Elisava, les incògnites que amaga aquest nom vinculat a un brodat medieval

La Seu d’Urgell pren el seu nom justament pel fet de ser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral, un magnífic exponent del romànic català que presideix la ciutat i que presenta una uniformitat arquitectònica poc usual, que s’explica per la celeritat amb què es va construir: menys d’un segle. Com explica Teresa Font, tècnica de conservació i documentació del Museu Catedral de la Seu d’Urgell, la catedral que veiem avui és la quarta catedral, que es correspon amb l’època de sant Ot. Prèviament hi havia hagut altres catedrals –dels segles VI, IX i XI–, "i aquesta, que és del segle XII, tot i que el que veiem avui té molt a veure amb el projecte de restauració que es va fer a principis del segle XX dirigit per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch amb la intenció d’anar a buscar el romànic pur, que s’identificava com un art català". Per tot plegat, avui veiem una catedral molt despullada d’afegits posteriors, i per això se la considera l’única catedral romànica de Catalunya.

Urgell Duró Rabassa, tècnica de comunicació del Museu Catedral de la Seu d’Urgell, explica que "el segle XII és un moment en què el comte d’Urgell ja no viu a la Seu sinó que s’ha traslladat a Balaguer, de manera que el bisbe Ot decideix construir una nova catedral", un gest amb el qual es fixava una bicefàlia entre el poder polític, amb capital a Balaguer, i l’episcopal, amb la Seu com a centre del poder eclesiàstic. Com explica Duró, això, a la pràctica, "suposa que des de la Seu es portava el control de la banda nord del comtat". Aquesta condició explicaria, segons Teresa Font, que la catedral de la Seu, "més que una catedral, sembli una fortificació per demostrar el poder del bisbat però també tenint present que la proximitat amb Foix provocava que hi hagués moltes incursions del seu comte", una sensació que es veu reforçada per les dues torres massisses i amb espitlleres que formen dos potents baluards als extrems del transsepte. La catedral es va començar a construir el 1106 i va mobilitzar una gran quantitat de recursos per pagar mestres d’obres, constructors, picapedrers, fusters, traginers i artesans, així com tones de material. Tot això demostra la influència de l’Església en les terres altes del comtat.

Durant els 90 anys que va durar la construcció de la nova catedral, al seu voltant hi va anar creixent el petit nucli de població que l’acompanyava des de l’alta edat mitjana. La construcció de la catedral es va acabar el 1195 sense haver pogut completar el projecte inicial, precisament per l’impacte que van tenir els saquejos durant un assalt liderat pel comte de Foix. Això va obligar, explica la conservadora, "a dedicar els diners a restituir tot el que s’havia fet malbé, com el mobiliari catedralici, i va impedir que s'acabessin de construir algunes parts pendents, com les torres". De fet, al llarg dels anys, la catedral va ser objecte de diversos saquejos, i Urgell Duró posa en relleu el que es va viure durant el període de la Guerra Civil, "quan es van cremar bona part dels elements, com retaules o el sarcòfag de sant Ot, que era de fusta, mentre que es va poder salvar l’antic retaule de sant Ermengol del segle XVI, així com dos sarcòfags del sant, de fusta i de plata, que es poden veure al museu". En aquell moment es va prohibir el culte i la catedral va passar a ser una sala de ball, mentre que les dependències annexes van servir per acollir refugiats. 

Una catedral única

La catedral compta amb tres naus, un transsepte i una capçalera amb cinc absis, dels quals només un es projecta cap a l’exterior, el central, explica Teresa Font. Afegeix que "és una de les primeres catedrals de la península que compta amb tres portes a la façana principal, i cada porta estava destinada a una funció. Pel que fa a l’estructura del temple, és de planta basilical, amb una nau central molt alta, de gairebé vint metres, mentre que les dues naus laterals en fan onze. Un altre dels trets característics és la galeria oberta de l’absis principal, a la qual es pot accedir per les escales de les torres i que ben aviat obrirem al públic". L’altar major està presidit per la imatge romànica de la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat, una talla policromada del segle XIII que va ser restaurada el 1922 en un taller de Vic, i als anys 40 per recuperar-la dels danys que va patir durant la Guerra Civil. Se la coneix també com a Mare de Déu d'Andorra, ja que segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna, però també, com apunta Urgell Duró, per la vinculació del bisbat amb Andorra, on el bisbe és copríncep. El claustre, també del segle XII, és de forma quadrangular i està envoltat per quatre galeries simples decorades amb 51 capitells, tots ells diferents. Un dels costats, el de la galeria est, es va destruir el 1603 i es va substituir per set grans arcs amb pilars rectangulars. 

El conjunt catedralici es completa amb l’església de Sant Miquel, a la qual s'accedeix des del claustre i que està documentada des del segle X, primer sota l’advocació de sant Pere i, a partir del 1364, sota la de Sant Miquel. A banda, hi trobem la seu del Museu Diocesà d’Urgell, que va ser creat el 1957 a la sala capitular de la catedral i que actualment ocupa l’antiga Casa del Deganat i la capella de la Pietat. La col·lecció del museu està formada per peces procedents del tresor de la catedral i de les diferents parròquies de la diòcesi: pintura, escultura, orfebreria, lipsanoteques, indumentària, còdexs, des de l’època romànica fins al segle XX.

Una joia que amaga molts secrets

Tot i que no es pot veure in situ a la Catedral, hi ha una peça estretament vinculada a la història del temple i al seu fundador, sant Ot. Parlem del penó de sant Ot, que es va trobar dins d’un reliquiari a la catedral de la Seu d’Urgell a principis del segle XX, durant les obres de restauració, i que avui es conserva al Museu del Disseny - DHub de Barcelona. És un estendard que es va teixir al segle XII i és una de les peces més significatives dels brodats decoratius que es feien en època medieval. Destaca pel seu valor artístic, però especialment per tot el misteri que envolta la seva creació, i més si tenim en compte que hi ha brodada la frase “Elisava me f(e)cit”, unes paraules que podrien indicar que l’autora d’aquesta peça podria ser una dona que es deia Elisava. Un fet prou extraordinari, trobar aquesta rúbrica, ja que hi ha pocs casos més de dones medievals que decidissin deixar la seva empremta en una obra pròpia.

En tot cas, es mantenen moltes incògnites al voltant de la figura d’Elisava, perquè, tot i aquesta referència escrita al seu nom, encara avui no s’ha pogut aclarir exactament qui era, ja que, com recorda Teresa Font, "hi ha qui apunta que potser era una monja o una laica que treballava per al clergat d’Urgell, mentre que d’altres fonts suggereixen que podria ser una dama de la noblesa". En aquest sentit, algunes veus expertes apunten que Elisava podria ser alhora l’artista i la mecenes de l’obra, o bé una dama de la noblesa propera a Llúcia de la Marca, comtessa del Pallars i mare d’Ot, bisbe d’Urgell. És difícil, ara per ara, determinar qui va ser realment Elisava, i més si tenim en compte que, en època medieval, teixir, filar i brodar era una tasca quotidiana per a dones de diversa condició social. Queda clar, però, que l’artista que va fer aquest penó amb base de lli i brodat amb fil de seda, de tons rogencs i daurats, tenia un gran talent i va voler que tothom ho sabés.

El penó representa un maiestas domini a la part superior, amb el tetramorf al seu costat, i el que s’havia considerat que podrien ser tres figures femenines en actitud reverent a la part inferior, cadascuna brodada en un gallardet. Segons explica Montserrat Pagès al seu llibre Nova mirada al penó romànic de sant Ot, s’ha parlat molt sobre si aquestes figures eren orants, si són dones, si una d’elles podria ser la mateixa Elisava de la inscripció o si es tractaria d’una abadessa i dues monges. Pagès apunta que la figura clau per interpretar el conjunt seria la del mig, que destaca per la seva corpulència i per la vestimenta, amb una túnica i un mantell decorats amb cintes perlejades. Porta un objecte com el de sant Pau als frescos de Sant Vicenç de Rus i, al seu entendre, si el personatge central és un apòstol, els gentils, els altres dos que el flanquegen, que van descalços com ell, també ho haurien de ser. Així, segons Pagès, les tres figures es correspondrien als apòstols Pere, Pau i Joan. Pel que fa a la inscripció que hi ha a la part superior, "Elisava em feu", també hi ha especulacions sobre si es refereix a l’artista o al donant, la persona que va encarregar-ne la confecció com a obsequi. Per a Montserrat Pagès no hi ha dubte que es tracta de la donant, tot i que quedaria per aclarir si podria ser, alhora, la brodadora. 

Aquí hem d’abordar altres hipòtesis que han sorgit relacionades amb aquesta qüestió. Juntament amb el penó de sant Ot, a la catedral de la Seu d’Urgell s'hi va trobar un altre brodat majestuós, un frontal d’altar que avui en dia es conserva al Victoria and Albert Museum de Londres, dues peces que es consideren dos dels testimonis més ben conservats de l’art tèxtil del romànic a Catalunya. Totes dues estarien vinculades a la catedral de la Seu i algunes fonts suggereixen que es podrien haver fet en un monestir femení vinculat a la seu episcopal, el cenobi de Santa Cecília d’Elins, que pràcticament va ser l’únic monestir femení del bisbat d’Urgell fins a mitjans del segle XII i que estava molt a prop de la Seu. Aquesta proximitat hauria permès a la comunitat establir relacions amb la seu episcopal però també amb la casa comtal d’Urgell i amb la comtessa Llúcia de la Marca, mare del bisbe Ot. Per tot plegat, no es pot descartar que l’Elisava que va signar el brodat del penó fos una de les monges del monestir, com tampoc que fos una figura relacionada amb la casa comtal que podria haver estat relacionada amb el cenobi. En relació amb la primera hipòtesi, alguns estudiosos remarquen el fet que la signatura, que apareix en vertical, es divideix en tres segments. En el primer hi figura Elis amb un signe d’abreviació, mot al qual, només afegint-hi una n, ens parlaria d’Elins, i crearia una relació evident amb el monestir. En el segment inferior hi apareix ava, que hi ha qui apunta que podria fer referència a Ava(tissa), l’abadessa del monestir, tot i que normalment s’hauria escrit amb b, Aba. 

En tot cas, ens movem en el terreny de les hipòtesis i encara avui no es pot determinar qui hi havia darrere d'aquesta signatura d’Elisava que apareix en aquest brodat únic vinculat a la catedral de la Seu d’Urgell. Les investigacions de Montserrat Pagès, que és doctora en història de l’art i conservadora, manté que l’Elisava que va fer confeccionar el penó devia ser una persona de la més alta societat urgel·litana amb prou mitjans econòmics com per sufragar una peça com aquesta, feta amb materials com la seda, que eren molt cars. Ara bé, qui era aquesta Elisava que va fer l’encàrrec encara no es pot saber, perquè durant el segle XI, en terres del bisbat d’Urgell, hi ha documentada l’existència de diverses Elisaves. Pel que fa al taller on s'hauria fet el brodat de les dues peces esmentades, per la qualitat i la perfecció tècnica del brodat, Pagès s’inclina per atribuir-les a un obrador catedralici o vinculat estretament a la catedral d’Urgell sota la direcció d’un canonge o d’un clergue i on també hi hauria treballadors laics. Sigui com sigui, les incògnites al voltant d'Elisava es mantenen ben vives.