Arsenda, el poder de la senyora d'Àger

La vall d’Àger està dominada per un dels conjunts més importants del Romànic català, l’antiga canònica de Sant Pere, que s’alça encara avui majestuosa en un punt estratègic que domina tota la vall. L’origen del conjunt el trobaríem probablement a l’edat del bronze, ja que hi ha restes arqueològiques que parlen d’un assentament prehistòric, però es comencen a construir estructures en època andalusina, en un moment en què el Montsec era la línia de frontera que separava el territori àrab del dominat pels cristians, amb els comtats d’Urgell, de Pallars i de Ribagorça. Com explica Cristina Masvidal, arqueòloga i secretària de la Fundació Arnau Mir de Tost, "parlem d’un temps en què hi ha una mena de frontera líquida, on hi ha moviment, contactes, transport de gent i intercanvi de mercaderies, de manera que arriba un moment, probablement a finals del segle X, que es decideix fortificar la frontera i construir una sèrie de castells i de torres que vigilaran la frontera àrab contra possibles atacs cristians". Serà el cas d’Àger, on es construirà una muralla i una torre defensives, un castell on es destacarà una guarnició militar que conviurà amb població mossàrab. És l’època en què els comtats d’Urgell i de Pallars intenten expandir-se cap al sud, una situació que ens porta fins al 1034, quan els cristians, liderats pel comte d'Urgell, acompanyat, entre altres cavallers, per Arnau Mir de Tost, aconsegueixen saltar el Montsec i conquerir la vall d’Àger, que passarà a ser territori del comtat d’Urgell després d’uns primers anys d’inestabilitat fins que s’aconsegueixi consolidar definitivament el domini sobre el territori, cap al 1048. Des del primer moment, Arnau s’establirà allà per intentar organitzar el nou domini construint moltes coses, però especialment el seu castell, començant per una torre monumental, de la qual avui només queda el basament.

A partir de la consolidació del domini sobre la vall, entren en joc a la zona Arnau Mir de Tost i la seva esposa, Arsenda, una parella que va arribar a ser molt poderosa i influent tot i no tenir cap títol nobiliari. Van convertir el castell en la seva residència familiar i en el seu centre de poder, i van ordenar també la construcció de l’església de Sant Pere, que ben aviat va acollir una comunitat de canonges. Les primeres construccions del recinte van ser la muralla i la torre, el claustre romànic, del qual avui no queden vestigis, l’església i el sector del palau, que té accés directe al claustre i a la mateixa església i que, segons Masvidal, haurien construït a imatge del Palau de Llordà, on havien residit fins aleshores. I qui es va estar al castell? Arsenda, que "mentre ell va fent la guerra, té la missió de gestionar el domini que van conquerint i mantenir bones relacions amb tothom. I sabem que va establir-ne d’importants, com amb l’abat Oliba. També és probable que ella fes la gestió amb Roma per tenir l’exempció de l’església de Sant Pere, de manera que no quedés sota control de la diòcesi sinó que depengués de Roma directament gràcies a una butlla papal. Una butlla que establia, a més, que els senyors, Arnau i Arsenda, tenien la potestat de nomenar l’abat, un fet excepcional que els dona molt poder", explica la secretària de la Fundació Arnau Mir de Tost.

Saber exercir el poder

Així doncs, parlar d’Àger és parlar d’aquest matrimoni format per Arnau Mir de Tost i Arsenda. Segons explica Cristina Masvidal, la seva arribada implica una transformació de la vall, ja que la documentació trobada parla del fet que ells es troben una vall eminentment boscosa, amb una població que majoritàriament es dedicaria a la ramaderia, i "quan ells hi arriben promouen una política d’agricultura extensiva i fan una crida perquè hi vingui nova població a treballar les terres". Així, van canviar el paisatge de la vall, que avui, en canvi, es manté molt similar al que ells van construir. Cristina Masvidal es mostra convençuda que Arnau va ser un gran polític i una persona molt hàbil, com ho havia de ser Arsenda: "Jo crec que Arnau Mir de Tost és impensable sense Arsenda. I aquesta dona, de qui no sabem el llinatge, tot i que algunes hipòtesis apunten que podria provenir de la nissaga dels Fluvià, de la zona de Guissona, havia de ser una dona important". De fet, les primeres referències d’ella les trobem ja casada amb Arnau Mir de Tost. Noemí Nus, responsable de Femmes Cultura i una de les impulsores del projecte Joc de Dames, afegeix que les primeres referències d’Arsenda les trobem justament "quan arriba a Llordà, i ja hi arriba casada amb Arnau, tal com consta en el document de compra del castell de Llordà, l’any 1033". Nus coincideix amb Cristina Masvidal que tot apunta que Arsenda provindria d’una família ben posicionada, ja que "el seu testament, per exemple, el va escriure ella personalment, i això et dona el perfil d’una dona educada, culta, que ve d’una família de diners". La parella va tenir set fills, quatre dels quals van morir de petits. Pel que fa als altres tres, un va ser un noi, Guillem, a qui havien educat per ser el successor, però va morir amb uns 18 anys, "una mort que va trasbalsar profundament Arsenda", diu Masvidal, i dues filles, Valença, a qui van casar amb el comte Ramon IV de Pallars Jussà, i Letgarda, a qui van casar de forma més tardana amb Ponç Guerau, vescomte de Girona.

Noemí Nus explica que s’imagina Arsenda "com una dona més de l’època en què viu, tot i que és cert que probablement és una d’aquelles figures que sobresurten i que saben treure partit dels seus privilegis. És una dona que sap assumir el poder que té i que l’executa. Crec que Arnau i Arsenda van ser una parella ambiciosa que van ser en el lloc i el moment oportuns i que no van tenir cap mena de problema en fer el que calgués. I els va sortir bé". En aquest sentit, creu que l’èxit d’aquesta parella rau en el fet que "es troben dues persones amb interessos comuns. Volen ser molt més rics del que ja són, són uns oportunistes i es troben en un moment en què el territori els permet ser-ho, perquè és terra de frontera. Per tant, quan arriben a Llordà des de la vall de Tost, ells saben el potencial que tenen al davant" i compten amb un exèrcit que els permetrà, sota l’empara del comtat d’Urgell, fer les incursions necessàries per anar conquerint nou territori. El gran dubte, mantenen Masvidal i Nus, és saber si ella va arribar a participar activament en aquestes incursions, un fet que no es pot descartar, expliquen, ja que la historiadora medievalista Teresa Vinyoles, gran estudiosa de la figura d’Arsenda, va poder establir que tenia material de guerra, tot i que per ara no s’ha trobat cap document que certifiqui si va participar en alguna batalla. En tot cas, el que està clar, diu Noemí Nus, "és que mentre Arnau liderava els diferents atacs hi havia d’haver algú que s’encarregués de gestionar el territori que s’anava ocupant, i aquesta és la feina que va fer Arsenda. I aquesta gestió implicava impulsar la construcció d’esglésies, però també de ponts, camins i altres infraestructures que permetessin que aquelles zones es repoblessin i ells poguessin anar cobrant". Una feina conjunta, la d’Arnau i Arsenda, que permet anar fent gran el comtat d’Urgell però que també els permet fer créixer el seu nom i el seu poder.

El testament d’Arsenda

Arsenda va morir i va ser enterrada a Àger, a la zona de la galilea de l’antiga església romànica, on també van ser enterrats Arnau i altres personalitats. Ara bé, les seves tombes primigènies no es conserven, ja que van ser traslladades a l’interior del temple amb les reformes que es van fer en segles posteriors per ampliar l’església. Avui es preserven restes dels sarcòfags gòtics on se’ls va inhumar, però no hi ha restes d’ells, i les que s’atribueixen a Arnar Mir de Tost i que es troben a l’església de Sant Vicenç d’Àger es va poder comprovar que no eren seves. En tot cas, sí que ha perviscut el testament d'Arsenda, dictat el 1068 i guardat a l'Arxiu Capitular de Lleida, un document que és una font molt important d'informació per comprendre la vida quotidiana a l'edat mitjana i el poder que va ostentar el matrimoni. Cristina Masvidal explica que el testament, per exemple, permet establir aquesta hipòtesi sobre els seus orígens a Guissona, "perquè fa una sèrie de deixes a una sèrie de persones amb un mateix cognom, a una de les quals es refereix com al seu nebot, per exemple". Noemí Nus afegeix altres detalls, com el fet que "tot el seu material de guerra demana que es faci fondre per fer orfebreria per a les moltes esglésies que ha fundat. Una mesura que em sembla molt poètica, ja que allò que ha servit per destruir acabarà sent un objecte vinculat a l’espiritualitat. I, curiosament, a Arnau només li deixarà una col·lecció de peces d'escacs tallades en cristall de roca, en un gest que, al meu entendre, demostra que eren una parella que s’avenia", ja que va optar per deixar-li aquelles peces, que devien tenir un valor simbòlic important per a la parella, i part de les quals es poden veure al Museu Diocesà de Lleida. Hi coincideix Cristina Masvidal, que remarca que al testament fa servir un to molt amorós cap al seu marit, fet que demostra que hi havia una molt bona relació, un respecte i una estima, tenint present, a més, que ell acabarà executant fil per randa tot el que ella havia deixat establert al testament.