Guillema de Montcada, la invicta amazona de Santes Creus

El Reial Monestir de Santes Creus és un dels conjunts monumentals més importants i emblemàtics que tenim a Catalunya. Trobem els seus orígens cap a l’any 1150, quan el comte de Barcelona decideix ampliar els seus dominis i començar a conquerir terreny ocupat pels musulmans. Quan van aconseguir el domini sobre les terres on s’assenta el monestir, l’objectiu va ser consolidar la propietat i fer les terres productives. I amb aquest objectiu, com explica Joan Ibarz, tècnic de l'àrea de monuments de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, "es van fixar en el gran prestigi que tenia l’orde cistercenc a Europa com a grans agricultors i ramaders. Així, van veure en ells una gran oportunitat per fer productives les terres, a banda de colonitzar el territori des del punt de vista religiós". 

La casa que facilita l’arribada dels monjos a Santes Creus és la família Montcada, un dels llinatges més importants de Catalunya des del segle XI fins al segle XIV. El senescal Guillem Ramon de Montcada va ser qui va fer una primera donació per construir el monestir cistercenc de Valldaura, a Cerdanyola del Vallès, la comunitat del qual és la que es va acabar traslladant a Santes Creus cap al 1160. A partir d’aquest moment, explica Ibarz, el monestir anirà creixent molt ràpidament, "i arribarà a tenir tres recintes. A la primera plaça més petita és on hi hauria hagut la porteria i els tallers d’artesans. A la segona plaça llarga, hi hauria la mitja clausura, amb un hospital per atendre pobres o pelegrins, així com l’administració del monestir i magatzems per recollir els fruits del camp. I, finalment, el que era la clausura estricta, que és el que avui és pròpiament el monument". Una clausura que s’organitza al voltant de dos claustres: el més gran, que inicialment va ser romànic i després es va reformular com a claustre gòtic, i el segon, que es va construir uns anys més tard i "que permet reorganitzar noves dependències a mesura que el monestir va creixent". Es calcula que a Santes Creus hi va arribar a haver uns 150 habitants, la meitat dels quals eren monjos i l’altra meitat germans llecs o novicis.

L’època d’esplendor de Santes Creus coincideix amb el regnat de Jaume I, amb l’abat Bernat Calvó dirigint el monestir, un personatge que manté una relació molt estreta amb el rei i que li dona suport en la conquesta de Mallorca. Això explica, apunta Joan Ibarz, "la creació de la necròpolis nobiliària, ja que molts d’aquests nobles que moren a Mallorca, com els mateixos Montcada, són enterrats a Santes Creus". Una vinculació que va a més durant el regnat de Pere el Gran, amb els almogàvers (Roger de Llúria està enterrat als peus del sepulcre del rei Pere), mentre que el fill de Pere el Gran, Jaume II, i la reina consort Blanca d’Anjou, són els que decideixen crear-hi el panteó reial, que fins aleshores no existia a la corona d’Aragó. Ells són els que paguen la construcció del majestuós sepulcre de Pere el Gran i ells mateixos es fan construir un gran mausoleu dins de l’església.

Posteriorment, amb el regnat de Pere el Cerimoniós sembla que hi ha certes desavinences amb l’abat Guillem de Ferrara que el porten a trencar amb Santes Creus i traslladar el panteó reial a Poblet. Malgrat això, Santes Creus seguirà el seu camí, vinculat sobretot a grans famílies nobles. La comunitat de monjos es mantindrà fins al 1820, amb les primeres desamortitzacions. Posteriorment hi tornaran, però a partir del 1835 ja desapareixerà definitivament la comunitat religiosa del monestir. Com explica Joan Ibarz, "quan ells marxen, la propietat passa a mans de l’Estat, que el que vol és vendre el patrimoni. Compraran les terres tres grans propietaris de la zona i les dues places d’accés al monestir passaran a ser zones residencials per als seus masovers i jornalers. A banda, un dels monjos del monestir, Miquel Mestres, es quedarà i es convertirà en el capellà de la parròquia". Tot plegat, tot i que és cert que es viuen èpoques en què l’espai rep alguns atacs, permet que el conjunt patrimonial s’hagi pogut preservar raonablement bé. 

La necròpoli del claustre

Un dels espais més emblemàtics del conjunt monumental és el claustre major, un espai molt singular que es considera el primer claustre gòtic que es construeix a Catalunya. El que el fa més especial, explica Joan Ibarz, és que dins dels monestirs del Cister "és un claustre excepcional, ja que els monjos del Cister són molt austers" i això també s’havia de notar en les construccions. De fet, "Bernat de Claravall, un dels màxims impulsors de l’orde, prohibeix explícitament l’ús de figures i d’imatges, ja que no vol que hi hagi distraccions, i considera que els monjos no necessiten imatges per arribar a Déu. Per a això, en els claustres dels monestirs cistercencs, el més habitual és que hi hagi motius vegetals o geomètrics, com veiem a Poblet o a Vallbona". En aquest cas és diferent perquè el claustre romànic original acaba desapareixent per voluntat reial, ja que anys després de la seva construcció, Jaume II i Blanca d’Anjou, quan decideixen que Santes Creus es converteixi en el panteó reial de la Corona d’Aragó, fan un gran projecte d’enriquiment del monestir; "i una de les principals actuacions és la construcció d’un nou claustre gòtic que inicia tot un procés de decoració figurativa espectacular", exposa Ibarz. Gràcies a això avui podem gaudir d’aquest magnífic espai amb imatges de tota mena, des d’animals i éssers fantàstics fins a alguna escena bíblica. 

El claustre és especialment rellevant també pel fet que acull, al seu voltant, una gran necròpolis nobiliària. Els darrers mesos, aquest espai ha sigut objecte d’unes obres d’adequació i millora que han permès acabar amb les humitats que afectaven l’espai i que culminarà amb l’adequació del jardí interior. Unes obres que també han permès estudiar els sepulcres que hi havia al recinte, com el de Guillema de Montcada, que, com explica Joan Ibarz, ha estat una descoberta sorprenent. "S'havia de restaurar tota la necròpolis nobiliària, que és una de les més importants pel que fa als personatges que hi ha en un monestir. Aprofitant les obres es va decidir recuperar els sepulcres i estudiar-los, tot i que la documentació feia pensar que molts d'ells havien estat profanats quan el monestir havia quedat abandonat. L'obertura dels sepulcres de la galeria nord, on hi ha la tomba de la Guillema de Montcada, va contradir la informació documental, com a mínim en aquesta zona, i els enterraments apareixen intactes". S’està davant d’una gran troballa i ara comença la feina d’estudi de les restes. 

Guillema i els Montcada

La importància de la família Montcada al monestir es constata en l'espai de necròpoli del claustre i just a l’entrada de l’església, per exemple, hi trobem la tomba on reposen les despulles de Ramon i Guillem de Montcada, que van morir a Mallorca durant la conquesta. A banda, a dins de l’església hi ha un altre panteó funerari on es recullen totes les restes de la família. Pel que fa a la figura de Guillema de Montcada, Joan Ibarz destaca que les cròniques apunten que va ser enterrada en solitari, un fet que ja de per si és força excepcional. Guillema (1245-1309) era filla del vescomte Gastó VII de Bearn i de Mata de Bigorra, vescomtessa de Marsan, i era la filla petita de les quatre que tingueren. A la mort del seu pare va rebre per herència les senyories de Montcada i de Castellvell de Rosanes, i els drets, béns i propietats que posseïa a la ciutat i l’illa de Mallorca, obtinguts arran de la seva participació en la conquesta de l’illa. Ibarz destaca que, en el terreny històric, "el que sabem d’ella és que hi ha un intent per casar-la amb el futur rei de Castella, fet que demostra que era un personatge de primer nivell. Un intent que va fracassar. També hi ha un intent del mateix Jaume II de casar-se amb ella i convertir-la en reina, però tampoc s’acaba produint. Finalment, qui s’acabarà casant amb Guillema és un germà del rei, l’infant Pere, un fet que demostra la voluntat de la corona de tenir el control sobre el seu extens patrimoni". Guillema va quedar vídua ben aviat i, segons les fonts històriques, no es va tornar a casar i va fixar la seva residència al castell vell de Rosanes. També se sap que, ja vídua, va haver de fer front al creixement dels deutes que suposava el manteniment del seu ampli patrimoni, un fet que va coincidir amb l’interès de Jaume II per mantenir els dominis de Guillema sota control reial. Per això van subscriure un pacte pel qual el rei li lliurava en usdefruit, fins a la seva mort, un seguit de castells i viles, diverses vegueries i 200.000 sous, a canvi dels seus senyorius de Montcada i Castellvell. Tres anys després, però, el pacte va ser revocat arran de l’incompliment per part de Guillema d’una de les clàusules contingudes en el pacte: l’obligació d’entrar en un orde monàstic. Van mediar en la resolució el bisbe de València i l’abat de Santes Creus, que van resoldre l’anul·lació de l’acord. Entre altres coses es va estipular el retorn del castell de Castellví de Rosanes, que tenia Guillem de Bell-lloc, a la seva senyora, o que Guillema pogués mantenir 100.000 dels sous en efectiu rebuts del rei. Per la seva banda, Guillema es va veure obligada a pagar al rei 100.000 sous per tots els ingressos que havia percebut del patrimoni reial.