Francesca Bonnemaison, una vida dedicada a educar i empoderar les dones

Francesca Bonnemaison, nascuda el 1872, va ser l’única filla d’un matrimoni que tenia una botiga de teles a la Rambla, una família benestant que va voler per a la seva filla una educació àmplia i moderna per a l’època. La Paquita, com li deien popularment, es va educar en l’època de la Renaixença i va tenir una forta educació religiosa, alhora que aprenia idiomes, dibuix, pintura i música. Una formació de la qual trauria partit més endavant treballant per aconseguir que les dones de les classes més baixes tinguessin accés a una formació que els podia permetre millorar la seva qualitat de vida en un moment en què la indústria tèxtil era el motor de la ciutat, mobilitzant milers d’homes i dones que treballaven i vivien en condicions sovint deplorables. 

La Francesca es va casar el 1893 amb Narcís Verdaguer, advocat i polític, cosí de Jacint Verdaguer, amb qui va formar un tàndem molt ben valorat per la burgesia barcelonina i prou influent, especialment per la seva implicació en el moviment catalanista, fet que la va portar a conèixer Francesc Cambó, amb qui va mantenir una profunda amistat al llarg de tota la vida. Entre els anys 1894 i 1898, sota el pseudònim Franar (fra de Francesca i nar de Narcís), el matrimoni va publicar un centenar llarg de versions de rondalles, llegendes i contes populars a La Veu de Catalunya, el setmanari catalanista que va fundar Narcís Verdaguer. La inquietud intel·lectual de Bonnemaison i les seves conviccions religioses expliquen el moviment que va fer l’any 1909. Bonnemaison freqüentava la parròquia de Santa Anna de Barcelona i, com explica Raquel Muñoz, directora de la Biblioteca Francesca Bonnemaison de Barcelona, "el rector li va oferir dirigir la biblioteca de caràcter caritatiu de la parròquia, anomenada Obra de Buenas Lecturas. Un espai que ella va decidir obrir a les dones treballadores de la ciutat". A partir d’una donació de cinc-centes pessetes i cent llibres, Bonnemaison va impulsar aquesta primera biblioteca que es va inaugurar el 28 de març de 1909 i que es va donar a conèixer amb propaganda on s'emfatitzava que es tractava d'una biblioteca "d'entrada lliure per a totes les dones", deixant clar que estava pensada per al públic femení de tota condició social. Com apunta Muñoz, "va suposar la creació de la primera biblioteca per a dones d’Europa i de seguida va tenir molt èxit". En un moment de forta contestació social i en què el moviment anarquista prenia força, Bonnemaison va tenir la visió de pensar què necessitaven aquelles dones que havien vingut a la ciutat a treballar i que gairebé en la seva totalitat no sabien ni llegir ni escriure; "i va decidir oferir-los educació".

Aquell primer espai que van ocupar a la parròquia de Santa Anna, i que obria diumenges i festius, ben aviat es va quedar petit, de manera que en només un any ja van haver de canviar de local, un trasllat que va anar acompanyat d'una ampliació de l’oferta formativa que oferien a les dones. L’objectiu, com recorda Raquel Muñoz, era "oferir educació a aquestes dones perquè poguessin millorar la seva situació personal i, de retruc, la de les seves famílies". Així, la Francesca va decidir transformar la biblioteca en l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, entitat que va enfocar a l'educació i la promoció de la dona des del catalanisme i el catolicisme social. La nova biblioteca es va traslladar en un edifici del carrer Elisabets, i va passar de ser una biblioteca on les treballadores anaven a buscar patrons per cosir a convertir-se en una institució cultural on les dones de la ciutat podien llegir, estudiar, assistir a conferències, aprendre idiomes o fer esport. Les dones que s’hi apuntaven pagaven una matrícula que anava en funció del poder adquisitiu de les famílies, i això va generar, com explica la directora de la Biblioteca Francesca Bonnemaison, "que a l’Institut es trobessin noies de la burgesia amb d’altres de treballadores, de manera que es va crear un espai interclassista on totes les noies tenien els mateixos deures i els mateixos drets i que, molt probablement, era un dels pocs espais de la ciutat on es podien barrejar, ja que les seves vides eren molt diferents". En només dos anys, el fons de la biblioteca no va parar de créixer gràcies a les donacions i subvencions, i l'any 1911 ja disposava de 5.000 volums. A més, la institució va arribar a tenir bar i restaurant, i oferia així a les dones un espai de llibertat insòlit a l'època.

L’expansió de l’Institut de Cultura

L’Institut va ocupar la seu del carrer Elisabets fins al 1922, quan Francesca Bonnemaison va empenyorar el seu patrimoni personal per comprar un edifici del carrer Sant Pere Més Baix, on avui hi ha la Biblioteca Francesca Bonnemaison, per traslladar-hi l’acció de l’entitat. És un moment en què Doña Paquita ja estava abocada en cos i ànima a aquest projecte, especialment després de la mort del seu marit, el 1918. El 1922 el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va ser l’encarregat d’inaugurar aquesta nova seu, situada en una antiga casa senyorial, la Casa Cordelles. A banda, Bonnemaison va adquirir uns terrenys a Badalona, vora el mar, per tal que les dones poguessin fer esport. Per adaptar l’edifici a les necessitats del seu projecte, Bonnemaison va sufragar una ampliació de l’immoble seguint les teories higienistes del moment, amb una arquitectura que potenciava la presència de grans finestrals que aportessin llum i ventilació als espais. A banda dels espais destinats a la formació, hi havia altres zones amb serveis com dutxes, tenint present que moltes de les usuàries vivien en pisos molt precaris.

Com explica Raquel Muñoz, "en el projecte pedagògic que idea Bonnemaison hi havia tres línies d’educació, pensant en els diferents perfils de dones que passaven per l’Institut. Hi havia dones que volien ser mestresses de casa però que volien tenir una formació i una cultura, dones que volien treballar, i altres que volien combinar les dues coses". A l’Institut hi havia un contingut acadèmic molt modern i Bonnemaison, amb la intel·ligència que la caracteritzava, va saber llegir el moment social i adonar-se que cada vegada caldrien més dones per ocupar nous perfils laborals. La ciutat estava canviant i les fàbriques començaven a marxar del centre. Això canviava el perfil de treballadores que es buscaven, encarat més cap a oficis com administratives i secretàries, per la qual cosa a les noies que assistien a l'Institut se'ls oferia la possibilitat de matricular-se en diversos aprenentatges com idiomes, tenidoria de llibres, geografia comercial, taquigrafia, dactilografia, economia política i geometria, a banda d'altres coneixements com cuina, arts decoratives, pintura i dibuix, patronatge i labors o literatura i escriptura. A més, l'Institut disposava d'una borsa de treball molt activa que va permetre que, de mitjana, unes 1.600 noies cada any aconseguissin feina. De fet, moltes alumnes de l'Institut es van convertir en les primeres treballadores i funcionàries catalanes en uns anys en què l'accés a les universitats i als ensenyaments superiors especialitzats era per a les dones gairebé una quimera.

Cultura, formació i política

Amb la proclamació de la República, Francesca Bonnemaison es va implicar activament en la vida política participant en les campanyes a favor del vot femení i fent-se càrrec de l'organització femenina de la Lliga Regionalista a petició del seu amic Francesc Cambó. Es va convertir una de les primeres dones a presentar-se com a candidata en unes eleccions, les municipals de 1934, tot i que no va sortir escollida. A banda de la gestió de l’Institut, entre el maig de 1935 i el juny de 1936 va tirar endavant la revista Claror, que es va convertir en l’altaveu del reformisme feminista que propugnaven des de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, on, a banda de la mateixa Bonnemaison, van escriure altres dones de gran prestigi del moment com Rosa Sensat, Lola Anglada o Aurora Bertrana. Van ser anys de creixement imparable de l’Institut, la biblioteca del qual ja havia assolit els 23.000 volums.

El curs 1934/35, l'Institut tenia més de 6.200 alumnes, però amb l’esclat de la Guerra Civil tota aquesta tasca de suport a les dones treballadores de Francesca Bonnemaison es va veure estroncada. Bonnemaison es va exiliar a Suïssa, prop de Francesc Cambó, a qui va fer de secretària. S’hi va estar durant tot el conflicte i no va tornar a Barcelona fins al 1941. Aleshores, l’Institut que havia creat estava en mans de la Falange, rebatejat com a Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS. Havia perdut l’esperit amb què l'havia fundat, de manera que ja no hi va tornar a estar vinculada. Fins a la seva mort, el 1949, va centrar les seves activitats en la participació en esdeveniments culturals i religiosos de caràcter catalanista.