Elisenda, Guillemona i el viatge del Sant Drap

Com tants altres territoris catalans, Lleida, abans de ser cristiana, va ser musulmana durant més 400 anys, fins que l’any 1149 els comtes de Barcelona i d’Urgell, Ramon Berenguer IV i Ermengol VI, conquereixen la ciutat als àrabs. Un cop conquerida comença una etapa que vindrà marcada per la reorganització de la ciutat i del territori, de manera que, tant a nivell polític com eclesiàstic, hi haurà canvis molt importants. A nivell eclesiàstic hi haurà dos fets importants. El primer serà el retorn a la ciutat de la seu episcopal que s’havia traslladat a Roda d’Isàvena, i el segon, la consagració al culte cristià de la mesquita major, que està documentada al turó i que, com explica Núria Piqué, tècnica de gestió del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida, "se suposa que estava sota la catedral". A nivell polític, l’any 1150 serà decisiu perquè els comtes catalans atorguen a la ciutat una carta de poblament, un document que a efectes pràctics garantia l’assentament de totes aquelles persones que volguessin venir a repoblar la ciutat i les terres que l’envoltaven. D’altra banda, Piqué destaca un altre fet històric rellevant: Lleida serà l’escenari d’un gran casament reial, el del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, un enllaç que suposa la unió de terres aragoneses i catalanes i el naixement de l’anomenada Corona d’Aragó. I per què Lleida? "Per la seva situació estratègica, al bell mig dels dos territoris, però també perquè era una ciutat molt rica. Per tot plegat, la ciutat exercirà com a capital interior". Uns canvis que van acompanyats d’una important remodelació de la ciutat, "tant a nivell urbanístic com arquitectònic, i és aquí on entra tant la construcció de la catedral com la del castell del Rei", puntualitza Piqué, referint-se a les dues emblemàtiques edificacions que coronen el turó de la Seu Vella i que simbolitzaven el poder eclesiàstic i el poder polític, "els dos pilars bàsics de qualsevol ciutat medieval".

Les obres dels dos edificis van començar a final del segle XII i el castell va quedar enllestit a finals del segle XIV, mentre que la catedral s’acaba a mitjans del segle XV, tot i que entren en ús ben aviat, com es veu al castell l’any 1214 amb la coronació del rei Jaume I. A partir d’aquí s’obriran diferents períodes històrics que aniran configurant el conjunt monumental com el coneixem avui, tenint present, com explica Núria Piqué, que a Lleida tenen "una catedral única i singular, que és un exemple magnífic de la transició del romànic al gòtic. Viu els seus màxims anys d’esplendor durant els segles del gòtic i els primers decennis del segle XVI, però tot canvia de forma radical amb l’arribada de l’època moderna i de les grans guerres de caràcter internacional". Fa referència a la Guerra dels Segadors, quan el 1640 s’enderroca tot el barri que envoltava la catedral i el castell i la catedral passa a ser utilitzada com a hospital i magatzem d’armes i el castell es transforma en una caserna militar. Més endavant, la Guerra de Successió, durant el 1707, quan la Seu Vella es torna a omplir de soldats, transformada de nou en caserna militar. I aquí, Núria Piqué recorda un fet molt rellevant, quan el rei vencedor, Felip V, va signar un decret reial, el 1746, pel qual ordenava l’enderrocament de la catedral: "La sort que hi va haver és que el rei va morir poc després i el seu decret no entra mai en vigor". La catedral, doncs, continuarà sent caserna i ho seguirà sent fins al 1948, passant també les vicissituds de la Guerra del Francès i de la Guerra Civil Espanyola, durant la qual va ser un camp de concentració i classificació de presoners republicans. Una història molt singular que, segons afirma contundent Núria Piqué, "es nota, i molt, en aquest edifici". Serà a partir del 1948 que començarà la darrera etapa del conjunt monumental, la de la restauració, que encara continua avui. 

El turó de la Seu Vella

Avui al turó de la Seu Vella només hi ha, com dèiem, dos edificis, la catedral i el castell, a banda d’una fortificació militar moderna que es construeix a partir de la Guerra dels Segadors i que envolta tot el recinte. I la ciutat és als peus del turó, fet que no era així en l’època medieval. En aquell moment, al voltant del castell i la catedral, explica Piqué, s’hi va construir "el barri de la Suda, que va ser el més selecte de la Lleida medieval, que era eclesiàstic, noble, residencial i, en part, universitari, ja que Lleida és la primera ciutat de la Corona d’Aragó que té universitat, atenent la seva posició de capital interior". Un barri que desapareix el 1640, quan durant la Guerra dels Segadors es decideix que la defensa de la ciutat s’ha d’organitzar des del turó perquè és un punt estratègic. Es decideix enderrocar la ciutat i començar les primeres estructures defensives de la fortificació militar. 

Tots aquests episodis històrics els podem rememorar passejant pel turó de la Seu Vella i, molt especialment, per la seva catedral, on trobem les empremtes de tots aquests fets. Núria Piqué insisteix a recordar que cal tenir present que "la catedral que avui es visita no és la que hi havia en època medieval, perquè quan hi entres, tant la canonja com el claustre, i sobretot l’església, són espais despullats, com a conseqüència del seu ús militar. Convertir una catedral en caserna significava compartimentar, adaptar, tapiar però també destruir patrimoni artístic". Per tot plegat, la catedral que veiem avui no té res a veure amb la que va conèixer la nostra protagonista, Elisenda de Sant Climent.

La relíquia del Sant Drap

Aquesta dona de la noblesa serà protagonista d’un episodi històric que, tot i semblar una llegenda, té un acompanyament documental que es troba a l’Arxiu Capitular de Lleida i a l’Arxiu de la Paeria, on es conserven dos pergamins que ens parlen d’aquesta història: l’arribada de la relíquia del Sant Drap, un fragment del bolquer que hauria fet servir Jesús, a Lleida. Ho explica Esther Balasch, conservadora-documentalista del Museu de Lleida, que dota de context aquest fet històric fent referència a la procedència d’Elisenda de Sant Climent. Explica que la família de Sant Climent, "a l’Edat Mitjana, era una família molt poderosa a les Terres de Lleida. Eren nobles, mercaders, i Lleida en aquell moment era clau en el territori en matèria d’exportació de teixits, ja que hi havia un gremi molt important de teixidors". Pel que fa pròpiament a la història de la relíquia del Sant Drap, explica que "ens hem de situar en el moment de la conquesta de Mallorca". Allà, a Pollença, hi són Elisenda i la seva filla Guillemona, que són capturades durant una incursió que hi fa el rei de Tunísia. Es diu que el rei va quedar seduït per la bellesa de Guillemona, de manera que va decidir portar-la a palau, juntament amb la seva mare, i reservar-la per ser l’esposa del seu fill primogènit, el "Gran Miromomelí". Guillemona es va convertir a l’islam, va canviar-se el nom pel de Rocaia i, efectivament, es va convertir en la seva esposa. Aquest lloc preferencial, exposa Esther Balasch, li va permetre tenir llibertat de moviments pel palau i descobrir un dels grans tresors que hi tenien guardats, la relíquia del Sant Drap, el suposat teixit que havia servit de bolquer a l’infant Jesús i amb el qual la llegenda diu que Maria va obsequiar els Reis d’Orient per agrair els seus presents. Un teixit, a més, que sembla que tenia diferents virtuts, com el fet de ser ignífug, de manera que quan es posava al foc es tornava cada vegada més blanc sense cremar-se mai.

Sembla ser, explica Balasch, que durant aquesta estada a palau, Elisenda, que ja era viuda, va conèixer el que seria el seu segon marit, el ric mercader Arnau de Solsona, també lleidatà i que es dedicava a la importació i exportació de teixits i objectes de luxe, i en un moment donat, tots dos decideixen retornar a Lleida. Guillemona, conscient que aquella relíquia havia d’estar en mans cristianes, la va robar de palau i la va donar a la mare perquè, aprofitant el viatge, la portés a terres cristianes. Un episodi que, segons Balasch, demostra que Elisenda era "una dona amb poder" i que, tot i estar captiva, durant la seva estada a Tunis va gaudir de privilegis que li van permetre poder marxar del país quan ho van decidir. "No sé si podem parlar pròpiament d’una dona lliure, però sí d'una dona empoderada i amb coneixements –diu–, tenint en compte, a més, que estem en un moment encara en què la dona té privilegis econòmics i poder de decisió". 

Aquest viatge del Sant Drap a Lleida es va fer, evidentment, en el més absolut secret per evitar represàlies, un secret que Elisenda va mantenir fins al seu llit de mort. I és que quan el rei Miromomelí es va adonar del furt, va reclamar al rei Jaume I el retorn de la relíquia, un requeriment que aquest no va poder atendre perquè no tenia coneixement d’on era. Va començar aleshores un conflicte diplomàtic entre els dos territoris i un període de tensió en el qual, explica Esther Balasch, "el rei demana a Arnau de Solsona que li retorni la relíquia, i aquest es veu obligat a esmerçar gairebé tots els seus recursos econòmics per defensar-se, perquè ell, certament, no tenia la relíquia i ni tan sols sabia que havia sigut la seva esposa qui l’havia portada". Però, com apunta la conservadora del Museu de Lleida, "els cristians, al llit de mort és quan confessen els seus pecats i és aleshores quan Elisenda li diu al seu marit que té la relíquia". En aquest moment, Arnau de Solsona va fer un acte notarial en què explicava que tenia la relíquia i que en feia donació a Guerau d’Andrià, bisbe de Lleida.

Serà l’any 1297, doncs, quan la relíquia arribarà a la catedral, en un moment en què del conjunt monumental, explica Núria Piqué, "només estaria construïda una part de la canonja i l’edifici de l’església, i en què, segurament, els treballs estarien centrats en la fonamentació per a la construcció del claustre" (un espai que mereix un capítol a banda també per la seva singularitat). Esther Balasch apunta que el fet de tenir la relíquia "va donar prestigi a la ciutat de Lleida i poder polític, econòmic i religiós al capítol de la catedral, on els peregrins van anar a postrar-se davant de la relíquia durant segles". En aquest sentit, Núria Piqué explica que la relíquia va estar conservada, en un primer moment, a la sagristia, que estava situada darrere del retaule de l'altar. La sagristia va patir un incendi, del qual la relíquia es va salvar, i aleshores van decidir guardar-la en un armari practicat en un mur del mateix altar principal, un armari que avui encara es pot veure. Allà es va estar fins al 1707, quan, per causa de la guerra, els canonges van decidir retirar les peces més valuoses per preservar-les, unes peces que a partir del 1773 van passar a la nova catedral de Lleida, on la relíquia del Sant Drap s’estarà fins a la Guerra Civil. En aquell moment, amb la intenció de preservar-la, la van portar a la seu del Banc d’Espanya, on suposadament es va estar fins al 1939, quan, segons diuen, en el trasllat cap a Barcelona se li perd el rastre.