El Castell dels Santmartí, refugi de la reina Sibil·la

El turó de la Roca és el punt de referència del municipi de Sant Martí Sarroca, al capdamunt del qual hi trobem un conjunt monumental format pel castell i l’església de Santa Maria. Les primeres referències històriques del castell es remunten al segle X, en temps de Sunyer I, fill de Guifré el Pilós, que l’any 929 encarrega al seu veguer, Galí, el control de la fortalesa que hi havia en aquest indret, de manera que pogués vetllar pel repoblament de la zona, tenint en compte que és un temps en què els comtats impulsen iniciatives de conquesta per anar recuperant terreny a al-Àndalus. Ara bé, com explica Marc Jobani, divulgador i guia cultural al conjunt monumental de Sant Martí Sarroca, hi ha indicis que abans havia estat un assentament ibèric, i també romà, i recorda que "el mateix castell de Santmartí té un espai museïtzat en què es recullen algunes de les peces que s’han anat trobant al llarg del temps al voltant d’aquest espai. Un dels elements més destacats, per exemple, és una estela funerària que es va trobar durant unes obres que es van fer davant de la masia de Cal Posastre, que és un exemple bastant singular de l’escultura ibèrica en l’àmbit nord-oriental de la península". 

El primer personatge de referència del castell, doncs, és Galí de Santmartí, que va exercir com a governador de les fronteres del Penedès i vicari del castell de Sant Martí, una tasca que va continuar el seu fill Guillem, que va morir el 1010 en una expedició comtal a Còrdova. Amb la seva mort, el castell va passar a mans de la seva hereva, Dispòsia de Santmartí, casada amb Mir Geribert, autoproclamat príncep d’Olèrdola, i que, com explica Marc Jobani, va acabar fent-se amb els drets sobre el castell pel fet d’haver-se casat amb Dispòsia i després de la mort del fill que havien tingut en comú, Guillem, que va morir molt jove. A partir d’aquest moment, Mir es casarà en segones núpcies amb Guisla de Besora, de manera que la seva herència i el control del castell va passar a mans del primer fill que va tenir amb ella, Arnau Mir de Santmartí. El domini dels Santmartí anirà decaient en anys posteriors, fins que el llinatge es va extingir després del matrimoni entre Alamanda de Castellvell, descendent dels Santmartí, i Guillem d’Entença, moment en què els béns familiars dels Santmartí passen al llinatge dels Entença, una nissaga vinculada a la Corona d’Aragó. I aquest vincle explica que passés pel castell la nostra protagonista, la reina Sibil·la de Fortià, quarta esposa de Pere el Cerimoniós. El castell també va passar per les mans de la família dels Cervelló, i més tard, per pagar uns deutes, va ser adquirit per la Pia Almoina, que el va senyorejar fins al 1837. D’aquesta època en queda un vestigi en la que era la porta d’accés original al castell, on encara es pot veure un relleu amb l’emblema de la canongia. Com explica Marc Jobani, "és una de les moltes propietats que tindrà la Pia Almoina i que li suposava uns ingressos que li havien de permetre fer aquesta funció benèfica de la institució de donar menjar als pobres".

Com apunta Marc Jobani, el moment de màxima esplendor del castell es viu entre el segle XII i principis del XIII, amb Ferrer de Santmartí, "que és qui culmina la construcció del castell i també la consagració de l’església romànica, que és l’altre element que dona força a tot el conjunt patrimonial". Segons explica Jobani, "l’estructura del castell va partir d’una primera torre i es va anar ampliant amb la construcció d’un pati central, al voltant del qual s’articulava el conjunt de sales que formaven el castell. A la planta baixa hi havia les cavallaries, el celler, la cuina i altres zones de servei i, a la part superior, altres sales de dormitori i el saló principal on podien rebre visites i on es podien fer actes públics i privats". De tot plegat, avui hi ha elements que s’han perdut, ja que, com recorda Marc Jobani, "aquest espai ha tingut una progressió històrica pel fet de ser castell que ha fet que s’hagi vist afectat per moltes guerres, principalment per la Guerra de Successió, quan Sant Martí Sarroca és una de les viles cremades, juntament amb Sant Quintí de Mediona, ja que van ser dues de les poblacions que van estar més en contra dels cobraments que va imposar Felip V durant la guerra". Amb la desamortització es va accelerar la degradació del conjunt arquitectònic i també va patir les conseqüències de les guerres carlines del segle XIX, de manera que el castell va arribar al segle XX en una situació bastant malmesa, i no va ser fins als anys 60 del segle passat que es van anar iniciant alguns processos de restauració fins a arribar al que podem veure avui, una part original del castell més tota una acció de restauració per recuperar diversos espais i que avui ens permet imaginar com devia ser tota aquesta estructura. Així, avui, durant la visita al castell podem veure el pati interior i algunes de les estances més nobles, com la gran Sala Gòtica (que ara està en procés de restauració) o la Sala de Ponent, que està restaurada amb estil renaixentista. A la planta baixa hi trobem les cavallerisses, que mantenen la seva estructura original del segle XI, i les antigues cuines del castell, tots dos espais museïtzats. 

Una joia del romànic

Més enllà del castell, el conjunt monumental de Sa Roca compta amb un altre edifici emblemàtic, l’església de Santa Maria, d’origen romànic i que va ser restaurada el 1906 per Josep Puig i Cadafalch. El temple va ser erigit a finals del segle XII i va ser consagrat el 1204. Està construït sobre un edifici religiós anterior, del segle XI, del qual es conserva un pany de paret. Tot i aquest origen romànic, té afegits d'estils posteriors, com el campanar octogonal, del segle XVI, construït damunt el cimbori, una capella barroca, una porta d'estil renaixentista a la façana oest i una capella neoclàssica, edificada sobre el braç nord del creuer dels segles XVII i XVIII, amb un altar i retaule barrocs. El seu absis és considerat com el més representatiu del seu estil a Catalunya.

El refugi de la reina Sibil·la

Un dels noms femenins vinculats a la història del castell és, com dèiem, el de la reina consort d’Aragó, Sibil·la de Fortià, quarta esposa del rei Pere el Cerimoniós. Com explica Marc Jobani, "Sibil·la era una dona que pertanyia a la petita noblesa de l’Empordà que possiblement va conèixer la reina Elionor de Sicília, tercera esposa del rei, en un viatge que van fer a l’Empordà. En tot cas, va entrar a formar part de les ajudes de cambra de l’Elionor". Es va casar amb Artal de Foces, un noble aragonès i, quan va morir, i també un cop morta la reina Elionor, "va passar a ser l’amistançada del rei. Segons diuen, en aquell moment, els dos fills del rei Pere, els infants Joan i Martí, van veure amb bons ulls aquella relació del rei amb Sibil·la, amb qui va tenir una primera filla, Isabel, ja que això podia evitar que el monarca es casés de nou i que tingués nova descendència que posés en dubte la seva successió". La cosa va canviar, precisament, quan el rei va decidir casar-se amb ella –quan ja esperava el seu segon fill, Pere, que va morir de petit–convertir-la en reina consort, "un casament al qual els fills ja no van anar". Es veu que consideraven que Sibil·la no tenia prou categoria per formar part de la família reial i, a més, no veien amb bons ulls els favors que el rei va prodigar als seus parents, especialment al germà de Sibil·la, Bernat de Fortià, cavaller i conseller del rei, al qual aquest va obsequiar amb el Castell de Sant Martí. 

Els infants, per tant, no veien amb bons ulls la influència que Sibil·la tenia sobre el seu pare, i la relació es va anar deteriorant, especialment "després del matrimoni de l’infant Joan, l’hereu, a disgust del rei, amb Violant de Bar, una parella que acabarà sent la gran perseguidora de Sibil·la, a qui veien com una intrusa a la cort". La situació es va fer insostenible per a Sibil·la i quan el rei va emmalaltir, pocs dies abans de la seva mort, ella va optar per fugir de la cort. Com explica Jobani, "de Barcelona va marxar en vaixell fins a Sitges, i des d’allà va arribar al Castell de Sant Martí, possessió del seu germà, on es va refugiar durant uns dies de la persecució dels infants". Finalment, uns dies després de la mort del rei, Sibil·la es va lliurar sense oposar resistència a les forces de l'infant Martí i va ser traslladada al Castell de Montcada, "on va podeu moure fils per defensar-se sabent que hi hauria gent que intervindria a favor seu davant les acusacions dels infants d’haver provocat la malaltia del pare per apropiar-se de béns i els drets de la corona. I així va ser, ja que va comptar amb el suport, entre altres, del comte Hug Roger de Pallars i del mateix papa Climent VII". Tot plegat va ser un episodi que Sibil·la va afrontar amb paciència i enteresa fins a aconseguir que l’alliberessin, de manera que va poder acabar vivint a Barcelona, sota vigilància però amb una pensió que li va permetre viure amb una certa comoditat fins a la seva mort el 1406. Va ser enterrada al Convent de Sant Francesc (o de Framenors), que aleshores ocupava l’actual plaça del Duc de Medinaceli, i amb la desamortització les seves restes es van traslladar a la catedral de Barcelona.