Dolors Aleu, metgessa en un món d’homes

A l’antic Egipte, però també a Grècia i a l’Imperi Romà, les dones practicaven oficialment la medicina, però malgrat això, el cert és que durant molts segles el seu saber en aquest camp va ser menystingut. Segons explica Elisenda Albertí en el seu llibre Dones sàvies (Albertí Editor), als països europeus, fins al segle XIII no es van instituir els estudis oficials de medicina, als quals només podien accedir els homes. És un moment en què es consoliden els oficis de metge i apotecari, exercits per homes, mentre que les dones continuen perpetuant tota la saviesa que tenien en aquest camp transmetent aquests coneixements de les unes a les altres. Una transmissió oral que fa que la gran majoria hagin quedat oblidades en la història de la medicina. Es permetia que apliquessin els seus coneixements a familiars i amics, però en cap cas se les considerava professionals.

En el cas de Catalunya, va ser durant el segle XIII quan es va fixar que per poder exercir la medicina abans calia passar un examen, i ja al segle XIV es va crear a Lleida una institució d’ensenyament superior, l’Estudi General, alhora que es va decretar que per obtenir el títol de metge calien tres anys d’estudis. Ara bé, també hi havia qui podia practicar l’ofici per concessió reial i, per això, en aquest període podem trobar dones com Floreta Ça Noguera o Na Bellaina, a qui el rei Pere III el Cerimoniós va atorgar una llicència perquè poguessin exercir. La situació, però, com explica Elisenda Albertí en el seu llibre, va empitjorar al segle XV, just quan es van anar estenent els estudis universitaris de medicina i alguns titulars van començar a acusar les guaridores d’intruses. Començaven uns anys complicats per a les dones que volien estudiar i exercir la medicina, ja que no seria fins a mitjans del segle XIX que algunes dones van començar a reclamar el seu dret a poder accedir als estudis universitaris. Una demanda, cal dir-ho, que va generar tota una onada reaccionària per intentar demostrar que no tenien prou nivell intel·lectual per assistir a les classes. Va ser una situació que es va repetir a molts països i que va portar algunes dones a creuar fronteres per aconseguir el seu objectiu, com la russa Nadezhda Suslova, que el 1865 va obtenir el grau de medicina a la Universitat de Zuric, o la britànica Elisabeth Garret, que ho va fer la Universitat de la Sorbona de París el 1870.

La facultat que va veure les primeres metgesses catalanes

L’edifici que avui ocupa la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC), al carrer del Carme 47 de Barcelona és on van estudiar les primeres dones catalanes que van decidir dedicar la seva vida a la medicina. Entre 1764 i 1843, aquest imponent edifici neoclàssic (on es fan visites guiades) va acollir el Real Colegio de Cirugía de Barcelona, per després passar a ser la seu de la Facultat de Medicina, entre 1843 i 1906. Parlem d’una edificació que és una de les peces més importants de l’arquitectura neoclàssica a Barcelona, obra de l’arquitecte Ventura Rodríguez i on destaca l’amfiteatre anatòmic, de gran bellesa, una sala circular coberta per una cúpula esfèrica amb elaborats vitralls i detalls ornamentals d’estil barroc. Des de les seves grades de pedra es podien seguir les classes pràctiques de dissecció anatòmica i operacions ocasionals. L’element central de l’espai és una taula de disseccions de marbre, de les poques que es conserven a Europa. Envoltant la taula hi ha dues fileres circulars de cadires de fusta tallada d’estil rococó.

Com explica el Dr. Miquel Bruguera, acadèmic numerari de la RAMC, la funció inicial de l’edifici va ser la formació de cirurgians de l’exèrcit, tot i que molts també es van acabar dedicant a l’assistència de la població civil. Explica que “qui va fundar el col·legi de cirurgia va ser Pere Virgili, un metge militar a qui van encarregar que muntés un col·legi per formar cirurgians per a l’Armada. Hi havia una consciència general que calia millorar la formació d’aquests cirurgians, que eren molt dolents, i per això va rebre l’encàrrec. Inicialment el va fer a Cadis i ben aviat es va veure com va començar a millorar la formació dels cirurgians que hi passaven. Veient l’èxit, Virgili va decidir replicar el model a Barcelona, però en aquest cas per a cirurgians de l’exèrcit”. I es va construir l’actual edifici de la RAMC just on el trobem perquè, en aquell moment, “aquesta zona era gairebé com un parc sanitari, amb l’Hospital de la Santa Creu i la Casa de Convalescència al costat”.

El 1843, el Col·legi de Cirurgia es va transformar en la Facultat de Ciències Mèdiques i durant dos anys també va acollir l’ensenyament de farmàcia, tot i que de seguida es van separar els dos estudis. Va seguir sent, per tant, la seu de la Facultat de Medicina fins que, com explica el Dr. Bruguera, “davant l’increment constant de l’alumnat que hi estudiava, ja a finals del segle XIX, es van adonar que aquest espai ja no era apte per ser facultat i que calia buscar-ne un de nou”. Va ser aleshores quan es va començar a construir la nova facultat al carrer Casanova, que es va inaugurar el 1906. Pel que fa a l’edifici del carrer del Carme, va quedar en desús durant un temps, fins que el 1929 es va cedir a l’aleshores Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, en un acte solemne presidit pel rei Alfonso XIII.

Dolors Aleu, la primera a poder exercir

Si parlem pròpiament de la primera dona a doctorar-se i exercir la medicina a Catalunya, ens hem de fixar en Dolors Aleu, nascuda el 3 d’abril de 1857 a Barcelona en el si d'una família benestant. Filla única, amb 17 anys va acabar el batxillerat amb molt bon expedient. El seu pare, doctor en farmàcia, governador general de Catalunya i cap de la policia municipal de Barcelona, la va animar a ingressar a la Facultat de Medicina de Barcelona, el mateix 1874. L’única condició que li va posar, recorda el Dr. Bruguera, és que aniria a classe acompanyada per dos escortes. I algun episodi complicat va patir, fet que la va obligar a assistir a classe vestida d’home per passar desapercebuda. El Dr. Bruguera creu que va prendre una decisió valenta i apunta que té la intuïció que Aleu era una “dona decidida i convençuda de les coses en què creia, i també amb habilitat per tractar amb la gent. Un exemple seria el fet que va aconseguir mantenir una molt bona relació amb el catedràtic que en aquell moment tenia més pes en la facultat, el Dr. Giné i Partegàs, que es va convertir en el seu mentor. I a ell va dedicar la seva tesi”. 

En tot cas, va acabar la carrera el 1879 i va haver d’esperar fins al 1882 per fer l’examen de llicenciatura. Uns mesos més tard es va presentar a l’examen per obtenir el doctorat amb una tesi que era un al·legat en defensa de l’educació femenina i on, entre altres qüestions, va demostrar els efectes negatius que tenia per a les dones l’ús de la cotilla, que deformava el cos i fins i tot posava en perill la vida de les dones.

Dolors Aleu es va convertir en la primera dona a poder exercir la medicina a Espanya, com també va ser la primera dona membre de la Societat d’Higiene de França, una institució científica molt rellevant. A finals de 1890, ja casada i amb dos fills, va obrir una consulta al seu pis familiar, consulta que més endavant va traslladar a la rambla de Catalunya. Com apunta Bruguera, “estava especialitzada en l’atenció mèdica a dones i infants, atenent malalties que no necessitessin cirurgia”. De seguida va tenir molt èxit i va atendre dones de tota condició social així com infants de la Casa de la Caritat. A banda, va fer de professora d’higiene domèstica i va escriure diversos textos divulgatius pensats per millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat. 

Es va retirar després de la mort d’un dels seus fills, que ja era metge, de tuberculosi, un fet que, com explica el Dr. Miquel Bruguera, “la va deixar molt afectada i la va marcar profundament”. Només el va sobreviure un parell d’anys. Dolors Aleu va morir el 18 de febrer de 1913, als cinquanta-sent anys.