Castell de Púbol, el refugi on Gala va trobar el silenci i la pau que tant anhelava

Pocs personatges plantegen encara avui tants interrogants com Gala Dalí, que va ser molt més que l’esposa i musa de Salvador Dalí. Helena Ivànovna Diakonova va néixer el 1894 a Kazan, a Rússia, en una família de classe mitjana que va tenir quatre fills. El seu pare va ser un oficial d'alt rang de l'administració russa, mentre que la seva mare es va encarregar de transmetre-li la passió per la lectura. Després de la mort del pare, quan Gala tenia onze anys, la mare es va tornar a casar i es van traslladar a Moscou, on va rebre rebre una educació de qualitat i va poder exercir de mestra de primària i donar classes particulars. De Gala diuen que tenia una voluntat de ferro i una gran perseverança, i que era una dona romàntica i apassionada capaç de fer qualsevol cosa per aquells a qui estimava. Ho va demostrar al costat de dos dels seus companys de vida, el poeta Paul Éluard, el seu primer marit, i Salvador Dalí, el segon, i, probablement, el gran amor de la seva vida. Gala va conèixer Éluard quan tots dos eren molt joves i estaven ingressats en un sanatori a Suïssa. Després d'aquella primera trobada, ella va tornar a Moscou i va ser una mica més tard que va anar a buscar-lo a París, creuant el front de guerra tota sola. Es van fer inseparables i es van quedar a viure a París, on es van casar. Van formar una parella sòlida però lliure, fins que es va creuar en el seu camí un jove artista emergent, Salvador Dalí, a qui Gala es va lliurar en cos i ànima i a qui va ajudar a convertir-se en un dels grans genis universals.

Acostumada a ser vista com una intrusa, Gala va forjar una personalitat única. Com explica Gemma Pascual, responsable adjunta del Castell Gala Dalí de Púbol, "ens hem adonat que la gent no coneix realment qui era Gala i molts visitants del castell arriben amb algunes idees preconcebudes sobre ella i que provenen d’una època en què se la jutjava per ser una dona molt potent en un món d’homes. Per això és important posar la seva figura en context i mostrar la importància que va tenir en l’obra de Dalí, per exemple". Gala era una dona sofisticada, atractiva, captivadora i original, però en públic es mostrava freda i distant, cosa que va contribuir a crear d’ella una imatge de dona dura i severa. A la família del seu primer marit li va costar acceptar-la en un primer moment, de la mateixa manera que no la van veure amb bons ulls alguns dels membres del grup dels surrealistes, que la van deixar de banda quan es va separar d’Éluard. No li perdonaven el seu caràcter més aviat distant, i tampoc els agradava que fos independent i no dubtés a transgredir els límits que considerava necessari transgredir. Gemma Pascual reflexiona que "Gala era estimada i odiada a parts iguals entre els surrealistes. A una part els encantava trobar-se una dona que era capaç d’estar al seu nivell i que tenia una cultura i una intel·ligència superiors. En certa manera, ella també va ser una artista, potser no amb les mans, però sí amb la ment". I és que Gala es va centrar en acompanyar els homes de la seva vida, sempre en un segon pla volgut, estimulant els seus projectes intel·lectuals i creatius des de l’ombra, en un paper invisible però imprescindible. Sense ella, l’obra d’Éluard i la de Dalí no serien el que van ser. Discreta i tímida, però molt culta, va dedicar la major part del seu temps lliure a la lectura.

Gala va tenir una filla amb Paul Éluard, Cécile, i no va trigar a adonar-se que no estava feta per a la maternitat. Va reconèixer que hauria preferit un nen i, de fet, es podria dir que el seu desitjat nen va acabar sent Salvador Dalí, a qui es referia com el seu petitet, el seu ninet o el seu petit Dalí. En certa manera, va ser la seva esposa, la seva amant, la seva mare i la seva representant, ja que va ser ella la que li va gestionar la carrera perquè ell es dediqués únicament a crear. Gala i Dalí, que s’havien conegut a Cadaqués el 1929 durant una trobada dels surrealistes, es van casar a finals del 1934, quan ella ja s’havia divorciat d’Éluard, al consolat d’Espanya a París. Va ser sempre una dona molt religiosa i li hauria agradat casar-se en una cerimònia religiosa, però no ho va poder fer fins el 1958, quan després d’una visita al Papa de Roma van obtenir una dispensa que els va permetre passar per l’altar al santuari de la Mare de Déu dels Àngels. En els seus primers anys de relació, Gala i Dalí van viure en una petita barraca de pescadors de Port Lligat, a més de París i els Estats Units, on van anar el 1940.

El refugi de Gala

Com explica Gemma Pascual, el castell de Púbol va ser un regal que Salvador Dalí va fer a Gala quan aquesta ja tenia setanta-quatre anys, "amb la voluntat d’oferir-li un espai on pogués trobar calma i tranquil·litat, cosa que no era fàcil estant al costat d’un home com ell". És un moment en què Gala i Dalí passaven mig any viatjant i l’altra mig a Port Lligat, on aquella primera caseta de pescadors havia anat creixent fins a convertir-se en la seva primera residència. Tot i la seva edat, Gala continuava sent la que s’encarregava, de projectar l’obra de Dalí al món. Ella venia l’obra, organitzava les exposicions i gestionava tot el que tenia a veure amb l’artista i la seva obra. Era una dona encara intel·lectualment molt activa, però que a Púbol troba espais de tranquil·litat. Més enllà d’oferir-li aquest espai propi, diuen que Dalí va regalar el castell a la seva esposa com un gest per reconquistar-la, ja que sentia que l’estava perdent. Confiava que posant distància entre tots dos la passió de Gala cap a ell reviuria. Així, va ser el 1968 quan l’artista va encarregar als seus col·laboradors que busquessin un castell que pogués regalar a Gala per complir una promesa que li havia fet molts anys abans durant un viatge a la Toscana. La recerca els va permetre trobar el castell, que estava relativament a prop de Port Lligat, però també del santuari dels Àngels, on la parella s’havia casat. 

El castell té els seus orígens en una edificació del segle XI, però la part més antiga que es conserva avui és del segle XIV. Era el centre de poder de la baronia de Púbol, que en el segle XIV va passar a mans dels Campllong, una família de l'oligarquia burgesa ennoblida de Girona. Una descendent dels Campllong, Margarida de Campllong, senyora de les baronies de Púbol i d'Esponellà, es va casar el 1422 amb Bernat de Corbera, de manera que la baronia va passar al llinatge dels Corbera, que viuen l’època d’esplendor del castell. És en aquest temps quan es va edificar l’església gòtica que encara avui hi ha al costat del castell, una petita joia que va comptar amb un retaule de Bernat Martorell, del qual avui en veiem una rèplica, ja que l’original es conserva al Museu d’Art de Girona. En segles posteriors, el castell va anar passant per les mans de diverses famílies fins que els últims hereus de la família de Miquel i de Blondel van vendre el castell a Gala Dalí.

Abandonat des de la Guerra Civil, quan una part va ser utilitzada com a presó, el 1969 l’estat del castell estava força deteriorat i va començar un període d’obres per restaurar-lo. Es va consolidar la ruïna i es van resoldre problemes estructurals, però sense amagar-ne les cicatrius que el pas del temps havia anat deixant. Els Dalí van fer obres durant tres anys, i l’estiu del 1971 va ser el primer que Gala hi va viure. Com explica Gemma Pascual, "la primera intenció de Dalí va ser conservar tot allò que fos possible del castell original, mentre que Gala volia un projecte molt més personal que s'ajustés a allò que necessitava. I el cert és que Dalí va seguir fidelment les consignes de Gala". A més, és interessant el codi propi que estableixen tots dos a l’hora de restaurar i decorar el castell, un codi que explica moltes coses de com es relacionaven Gala i Dalí. Van crear un relat en què Dalí es va convertir en el trobador que anava a veure la seva dama i en què Gala era una reina, com reflecteixen tot d’elements decoratius que trobem pel castell com trons, corones o flors de lis. De fet, en aquest joc de l’amor cortès, fins i tot Gala havia de donar permís per escrit a Dalí per visitar-la i quan aquest hi anava, era per passar-hi només la jornada, sense quedar-se a dormir, seguint amb el joc de la seducció. Al castell es veu clar qui mana, i Dalí, juntament amb el mestre d’obres, Emili Puignau, es va dedicar a anar resolent els reptes que Gala li plantejava. Ella tenia clar que aquell era el seu refugi, i al castell es pot percebre quins eren els seus espais preferits: la biblioteca, on hi tenia llibres, música i jocs d’escacs, i la sala del piano. La resta eren espais més domèstics i útils, on destaquen especialment la seva habitació, un dormitori amb un llit propi d’una reina, i una espectacular cambra de bany.

Gala i Dalí van decorar el castell d’una manera eclèctica però amb una sobrietat que contrastava amb la casa de Port Lligat, plena fins dalt de pintures i objectes de tota mena. Es nota la mà de l’artista en molts racons, amb petits detalls que, segons Gemma Pascual, "mostren l’estima que Dalí tenia per Gala", com una omnipresència de la lletra G o la presència d’orenetes, que fan referència al mot afectuós amb què Dalí s’adreçava a Gala. Un castell ple de picades d’ullet a la seva propietària, com els rosers que decoren la façana i que li recordaven els estius de la seva infantesa a Crimea, i que es completa amb un jardí exuberant que barreja l’estil francès i l’italià i que compta amb una piscina que és tota una obra artística.

Per tot plegat, el castell es va convertir en el santuari de Gala, el lloc on podia fugir de les moltes visites que sempre omplien Port Lligat. Era un espai propi on llegir, escoltar música i escriure en solitud. Tot i les seves reticències inicials, les estades a Púbol la van fer feliç i va passar una dècada passant-hi temporades als estius. L’última estada la va fer el 1981, un any abans de la seva mort. Amb la seva pèrdua, Salvador Dalí va entrar en un període de forta depressió. Es va tancar a Púbol, on Gala està enterrada, sentint-se sol i indefens com una criatura petita, i no en va sortir fins que que un incendi el va obligar a abandonar el castell. Com conclou Imma Parada, aquell accident, en certa manera, el va empènyer a tornar a agafar les regnes de la seva vida i a trobar una nova font d’energia i motivació per tirar endavant: el Teatre-Museu Dalí de Figueres. Hi va viure, tancat a la Torre Galatea, fins a la seva mort, el 1989.