Les Majoral, les trementinaires de la vall de la Vansa

Imaginem-nos un dia fred de novembre, a principis del segle XX, a la Vansa i Tuixent, aquesta vall majestuosa però inhòspita en temporada d’hivern. Imaginem-nos també allà un grup de dones carregades de llaunes i coixineres plenes d’herbes remeieres a punt per emprendre una marxa a peu que les havia d’allunyar de casa durant setmanes. Els seus farcells i el seu coneixement adquirit per transmissió oral eren les seves armes per contribuir a l’economia familiar, creant un ofici, avui ja desaparegut, que va posar en el mapa aquesta vall pirinenca. Parlem de les trementinaires, unes dones fortes i valentes, emprenedores, que avui podem recordar fent una visita al Museu de les Trementinaires de Tuixent, a l’Alt Urgell.

El museu va obrir les portes l’any 1998 amb la voluntat de preservar el record d’aquest ofici exercit per moltes dones de la vall de la Vansa i Tuixent, principalment veïnes de cases petites i amb pocs recursos per tirar endavant. Un ofici que va resultar essencial per a la subsistència de moltes famílies de la zona i que va ser una activitat única i exclusiva d’aquesta vall formada per dos municipis, Josa i Tuixén, d’una banda, i la Vansa i Fórnols, de l’altra, que compta amb una dotzena de petits nuclis de població d’on eren originàries aquestes dones. Al museu, explica la seva responsable, Lina Sevillano, hi ha tota una sèrie de plafons que expliquen l’ofici i qui eren les trementinaires, "les dones de la vall que al segle XIX recol·lectaven plantes medicinals i elaboraven remeis i olis que després anaven a vendre de forma ambulant arreu de Catalunya". Com apunta Sevillano, l’objectiu era poder contribuir a l’economia familiar. De fet, marxaven a vendre aquests productes coincidint amb l’època d’hivern, quan hi havia menys feina en una vall eminentment agrícola. Sevillano precisa que "aquests coneixements els tenien gairebé totes les dones de pagès del país, però que només els empraven a nivell particular, per guarir les persones i el bestiar de casa. La diferència amb les dones de la vall és la venda ambulant que aquestes fan, empeses per aquesta necessitat de comptar amb diners en efectiu que els permetés fer front a determinades despeses de les cases". I destaca que dels 3.000 i escaig veïns que hi havia en aquell moment a la vall (ara no arriben a 300), la major part de la població femenina s’hi dedicava. 

Parlem d’una tradició que es va allargar des de finals del segle XIX fins al darrer terç del segle XX. Aquestes dones marxaven un o dos cops l'any i podien ser fora de casa només uns dies o fins a quatre mesos. Com apunta Lina Sevillano, "solien marxar per Sant Martí, al novembre, tornaven a casa per Nadal, i molt sovint tornaven a marxar després de la matança del porc i fins Setmana Santa". Una opció que demostra la força i la fermesa d’aquestes dones, que enmig del cru hivern decidien emprendre camí a peu, o com a molt amb una primera ajuda d’uns matxos que els permetien creuar la muntanya però que després havien de tornar a casa, per anar enfilant diferents rutes que les portaven arreu del país. La majoria seguien sempre la mateixa ruta, ja que acostumaven a visitar masies de confiança on ja tenien clients habituals. En canvi, només puntualment entraven a les grans ciutats o visitaven els mercats per vendre els seus remeis, ja que preferien mantenir una relació més personal i directa amb la gent. I, de fet, en aquestes llarguíssimes rutes a peu, era en aquestes cases on dormien, acollides pels mateixos masovers de les cases. Feien la ruta de dos en dos, una parella que formaven la mateixa trementinaire i la seva aprenent. "Eren dones molt emprenedores i lluitadores i, a més, això els donava certa independència dins de la família", diu Sevillano, que també reconeix que hi havia moltes joves que ho provaven i no els agradava.

Remeis molt valorats

Neus Céspedes és besneta de la trementinaire Maria Majoral i explica que aquestes dones eren esperades i molt ben acollides per les cases on passaven, ja aquests masovers no tenien a l’abast medecines i agraïen que elles, cada any, els portessin aquests remeis. "A més, creien que les herbes que elles portaven, al provenir de les muntanyes, eren més efectives", diu. La trementina, l’element que els dona nom, s’elaborava a partir de la resina del pi roig, i adquirien els dos components per fer-la, la pega grega i l'essència de trementina, a les drogueries. Va ser el remei que més popularitat els va donar, i cada trementinaire fabricava les seves pròpies fórmules amb trementina, de manera que se’n podien trobar de diferents textures, colors i fluïdeses, depenent de les ceres, els olis o els greixos que hi afegien. L'ús més freqüent que es donava a la trementina era en forma de pegat sobre la zona afectada, i elles deien, recorda la responsable del museu, "que feien sortir el mal cap enfora", per això s’utilitzaven, per exemple, com a expectorants, per a grans infectats o per extreure punxes. També els utilitzaven contra el dolor, els cops i les torçades. Com recorden la Neus i la Lina, "calia, però, escalfar-la abans per fer-la més manipulable".  A banda, utilitzaven altres remeis com l’oli d’avet, l’oli de ginebró, bolets secs, el te de roca, la sàlvia o la flor d’hisop, i Neus Céspedes recorda que, "a banda de les famílies, també anaven a veure els pastors que feien la transhumància amb els seus ramats, per si calia guarir també el bestiar", en aquest cas utilitzant la pega negra, una pasta resinosa que s’utilitzava per immobilitzar mans i peus del bestiar en cas de dislocació.

Les Majoral

Maria Majoral (1886-1973), coneguda com la Tamastima, va néixer un 10 de juliol a Cal Tamastim de Cornellana. Després d’haver sortit acompanyant la seva mare, Maria Llorens Pal, en diverses ocasions, quan tenia 12 anys ja va fer el seu primer viatge com a trementinaire, acompanyada d’una veïna del poble, Rosa Arnau, gairebé tan jove com ella. La Maria es va casar amb 21 anys i va tenir quatre filles, de les quals una va morir. Va fer de trementinaire fins al 1959, quan ja tenia 72 anys, i algunes d’aquestes sortides les va fer acompanyada de les filles –la Maria, la Rosa (àvia de la Neus) i la Càndida– i fins i tot de les netes, entre les quals Emília Llorens, la mare de Neus Céspedes, que la va acompanyar en diverses ocasions fins que va fer 16 anys.

Céspedes explica que les noies de la vall començaven a acompanyar les trementinaires des de ben jovenetes, potser ja amb sis o set anys, "o fins i tot abans, perquè, a vegades, quan les criatures eren molt petites, se les emportaven en els seus viatges", tot i que el més habitual era que la canalla es quedés a la vall a cura de les padrines o les tietes, per exemple. Sobre la seva besàvia, a qui va tenir la sort de conèixer, Neus Céspedes explica que la recorda com "una dona de fer poc soroll, molt treballadora i que parlava molt poc; però era una dona molt valenta i capaç, com ho eren totes les trementinaires". La Maria sempre va fer la mateixa ruta, "anant cap a la Coma i Sant Llorenç i d’allà cap a Berga per després tirar cap a la costa per la zona de Navàs". Explica que quan es va casar no va deixar de fer de trementinaire, tot i que durant una època també va fer de dida i va treballar en una fonda. A mesura que les tres filles van anar creixent, recorda Céspedes, aquestes la van anar acompanyant, tot i que cap d’elles va continuar amb l’ofici de manera individual. Com tampoc el van seguir les netes, tot i que també van acompanyar la Maria en les seves sortides, "però sobretot perquè els agradava anar amb la padrina, no tant per l’ofici", diu. Posant en valor la feina que van fer aquestes dones de la vall, la Neus conclou que, per a la Maria, l’ofici va ser "un modus vivendi". "Però entenc que li devia agradar, perquè ho va fer durant molts anys", diu.