Es diu de l’hora violeta aquella hora del capvespre en què la llum ja no pertany al dia però tampoc a la nit. Fa uns quants anys, en aquesta hora màgica, a la platja d’Altafulla, un llamp va matar una noia. L’escriptor terrassenc Pep Puig (premi Sant Jordi amb La vida sense la Sara Amat), que estiueja a Altafulla des de ben menut, ho recorda com si fos ahir. "La Sandra era una noia molt bonica que es feia estimar. Era molt llesta: estava a punt de marxar a la Xina per estudiar-hi xinès. Va sortir a passejar cap a Tamarit amb sa mare, i a la tornada la mare va entrar al mar per banyar-se. Ella no: es va quedar a la sorra. No feia un cel de tempesta. Un llamp la va anar a trobar", m’explica en Pep mentre caminem a pas lent per Altafulla, a la vora de la mar, per l’anomenat carrer de les botigues. Som a Baix a Mar, el barri marítim del poble, separat del nucli antic (la via del tren és la causant, esclar, d’aquesta separació). És un petit miracle que a la primera línia de la costa els edificis –els antics magatzems de pescadors– continuïn sent casetes baixes. "La Sandra duia un braçalet al peu. Això devia atraure el llamp", em diu en Pep. De sobte s’atura, i em mira als ulls: "Alguna vegada, entre una colla d’adolescents, m’ha semblat veure la Sandra. El miratge només dura el temps d’una fiblada".

"Penso que li hauria d’haver dedicat la novel·la Caminant junts per la Lluna. Segurament no ho vaig fer per pudor", em diu. Amb una escena d’un llamp, molt fidel a aquells fets reals, arrenca Caminant junts per la Lluna, una història d’adolescents. La novel·la és adreçada als joves, però en realitat crec que és per a tots els públics. 

Pep Puig també és autor d’El mar de cap per avall, una obra que comparteix el mateix escenari, Altafulla, i també alguns protagonistes. Però l’acció d’El mar de cap per avall transcorre a l’hivern, i, en canvi, Caminant junts per la Lluna té lloc a l’estiu. Són dos mons ben diferents. Totes dues tenen salts endavant i endarrere. Com diuen en anglès, flashbacks i flashforwards. L’anglès –la cultura anglosaxona, de fet– és força present a Caminant junts per la Lluna. Per exemple, el títol ha estat manllevat de la cançó Walking on the Moon, de The Police. Trobareu al final del llibre un epíleg amb referències de l’autor, dels anys 80, de lectures, pel·lis, cançons... Hi abunden les de cultura anglosaxona.

A en Pep li venen al cap –i les comparteix amb mi– un munt d’imatges dels llarguíssims estius de la seva infantesa a Altafulla, quan encara no hi havia telèfons mòbils... però sí tantes coses per fer!: excursions amb bicicleta, partits de futbol a la platja, grimpar per les roques, collir mores, sortides amb els pares a poblets interiors amb l’únic propòsit de comprar una deliciosa coca de ceba, ballar a les festes majors, concursos –humiliants– de Miss Altafulla, cine a la fresca, situat sota la via –"quan passava el tren, no sentíem res de res!"–... Una de les seves activitats preferides eren les guerres de sorra molla. "Enfonses la mà dins l’aigua, esgarrapes com pots grapats de sorra, en fas una bola ben compacta i humida i la llances amb mala bava contra l’altre. Era la guerra inofensiva de cada estiu, que no donàvem per acabada fins que més o menys alhora ens rendíem i ens n'anàvem a nedar endins" (Caminant junts per la Lluna).

Passem pel Club Marítim Altafulla, on hi ha una estesa de patins de vela molt ben endreçats. El vent fa que la drissa piqui contra cada pal. Clinc, clinc, clinc. I enfilem cap a l’interior. Caminem per un camí de terra. El ventet aixeca glopades de pols. Ens sembla estar lluny de la civilització, fins que l’asfalt ens fa tornar a la realitat. Un marrec passa amb una bicicleta força sorollosa: fa veure que és una moto (ha posat una ampolla de plàstic buida, aixafada, ben travada a la roda del darrere, i amb el fregament fa soroll). Som ara a la Vila Closa. En Pep em condueix fins a la plaça del Pou, on hi ha una nova i acollidora llibreria, La Bruna. Ens rep la seva propietària, que no es diu Bruna però tothom l'hi diu, esclar. 

El castell d’Altafulla, que corona la Vila Closa, és l’element que més identifica aquest poble des d’una certa distància. En Pep, que, com tot bon escriptor, té una imaginació desbordant, em sorprèn quan em diu que, per a ell, aquest castell no té fantasmes. "Si m’obliguessin a passar-hi una nit tot sol, ho faria sense por", fa amb un somriure.

L’estiueig és poc d’horaris. Com en Pep. No ha treballat mai d’assalariat. "Jo visc del cuento: tradueixo, faig col·laboracions relacionades amb l’escriptura, aquí i allà, classes particulars de literatura...", em revela.

Com passa sovint en les converses, al final és quan apareixen els temes més profunds. En Pep continua commogut per la mort del seu germà, amb 26 anys. A la seva literatura és present aquesta dissort. "Les meves obres basculen entre la ironia i la malenconia. La mort del meu germà hi deu tenir a veure". A la primera versió, no pas la publicada, de Caminant junts per la Lluna, el protagonista es deia Toni, com el seu germà.