Dones
sense llar

“Bonica, i tu què vols prendre? Cafè? Mira, està acabat de fer… Un te? ¿Segur que no vols esmorzar res?” Al final acaba sent un te fumejant, amb una rodanxa de llimona perquè així és com se’l prenen elles. “És bo així, oi?”, demana la Carmen. Ella i la seva veïna prenen cafè mentre escolten la Jessica González, coordinadora tècnica de l’associació Amics del Moviment Quart Món, que els explica que aquell matí el taller d’alfabetització castellana el faran amb fitxes de Scrabble.

75

assentaments

en solars buits a Barcelona

Desembre 2020

Font: Ajuntament de Barcelona

La Carmen viu amb el seu marit i tres dels cinc fills a Montcada i Reixac, en una casa que han anat arreglant i habilitant amb els anys fins a tenir-la al seu gust, però que inicialment havia sigut un garatge en un descampat. Abans, però, van passar més de 15 anys vivint a Barcelona, acabats d’arribar de Galícia, a les naus abandonades del carrer Tànger i a prop de la parada de metro de Selva de Mar. Unes naus i assentaments que fa dècades que existeixen a Barcelona però que són desconegudes per gran part de la població. Van trobar una ciutat hostil i van haver-se de buscar la vida com van poder per tirar endavant la família. Al principi demanaven almoina al metro i compraven el menjar del dia amb el que havien pogut recollir. Després el seu marit va vendre durant un temps La Farola mentre ella demanava als carrers. “T’enrecordes de La Farola?”, pregunta. Ara el marit va fent feines aquí i allà quan la salut l’hi permet.

“Bon dia, passeu, aquí us va bé?” Igual que la Carmen, la Jimena sap perfectament què és viure en una nau. Amb una història semblant a la de la seva compatriota, la Jimena ha passat per diferents situacions d’habitatge precari en els més de 17 anys que fa que viu a la capital catalana. Viu al Bon Pastor amb la seva família i a principis de maig van ser desallotjats de la nau on ens trobem la primera vegada. L’entrada discreta del carrer donava pas a una gran nau on hi havia aparcades dues caravanes i un parell de cotxes. Les estances estaven aixecades amb plafons. Com a fons sonor de la conversa se sentia una sèrie al canal Divinity.

25

%

de les 392 persones vivint en assentaments a Barcelona són dones

Desembre 2020

Font: Ajuntament de Barcelona

“Jo no deixaré de ser gitana i m’agradaria integrar-me a la societat i tenir oportunitats de viure de forma més estable”, assegura quan parlem de marges i prejudicis. En aquests anys a Barcelona ha viscut al Poblenou com gran part de la població galaicoportuguesa immigrada a la ciutat. També ha ocupat una casa al barri de Carmel, on assegura que pagava un lloguer simbòlic de poc més de 100 €. “Era una casa petita envoltada d’altres de grans, ens agradava molt i els meus fills podien dormir en habitacions separades i tot”. Quan va donar a llum la seva filla petita, la tercera criatura a la família, va haver d’ingressar a l’hospital durant dies i deixar la casa. Això, sumat a desavinences entre la propietària i la seva germana, va fer que la Jimena no hi pogués tornar i hagués d’anar a viure en una nau.

Segons xifres de l’Ajuntament, el desembre del 2020 a la ciutat de Barcelona hi havia localitzats 75 assentaments diferents en solars buits, en els quals hi haurien viscut 392 persones procedents de 40 països diferents i només el 25% són dones. González, coordinadora tècnica de l’associació Amics del Moviment Quart Món, creu que aquesta xifra pot ser molt més alta tenint en compte el nombre de persones que acompanyen des de l’entitat. D’acord amb el consistori, sovint es tracta de persones a les quals és difícil acostar-se perquè “mantenen reticències als canals oficials, ja que no consten a les estadístiques oficials ni tan sols dels seus països originaris i no mostren interès a establir contacte amb l’administració perquè històricament això els ha suposat més problemes que solucions”. En aquest sentit, la Jimena assegura que les opcions que se’ls ofereixen no els són suficients. “En alguna ocasió ens havien ofert tres dies en una pensió si ens havien de desallotjar d’allà on vivíem, però ¿com havíem d’acceptar això si implica no poder-te endur el teu llit i les teves coses? No ens soluciona gaire res estar tres dies en una pensió i després haver de buscar-te la vida, trobar mobles i començar de cap i de nou”, argumenta.

Aquesta falta de comunicació amb les famílies en assentaments, la falta de recursos de l’administració local i la presència mediàtica estigmatizadora fa que s’incrementi la invisibilitat d’un col·lectiu marginalitzat ja d'entrada. “Si jo fos a l’altra banda intentaria comunicar-me amb les persones i famílies que estan vivint en assentaments, intentaria entendre-les, preguntar què necessiten, i a partir d’aquí ajudar-les”, suggereix la Jimena.

“L’Ajuntament diu que no té pisos buits i que hi ha llista d’espera per a la taula d’emergència, d’acord, però què en fan dels solars buits? ¿No s’hi podria fer alguna cosa perquè deixéssim de deambular d’un lloc a l’altre?”, es pregunta la Jimena mentre ensenya documents i notificacions d’anteriors desnonaments.

“Viure a les naus era un privilegi en comparació amb viure al carrer. Allà estàvem tranquils”, diu la Carmen recordant el passat i comparant la seva situació amb la de qui passa la nit al ras. Assegura que canviar Barcelona per Montcada va ser una mica difícil al principi perquè aquí ho té tot una mica més lluny i els fills han d’agafar el transport públic per anar a l’escola o els porta ella en cotxe, però que ara no canviaria casa seva per res del món. “Vaig passar fa poc per la zona dels Encants i està tot igual de malament”, assegura.

Nota de veu de WhatsApp. “Perdona, et fa res si quedem més a prop? El meu fill no es troba bé i així estic a tocar de casa per si necessita res”. L’endemà, entre pauses d’un tallat amb llet calenta, l’Ana María narra el seus 20 anys a Barcelona. Vinguda de Bolívia amb dos fills petits, va treballar en un restaurant de Gràcia i va aconseguir regularitzar la seva situació, però des de llavors la seva relació amb l’habitatge ha sigut convulsa. Va passar de dormir al traster del restaurant on treballava a aconseguir una hipoteca de 1.300 € amb la seva parella. “Llavors els lloguers no eren tan comuns i des de Tecnocasa ens van convèncer”, explica. D’un dia per l’altre els van apujar la quota a 2.400 €. “Estalló la burbuja”, que diu l’Ana María referint-se a la crisi immobiliària, i els van voler fer fora. Van arribar a un acord de dació en pagament amb el banc i van marxar a viure de lloguer en un altre pis del carrer Torrijos, també a Gràcia. D’allà va passar a un altre immoble, aquesta vegada del carrer Perill, però els tallaven la llum constantment. A més, la seva parella començava a tenir greus problemes d'addicció a l’alcohol i el joc, cosa que complicava la convivència i l’entrada de diners.

Avui l’Ana María segueix ocupant per necessitat, però també per decisió política davant la insostenible situació habitacional que, com ella, viuen milers de persones a la ciutat. Amb un tercer fill i sent, des de fa anys, mare soltera, no ha volgut renunciar a estar amb la seva família i assegura que ja no té forces per treballar, perquè la lluita de tants anys li ha xuclat les energies. “Per a mi, l’ocupació és la manera de sobreviure i dedicar temps als meus fills. No m’importa el que dirà la gent, jo el que tinc clar és que un banc no s’acabarà de carregar la meva salut i els meus diners. Ja quan era a Bolívia no els vaig poder dedicar tot el temps que hauria volgut perquè em passava el dia treballant, i aquí, després de com ha anat tot, vaig decidir que volia estar amb ells i cuidar-los i educar-los”, comenta.

84

%

d’increment en la cuota de la hipoteca. De pagar 1.300 € al mes, a pagar-ne 2.400

L’Ana María és membre del Sindicat per l’Habitatge de Gràcia i ha passat de ser desnonada a convertir-se en una de les portaveus de la campanya Guerra a Cerberus. Una campanya que està sent la primera gran ofensiva coordinada de tots els col·lectius que a finals del 2019 van impulsar el primer Congrés d'Habitatge de Catalunya. Per a l’Ana María, els moviments pel dret a l’habitatge digne són imprescindibles i no concep viure d’una altra manera si no és amb la gent que lluita per unes condicions de vida millors. “El meu suport han sigut els meus fills i el sindicat d’habitatge de Gràcia”, comenta mentre s’acaba el cafè. Ho diu emocionada perquè darrere d’aquestes paraules s’hi amaguen anys de nervis, molts trasllats i cops que esbotzen portes. Però sempre acompanyada de la gent.

A mitjans de setembre la van citar a declarar al jutjat per l’ocupació de la casa, un procés encara sense resolució, i mentrestant gaudeix del moment. “Un pis et dona llibertat en tots els sentits. Necessites pau mental, un sostre, espai per a tu i la teva família, i després ja pots treballar en les altres coses”.

“Si caus i no t’aixeques tu sola no ho farà ningú per tu”. Així de contundent és la Nora, una jove rifenya que viu des de la tardor del 2020 en un dels pisos del Servei de Transició a l’Autonomia del Casal dels Infants. Actualment estudia un grau mitjà d’atenció a persones amb dependència i s’esforça per acabar els estudis i buscar feina. “El català no l’entenc gaire, i em costa seguir les classes, però de mica en mica vaig fent”, explica. Des dels 15 anys que es busca la vida per tirar endavant, un periple que inclou viure en un centre de menors a Melilla, treballar quatre anys a Cadis en un centre geriàtric i arribar a Barcelona l’agost del 2020 amb poc més de 100 euros a la butxaca.

Amb només 22 anys ha viscut en primera persona el que vol dir ser una jove en situació de sensellarisme. “Quan vaig arribar, vaig trucar a moltes portes i me les trobava totes tancades. Em van dir fins i tot «Marxa per on has vingut». No sé com me n'hauria sortit, si el Casal no m’hagués ajudat”, assegura. En el seu cas, a tots els problemes s’hi afegeix el factor migratori, ja que, segons explica, darrere el rebuig que va sentir quan buscava entitats que l’ajudessin hi havia altes dosis de racisme. “Les persones migrants hem de fer el triple d'esforç per aconseguir el mateix que la resta. I a vegades ens costa relacionar-nos amb la gent local, perquè tenen molts prejudicis, i no ens sentim còmodes amb segons quins comentaris o actituds”, argumenta.

Compartint pis a Joanic amb la Nora també hi ha la Linda. Originària de Guinea Bissau, fa sis anys que viu a Barcelona i també s’ha de buscar la vida per tirar endavant el seu itinerari d’estudis i feina. Parla de manera molt seriosa però es deixa anar a mesura que agafa confiança. “La Linda sempre riu a casa, riu per tot!”, diu animada la Nora. Viuen juntes des del febrer del 2021, i d’aquí sis mesos la Linda ha d’haver trobat feina i haver-se independitzat, mentre acaba els seus estudis d’ESO. Ha treballat de cambrera de pis, però ho va acabar deixant perquè li feia molt mal l’esquena i tenia formigueig a les mans i als braços. “Havia de fer una habitació en dos minuts, això és impossible. No l'hi desitjo a ningú, aquesta feina”, sentencia.

Tant la Nora com la Linda disposen ara d'un habitatge i d'un equip que les ajuda a fer realitat el seu projecte vital. Ara bé, sense tenir el suport de les seves famílies ni comptar amb unes garanties laborals ho tenen complicat per independitzar-se un cop finalitzat el període al pis. Què els espera, a les noies joves que volen treballar i regularitzar la seva situació però topen amb una administració de ferro? Què farien elles si tinguessin el poder de canviar les coses? “Jo faria més senzill el procés d’aconseguir la documentació, perquè genera molt d'estrès i preocupació”, respon la Nora. S’hi suma Azabal, que lamenta la llei d’estrangeria actual, una pedra a la sabata de qualsevol jove migrant. “Són absurdes totes les condicions que els reclamen pel que fa a la documentació, la feina, el sou...”

A l’estiu, a la platja. La resta de l’any a mig camí entre la plaça Vicenç Martorell, alguns caixers els dies de fred i, amb sort, de tant en tant una pensió. Amunt i avall amb les poques pertinences que tenia i dormint en grup per sentir-se més segura. Així va passar 10 anys de la seva vida l’Anna Maria, una manresana de 63 anys que va acabar vivint al carrer després de quedar-se viuda, patir un accident, perdre el negoci i la xarxa familiar, caure en l’alcoholisme i enamorar-se d’un holandès. Moltes peces que es van desmuntar una rere l’altra i sembla que es van recomponent de mica en mica des que, fa més de 7 anys, viu en un pis d’Arrels Fundació.

1.028

families desnonades

a Barcelona malgrat la pandèmia, el tancament de jutjats i el decret llei

2020

Font: Consell General del Poder Judicial

“Saps? Quan vivia a la plaça hi havia un veí que em portava cafè amb llet. Ell em veia des del seu balcó, allà al carrer Elisabets. L'hi agraïa molt, la veritat”, recorda. En els 10 anys que va viure al carrer, l’Anna Maria es va poder permetre, de tant en tant, dormir en una pensió i menjar en algun bar amb la seva parella de llavors. “Sempre dèiem "Un dia més, que s’hi està bé”, però quan s’acabaven els diners tornàvem al carrer”, explica. Aquests petits oasis de pau eren possibles gràcies a les dues pagues que rep, la de viudetat i la de llarga malaltia. Aquesta última arran d’un accident de cotxe que va patir de jove que la va tenir gairebé un mes en coma. Malgrat aquestes dues assignacions, l’Anna Maria no se'n va poder sortir sola, perquè la suma total no li arribava per llogar un pis ni pagar-se les necessitats bàsiques. Actualment, però, també li seria gairebé impossible, perquè el preu mitjà del lloguer a la ciutat és d'uns 903 € al mes.

Albert Sales, investigador expert en exclusió residencial de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona (IERMB) i assessor de l'Ajuntament de Barcelona, assegura que no hi ha tants pisos buits com la gent pot pensar. “El lema ‘gent sense casa i cases sense gent’ està molt bé però la gran majoria dels pisos buits que hi ha a Barcelona estan subjectes a la propietat privada, que a la vegada està protegida per la llei", explica. Aquest fet dificulta una possible expropiació dels immobles encara que estiguin en desús i, en conseqüència "que no puguin formar-ne part del parc d’habitatge com ens agradaria”, justifica. L’altra part dels pisos, comenta, va directament a la mesa d’emergència social.

10.052

habitatges buits

representen el 2% del total d’immobles de Barcelona

2018

Font: Consell de l'Habitatge Social de Barcelona

Segons dades del Consell de l'Habitatge Social de Barcelona, l’any 2018 més de la meitat de famílies amb dret a un pis d’emergència a Barcelona encara no l’havien rebut. Durant el mateix any, el Consell havia detectat 10.052 habitatges buits, cosa que representa el 2% del total d’immobles a la ciutat. “Això són polítiques estructurals i les heretem en una situació d'escassetat i que no permet fer un canvi. El creixement de parc públic és molt limitat i el poc habitatge públic que hi ha està en mans d’algú privat i no tenim la capacitat de generar rotació per blindar situacions de màxima emergència”, assegura Laura Pérez, regidora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona. Pérez afegeix que la situació d'un ajuntament és diferent de la d'un govern per la urgència a l’hora d’actuar: “L’administració local té una demanda i la té davant de la porta i li ha de donar resposta immediata". La Generalitat, amb competències en habitatge, i l’Ajuntament, amb competències en matèria de sensellarisme, reclamen l'un a l'altre més esforços per poder abordar la situació de manera integral.

Segons el pla estratègic de serveis socials 2021-2024 de la Generalitat de Catalunya, es preveu aprovar un acord de govern d'estratègia integral per abordar el sensellarisme a Catalunya i incrementar el parc social d’habitatge amb reserva específica de sensellarisme. Segons fonts de la Generalitat, es preveu signar un contracte programa amb els ens locals per valor de 14,4 milions d’euros el 2022 per l’atenció a les persones sense llar.

“No sé com, però al final t’acostumes a estar al carrer”, reconeix l’Anna Maria. “Els voluntaris d’Arrels em van haver d’insistir moltíssimes vegades perquè accedís a deixar el carrer. Els deia que no cada vegada que se m’acostaven. El dia que vaig dir que sí devia estar baixa d’ànims o jo què sé..., però sort que ho vaig fer”, afegeix. En aquell moment va passar a viure durant un mes en una pensió i després al pis del Poble-sec on encara resideix. “Quan em van dir que em donarien les claus d’un pis només pensava en tenir un llit i menjar calent, però he de dir que, malgrat tot, em va costar canviar la rutina d’estar al carrer”, assegura.

903

€ / mes

és el preu mitjà del lloguer a Barcelona

2021

Font: Ajuntament de Barcelona

L’accés a un habitatge digne és una qüestió que travessa tots els casos de sensellarisme, tant masculí com femení. En el cas de les dones, però, s’agreuja per la discriminació que pateixen al mercat laboral i la dependència econòmica derivada de l’alta ocupació en feines informals i de cures. Aquests factors, sumats al seu rol cultural i el masclisme del sistema capitalista i productiu, fan que les dones ho tinguin encara més difícil per accedir a un pis o una casa. “Estic convençuda que la vulneració de dret a l’habitatge és la causa principal del sensellarisme femení”, assegura Elena Sala, responsable del projecte Dones amb Llar d'Assís. “Les dones necessiten restablir la seva xarxa i per fer-ho cal més habitatge públic i accés a un lloguer amb preus raonables”, assegura Fina Contreras, responsable del programa de Sense Llar i Habitatge de Càritas Barcelona i membre de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). “El sensellarisme és conseqüència d’un model d’habitatge especulatiu i un sistema econòmic desigual”, afegeix Contreras. Un model que, només durant el 2020 i malgrat que molts jutjats van estar tancats per la pandèmia i que un decret llei havia d’assegurar un lloguer social a persones en situació de vulnerabilitat, va desnonar 1.028 famílies a Barcelona, segons el Consell General del Poder Judicial. En aquest 2021, de moment i a la demarcació de Barcelona, ja s’han executat 1.653 desnonaments el primer trimestre, i 1.766 el segon trimestre.

La pobresa menstrual, terme per denunciar la manca d'accés a productes sanitaris, banys i instal·lacions, és una realitat cada vegada més present fins i tot en societats suposadament benestants. “Les dones que atenem a La Llavor han hagut d’escollir si menjar aquell dia o comprar-se una compresa. Si ets al carrer o en un espai insegur, no és fàcil aconseguir compreses i tampons, i això que estem parlant de coses bàsiques. És una necessitat com qualsevol altra”, explica la directora del recurs, Charo Sillero.

“Moltes vegades hem constatat que la droga i les addiccions no són el problema principal de les dones que viuen al carrer. Algunes, quan deixen de consumir, creuen que tot se solucionarà, però veuen que els problemes de feina, habitatge o relacionals persisteixen i són més conscients de tot, i se senten encara pitjor”, argumenta Aura Roig, directora de l'espai Metzineres. A Metzineres acompanyen dones que prenen drogues i, com indica la seva directora, “el que pateixen primer de tot és la violència i després ve el consum de substàncies i la situació de carrer o sensellarisme”.

Superar una addicció sense suport és complicadíssim. I si no tens cobertes necessitats bàsiques com l’habitatge, la higiene o l’alimentació, encara més. L’Anna Maria va comptar amb l’ajuda de professionals i va ingressar diverses vegades en centres de desintoxicació fins que, amb molta força de voluntat i energia, ho ha aconseguit. “Sort que he deixat l’alcohol! Però encara hi penso… Veig una Voll Damm i m’emociono!”, reconeix.

Arriba tota vestida de negre. Saluda i seu al sofà. Duu doble mascareta, una quirúrgica blava i l’altra de tela negra amb la bandera LGTBI cosida. Ara es troba millor, diu. Ha passat uns dies a l’hospital recuperant-se duna pneumònia mal curada a la presó. Tot just fa 10 dies que és a Llar Betània, un recurs habitacional que permet les dones acabar de complir la seva condemna en un centre educatiu o en una comunitat terapèutica. L’acompanya la seva “bossa penitenciària”, com ella s’hi refereix, plena de roba, objectes personals i il·lusió per començar de nou.

En el seu cas, no tindrà gaire temps d’acostumar-s’hi perquè el seu últim mes de condemna el passarà aquí, però després no sap què farà. El rellotge li va en contra. No té relació amb la seva família i es pregunta com se'n sortirà a partir d’ara. Vinguda de Colòmbia fa més de vint anys com a demandant d’asil polític, ha passat els últims cinc a Brians complint condemna per un delicte que obviem durant la conversa. “Jo he tingut feina, casa, cotxe, marit... Podríem dir que tenia una bona vida. Però va arribar la crisi del 2008 i em vaig quedar sense feina, després em vaig divorciar i els últims cinc anys ja saps on els he passat”, explica com a introducció del que serà un llarg relat sobre la vida entre reixes.

En la mateixa línia, Aura Roig, directora de Metzineres, assegura que moltes dones que obtenen un permís del centre penitenciari sovint l'acaben no fent servir perquè no tenen on anar. “És molt trist que aquestes dones diguin que prefereixen quedar-se a la presó, però és l’únic espai on podran dormir, menjar i descansar una estona. Tenim un problema molt greu quan estem optant per presó en comptes de polítiques d’acompanyament holístiques i integrals”, alerta Roig.

La directora de Llar Betània, Lourdes Ginesta, es mostra satisfeta de l’efectivitat del projecte que coordina, però alerta de l’estat anímic i de salut amb què arriben la majoria de les dones quan surten de la presó. “Gairebé totes tenen algun problema de salut mental i de gestió emocional. N'hi ha que fins i tot estan diagnosticades amb TLP (trastorn límit de personalitat)”. “El primer que necessita una persona que està en una situació de sensellarisme és estar bé psicològicament, i això s’aconsegueix, entre altres coses, oferint-li un habitatge segur, estable i tranquil perquè després pugui treballar altres aspectes”, afirma Guijarro.

“M’adono que en cinc anys he perdut tot el que tenia. He treballat a la presó per mantenir-me i tenir una mica de diners i la liquidació que m’han donat és de 200 €. Què faig jo amb això, ara que tindré la llibertat? Ara tinc menys d’un mes per buscar-me la vida després d’estar tancada cinc anys”, explica.

Missatge de WhatsApp. “Disculpa, ens podem veure a les 13.30h? Estic amb una companya i no la vull deixar sola. Moltes gràcies”. Quan ens trobem, explica que ha fet tard perquè una de les noies de l’Asociación de Mujeres Migrantes Diversas tenia hora amb el psicòleg i li volia donar suport. “És molt comú que ens fem costat entre nosaltres, ens ajudem molt”, diu orgullosa. L’associació la van crear cinc “paisanas” hondurenyes que treballaven com a internes de la llar i les cures per ajudar-se entre elles, “evitar estafes” i compartir informació sobre l’homologació d’estudis, l’empadronament i els cursos de català, explica l’actual coordinadora, Daybelin Juares.

23,8

%

de les dones estrangeres a Catalunya es dediquen a les feines de la llar i les cures (amb contracte)

2017

Font: CCOO

La Beatriz va arribar l’any 2011 d’Hondures, un país amb alts índexs de violència. Fugia de les bandes i buscava unes condicions de vida millors per a ella i la seva família, que va deixar allà. En el seu primer mes a Barcelona va dormir sovint a l’església de Sarrià per no estar al carrer. Posteriorment ha treballat per a famílies com a cuidadora i actualment és una de les 600 dones que formen l’associació i també una de les moltes que ha patit vexacions i vulneracions dels seus drets pel fet d'estar en una situació administrativa irregular i treballar com a interna en una casa. “Molta gent s’aprofita de la nostra situació. Quan vaig arribar no sabia que era tan important empadronar-se, ningú m’ho va explicar. Molts patrons no volen empadronar les noies que treballen per a ells perquè així les tenen sotmeses”, assegura la Beatriz. Actualment ja no treballa d’interna a la llar i a la primavera va passar l’examen per aconseguir la nacionalitat espanyola.

“Gràcies a la nostra feina de cures es manté el país. Perquè si tu ets autòcton i ets fora de casa tot el dia, necessites algú que cuidi els teus fills, o els teus pares”, assegura Juares. “L'estat de benestar no està preparat per a aquestes situacions. Per això existeix la maleïda llei d'estrangeria, perquè ens explotin a nosaltres i ens veiem obligades a fer aquest tipus de feines”, continua. “Nosaltres no venim dels nostres països d’origen amb el somni de netejar, cuidar o estar tancades les 24 hores. Algunes tenim carreres de matemàtiques, som comptables, som dentistes…”, puntualitza Juares.

El cas que comenta Juares no és anecdòtic. L’any 2020 el 65% de les dones que va atendre Assís havien patit violència masclista; el 31% violència sexual, i el 98% agressions físiques o psicològiques al llarg de la seva vida. Durant el 2020, al centre Residencial d’Inclusió La Llavor, el 49% de les dones van manifestar haver patit algun tipus de violència i, com diu la seva directora, Charo Sillero, “és un percentatge que podria ser més alt si descobríssim situacions que per a elles encara no són considerades greus”.

80

%

de les dones ateses a Metzineres no tenen una llar segura

2020

Font: Entorns d’Aixopluc Metzineres

Supervivents de violència masclista. Al barri del Raval hi ha un espai perquè les dones que pateixen o han patit violències puguin trobar suport i comunitat. Es diu Metzineres i hi atenen entre 30 i 40 dones i persones de gènere fluid al dia. Una gran part han patit violència durant la infància o per part de les parelles, i fins i tot de desconeguts. Segons calcula la seva directora, Aura Roig, de les més de 300 usuàries anuals, un 30% han passat per la presó, un 20% són treballadores sexuals i el 50% dormen al carrer, però el 80% no tenen una llar segura. Dormen en tendes de campanya, a casa d’algú a canvi de sexe o amb la parella agressora. Situacions que les posen en risc constant de seguir patint encara més violències.

A Nou Barris fa més de cinc anys que existeix Lola No Estás Sola, una entitat que dona suport a dones del barri que el necessiten. “Les dones que acompanyem es troben en diferents situacions de sensellarisme: n’hi ha que no tenen feina, d’altres que viuen en habitacions rellogades i que necessiten aliments o productes d’higiene. Moltes dormen en albergs i venen a dutxar-se i a posar una rentadora”, explica la seva coordinadora, Clara Naya. I la violència masclista travessa la gran majoria de les històries que expliquen. Laura Guijarro, antropòloga experta en sensellarisme, assegura que hi ha països en què quan una dona denuncia maltractament automàticament se la considera sensellar.

Arribada del Perú fa més de cinc anys, la Julia va dormir durant molt de temps al Maremàgnum, fins que va trobar un traster pel qual paga 30 € al mes. “Abans sempre dormia en grup al carrer per sentir-me més segura”, explica, i assegura que ara, com que té problemes de convivència amb persones que també volen dormir al traster amb ella, de vegades se’n va a l’aeroport a dormir.

S’abaixa la mascareta i fa un glop a la camamilla que ha demanat en un got de plàstic. “Mira, jo et diré la veritat. Quan demanes favors a amics per intentar sortir d'aquesta situació només et diuen que sí si és a canvi de sexe”, reconeix la Julia. Com ella, són moltes les dones que suporten situacions límit per evitar acabar al carrer, i posen en pràctica estratègies diferents de les dels homes.

30

€ / mes

de lloguer del traster on dorm la Julia

“Estem parlant de violència directa, d’abús, de manca de drets laborals, de fractura salarial. En definitiva, de patriarcat”, assegura Charo Sillero, directora de La Llavor. Són situacions molt diferents de les del sensellarisme masculí, i denoten que el procés pel qual s'hi arriba és també diferent. Per contextualitzar una mica, les dades de l’estudi 'La situació de desigualtat salarial a Catalunya entre homes i dones', de l'Observatori del Treball i Model Productiu del departament de Treball, actualitzat el febrer del 2021, indiquen que les dones a Catalunya cobren a l'any 6.350 euros menys que els homes. En concret, el salari mitjà de les dones a Barcelona l’any 2018 era de 27.203 euros, un 21,2% inferior al dels homes (34.534 euros), segons un informe del departament d’anàlisi de l'Oficina Municipal de Dades publicat el febrer del 2020.

“Les dones tenen més habilitats per aguantar situacions de pobresa i posen en marxa altres mecanismes per no acabar al ras”, adverteix Sillero. Segons Sales i Guijarro, les dones mantenen vincles socials més sòlids amb l’àmbit familiar i les amistats pels rols de gènere històricament assignats. Això les col·loca en “situacions d’explotació i precarietat” i les empeny a viure en pisos sobreocupats sense contracte, habitacions de relloguer o cases de coneguts.

6.350

€ / any

es la diferència salarial entre homes i dones a Catalunya

Febrer 2021

Font: Departament de Treball

“El que passen les dones abans d’arribar al carrer és molt dur. Aguanten situacions d’abusos i violència que es normalitzen per necessitat, fins al punt que algunes diuen: “Prefereixo que em violi un home en lloc de vint”, assegura Roig. “Hem normalitzat que les dones es vegin abocades a tenir relacions sexuals forçades a canvi d’un sostre, que pateixin violència sexual de tota mena, que se les exploti laboralment… Aquesta és la realitat de moltes dones: haver de mantenir relacions tòxiques per no acabar al carrer o suportar violències perquè ja són al carrer. Mentre no puguem oferir alternatives a aquestes situacions, haurem d’acceptar que això està passant”, es lamenta Elena Sala, responsable del projecte Dones Amb Llar d'Assís. “Les dones, quan arriben als serveis socials, ho fan en pitjors condicions que els homes, perquè han aguantat molt i quan piquen a la porta a vegades ja és tard per actuar”, assegura Laura Guijarro. Fa referència, per exemple, a casos d’imminent desnonament o a la pèrdua de la custòdia dels fills.

“Quan apareix una dona hem d’actuar de pressa perquè, si no ho fem, se’ns mor. I a vegades també es moren fins i tot quan actuem de pressa”, adverteix Laia Vila, responsable de la Llar Pere Barnés d’Arrels Fundació. L’entitat treballa des del 1987 per atendre persones en situació de sensellarisme i aconseguir que siguin autònomes. Tot i no estar especialitzats en l’atenció de dones, la realitat és que n’atenen cada vegada més i més joves. “Cal explicar que a Barcelona moren dones violades al carrer. D’això se’n parla poc”, lamenta Vila.

Dutxa al centre obert d’Arrels, al barri del Raval. Dinar al menjador del Paral·lel. Volta pel carrer amb el carro recollint trastos. Dormir. Dutxa a Assís al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Sopar al menjador de Santa Anna al Gòtic. Volta pel carrer amb el carro recollint trastos. Dormir. La rutina de la Julia, que fa 4 anys que viu al carrer, es repeteix mentre resa, literalment, perquè no li passi res aquell dia i es nega a anar a dormir a un alberg per les històries que li han explicat i pel seu estat de salut delicat.

Es despenja les claus del coll, en fica una al pany i obre la porta de la seva petita i blanca habitació. Li ha tocat la cambra que duu el nom de Clara Campoamor, situada a la part de mar de l’edifici. S’excusa per no haver fet gaire bé el llit i s’afanya a arreglar-lo. Ho té tot endreçat. Diu que li agrada l’ordre. Valora molt tenir aquest espai d’intimitat i tranquil·litat per a ella sola. Com la Julia, la Juana va dormir durant molt de temps al Maremàgnum perquè era un lloc cobert i on hi cabia molta gent. Ara sent que la vida li ha donat una nova oportunitat a La Llavor, on viu des de l’octubre del 2020, i s’està esforçant per no tornar al carrer.

“Vull treballar per sentir-me una persona normal i amb una vida normal. Estic acostumada a treballar i ara la meva vida és molt avorrida”, diu la Juana, de 55 anys i natural de Barakaldo. Actualment està fent cursets d'inserció laboral però no se sent gaire optimista perquè n’ha suspès un i creu que no se'n sortirà. La Juana cobra la renda garantida de ciutadania, una paga que mantindrà si pot demostrar que està buscant feina. “Si estigués a les meves mans fer alguna cosa per canviar la situació de les dones que estan com jo, els donaria feina i casa a totes. És el que necessitem per tenir una vida normal”, assegura. “Això de quedar-te al carrer li pot passar a qualsevol i cada vegada és més difícil sobreviure”, adverteix.

“Es pot arribar a la conclusió equivocada que no hi ha dones en situació de pobresa, perquè estadísticament les que acaben al carrer es converteixen en un fenomen extrem i petit, però la pobresa està molt feminitzada”, assegura Albert Sales. “No hi ha tantes dones que acabin vivint al ras perquè tenen altres mecanismes per evitar-ho, però no necessàriament són millors que estar al carrer”, alerta. En aquest sentit, Sales admet que el sensellarisme es veu com un fracàs de l’administració pública local però hauria d’escalar posicions en l’agenda catalana. “El sensellarisme de carrer sempre és un tema de debat al plenari municipal però mai al Parlament, i això que els municipis tenen eines per atendre aquest problema però no per solucionar-lo”, puntualitza.

Un dels programes pels quals s’ha apostat a Barcelona en els darrers anys i que pren de model el que s’ha fet en ciutats com Madrid o països com Finlàndia és el 'housing first'. Aquesta iniciativa ofereix habitatge a persones en situació de sensellarisme cronificada perquè puguin treballar després la salut mental, les addiccions o la projecció laboral. Però primer garanteix l’habitatge, un sostre i tranquil·litat.

Laura Guijarro vaticina que els resultats de la prevenció es veuran a llarg termini. “Sempre estem amb solucions emergencialistes. Cal oferir solucions davant emergències perquè no pots descuidar les persones que ja estan en una situació de carrer o extrema, però cal també no oblidar la prevenció. Les dones, quan arriben als serveis socials, hi arriben en pitjors condicions que els homes, perquè han aguantat molt, i quan piquen a la porta a vegades ja és tard per actuar”, adverteix.

Pérez s’hi afegeix afirmant que cal veure on s’està concentrant la precarietat, perquè “hi ha una bretxa de pensions del 35% en què les dones sovint es queden sense reconeixement de la seva feina productiva i reproductiva al llarg de la vida i arriben un moment que no es poden pagar un lloguer, i també hi ha noies joves sense oportunitats a qui costa tirar endavant en l’àmbit laboral”.

Amb molt d’esforç i no gaire confiança en si mateixa, la Juana vol refer un projecte vital lluny de l’alcoholisme, els intents de suïcidi i la ferralla, i també vol intentar recuperar la relació amb la seva filla. “Estic preocupada pel futur perquè no sé com m’aniran les coses, però tinc clar que no vull tornar al carrer i espero aconseguir-ho”, desitja en veu alta.

Malgrat que la Juana senti impotència ara, perquè recuperar-se és un procés lent, ella assegura que no sent ni vergonya ni culpa, perquè està lluitant per sortir-se’n.