Castell de Mur, la residència de la comtessa Valença

Al cim d’un turó que domina la conca de Tremp s’alça un conjunt monumental que és un referent de l’època medieval a Catalunya. Parlem del castell de Mur i la col·legiata de Santa Maria de Mur, dos imponents edificis separats per gairebé cent metres que simbolitzen el domini militar i espiritual d’un territori de frontera acabat de conquerir als musulmans. Unes terres que en bona part estaven sota el control de dos noms essencials d’aquest període, els del matrimoni format per Arnau Mir de Tost i Arsenda, que van ser els promotors del castell. Es va aixecar just allà on ja hi havia una torre que els va cedir el comte Ramon V de Pallars Jussà arran dels acords matrimonials signats per casar-se amb la seva filla, Valença de Tost.

Aquesta torre és la part més antiga de l’edifici i la documentació més antiga que s'ha localitzat fins ara al voltant de l’any 969, tot i que no es pot descartar que prèviament hi hagués hagut alguna mena d’assentament a la zona. De fet, uns estudis arqueològics que està duent a terme un equip liderat per la doctora en història medieval i màster en arqueologia medieval Marta Sancho han permès localitzar un fragment de muralla del segle V, on es recolzen murs del segle XI, probablement d’un dels dos poblats que hi podria haver hagut a la zona, un vinculat al castell i l’altre vinculat a l’església, una teoria que encara està en fase d’estudi. En tot cas, com apunta Noemí Nus, responsable de Femmes Cultura i guia del castell de Mur, “el que sí que sabem és que l’any 1055, quan Valença de Tost arriba a Mur després del seu matrimoni amb el comte Ramon, el castell ja està completament construït, tot i que no sabem exactament en quin moment es va edificar”.

Un casament estratègic

L’enllaç entre Ramon V i Valença de Tost es produeix en un moment de molta complexitat per al comtat de Pallars Jussà, amb el comte Ramon intentant fer front a una doble font de conflicte. D’una banda, la guerra oberta amb el comtat de Pallars Sobirà, que regien els comtes Artau I i Llúcia de la Marca, que estava desgastant seriosament l’economia de Jussà. De l’altra, la política expansionista que portaven a terme Arnau Mir de Tost i Arsenda, al servei del comtat d’Urgell, i que els va permetre prendre el control de la conca de Dellà i la conca de Tremp, abans de fer el salt a la vall d’Àger. En aquest context, l’enllaç entre Ramon i Valença, que segons explica Noemí Nus “sembla que el va estar negociant durant tres mesos Arsenda”, va permetre a Ramon deixar de témer per un possible atac del comtat d’Urgell i centrar-se en una guerra que ell havia heretat i que encara va traspassar als seus fills, ja que no es va resoldre fins al segle XII, amb el Jurament de Pau i Treva que es va signar a la col·legiata de Santa Maria de Mur, i que va suposar la capitulació del Pallars Sobirà. Per la seva banda, el matrimoni va facilitar a Arsenda i Arnau aconseguir allò que els faltava, entrar a formar part de l’alta noblesa i fer créixer encara més les seves quotes de poder. La peça que van moure en el seu tauler d’escacs particular va ser la que representava la seva filla.

De fet, sobre Valença no se’n té constància documental fins a l'any 1055, amb motiu del seu matrimoni amb el comte Ramon. De l’enllaç en donen testimoni cinc documents diferents, els tres primers dels quals parlen del dot i les garanties addicionals que Ramon va donar a Valença pel seu casament, entre les quals la denominada dècima marital, per la qual el comte cedia els pobles i castells de Llimiana, Mur, Areny, Orcau i Montanissell a favor de la seva esposa i dels seus pares. Un any més tard, dos documents més constaten com el comte dona a la seva esposa altres possessions, fent ús de la prerrogativa prevista per la llei goda que permetia fer donacions a l'esposa, si així es volia, un cop transcorregut el primer any de matrimoni. Com explica Noemí Nus, “si parlem des del punt de vista econòmic, sembla clar que Valença hi va perdre amb el matrimoni, ja que no hem d’oblidar que era filla d’una parella molt i molt rica”. Ara bé, es converteix en comtessa, i això li dona el poder propi del seu càrrec. Així, Valença apareix al costat del seu marit signant documents de gestió i administració del territori i, sobretot, en les fundacions i donacions pietoses que es van fer durant el seu govern, entre les quals destaca la fundació de l’església de Mur. “Tot i que i la informació sobre Valença és escassa, i que sovint la seva figura ha quedat eclipsada pel llegat tan gran que va deixar la seva mare, Arsenda, de Valença podem deduir que, com totes les dones del seu estatus, quan el seu marit marxava a batalla, ja fos contra el comtat de Pallars Sobirà o acompanyant el seu sogre, Arnau Mir de Tost, en les seves conquestes, era la que s’encarregava de gestionar el comtat, amb tot el que això implica. Un control absolut que inclou el dia a dia de la gestió pròpia d’un estat, que era com funcionaven aleshores els comtats. I sense oblidar que les comtesses també eren les encarregades de criar els fills i la seva educació, sabent que estaven criant governants, ja que els seus fills serien les següents generacions de comtes i comtesses”. De fet, Valença i Ramon van tenir quatre fills, tres nens i una nena, Loreto, que va morir de petita, i els tres fills van ser comtes en diferents períodes: Arnau Ramon I, Pere Ramon I i Bernat Ramon I de Pallars Jussà.

Ja casada amb Ramon, la parella comtal va fixar la seva residència principal a Mur, on Valença es va trobar amb un castell amb una estructura arquitectònica simple però molt singular, amb una planta en forma de vaixell que disposava d'una única porta d'accés al sud, per garantir-ne la seguretat. Els murs perimetrals s’han conservat excepcionalment bé i permeten fer-se una idea, amb certa facilitat, de com s’articulava la vida a l’interior dels seus murs. Noemí Nus destaca els angles arrodonits que mostra el castell, “que demostren que el prioritari era la protecció del territori. Ara bé, com que també era l’edifici principal del comtat, es va acabar convertint en residència comtal, i això també condiciona l’edificació”. Tota l'obra està construïda amb carreus petits i regulars, característics del primer romànic, i es conserva, dins el recinte, la torre original, que es va fer encara més alta i que estava dividida en quatre pisos. Pel que fa a l’organització del castell, al costat de la porta d’entrada hi havia les cavallerisses, sobre les quals hi hauria l’estança dels soldats de la guarnició que protegia el castell. A banda, en les diferents plantes de la torre hi havia les masmorres, el magatzem de la resistència, “on tenien armes i aliments per sobreviure en cas de setge al castell”, la zona del cos de guàrdia, la sala de l’homenatge i la capella. Un pati central, on hi havia el magatzem d’aliments, el forn i la cuina, la cisterna i les latrines, separava aquesta part del castell de la zona més residencial. En aquesta banda, a la part baixa hi havia el graner i el dormitori de les dones del servei, i al pis superior l’estança principal del castell, amb el menjador, la sala noble i el dormitori de la família comtal, sobre la qual hi havia la sala d’armes. Finalment, a l'últim pis d’aquesta zona hi havia l’assecador d’aliments. Un castell on devien viure una vintena de persones, entre la guarnició, el servei i els membres de la família, i que va estar ocupat pels successius comtes de Pallars Jussà fins al segle XIII.  Que hagi arribat fins a l’actualitat en relatiu bon estat de conservació, segons Noemí Nus, té a veure amb diversos factors, com el fet que va quedar abandonat, fet que va permetre que es mantingués sense modificar.  També pel fet de ser tan a prop de la col·legiata, que sempre ha estat en funcionament i que en certa manera el va vetllar, pel fet que no va ser mai atacat i per les característiques de la comarca, que han permès esquivar la pressió urbanística que va afectar patrimoni en altres indrets del país.

La col·legiata que Valença no va conèixer

Compartint turó amb el castell de Mur hi ha la col·legiata de Santa Maria, un edifici que Valença no va conèixer tal com el podem veure avui. Ara bé, sí que juga un paper cabdal en la construcció de l’església de Mur, que va ser consagrada el 1069 i al voltant de la qual, anys més tard, s’alçaria una canònica agustina. De fet, va ser la parella comtal qui va impulsar la fundació de l’església, amb la voluntat que es convertís en panteó comtal, com va acabar sent. Tot i que no es coneix la data de la mort de Valença, es calcula que devia viure fins als cinquanta anys aproximadament i que, efectivament, va ser enterrada a l’església, on també van rebre sepultura les despulles del seu marit. Sembla, però, que uns anys més tard els mateixos fills de la parella van decidir traslladar el cos de la mare i se’n va perdre la pista. Les restes del comte Ramon, en canvi, continuen enterrades a la nau principal del temple. 

Aquella primitiva església que van fundar Ramon i Valença tenia tres naus, una de les quals va caure al segle XII arran d’un despreniment, i va ser el seu fill, Pere Ramon, qui va promoure tota la part de canònica agustina, que va suposar la modificació de l’església i el campanar, que va passar a ser d’espadanya, així com la construcció del claustre i la resta de dependències necessàries. Com explica Noemí Nus, la comunitat de canonges agustins s’estableix a Mur el 1098 per voluntat del comte, “amb la idea de contrarestar el poder del bisbat d’Urgell, que havia estat fortament vinculat a la figura de Llúcia de la Marca, comtessa de Pallars Sobirà, i a la del seu fill Ot, bisbe d’Urgell”. De fet, els comtes de Pallars, davant la impossibilitat de comptar amb un bisbat propi, es van acabar decantant pel de Roda d’Isàvena, tot i que l’abril del 1099 la Santa Seu va vincular directament la pabordia de Mur, de manera que els seus priors (o pabordes) van exercir jurisdicció sobre diverses esglésies sense estar sotmesos al poder de cap bisbat. La vida canonical va començar a decaure al segle XIV i el 1592 la canònica es va secularitzar. Malgrat tot, va conservar la seva exempció fins i tot durant la desamortització de Mendizábal del 1835. Finalment, el 1851 es va convertir en una parròquia més del bisbat d’Urgell.