D’Emma a Ingilberga, les abadesses de Sant Joan

Per entendre els orígens del monestir de Sant Joan de les Abadesses ens hem de situar al segle IX, en un moment en què el comte Guifré el Pilós es fa càrrec d’una sèrie de comtats que no estan connectats entre ells, separats per una part de territori que havia quedat desorganitzada després de la coneguda com la Revolta d’Aissó i Guillemó, els anys 826 i 827. Així, Guifré va decidir utilitzar, com explica Joan Ferrer Godoy, arxiver del monestir, "les eines més fàcils i efectives de què disposava en aquell moment per tornar a organitzar un territori: la fundació d’esglésies i monestirs que, gràcies als seus dots de gestió, podien fer efectiva tota aquesta reorganització de la gent que vivia en aquella zona de manera que passessin a treballar la terra, a pagar els censos, etc." En aquest procés, el juny del 887 apareix la primera referència a la creació del monestir, amb l’acta de consagració de l’església, de manera que es pot deduir que els treballs de construcció o d’adaptació d’alguns espais preexistents haurien començat un temps abans. Una consagració que van presidir el comte Guifré i la seva esposa, la comtessa Guinedell d’Empúries, que van decidir destinar la seva filla petita, Emma, sota la tutorització del bisbe de Vic, Gotmar, com a futura abadessa. 

A partir d’aquest moment, Emma devia conviure amb una comunitat de monges i serventes al seu voltant que la van acompanyar en el seu creixement i educació, de manera que a partir del 898 ja consta una Emma adolescent actuant com a abadessa. Ferrer considera que Emma havia de ser una dona "amb uns grans dots, perquè és evident que va fer un gran govern al monestir". La seva tasca va ser molt destacada en tres àmbits: incrementar el patrimoni del monestir, defensar els drets del monestir davant dels interessos dels seus germans, els comtes Miró de Cerdanya i Sunyer de Barcelona, i expandir i continuar l’obra organitzadora i repobladora del seu pare amb la promoció d’esglésies i obrint terreny cap al sud. En aquest sentit, l’arxiver destaca també l’impuls que va donar a l’escriptori del monestir, on es confeccionaven llibres litúrgics que es distribuïen arreu del país i que dotaven de recursos el monestir. 

Emma va tenir un llarg i exitós abadiat, fins a l’any 942, i es va beneficiar de ser una dona culta i preparada, però sobretot, diu Joan Ferrer, "del fet que sabia d’on venia": "Era filla del comte Guifré, i això li donava una gran força. I va demostrar ser una dona intel·ligent, com es va veure amb els litigis que va mantenir amb els seus germans, que discutien la independència i les immunitats del monestir", amb aquest domini que Emma i el monestir tenien sobre un territori extens del qual obtenien rendes considerables. En aquest episodi, Emma va ser intel·ligent i valenta i va decidir envoltar-se d’alguns juristes, com el seu secretari Híctor, que van ser els encarregats de defensar els drets de l’abadessa en el judici que va tenir lloc l’any 913. Joan Ferrer considera que aquest és "un dels judicis més importants que hi ha hagut en aquest país, ja que suposa, en certa manera, la creació del primer padró d’habitants conegut a casa nostra. Hem de pensar que els dos comtes discuteixen amb l’abadessa sobre la propietat de la vall de Sant Joan i diuen que els pagesos de la zona els han de retre homenatge a ells i no a ella. Però Emma i Híctor aconsegueixen que 495 caps de casa de tota la vall, amb noms i cognoms, declarin que aquestes terres les tenen per ella i el seu monestir", una jugada que va deixar fora de joc els seus germans. 

Aquest episodi demostra la destresa amb què Emma va saber gestionar el monestir, que va anar fent créixer amb el pas del temps, com demostren les desenes de documents de l’època conservats, gràcies, probablement, a la inversió de diners obtinguts de les seves pròpies possessions personals i d’un patrimoni monàstic que també va anar creixent per les aportacions en forma de dot que aportaven les monges que s’anaven sumant a la comunitat. Sense oblidar, evidentment, la tasca colonitzadora que Emma va liderar amb fermesa i com a base del funcionament administratiu de tot aquest patrimoni. Un creixement sostingut que va començar a decaure amb la mort de l’abadessa Emma.

L’evolució del monestir

Pel que fa al creixement del monestir, Joan Ferrer reconeix que no hi ha documentació que permeti afirmar amb certesa com es va anar desenvolupant el conjunt monàstic al llarg d’aquests primers segles de vida: "No tenim la data de construcció del claustre romànic major, però sabem que el 1426 es va enderrocar i les pedres van ser reutilitzades per bastir el campanar. També sabem que en una de les ales hi havia la sala capitular, les arcades de la qual encara es preserven avui, però quan es va construir aquest claustre en època romànica no es pot saber amb precisió". En tot cas, com explica l’arxiver de Sant Joan, el conjunt arquitectònic del monestir comptava amb dos claustres, tenint present que al ser una comunitat femenina, calia que també hi hagués clergues adscrits al servei religiós del convent, de manera que la doble comunitat, femenina i masculina, s’articulava al voltant dels dos claustres i l’església es trobava al centre del doble cenobi. Aquests tres elements eren el cos central d’un clos monàstic que estava emmurallat i al qual s’accedia des d’un portal i una torre d’accés, i que es completava amb el palau de l’abadia, el refetor i el dormitori, la infermeria, la capella de Sant Miquel i el que seria la vila vella, amb algunes cases. De tot plegat, avui se’n conserva la infermeria i les restes de l’església de Sant Miquel, que va ser consagrada el segle XII; el palau abacial, que data de principis del segle XIII però que va ser reformat per l'abat Arnau de Vilalba (1393-1427); el pou original del segle XII, i el claustre gòtic que es va bastir sobre un dels claustres romànics primigenis.

Des del punt de vista artístic, a l’interior de l’església del monestir hi trobem algunes peces interessants del taller d’escultura gòtica, com una reproducció del Retaule de la passió, mort, resurrecció i ascensió de Crist, una peça en alabastre de mitjans del segle XIV que va ser elaborada per a l'església parroquial dedicada als sants màrtirs Joan i Pau, popularment anomenada de Sant Pol, de Sant Joan de les Abadesses, i l’original de la qual es pot veure al Museu Episcopal de Vic. També hi ha altres destacades peces en alabastre del mateix taller, com el retaule de Santa Maria la Blanca, amb el cicle narratiu de la infantesa de Jesús; el sepulcre del beat Miró, i el retaule de Sant Agustí, a banda del que resta del retaule de Santa Caterina, que és al museu del monestir. 

A l’absis principal s’hi pot veure un altre conjunt escultòric de primer ordre, el grup del Davallament del Santíssim Misteri, que originalment estava situat damunt una biga, "de la mateixa manera com encara es pot veure avui al Davallament d’Erill la Vall, l’altre gran davallament romànic del nostre país", exposa l’arxiver del monestir. Un conjunt escultòric gairebé tot original exceptuant la figura del lladre Dimas, que va ser cremada l’any 1936 i reconstruïda posteriorment. Data del 1251 i a l’esquena del Crist hi van col·locar unes relíquies i al front del Crist una sagrada forma consagrada que va quedar mig oblidada i que es va retrobar el 1426 en uns treballs de manteniment del conjunt. Segons explica la crònica d’aquell procés, diu Joan Ferrer, la sorpresa va ser que a l'obrir la cavitat que hi havia al front del Crist es va trobar que la sagrada forma estava incorrupta, "fet que va crear un misteri sobre com s’havia conservat així. Les restes d’aquella sagrada forma es van conservar dins la mateixa figura de Crist fins a l’any 1936 quan, amb l’esclat revolucionari, es van perdre". 

Finalment, a l’antiga capella de Sant Miquel, on hi ha el baptisteri, també es pot veure la corona del comte Guifré, un objecte commemoratiu que es va fer l’any 1982, coincidint amb el fet que les despulles del comte van estar durant una setmana al monestir. Una corona feta amb pedres de Sant Joan esmaltades que, com explica Joan Ferrer, dona la benvinguda a tots els nous batejats.

Ingilberga, l’última abadessa

Si Emma va ser la primera abadessa de Sant Joan, l'última va ser Ingilberga, filla extramatrimonial del comte Oliba Cabreta i d’Ingilberga, esposa del vicari del castell de Besora, i germanastra de l’abat Oliba i del comte de Besalú, Bernat Tallaferro. I neboda també de Fredeburga, l’abadessa que la va precedir a Sant Joan. Va haver de governar el monestir en un moment convuls, intentant defensar el ric patrimoni monàstic de diferents intents d’expropiació i d’algunes males jugades que cal emmarcar en un context de lluites feudals. I no ho va aconseguir. Era una jove que no va tenir, probablement, prou habilitat per governar i va haver de fer front a la traïció del seu germanastre Bernat Tallaferro, que va ser qui va anar a presentar el cas de les monges al papa Benet VI, al·legant que el monestir s’havia convertit en gairebé un bordell de meretrius. Davant les greus acusacions, Ingilberga no es va veure amb forces per anar a Roma a defensar-se i el 1017 va acatar la butlla papal que obligava a dissoldre la comunitat. El Papa va ordenar l’expulsió de les monges i la fundació d’una comunitat de canonges regulars, una butlla papal que va anar paral·lela a una de segona, en què concedia a Tallaferro la creació del bisbat de Besalú, un objectiu llargament perseguit pel comte. 

Com exposa Joan Ferrer, queda clar que el moviment del comte va ser una jugada socioeconòmica: "Tallaferro va ser un comte que va consolidar molt els seus dominis però que, a diferència dels seus parents immediats, no tenia sota el seu govern cap institució episcopal. I, en aquest sentit, no hem d’oblidar que aquesta butlla papal de creació del bisbat de Besalú incloïa també el nomenament del fill de Bernat Tallaferro, Guifré, com a bisbe. I el que és més important, per dotar-lo se li van assignar tots els béns i totes les rendes del monestir de Sant Joan, on Guifré acabarà sent abat durant uns anys", recorda. Malgrat tot, la tranquil·litat al monestir no va durar massa, ja que, anys més tard, el 1098, els descendents de Tallaferro aconsegueixen expulsar violentament els clergues i imposar una comunitat de monjos procedents de Marsella, un episodi que va acabar amb la mort del comte de Besalú, net de Bernat, fet que va permetre la restitució de la canònica el 1111. Des d’aleshores va viure al monestir una comunitat masculina, fins que el 1592 el papa Climent VIII va ordenar la secularització de les canòniques catalanes a sol·licitud de Felip II. En aquest moment, el monestir de Sant Joan es va convertir en col·legiata i els canonges van passar a residir en cases properes a l’església. Una altra data significativa serà el 1856, quan, en virtut del concordat signat entre la Santa Seu i la reina, es dissolen un bon nombre de comunitats religioses. A Sant Joan se suprimeix la col·legiata i el monestir passa a assumir les funcions d’església parroquial. Bona part dels canonges continuaran residint al monestir fins a la definitiva dissolució de la comunitat el 1879.

Pel que fa a Ingilberga, va deixar el monestir i es va traslladar a Vic, on va passar els seus últims anys al costat del seu nebot, Guillem de Balsareny, que acabarà sent bisbe de Vic. Va morir el 1046 i la seva necrologia la va definir com una abadessa “de bon record” i “insigne en virtuts”. Les seves despulles reposen a la catedral de Vic.