Aldonça de Bellera, abanderada de la resistència pacífica

Un conflicte en un castell. Un comte que es vol apropiar d’allò que no li pertany. Una dona empresonada en una torre que decideix no cedir a les pressions i lluitar pels seus drets. Una victòria de la diplomàcia i de la intel·ligència sobre l’ús de la força. Aquests són els arguments que sostenen un episodi històric que té com a epicentre el castell de Rialp, al Pallars Sobirà, i com a protagonista una dona: Aldonça de Bellera.

Com explica Teresa Vinyoles, historiadora medievalista i estudiosa de la figura d’Aldonça, aquest episodi al qual ens referim ens diu molt d’aquesta figura femenina que va viure a cavall entre els segles XIV i XV; "no sabem quan va néixer, però calculem que es va casar cap al 1390 amb Arnau Guillem de Bellera, un noble pallarès i militar de rang". Pel que fa als seus orígens, tot i que no estan clars, Vinyoles destaca la hipòtesi plantejada per Virgínia Costafreda, que la situa com a membre de la branca dels Cardona de Torà. Per a Vinyoles, aquesta hipòtesi és molt creïble per dos motius: "el primer té a veure amb el retaule de l’església de Santa Maria de les Omedes, que està al Museu de Maricel de Sitges, on al guardapols hi ha l’escut dels Bellera i dels Cardona. El segon estaria relacionat amb el fet evident que Aldonça està vinculada amb Vilanova de l’Aguda, municipi al qual pertany l’església i on els senyors feudals són els Cardona. Sabem que ella té molta vinculació amb aquest poble, on fins i tot és probable que nasqués". Virgínia Costafreda també apunta que Aldonça va heretar el senyoriu de Vilanova de l’Aguda de Berenguer de Cardona.

El marit d’Aldonça, Arnau Guillem de Bellera, va ser una figura rellevant i va rebre molts encàrrecs de tipus polític. Per exemple, va ser l’encarregat de defensar les fronteres del Pallars de la invasió del comte de Foix, Mateu I, que va voler ocupar el tron de la Corona d’Aragó a la mort del rei Joan I el Caçador, que no tenia descendència masculina, i la filla del qual, Joana d’Aragó, estava casada amb el comte. Com a reconeixement, li van concedir la vegueria de Barcelona i el Vallès, que aleshores era la més important de Catalunya, i el 1409, el rei Martí l’Humà, germà de Joan, el va nomenar governador de València. No se sap si Aldonça el va acompanyar en aquest viatge, tot i que la historiadora apunta que és possible, però sí que se sap que va ser un temps que va marcar Aldonça pels fets que va viure. El rei Martí va morir sense descendència i això va fer esclatar un conflicte successori durant el qual les tropes castellanoaragoneses, partidàries de Ferran d’Antequera, van entrar a territori valencià. Com a cap del regne, Arnau, que havia pres partit per la causa de Jaume II d’Urgell, s'hi va enfrontar. Va ser derrotat i va morir a la batalla de Morvedre. Els vencedors van forçar el seu fill a passejar el cap del seu pare clavat en una llança entre les seves files. Una derrota que va ser decisiva per a la resolució de la successió en favor de Ferran d’Antequera i que va deixar Aldonça vídua i amb el fill empresonat. No se sap del cert què va passar amb ell, però sí que hi ha constància que Aldonça va escriure el rei Ferran demanant-li que l’alliberés. En aquesta carta li suplica que el deixi anar, recordant-li que acaba de perdre un altre dels seus fills. Un escrit que, segons Vinyoles, ja ens parla una mica de com era Aldonça i del seu caràcter conciliador, perquè, malgrat les circumstàncies, acaba dient al rei «que Déu tingui pietat de vós i dels vostres fills». No hi ha constància que el fill fos alliberat i Teresa Vinyoles creu que devia morir a la presó.

La diplomàcia porta a l’èxit

Un cop vídua, i com de fet ja va fer durant els anys d’absència del marit pels seus càrrecs com a veguer i governador, Aldonça es va fer càrrec del govern del seu senyoriu. Tot i que no s’ha pogut localitzar els seus capítols matrimonials, Teresa Vinyoles apunta que sembla que Aldonça havia rebut el castell de Rialp i la Vall d’Àssua com a esponsalici al casar-se amb Arnau, i que va ser, a l'enviudar, quan va fixar la seva residència al castell. Un castell que va viure l’episodi més rellevant relacionat amb Aldonça l’any 1430 i que està perfectament documentat, fet que ha permès a Vinyoles estudiar amb profunditat què va passar i com va respondre Aldonça. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó s'hi conserven totes les declaracions i testimonis relacionats amb aquest procés i llegir-los, apunta Vinyoles, "aporta molta informació sobre la seva manera de fer i d’actuar. Penso que estem davant d’una dona decidida i valenta a qui li va tocar viure una vida dura, tot i pertànyer a la noblesa. Va defensar Rialp i les seves valls sense recórrer a les armes, optant per la via judicial".

Posem-nos en context. Uns anys abans, el 1422, un dels fills d’Aldonça, Jaume, s’havia casat amb Blanca, germana del comte de Pallars, Arnau Roger IV, amb qui Jaume no mantenia bones relacions perquè aquest s’havia negat a pagar el dot de la seva germana. Uns anys més tard, la matinada del 16 de febrer del 1430, el comte Arnau Roger i un nodrit grup d’homes armats van entrar la vila de Rialp, que aleshores era una ciutat emmurallada. La seva intenció era arribar fins al castell que, com explica Teresa Vinyoles, "únicament estava governat per dones, un fet molt interessant". L’objectiu del comte era fer Aldonça presonera i, gràcies als testimonis del que va passar aquell dia, sabem que ella va sortir a rebre el comte coberta amb un vel i una capa i s’hi va adreçar amb calma amb una frase que diu molt de com era ella: “Deus vos do bon jorn. Com sou tan matiner?”. El comte li va dir que tenia un afer pendent amb el seu fill Jaume, a qui acusava d’haver matat el seu oncle, i malgrat l’actitud conciliadora d’Aldonça, Arnau Roger la va agafar pel braç amb la intenció de fer-la entrar en una cambra com a presonera. Ella, amb l’ajuda d’una de les dames que l’acompanyava al castell, Maria de Montardit, va aconseguir escapolir-se’n i va tancar-se a les seves estances de la torre del castell, on va quedar confinada. Els homes del comte de Pallars van sotmetre el castell, la vila de Rialp i els poblets de les seves valls, on, tot i que Aldonça havia donat instruccions explícites d’acceptar la nova autoritat sense resistir-s’hi, van patir saquejos i maltractaments.

Els invasors van fer marxar la majoria de dones que vivien al castell per aïllar Aldonça, però ella es va mantenir ferma a la torre en un acte de resistència pacífica i des d’allà va aconseguir fer arribar uns emissaris davant la reina Maria d’Aragó, que en aquell moment presidia les Corts a Ulldecona, per demanar-li que intercedís i obligués el comte a retornar-li les seves possessions. La reina, atenent la seva demanda, va ordenar al governador anar fins a Rialp per alliberar Aldonça, un fet que es va produir el 30 de març. Poc després, el jutge nomenat per la reina per investigar els fets va dictar sentència contra el comte de Pallars, que havia d’indemnitzar la senyora i els camperols afectats pels seus saquejos i atacs, durant els quals van morir una dona i una nena. Parlem d’una dona amb autoritat que no la imposava per la força i a qui la pagesia respectava i era fidel. La seva estratègia va ser la de la resistència pacífica. No es va enfrontar al seu agressor amb violència, no va plorar ni suplicar, però tampoc no va acceptar la injustícia i va saber moure les fitxes diplomàtiques que tenia a l’abast per resoldre aquell trist episodi a favor seu.

Després d’aquest episodi, la documentació analitzada per Teresa Vinyoles la situa a Vilanova de l’Aguda l’any 1435 "i, fins i tot, és probable que morís allà perquè va ser enterrada a Santa Maria de les Omedes". Afegeix que el seu fill Jaume, que va acabar venent la Vall d’Àssua i la baronia de Rialp i es va traslladar a viure a Barcelona, també va manifestar el seu desig de ser enterrat a les Omedes.