Sor Eulàlia, garant del patrimoni del Monestir de Pedralbes

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes és un monestir d’origen medieval que es va començar a construir durant el segle XIV. Va ser fundat per Elisenda de Montcada –la tomba de la qual està al monestir (ara en procés de rehabilitació)–, que va ser reina consort d’Aragó pel seu matrimoni amb el rei Jaume II. Filla del senescal Pere de Montcada i Elisenda de Pinós, era una dama de la noblesa formada a la cort i, com explica Carme Aixalà, responsable de col·leccions i conservació preventiva del Monestir de Pedralbes, "la biografia i estudis fets sempre diuen que Elisenda tenia les virtuts que es podien desitjar en una dona de l’època, jove, bonica, pietosa i caritativa. Es va casar amb el rei Jaume relativament gran i ho va fer en un moment en què ell ja estava força delicat de salut". La reina va promoure la fundació del monestir per la seva devoció a la verge, per la creença en l’espiritualitat de les clarisses i en la vida més enllà del món terrenal, però també per assegurar-se una vida digna un cop hagués enviudat. Com explica Aixalà, "van contraure matrimoni el 1322 i el 1325 ja comptaven amb la butlla papal per a la construcció del monestir de clarisses, orde fundada per Santa Clara d'Assís". En aquest sentit, la comunitat que va ocupar el monestir va ser un grup de monges que provenien del monestir de les clarisses de Sant Antoni, que estava extramurs. 

El març de 1326 es va posar la primera pedra del nou monestir allà on hi havia hagut el Mas Pedralbes i el maig de 1327 ja van entrar les primeres clarisses, un cop consagrada una primera part habitable del monestir. Un mesos més tard, el novembre de 1327, va morir el rei i, com apunta Carme Aixalà, la reina Elisenda, el febrer de 1328, ja consta que està a Pedralbes, "en un palau que es va fer construir annex a l’edifici històric. Hem de dir que ella no es va fer mai monja però sempre va viure al costat del monestir i juntament amb l’abadessa van regir la vida del monestir". I això es manifesta especialment amb la segona abadessa, Francesca Saportella, que era neboda de la reina i que va morir just el mateix any que Elisenda, el 1364. Aquest domini de la família Montcada va perdurar fins a finals del segle XV quan, com apunta la conservadora del Monestir, "comencen a venir un seguit de religioses més vinculades a la reialesa castellana, que aniran introduint al llarg del segle una sèrie de canvis i reformes al monestir, des de canvis en la litúrgia fins a l’organització del mateix monestir, seguint la regla de forma molt més estricta, o la reforma de l’edifici per reforçar la clausura, amb la col·locació de reixes o la creació de nous espais". Cal recordar que les clarisses feien quatre vots: pobresa, castedat, obediència i clausura. Eren monges contemplatives i ordenaven el seu dia en base a les hores canòniques. S’estructuraven en monges de cor, que entraven al monestir amb una dot i que eren les que cantaven al cor i les que s’encarregaven d’organitzar tota la vida al monestir. Cinc d'elles ostentaven els principals càrrecs de la comunitat i ajudaven l’abadessa en el desenvolupament de l’organització de les qüestions més importants. A banda, hi havia les monges llegues, que feien de serventes.

Així doncs, Carme Aixalà destaca que en la història del monestir hi ha tres etapes històriques molt rellevants: la primera, la fundacional; la segona, aquesta etapa de reformes que s’impulsen durant el segle XVI; i, la tercera, ja al segle XIX i que té una altra dona com a gran protagonista, Sor Eulàlia Anzizu, impulsora de la restauració monumental de l’edifici. 

Un temps de renaixement

Arribats al segle XIX, ens trobem amb un monestir amb centenars d’anys d’història que s’ha anat deteriorant i amb un moment històric en el qual, a Catalunya, pren força un moviment cultural, la Renaixença, que busca recuperar els valors culturals i socials d’una de les èpoques històriques que consideren més esplendoroses, la medieval. I és en aquest context que viu, com explica Carme Aixalà, Sor Eulàlia. Va néixer el maig de 1868 i va ser batejada amb el nom de Mercè. Era la filla única dels Anzizu Vila, una rica família emparentada amb els Bacigalupi i els Girona i, òrfena des de ben petita, va quedar sota la tutela d’Eusebi Güell i la seva esposa Isabel López, filla dels marquesos de Comillas, fet que li va permetre passar l'adolescència movent-se pels principals entorns culturals de la ciutat. "El seu entorn familiar li permet entrar en contacte amb tot aquest moviment cultural –diu Aixalà–, i això va enriquint una jove que és molt intel·ligent i autodidacta, molt capaç i també crítica amb el seu entorn social i cultural. Des de ben aviat escriu poesia (no va deixar mai de fer-ho i la seva poesia es va publicar de forma pòstuma), viatja a l’estranger amb la família, però ben aviat arriba a la conclusió que ella no vol aquesta vida. Té una vida espiritual molt rica i el que vol és entrar en un monestir". Pedralbes és un monestir que ja coneixia i sempre havia dit al seu conseller espiritual que, tot i que quan entrés a la vida religiosa aniria allà on li diguessin, la seva voluntat seria poder anar a Pedralbes. I així va ser. Amb 20 anys va prendre la decisió d’abandonar el “món material”, “d’abandonar la Pàtria”, com ella deia, per viure en un món “espiritual” i ingressar al convent de clarisses de Pedralbes.

A l’arribada al monestir, el 1889, Sor Eulàlia es troba ja amb un edifici al qual se li ha pogut fer una primera actuació (1877), sobretot a l’església, que estava en molt mal estat. Ella sempre havia expressat, recorda Carme Aixalà, "que la seva il·lusió era veure aquest monestir restaurat" i per això no ens ha d’estranyar que, amb la seva entrada al monestir, fes donació de tota la seva riquesa a la comunitat, de manera que "gràcies a ella es va fer la gran restauració monumental, no només de l’església sinó de molts altres espais del monestir". Així, el 1893 comencen els tràmits per fer la restauració de l’església, que s’encarrega al mateix arquitecte neogoticista que havia fet l’actuació de 1877, Joan Martorell, a qui Sor Eulàlia ja coneixia. Més enllà d’aquesta reconstrucció que va impulsar a l’església i altres espais com el refetor o el mateix claustre, Carme Aixalà destaca també el gran llegat que va deixar al monestir, "amb actuacions com la classificació de l’arxiu històric i la creació de la primera monografia històrico-artística de Pedralbes, les Fulles històriques del Reial Monestir de Sant Maria de Pedralbes, una publicació que data de 1897 però que encara avui és un referent quan vols estudiar qualsevol cosa del monestir. Va ser la primera historiadora del monestir i va fer un treball molt exhaustiu". I posa en valor, especialment, que tota aquesta feina la va fer compatibilitzant-la amb les seves obligacions religioses i recordant que, "sor Eulàlia, al monestir, menys d’abadessa va fer de tot. Va fer de secretària, d’infermera, d’organista, de mestra de novícies... Era una dona polifacètica i àvida de cultura i per això també va ser qui va fer el primer museu de monestir. El 1902, un cop ja s’havien fet les actuacions més importants en l’edifici, en una de les cel·les va crear un petit museu, una acció que, com classificar l’arxiu o escriure la monografia, ella interpretava com un gest d’amor a la pàtria, pel que suposava poder recollir i preservar el patrimoni històric. Va ser una dona valenta que, malgrat la clausura d’un monestir, no va quedar invisibilitzada. El monestir de Pedralbes li deu en bona part el que és avui". I si no va arribar a ser abadessa, molt probablement, es deu únicament al fet que va morir molt jove, el 1916, per un problema de cor.