sabates des de les entranyes de la terra. Se m’arrapava als peus, i se m’enfilava cap a les cuixes i fins al cor per confirmar-me que era on havia de ser" (El cor del balneari).

En una pedra al costat de la font hi diu que l’aigua surt a 74 graus de temperatura. Quan la toco, em sembla més calenta que la de l’església. L'hi comento a la Teresa. "Sí, aquella brolla a 65 graus", em respon. La Font del Lleó es va construir al segle XVI i va ser restaurada a principis del XX per Manel Raspall i l’escultor Eusebi Arnau.

A la Font del Lleó –es diu així perquè l’aigua raja d’un cap de lleó– s’hi venia a buscar aigua per coure llegums, per escaldar pollastres, per netejar els estris de la matança... Al seu costat hi havia unes basses, en les quals es remullava el vímet i els llobins. Els veïns es van començar a queixar de les males olors, i això va provocar que tanquessin les basses i el remull es traslladés al safareig de la Portalera. La gent va continuar venint a la Font del Lleó a omplir els atuells per cuinar i netejar.