Tecla Sala, l’herència cultural d’una empresària d’èxit

Una fàbrica tèxtil antiga i imponent, construïda amb el característic maó vist, és avui un dels pols culturals de l’Hospitalet de Llobregat, convertida en la seu d’un complex cultural que porta el nom d'una dona, Tecla Sala, aquella que va fer gran la fàbrica i que avui és un nom de referència a la localitat, que la va nomenar filla predilecta i que li va atorgar la medalla d’or de la ciutat per la seva labor social desenvolupada durant dècades. Tecla Sala va néixer a Roda de Ter el 1886 i va arribar a l’Hospitalet el 1913 quan, juntament amb el seu marit, Joan Riera, van comprar una fàbrica de filatures. Se la recorda  per la seva empenta a l’hora de dirigir l’empresa, però també per la seva religiositat i per anar sempre vestida de negre, seguint un dol gairebé permanent al llarg de tota una vida afectada per diferents pèrdues familiars. La primera, la de la seva mare, que va morir de part quan ella només tenia dos anys, i la segona la del pare, quan en tenia cinc, una situació que va provocar que fos acollida per uns oncles, que més endavant també acollirien el seu cosí i futur marit Joan, que va morir amb només 43 anys quan ja s’havien traslladat a Barcelona i tenien cinc fills. 

De la seva gestió al capdavant de la fàbrica se'n destaca el seu vessant més social, amb iniciatives com la creació, dins del mateix recinte fabril, d’un club social per als treballadors o d’espais com una escola, una biblioteca, un economat i una infermeria. Però també va ser generosa amb la ciutat i, l’any 1954, en agraïment per haver rebut el títol de filla adoptiva de l’Hospitalet, va fer una important donació econòmica que, juntament amb la cessió dels terrenys per part de l’Ajuntament, va permetre la construcció de l’edifici central del Col·legi Tecla Sala, obra de l’arquitecte Manuel Puig i Janer i que es va inaugurar el 1957. A banda, va fer restaurar l’església de Santa Eulàlia de Mèrida i va subvencionar diverses obres de la Creu Roja.

A la seva Roda de Ter natal, Tecla Sala i Joan Riera s’havien fet populars per la bona gestió que havien fet de la fàbrica que regentaven, coneguda com La Blava pel color de les seves portes i finestres. L’havia heretada el marit, però qui s'encarregava del dia a dia era Tecla Sala, que amb només 22 anys ja n’era la directora. Asseguren que era una magnífica gestora i que tenia bona mà en el tracte amb els treballadors. Antoni Perna, director del Centre d’Art Tecla Sala i responsable de l'equipament cultural, que avui ocupa part de l’antiga fàbrica de l’Hospitalet, apunta que estem davant d’una dona "emprenedora, que era una bona empresària i que sabia defensar el seu negoci. A més, tenia unes fortes conviccions religioses i això va fer que tingués destacables gestos socials amb els seus treballadors i treballadores, però també amb els pobles i ciutats amb què va estar relacionada". Amb aquella colònia tèxtil que tenien a Roda de Ter, el matrimoni Riera-Sala va crear un petit imperi industrial a Osona, fet que els va animar a fer el salt i crear una fàbrica de filatures a l’Hospitalet, un negoci que ben aviat van fer prosperar.

Com dèiem, la mort prematura del seu marit va marcar Tecla Sala que, malgrat tot, va continuar dirigint el seu petit imperi i promovent nous projectes, com la construcció d’un edifici entre els carrers Casp i Pau Claris de Barcelona, una edificació de nou plantes que és el primer edifici barceloní inspirat pels corrents racionalistes provinents de l’Europa central, i que actualment és la seu del departament de Justícia de la Generalitat. L’antiga Casa Tecla Sala –coneguda també com el Casal de Sant Jordi per l’estàtua del sant que presideix la façana– va ser un encàrrec que va fer a l’arquitecte Francesc Folguera el 1929 amb l’objectiu que acollís les oficines de l’empresa, la seva residència i pisos per als seus fills. Amb la mort del seu marit va amplificar la seva acció benefactora, seguint les fortes conviccions religioses que la movien, però també els designis del seu company, que havia demanat a la família que fessin coses de profit i que tinguessin més present la necessitat d’ajudar els pobres que el luxe. Una acció social que va anar més enllà de l’Hospitalet, ja que, a Roda de Ter, Tecla Sala va ajudar personalment molts veïns i va impulsar una línia d’autobusos i la reconstrucció de l’església i de l’Escola Llar Santa Tecla, on es donava formació a les noies. Tecla Sala va morir el 1973 i està enterrada al panteó familiar, a Roda de Ter, al costat del seu marit i d’altres membres de la família, un panteó sobri i sense excessos que sembla un bon reflex de com va ser l’empresària.

La fàbrica Tecla Sala

La instal·lació de la fàbrica al lloc que ocupa té a veure amb alguns avantatges que oferia aquesta ubicació, especialment la seva proximitat amb el Canal de la Infanta, cosa que li donava accés a l’aigua, així com per la seva bona comunicació, amb la proximitat del tren. Com explica Antoni Perna, abans de la construcció del recinte de la fàbrica, en aquest mateix espai s’hi va alçar un molí paperer que avui està pendent de rehabilitació. Entre el 1880 i el 1882, el matrimoni format per la filla del primer propietari, Leonor Ferrer, i l’industrial Andreu Basté van començar la reconversió del conjunt del Molí en una fàbrica de filats i teixits de cotó anomenada Sucesores de D. Andrés Basté. Deu anys més tard, el 1893, es va inaugurar el gran edifici actual de maó vist, de tres pisos d’alçada i de grans finestrals, dissenyat per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa. Anys més tard, el 1913, la família Basté va vendre el complex a Tecla Sala i Joan Riera, que el van comprar per destinar-lo a la filatura de cotó. Van iniciar algunes actuacions de millora, com la incorporació de l’electricitat a tot el recinte fabril, i van iniciar una nova etapa, que s’allargaria fins a la Guerra Civil, marcada per l’expansió però també per algunes tensions socials. L’any 1923 la fàbrica comptava amb 322 obrers, dels quals el 84% eren dones.

Durant la Guerra Civil, Tecla Sala es va exiliar i la fàbrica va continuar la producció gestionada per un consell d’empresa organitzat pels obrers. Un cop acabada la guerra, Sala va recuperar la propietat de l’empresa, i durant les dècades del 1940 i del 1950, la producció i la plantilla van créixer fins a superar les 600 persones. A la planta baixa es preparava el fil. Al primer pis, hi havia la sala de filatures, on hi havia contínues per tota la planta. I al pis de dalt, els acabats. Al molí és on h havien els tallers de fusteria, electricistes i manyeria. L’edifici de la filatura i el del molí estaven comunicats a través d’un pont de ferro. El magatzem, el tint i el laboratori quedaven a la banda de l’antic molí.

Són uns anys en què les treballadores continuaven sent, de manera molt majoritària, dones que entraven a treballar com a aprenentes amb catorze anys i que després ja eren assignades a una secció. Podien anar canviant de categoria però mai no van arribar a ocupar cap càrrec de responsabilitat, que estaven reservats als homes. El final de la dècada del 1960 i els inicis del 1970 van marcar l’inici de la davallada del negoci, i el 1968 la família Riera Sala va decidir traslladar la filatura de l’Hospitalet a Manlleu. El 1972 es va produir el tancament de la secció de filatura i, el 1976, el Grup Castell va comprar el 100% de la fàbrica Tecla Sala. El 1979 es va tancar la secció de tint, l’última activitat tèxtil que es va fer al recinte industrial, que va estar abandonat entre el 1980 i el 1987. 

La ciutat de les arts plàstiques

Actualment, com explica Antoni Perna, responsable de l'equipament cultural, el recinte de l’antiga fàbrica que va dirigir Tecla Sala és la seu del Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, "un equipament cultural que té dos serveis principals; d’una banda la biblioteca central de l’Hospitalet i, de l’altra, el Centre d’Art Tecla Sala, que compta amb 2.000 metres quadrats d’espai expositiu. És interessant perquè s’han pogut adaptar els espais a una arquitectura antiga, gràcies especialment que eren grans espais diàfans, on únicament hi havia aquestes columnes que encara es preserven, i on el que s’ha fet, únicament, és acotar l’interior en funció de les necessitats". Paral·lelament, al recinte s'hi ubiquen altres entitats i altres serveis com la Fundació Arranz-Bravo, que promou l’obra d’aquest artista i on es fan exposicions per promoure la creació jove, o una altra entitat relacionada amb les arts visuals, TPK Art i Pensament Contemporani, que, a banda de fer formació, tenen artistes en residència. Que el recinte s’hagi convertit en un pol cultural no és casualitat perquè, com explica Antoni Perna, la vinculació de la ciutat amb les arts plàstiques o visuals ve de lluny. 

La primera pedra es podria dir que es va posar a principis del segle XX, amb l’arribada a la ciutat de Rafael Barradas, un pintor uruguaià que impulsa, a casa seva, un nucli intel·lectual pel qual passen figures com Salvador Dalí i Federico García Lorca. Des d’aleshores, la ciutat va viure diferents iniciatives de caràcter públic i privat que van impulsar el teixit cultural de la ciutat, "com l’aparició de l’Agrupació Amics de la Música, entre els anys 1950-1960, que comencen a promoure exposicions rellevants i significatives" o els premis de pintura Ciutat de l’Hospitalet que s’impulsen als anys setanta i en què hi participen molts joves artistes catalans. També és significativa l'exposició Comunicació actual que es va fer el 1972 a l'edifici en construcció del nou ajuntament de l'Hospitalet, una de les primeres exposicions col·lectives d’art conceptual organitzades al nostre país, així com l'obertura de l'Escola d’Estudis Artístics de l’Hospitalet, un centre d’aprenentatge dels oficis artístics promogut per l'Ajuntament de la ciutat i que va funcionar entre el 1975 i el 1977 inspirat en l'escola Bauhaus. Una activitat que desembocarà, els primers anys de democràcia, amb l’aposta per la cultura que va fer l’administració local amb la creació de les primeres aules de cultura als diferents barris de l’Hospitalet o la creació del Centre d’Art Alexandre Cirici i del Museu de l’Hospitalet, on hi tenen un gran protagonisme les exposicions d’arts plàstiques. "D’alguna manera –conclou Perna– tots són precedents del que després serà el Centre d’Art Tecla Sala, que forma part de la xarxa de centres territorials d’arts visuals que impulsa la Generalitat de Catalunya".