Redescobrir Blanca de Centelles, la castlana del castell de Vallparadís

Les primeres referències a la construcció de l'actual castell cartoixa de Vallparadís, a la domus senyorial dels Terrassa-Centelles, com s'anomenava aleshores, daten de l'any 1111, quan Berenguer Sal·là i la seva esposa Ermessenda van adquirir al comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, l’alou que acabaria sent conegut com la quadra de Vallparadís –un territori amb jurisdicció pròpia a l'època de Blanca de Centelles format per vuit masos i dos molins–, on van decidir construir la seva residència, una casa forta des de la qual Sal·là podria gestionar el seu nou territori, una petita extensió de terres que es trobava localitzada a l'est de les esglésies de Sant Pere, entre el torrent de Vallparadís i l'actual riera de les Arenes. Com explica Gemma Ramos, directora del Museu de Terrassa, d’aquesta casa forta original gairebé no se’n conserva res: "Tot i que s’ha pogut identificar una torre que formaria part de la casa original, el cert és que el castell s’ha anat transformant molt al llarg del temps, i va patir una transformació molt important quan al segle XIV va passar a ser una cartoixa".

El castell va pertànyer a família dels Sal·là-Terrassa fins al 1345. Els descendents de Berenguer i Ermessenda van canviar el seu cognom pel de Terrassa durant el primer terç del segle XII i, situats a finals del segle XIII i l’inici del XIV, ens trobem amb dues figures femenines importants en el tram final de la història de l’edifici com a castell. El primer és el de Saurina de Terrassa, descendent de Berenguer Sal·là, que va heretar la quadra de Vallparadís juntament amb les castlanies de Terrassa i Eramprunyà sent només una nena. Per protegir els seus béns es va decidir casar-la amb Bernat de Centelles, que era el castlà de Sitges. D’aquest matrimoni va néixer Blanca de Centelles, amb qui Saurina, segons sembla, se’n va anar a viure a Barcelona a partir del 1292, una vegada va aconseguir la separació de Bernat després d’un infeliç matrimoni.

El Museu de Terrassa, gràcies a la Xarxa de Museus d'Història i Monuments de Catalunya, participa en el projecte d'investigació "Desigualtat, mobilitat social i conflicte a la Corona d’Aragó (segles XIII-XVI)", encapçalat per la Universitat de Girona i la Institució Milà i Fontanals-CSIC de Barcelona. Gràcies a aquesta col·laboració, el museu ha engegat una recerca per mirar de determinar qui van ser Saurina de Terrassa i la seva filla Blanca de Centelles, senyora de Vallparadís i castlana de Terrassa, Eramprunyà (Baix Llobregat) i Sitges. La recerca la lidera Javier Robles, historiador i investigador del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa. En una primera etapa s’ha centrat en els fons documentals conservats a l’Arxiu Històric de Terrassa, buidant la documentació notarial i la sèrie de llibres de la cort del batlle corresponents al període 1273-1350. Una feina que complementarà amb l’anàlisi de documentació dispersa que es troba fora de Terrassa, especialment a Barcelona i Vic, amb la finalitat de completar la informació existent i poder ressituar la figura de Blanca de Centelles. De fet, a partir d’aquesta recerca, Robles ja ha pogut contextualitzar algunes de les informacions que es donaven per certes en relació al personatge, al mateix temps que ha obert algunes hipòtesis que fan trontollar el relat explicat fins ara.

Blanca de Centelles, de Cabrenç i de Calders

Robles explica que la seva feina "és fer un perfil biogràfic de Blanca de Centelles i de la seva mare Saurina. La mare, que és l’última que manté el cognom del llinatge Terrassa, és important, ja que per ella arriba la successió patrimonial, com a hereva de les castlanies de Terrassa i d’Eramprunyà". Pel que fa a Blanca, Robles explica que es calcula que va néixer entre el 1288 i el 1290, una data que es pot fixar atenent que el 1302 hi ha un acord d’emancipació pel seu primer matrimoni amb un membre de la petita noblesa, Guillem Galceran de Cabrenç, i "això ens fa pensar que tindria entre 12 i 14 anys, que era l’edat en què s’acostumaven a casar en aquella època". Un matrimoni que va durar pocs anys, ja que a inicis del 1308 Guillem ja és mort. Amb el casament, Blanca va marxar a viure a la casa del marit, al Vallespir, i va adoptar el seu nom, de manera que durant aquest període, com explica l’historiador, apareix a la documentació com a Blanca de Cabrenç. Quan va morir el marit, Blanca va tornar a Terrassa, "com s'ha pogut documentar gràcies a algunes cartes que ja la situen aquí de nou", però, tot i que li tocaria per línia successòria, en aquest període "encara no detenta la castlania, tal com es va acordar en el document d'emancipació, que va continuar ocupant el pare, Bernat de Centelles, fins que aquest va morir, el 1319". 

Hi ha un període, entre el 1308 i el 1311, en què Blanca va tornar a residir a Vallparadís fins que es va casar en segones núpcies amb Guillem de Calders, el senyor dels castells d’Avinyó i de Calders. De nou, Blanca va sortir del castell de Vallparadís per traslladar-se a viure a Avinyó, i de nou va adoptar el cognom del marit, passant a anomenar-se Blanca de Calders. I en aquest punt hi ha una de les grans troballes que hauria fet Javier Robles en aquesta revisió de la biografia de Blanca de Centelles. La historiografia local de Terrassa mostra com en el període entre el 1311 i el 1317 hi ha un buit de la documentació relativa a Blanca, fet que es devia interpretar com que ella era aquella Blanca de Calders a qui el rei Jaume II va nomenar primera dama de companyia de la seva filla Elisabet, amb l’objectiu que l’acompanyés fins a Àustria, on havia de casar-se amb Frederic IV. L’estudi de la documentació relativa a aquest període, però, ha portat Robles a establir una nova hipòtesi, fruit de la coincidència entre el nou nom de Blanca, Blanca de Calders, i el de la seva sogra, que també es deia Blanca de Calders i que podria ser la que realment va acompanyar la infanta Elisabet a Àustria. Javier Robles avala aquesta hipòtesi amb diversos arguments, "com el fet que entre la documentació que escriu des d’Àustria la infanta al seu pare hi ha referències al fet que tingui cura dels fills de Blanca de Calders (quan sembla que Blanca de Centelles no va tenir fills o com a mínim no en va sobreviure cap), o per alguna altra referència documental que s'ha trobat, on Blanca de Calders demana poder retornar a Catalunya perquè té por de morir a Alemanya, fet que indicaria que parlem d’una dona amb una certa edat". Com apunta la directora del Museu de Terrassa, "teníem un relat i ara l’estem desmuntant tot gràcies a aquesta recerca científica que hem impulsat". 

Sigui com sigui, pel que fa a aquest segon matrimoni, segons apunta Robles, hi ha notícies que apunten que hi va haver males relacions entre gendre i sogre, ja que hi ha evidències que el que perseguia Guillem de Calders era fer-se amb el control de la castlania, de manera que va pressionar Blanca perquè trenqués el pacte d’usdefruit que tenia amb el pare per passar a ser ella la castlana efectiva, un moviment que no va prosperar. Va ser amb la mort del pare que Blanca va passar a ocupar la castlania, en un temps en què és probable, diu Javier Robles, que el matrimoni alternés estades al castell de Calders o a Avinyó amb altres al de Vallparadís. Un període en què es va encarregar d’administrar tot el seu patrimoni personal, pledejar en defensa dels seus interessos i invertir en el negoci del crèdit censal. Van ser uns anys en què Blanca també va haver de fer front a moments convulsos, marcats pels conflictes judicials amb altres senyors jurisdiccionals dels dominis que posseïa, com és el cas del batlle reial de Terrassa pel que fa al dret d'empresonament.

Un altre episodi que va posar a prova Blanca de Centelles va ser el que li va suposar la pèrdua temporal, durant sis anys, de la castlania del castell de Terrassa. Va haver d’obrir un litigi amb el vescomte de Cardona, que era el castlà superior, mentre que ella era la castlana inferior i qui en realitat exercia com a castlà, per recuperar-ne el control –va acabar guanyant el litigi–. També va haver de trobar nous recursos arran de la pèrdua dels ingressos provinents de les rendes de la castlania. És aleshores, com explica Javier Robles, que "es va sumar a aquell negoci incipient que començava en aquells anys d’oferir crèdit a llarg termini a particulars i, sobretot, institucions municipals –els denominats crèdits censals morts i els violaris–, uns préstecs que garantien rebre una renda anual durant la vida de la persona que feia el préstec en el cas dels violaris, o bé a perpetuïtat en el cas dels censals mentre el deute no fos cancel·lat". Un negoci que la va portar, fins i tot, a vendre la castlania d’Eramprunyà per invertir els diners en la compra d’un censal a la vila de Cervera (1337). Per tot plegat, Javier Robles, tot i que reconeix que és difícil definir com podia ser Blanca de Centelles, considera que havia de ser una dona emprenedora, de caràcter i lluitadora. 

En la recta final de la seva vida, un cop ja vídua i conscient que amb ella acabava el seu llinatge, Blanca va cedir els seus dominis per a la construcció d'una cartoixa i va marxar a viure a Barcelona, on ja havia fet estades durant la malaltia del seu marit. La documentació la situa allà la primavera del 1348, l’any fatídic de la pesta negra, però sembla que va tornar a Terrassa, on va morir aquell mateix any. Tot apunta que va ser enterrada a l’església del convent i que a finals de febrer del 1415, quan els cartoixans de Sant Jaume van abandonar Vallparadís, entre les possessions que es van emportar a Tiana hi havia la caixa de zinc amb les seves despulles.

De castell a cartoixa

Com hem apuntat, en els segles XIV-XV el castell va deixar enrere la seva funció de casa forta per reconvertir-se en cartoixa. El 1345, Blanca de Centelles va cedir els seus dominis de Vallparadís a l'orde religiós, que va fundar el monestir de Sant Jaume de Vallparadís. D’aquesta època monàstica, avui encara es preserven la nau gòtica on s’ubicava l’antiga capella, coneguda popularment com a Tinellet, la sala capitular i el claustre de dos pisos. En aquell moment, la cel·la era el nucli de la vida monàstica, que es complementava amb altres espais com el refectori, on els monjos feien un àpat setmanal. Un cop els monjos van abandonar el monestir per traslladar-se a la Conreria, el 1415, el castell va passar a mans dels carmelitans de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Anys més tard, el 1432, Jofre de Sentmenat va adquirir la quadra de Vallparadís, que va pertànyer a la seva família fins al 1830. Aleshores, el territori es va incorporar a la vila de Terrassa i es van perdre els drets jurisdiccionals de senyors del castell, tot i que la família va conservar la propietat d'algunes terres i del castell.

Cap al 1852, la família Maurí, fabricants locals i propietaris rústics, va adquirir el castell i les terres, que conreaven uns masovers que ocupaven la masia. El 1944 el castell va ser declarat monument històric i els Maurí el van cedir a l'Ajuntament. Com explica Gemma Ramos, va començar un període en què es va fer una restauració i reconstrucció intensa del conjunt arquitectònic, i el 1959 es va convertir en Museu d’Art de la ciutat. Una funció que encara manté com a seu principal del Museu de Terrassa. Compta amb una exposició permanent que mostra l’evolució de la ciutat, mentre que el Tinellet fa de sala d’exposicions temporals. Pel que fa al futur del Museu, la seva directora destaca que el 2023 es va aprovar el Pla Estratègic del Museu de Terrassa, que busca un nou enfocament que posi en valor el patrimoni de la ciutat: "També en relació amb la memòria dels edificis, per no oblidar qui hi va viure, perquè no deixa de ser la història de la ciutat. I és en aquest context, per exemple, que hem impulsat aquesta recerca sobre qui va ser Blanca de Centelles".