Llúcia, la comtessa pallaresa que va deixar marca

L’antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, situat a Escaló, al terme municipal de la Guingueta d’Àneu, al Pallars Sobirà, és un escenari perfecte per explicar una part molt interessant de la història del comtat de Pallars, especialment la vinculada al segle XI. El monestir té els seus orígens en el segle IX i apareix esmentat per primera vegada en un precepte d’immunitat del comte Ramon I de Tolosa, obtingut per l'abat Deligat l'any 859 i que certifica que el monestir passava a estar sota la protecció comtal. Se sap també que al segle X hi va haver una comunitat de dones, regida per l’abadessa Ermengarda, filla de la casa comtal de Pallars, i tot i que fins ara s’ha cregut que van ocupar el monestir en un període curt de temps, durant només sis o set anys, Cristina Simó, investigadora, la guia interpretadora de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i una de les impulsores del projecte de divulgació històrica Joc de Dames, afirma que "probablement, la comunitat femenina s’hi va estar molt més temps, tot i que és cert que hi va tornar a haver homes, perquè les referències que en tenim sempre estan vinculades a noms d’abats".

Ara bé, quan Sant Pere del Burgal viu un moment daurat és durant el segle XI, quan es construeix l’església romànica de la qual avui se'n preserva una part molt important, i quan hi apareixen relacionats alguns noms de dones que convé recuperar i posar en valor. El primer seria el d’Estefania, comtessa consort de Guillem II de Pallars, i el segon el de Constança, primera comtessa consort d’Artau I de Pallars, fill de Guillem. Molt probablement, apunta Simó, una de les dues va ser la impulsora de la construcció de l’església, una edificació amb un absis i dues absidioles i amb doble capçalera, un fet molt poc habitual. Ara bé, també entra en el joc un tercer nom de dona especialment important, el de Llúcia de la Marca, comtessa també després del seu matrimoni amb Artau, una de les persones més rellevants quan parlem de la història del Pallars durant el segle XI i figura clau també quan parlem de Sant Pere del Burgal, ja que va ser la impulsora de les espectaculars pintures que van decorar l’absis de l’església. En aquest sentit, Cristina Simó recorda que "eren les dones les que acostumaven a promoure les obres religioses. Elles són les que tenien més fe i les que pagaven les obres". 

S’obre la partida

Com solia passar en el cas de les dones de la noblesa de l’època, Llúcia de la Marca va tenir un paper important en el joc el poder econòmic, polític i territorial. Cristina Simó recorda que, en aquell moment, "els matrimonis per amor no existien, eren una carta política a jugar. Els casaments eren una aliança, una treva o una penyora davant la pèrdua d’una guerra, per exemple". En aquest cas, el destí de Llúcia va venir marcat pel fet de ser germana d’Almodis, comtessa consort de la Casa de Barcelona pel seu matrimoni amb el comte Ramon Berenguer, amb el qual van ser protagonistes d’un romanç que va sacsejar els equilibris de poder de l’època. Amb Llúcia, la germana petita, es va veure una oportunitat per millorar la seva posició, de manera que van intentar casar-la amb Guillem II de Besalú, en una jugada que havia d’apaivagar les disputes entre les dues cases comtals. Una jugada que no va sortir bé, ja que Guillem no va complir els pactes matrimonials i va morir assassinat pocs anys després. Va sortir millor la segona jugada, amb una unió matrimonial que ajudava a ampliar la influència del comtat de Barcelona. Així, Llúcia, el 1058, es va casar amb Artau I de Pallars, un personatge fosc i molt bel·licós que va arribar a ser excomunicat, entre altres discutibles gestes, per apropiar-se de l’església de Santa Maria d’Àneu, que tenia moltes rendes. 

Artau sí que va respectar uns capítols matrimonials  beneficiosos per a Llúcia, uns acords que molt probablement va escriure la mateixa Almodis, germana de Llúcia i gran jurista. Una unió que des del primer moment va posar de manifest la capacitat de gestió i criteri propi de Llúcia, que de bon principi ja va començar a signar documents juntament amb el seu marit i que va seguir administrant i governant el territori en solitari un cop ell va morir. Cristina Simó explica que "la feina dels comtes, en aquell moment, era bàsicament fer la guerra i administrar justícia, mentre que les comtesses, principalment les comtesses consort, s’encarregaven d’administrar el comtat. S’ocupaven, per exemple, dels ponts i dels camins, dels hospitals i els mercats, i també de tot el que tenia a veure amb la diplomàcia. Elles eren les pacificadores. Saben molt bé què és la guerra i sempre intenten fer les paus. N’hi ha molt poques de conqueridores, tot i que també n’hi ha –i n’hi ha molt poques que comencin una guerra–, però totes tenen instrucció militar i algunes, fins i tot, tenen armes o cavall de guerra. Elles han de saber llançar un atac o defensar-se d’un setge, perquè quan els homes marxaven a fer la guerra eren elles les que havien de saber defensar el territori". Eren també dones molt cultes i dominaven diversos idiomes, com el llatí o l’àrab. 

Redimir el passat

El passat d’Artau té un paper clau en alguns dels gestos que va fer Llúcia durant el seu mandat, especialment per mirar de reconciliar-se amb l’Església. Cristina Simó explica que un dels gestos definitius va ser el retorn de Santa Maria d’Àneu. També va fer diverses donacions, entre elles al Monestir de Gerri de la Sal, i va impulsar les pintures de Sant Pere del Burgal, i molt probablement les de Santa Maria d’Àneu, perquè probablement són obra del mateix taller o de dos tallers molt propers d’escola bizantina. Unes pintures que expliquen molt de la història que es va viure al Pallars, amb Llúcia, Artau i els seus tres fills. Un cop mort Artau, com dèiem, Llúcia marcarà els designis del comtat i encetarà, diu Simó, "un seguit de jugades polítiques mestres i sense disparar ni una fletxa". Així, el seu fill Artau serà l’hereu del comtat, mentre que encaminarà Ot (que va arribar a ser bisbe i sant) cap a la carrera eclesiàstica per signar una aliança per al perdó d’Artau amb el Bisbat d’Urgell. Finalment, casarà la seva filla, Maria/Llúcia (no s’ha pogut aclarir quin era el seu nom exacte), amb Ermengol IV, comte d’Urgell, reforçant al mateix torn l’aliança amb aquest comtat. Els darrers anys de la seva vida, Llúcia els va viure a cavall entre el comtat de Pallars, on governava de ple dret, i el d’Urgell, on va ser regent i feia de tutora, juntament amb el seu fill Ot, del petit Ermengol V, quan els seus pares van morir. Llúcia va morir cap a l’any 1095, i fins aleshores va seguir sent una figura de referència del comtat de Pallars.