Teresa Amatller, una dona de cultura amb esperit aventurer

El 1898, l’empresari Antoni Amatller va comprar un edifici al número 41 del passeig de Gràcia de Barcelona per convertir-lo en la seva residència familiar. Va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch que fes la rehabilitació de l’immoble, conegut aleshores com la Casa Martorell, que havia estat construït el 1875 sota la direcció del mestre d’obres Antoni Robert seguint les directrius que marcava el pla Cerdà, entre les quals, que tingués una altura màxima de quatre pisos i que a les façanes no hi hagués cap tipus de decoració estrident. Ara bé, com explica Cristina Rodríguez, historiadora de l’art i guia de la Casa Amatller, "les famílies burgeses volien alguna cosa més i no en tenien prou amb viure en residències que fossin igual que les de la resta". És per això que Amatller, un cop comprat tot l’edifici, "li encarrega a Puig i Cadafalch un nou disseny on destaca, principalment, la modificació de la façana principal, amb l’afegit d’un pis on situaria el seu estudi fotogràfic i que ocupava aquesta part superior que avui veiem en forma d’esglaons". Un acabat que ens recorda les edificacions de països com Dinamarca o els Països Baixos i que ens mostra, segons Rodríguez, com l’arquitecte encara s’està formant i està definint el seu modernisme. Això explica també que a la Casa Amatller hi trobem tantes referències a tants estils i èpoques diferents. La guia de la Casa Amatller explica que Puig i Cadafalch es va fer càrrec de la rehabilitació de la casa de forma integral, de manera que també es va ocupar dels dissenys interiors, on trobem de forma repetida motius florals, amb trèvols o ametlles (en referència al cognom familiar) com a protagonistes, però també referències a l’art gòtic, a les corones visigodes, a l’antiguitat clàssica o d'influència islàmica. I destaca "la posada en valor que es fa en aquesta casa del treball dels artesans. En la reforma hi treballen més de 50 artesans i artistes que elaboren tot allò que ha dissenyat Puig i Cadafalch".

Amb la rehabilitació de la casa, un procés que va durar dos anys, l’edifici va quedar dividit en una planta baixa on hi havia locals per llogar, el vestíbul amb dos accessos, les cuines i les habitacions del servei. A la planta superior, la principal, hi vivia la família, mentre que en el primer, segon i tercer pisos hi havia sis apartaments de lloguer. Finalment, l’àtic estava ocupat per l’estudi fotogràfic d’Antoni Amatller. I a la part posterior hi havia un gran jardí que estava a nivell del carrer i al qual la família hi podia accedir des del seu pis. En la vista que avui es fa a la Casa Museu es ressegueix la planta noble de l’edifici, que conserva terres, decoració i mobiliari original, a banda d’alguns elements complementaris que no eren de la casa però que sí que són d’època.

Durant la visita a la casa ens podem fer una idea de com vivia la família Amatller en aquest gran pis que estava distribuït en dues grans zones al voltant del despatx d'Antoni Amatller: la més pública, formada principalment pel menjador i la sala de música, i la privada, amb les habitacions de pare i filla. Un conjunt de cambres imponents i ricament decorades, com també ho estan els espais de pas, sumptuosos passadissos il·luminats amb uns llums que originalment podien funcionar indistintament amb gas o electricitat i que projecten uns meravellosos jocs de llums i ombres que donen calidesa a uns espais de per si força foscos. En aquest sentit, Isabel Vallès, cofundadora de Cases Singulars, entitat que s’encarrega de les visites guiades a la casa, remarca que tot i que a la gent li pugui sorprendre aquest punt, s’ha mantingut "la mateixa il·luminació que hi havia a principis del segle XX, perquè hem intentat ser molt fidels a l’hora de presentar el pis com era". A la part interior del pis hi trobem el menjador, amb una espectacular llar de foc i un majestuós finestral que donava al jardí; la saleta de música, "que mostra la importància que la família donava a la cultura i la música", assenyala Cristina Rodríguez; el passadís paral·lel al menjador, amb un magnífic rentamans d’inspiració àrab "que ens parla dels hàbits higiènics que comencen a aparèixer entre les societats benestants de l’època"; i un petit office que servia per acabar de preparar i distribuir els àpats. A la zona exterior, la que dona al passeig de Gràcia, hi ha la zona privada de la família, estances on es nota una variació de materials i de decoració, començant "pels mateixos terres, fets de fusta, per donar més calidesa als espais", explica Rodríguez. En aquesta zona podem veure la sala de costura i l’habitació de la Teresa Amatller, una habitació plena de llum i molt luxosa, amb un espectacular mirall de portes i amb una tribuna oberta al passeig de Gràcia, des d’on es podia veure l’exterior i, alhora, deixar entreveure la riquesa de l’espai als vianants. Un dormitori la decoració del qual va ser recuperada en el procés de restauració de la casa per obrir-la al públic, ja que al llarg de la seva vida Teresa Amatller va redecorar algun dels espais per anar-los adaptant a l’estètica del moment, com es veu al vestidor que hi ha al costat de l’habitació, que es manté com ella el va deixar. Pel que fa a la zona del pis que ocupava el pare, prèvia al dormitori d’Antoni Amatller hi ha una sala on s’exposa la important col·lecció de vidre de la família que va iniciar el mateix Antoni i que va continuar la Teresa. Pel que fa al dormitori, "que evoca el d’un castell de l’edat mitjana", és una estança de colors foscos, dominada per la fusta noble, i amb una finestra protegida amb una gelosia, a diferència de la de la Teresa que s’obria al carrer. També es passa per l’antic vestidor d’Antoni Amatller, que un cop ell va morir va passar a ser el dormitori de Justa Sanz, la governanta de la casa, "que els va acompanyar durant molts anys i que és una figura important per a la família Amatller, com demostra el fet que està enterrada a la cripta del panteó familiar al cementiri de Montjuïc juntament amb l'Antoni i la Teresa", exposa Cristina Rodríguez.

Una casa per a pare i filla

Quan parlem d’aquesta emblemàtica casa del Modernisme de Barcelona, Cristina Rodríguez recorda que "parlem d’una casa pensada per a l’Antoni i la Teresa, pare i filla, un fet que no és massa habitual. Van arribar-hi el 1900, quan la Teresa ja tenia 27 anys, una altra anomalia en el context de l’època, ja que en aquell moment, una dona de la seva edat ja s’hauria d’haver casat i hauria de tenir algun fill, però en el cas de la Teresa ella encara vivia amb el seu pare". De fet, la Teresa mai no es va arribar a casar ni va tenir descendència, un fet que va propiciar que no hi hagués un hereu per a la casa. Ara bé, Antoni Amatller, conscient que això podia passar, ja va preveure en el seu testament que si ella no tenia descendents hauria de crear una fundació, com va passar. La Teresa va crear el 1943 la Fundació Amatller i l’Institut Amatller d’Art Hispànic, dues institucions que havien de vetllar per la conservació de la casa i de les seves col·leccions però també incentivar la recerca en història de l’art. Com apunta Cristina Rodríguez, "gràcies a això, la casa ha arribat fins als nostres dies, ja que sí que hi va haver una hereva, en aquest cas la Fundació, que va conviure en aquest espai amb la Teresa fins a la seva mort, el 1960". A partir d’aquell moment, la casa va continuar sent la seu de la Fundació i, per exemple, la sala de convidats van passar a ser despatxos, el menjador es va reconvertir en biblioteca i la part més íntima de la família, la de dormitoris, es va convertir en sala d’exposicions on s’hi exposaven moltes peces, des de mobiliari fins a quadres, que pertanyien a la col·lecció de la família. A partir del 2012 és quan es va decidir fer un projecte de casa museu que permetés obrir la casa al públic, i el 2015, enguany fa 10 anys, la casa museu va obrir portes al públic en general. Una oportunitat per poder veure allò que la família va encarregar a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i que s’ha conservat molt bé al llarg del temps.

La relació entre pare i filla sempre va ser molt estreta. L’Antoni es va separar de la seva esposa Cándida quan la Teresa tenia només quatre anys, i segons estipulava el conveni de separació, des dels 7 anys la Teresa va viure amb el seu pare. Amb la seva mare, que s’havia traslladat a viure a Itàlia, no va recuperar la relació fins després de la mort del seu pare i va ser aquesta qui la va acollir l’any 1936, quan, amb l’esclat de la Guerra Civil, la Teresa es va haver d’exiliar. Com explica la historiadora de l’art i guia de la Casa Amatller, "la Teresa sempre va ser una dona moderna per al seu temps, i el seu pare ben aviat la va introduir a la vida cultural de Barcelona". Van viatjar junts molt sovint, no només per Europa sinó també fora, uns viatges durant els quals la Teresa s’encarregava de prendre notes i l’Antoni de fer fotografies, de manera que, com a socis que eren del Centre Excursionista de Catalunya, quan tornaven podien fer una petita conferència sobre els seus viatges, ella exposant el que havien vist i ell projectant les fotografies que havia fet. El seu últim viatge va ser a Egipte, un any abans de la mort del pare, però anys abans havien viatjat amb l’Orient Express i a països com el Marroc. Com destaca Rodríguez, a la mort del seu pare ella va seguir amb aquest tipus de vida; "era una dona que sabia anglès, francès i italià i després de la mort del pare va seguir viatjant, en aquest cas acompanyada de la seva amiga Mercedes Garí. A més, formava part d’altres institucions culturals i va seguir ampliant la col·lecció de la família. Un interès per la història i la cultura que va heretar del seu pare i que va demostrar també amb la creació de la fundació". Com conclou Isabel Vallès, Teresa Amatller va ser una dona molt culta i amb moltes inquietuds, amb una vida social activa, "però, per contra, no tenim massa coneixement de com era la seva vida més íntima. Per les postals que ella enviava quan viatjava sabem en quins cercles es movia i amb qui es relacionava, qui formava part dels seu grup d’amics, però moltes coses personals no les sabem". I dedueix que, probablement, va viure la vida que volia viure, amb la seva independència.