Casa Navàs, una casa feta a mida de la senyora Pepa

La ciutat de Reus pot presumir de moltes coses, entre les quals tenir a la seva plaça de referència, la plaça del Mercadal, una de les cases més esplèndides del país. Parlem de la Casa Navàs, encàrrec que van fer a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner el matrimoni de comerciants format per Joaquim Navàs i Josepa Blasco. Segons diuen, l’arquitecte va rebre un xec en blanc per part del matrimoni per construir la que havia de ser la seva residència i la seu del negoci, de manera que això els va permetre contractar els millors artistes i artesans fins a construir aquesta casa monumental que avui podem gaudir gairebé igual de com estava en el moment en què hi va viure el matrimoni. Un xec en blanc que només va tenir una condició: que tota la planta baixa, exceptuant l’entrada principal, estigués destinada al negoci de les teles que havia enriquit el matrimoni.

Com explica Pol Vilalta, responsable de l’equip de guies i historiador de l'art de la Casa Navàs, Domènech i Montaner va arribar a Reus reclamat per la burgesia local. Aquestes famílies li van demanar que dissenyés un centre psiquiàtric innovador i avançat per a l’època, l'Institut Pere Mata, un imponent conjunt arquitectònic de diversos pavellons que, tot i que no es va completar segons el projecte original, va ser referent de la construcció de tipologia sanitària. Entre els espais de l’Institut, el més destacat i de major valor artístic és el Pavelló dels Distingits, allà on vivien els interns de les famílies benestants. Algunes d’aquestes famílies van aprofitar l'estada de Domènech i Montaner a la ciutat per demanar-li també el disseny de les seves cases privades, com és el cas de la Casa Navàs, però també de les dues altres cases que construeix l’arquitecte a Reus: la Casa Rull, encarregada pel notari Pere Rull i Trilla i que actualment és la seu de l’àrea de Cultura i l’Institut Municipal Reus Cultura, i la Casa Gasull, encarregada pel comerciant d'oli d'oliva Feliu Gasull i Roig.

Joaquim Navàs i Josepa Blasco provenien de famílies amb tradició comercial tèxtil i es van dedicar a comprar i vendre teixits, de manera que van fer créixer el negoci fins a convertir-se en una de les grans fortunes de la ciutat. Com apunta Pol Vilalta, "es parla d’ells com d’un matrimoni comercialment perfecte, ja que Joaquim Navàs era un comprador excel·lent i Josepa Blasco era la venedora perfecta. L’èxit del seu negoci va venir per la seva visió de negoci. El senyor Joaquim entenia que limitar-se a tenir una botiga a Reus no els permetria fer créixer el negoci i per això va decidir emprendre relacions comercials amb setze províncies espanyoles. Ell era el viatger, l’especialista en crear xarxa, mentre que la seva esposa, la senyora Pepa, una dona forta, culta i amb caràcter, es dedicava a portar el dia a dia del negoci, començant pels comptes i la gestió de la botiga, però sobretot excel·lint en el tracte amb les clientes. Diuen que coneixia el nom de tothom i que tenia molt bon ull amb el producte". La botiga de teles, que va ser la més important del sud de Catalunya, ocupava tota la planta baixa de l’edifici i va estar oberta fins el 2018, quan la casa es va museïtzar. 

Com apunta el cap de guies de la Casa Navàs, la història de la casa, que es va construir entre 1902 i 1908, és una història de dones, ja que tot i que la casa la va encarregar el matrimoni, el cert és que Joaquim Navàs pràcticament no hi va viure. Això s’explica pel fet que, el 1907, quan faltava un any per acabar les obres, Navàs va ser víctima d’un atemptat quan estava en una casa que tenien als afores de Reus. Tot i que no va resultar ferit, el matrimoni es va espantar i va decidir traslladar-se a Barcelona. Ell va morir a Barcelona el 1915 i va ser aleshores quan la senyora Pepa va decidir tornar a Reus, a la casa, juntament amb el servei. Hi va viure quinze anys, fins que va morir el 1930. Com que no havien tingut fills, la casa i el negoci van anar a parar a mans del fillol de la parella, Joaquim Blasco, i de la seva esposa, Maria Font de Rubinat.

Una joia del modernisme català

Per al modernisme, en general, i per a la Casa Navàs, en particular, és molt important el paper dels artistes i artesans que van col·laborar amb Domènech i Montaner. A la casa s’hi pot admirar el treball de figures referents del modernisme català com el pintor Joaquim Mir, que va dissenyar el magnífic mosaic que hi ha la paret de l’escala d’accés a la planta noble, on també s’hi poden veure els mosaics romans de Lluís Bru que hi ha al terra, els vitralls del taller Rigalt i Granell, o la pedra treballada per Alfons Juyol, una combinació de talent per crear el que Vilalta denomina "un jardí petrificat". El fet que la casa conservi gairebé el seu interior original intacte és tot un luxe que ens porta als nostres dies l’esplendor d’aquell moviment artístic que encara avui continua despertant passions.

La casa es va fer per respondre a les necessitats del matrimoni Navàs-Blasco, una parella sense fills, i la configuració de la casa està molt influenciada, com apunta Pau Vilalta, per la senyora Pepa, "que era una gran seguidora del moviment higienista, una moda que venia dels Estats Units i que va portar a les cases coses que avui en dia ens semblen molt normals, com la ventilació, l’entrada de llum, evitar materials que acumulin pols o planxar la roba per desinfectar-la". Per exemple, al vestíbul hi ha una paret buida on la intenció inicial era posar-hi un tapís, però la Josepa Blasco s’hi va negar perquè els tapissos acumulaven pols i eren complicats de netejar. El fet que parlés un anglès perfecte, cosa poc habitual a l’època, li va permetre tenir accés a informacions que parlaven d'aquestes modes higièniques, que a la casa prenen especial protagonisme a la cuina i al bany, però que també afecten les altres estances de la planta noble, com el mateix menjador. Parlem d’un espai relativament petit pel que es podria esperar, on hi predomina la fusta, amb la marqueteria feta per Gaspar Homar, però on hi trobem també elements com la ceràmica que emmarca la llar de foc, un material que era molt més fàcil de netejar i que, alhora, protegia la fusta que la recobreix. Al costat del menjador hi ha un saló amb una preciosa tribuna que s’obre a la plaça del Mercadal i que diuen que era el lloc preferit de la senyora Pepa. La casa, que va ser pensada també com a reclam per al negoci, comptava amb totes les comoditats del moment i va tenir, des del principi, llum elèctrica, calefacció i telèfon. Volien el millor però també comptar amb confort i comoditat.

Passat el saló hi ha les habitacions privades, amb el dormitori del matrimoni, amb dos llits separats (símbol d’estatus), i un bany totalment equipat que es manté tal com estava, amb totes les peces que el formaven: vàter, banyera amb aigua calenta, bidet, rentador de peus i tots els accessoris i complements necessaris per a aquest espai. Un lavabo que és tot un símbol del luxe tenint present que es va construir en un moment en què la majoria de gent havia de fer servir comunes. Pel que fa a la cuina, és un altre dels espais on es fa patent la voluntat de la senyora Pepa de portar a casa seva els corrents higienistes més moderns, així com altres aspectes que eren molt innovadors per a l’època, com el concepte d’illa situada al mig de l’estança. Destaquen especialment però, les quatre piques amb què comptava la cuina, que van fer portar d’Anglaterra i que estaven pensades per netejar la carn, el peix, les verdures i els plats de forma separada.

La planta es completa amb el despatx de Joaquim Navàs i la sala de costura de la Josepa Blasco, dues estances contigües que contrasten pel seu disseny, de fusta fosca per a ell i molt més lluminosa i feta amb mosaic per a ella. Uns espais que tenen sortida a una altra de les joies de la casa, un pati interior que és un autèntic oasi enmig de la ciutat però que també tenia la seva funcionalitat, ja que al terra hi van posar grans claraboies per donar llum natural a les zones més fosques de la botiga. El pati està decorat amb dos grans murals de ceràmica, el primer dedicat a Jaume I i el segon al Ducat de Neopàtria, un territori històric situat a Grècia. Des del pati hi ha accés a un gran safareig que connecta amb diferents zones de servei. A la segona planta hi havia les habitacions del servei a una banda, i les dels convidats a l’altra. També hi havia una gran sala que dona accés a una galeria que ofereix unes vistes impressionants de l’interior de la casa. Aquesta sala és la zona que està més alterada respecte al projecte original, ja que als anys 80, la Maria Font de Rubinat hi va fer construir una sala de música.

Pel que fa a l’exterior de la casa, aquest 2025 la façana recuperarà finalment el seu aspecte original gràcies a la reconstrucció de la torratxa que lluïa a la part superior de la façana principal i que va quedar destruïda per una bomba durant la Guerra Civil. La casa va rebre l’impacte durant uns bombardejos de l’aviació italiana el 1938 i, més enllà de la torratxa, va perdre bona part del darrer pis i de la teulada, així com el capcer. Entre els anys 1940 i 1943, Joaquim Blasco i Maria Font de Rubinat van fer reconstruir el segon pis per tornar-lo a fer habitable, però per qüestions pressupostàries van haver de prescindir dels elements ornamentals de la façana, com el capcer o la torratxa. No va ser fins l’any 2020 que l’actual propietat de la casa en va recuperar el capcer i aquest any és el torn de la torratxa. Com que pràcticament no es conserven peces originals de la torratxa, per a la reconstrucció s’utilitzaran pedres i vitralls nous, a imatge i semblança dels originals però prou diferents com perquè, com es veu al capcer, es distingeixi la part original de la reconstruïda.