10 anys de l’ARA en 10 històries

“Sí que em fa il·lusió aparèixer al diari. La meva mare els té guardats i a vegades me’ls ensenya", explica la Graciela Noguera. “I sí, a vegades llegeixo diaris”, afegeix, si bé reconeix que ella s’informa a través del mòbil i dels missatges que intercanvia amb les amigues. I passa més estones al TikTok, la xarxa de moda entre els adolescents, que fullejant paper imprès.

La Graciela manté els mateixos ulls encuriosits que van captivar la càmera fa deu anys i ara se li il·luminen quan parla del seu gat, el Sinca, de com és de bona en taekwondo o de les coreografies del TikTok. Estudia cinquè de primària i el que més li agrada és l’assignatura de plàstica i l’estona del pati. No té clar encara de què li agradaria treballar quan sigui gran. Es debat entre “policia de gossos” [unitat canina dels Mossos] o esteticista. “Per fer ungles com les de la Rosalía”, puntualitza. Filla de pare català i mare guineana, la Graciela va néixer l’1 de gener del 2010 quan passaven set minuts de les dotze de la nit en un part llarg, de dotze hores, a l’Hospital Sant Joan de Déu. La seva mare, la Lucrecia Akeng, havia perdut menys d’un any abans un altra filla a Guinea Equatorial per culpa de la malària. La nena, que també es deia Graciela, tenia només cinc anys. Per a la seva mare, era la manera de donar continuïtat a la vida de la filla morta. “Si li hagués canviat el nom és com si l’hagués oblidat completament, és una forma que estigui sempre present”, diu. A Guinea també va morir un altre fill, als 8 anys, en un accident al riu. “La mort d’un fill no s’oblida fins que mors. Et resignes però no s’oblida”, lamenta la Lucrecia.

La Graciela està en aquella edat en què ja vol fer coses de gran. No li agrada que la seva mare la vingui a buscar a l’escola i prefereix tornar sola amb les amigues. “I a què jugueu?” Pregunta equivocada. “Ja no juguem, no ens agrada jugar, ja som grans. Amb les amigues només parlem. De les nostres coses, del TikTok…”, respon sorpresa per la pregunta. La seva mare explica que és una nena responsable. “Massa”, puntualitza. “Quan jo treballava ella sola s’escalfava el dinar i ara vol cuinar ella i no qualsevol cosa! Es comporta com si fos més gran”. La Graciela encara no ha visitat Guinea Equatorial però entén i parla una mica l’idioma de la seva mare i els seus avis, el fang, una de les llengües autòctones de Guinea. “Ell parla l’idioma del seu pare, que és el català, però també el meu, perquè vull que conegui les seves arrels”, explica la Lucrecia. Li agradaria que també parlés el francès i somia que faci realitat el seu somni de joventut, ser hostessa, però a la Graciela no li interessa gaire. “Així que ara m’agradaria que fos periodista”, apunta. La Graciela també sap que abans d’ella hi va haver una altra Graciela. La seva mare li ha ensenyat fotografies i n’hi ha parlat. “I a vegades per Cap d’Any faig el dinar com a l’Àfrica i donem menjar als morts i ella posa la seva foto i la seva tassa a la seva germana i també pel seu aniversari li posa un tros de pastís”.

Preguntar-li a una nena de deu anys pel futur és un exercici de ciència-ficció. Els 20 anys li queden encara molt lluny. “Potser viuré sola o amb molts animals o estaré treballant o estudiant o potser em trobareu amb les amigues”. Qui sap, ho té encara tot per viure.

Tots — No, impossible d’imaginar!

Carme Forcadell — No et pots imaginar que seràs a la presó, i encara menys quan saps que no has comès cap delicte. Impossible. En aquell moment, el 2012, tampoc veia fer el salt a la política, no tenia cap interès per presentar-m'hi, al contrari, just començava a ser presidenta de l’ANC i pensava acabar el mandat.

CF — Ha canviat la manera de fer activisme. L’activisme no canviarà mai perquè la gent té ganes de participar per millorar el món, i mentre hi hagi injustícia hi haurà activisme, però la pandèmia sí que ha canviat la manera de fer activisme: ara no es poden organitzar aquells actes amb tanta gent. Quan ens vam trobar el 2012, les xarxes socials no havien evolucionat tant. Ara, en canvi, molt d'activisme es fa a través de les xarxes.

LA — En el nostre cas ha canviat la lògica de com es veuen els drets dels animals i el medi ambient els últims deu anys, i particularment amb la pandèmia, que té un origen molt clar en el consum d’animals i la destrucció de la biodiversitat. El moviment d’alliberament animal tenim més raó que mai però estem en el pitjor moment de la nostra història, mai s’havien maltractat tant els animals. No havia passat mai. Però una cosa bona que ha passat és que les agendes animalistes i ecologistes es van ajuntant i crec que molt aviat tindrem un moviment unificat.

CF i AC — Oh, i tant!

CF — Jo he patit el masclisme com a presidenta del Parlament. L’he patit i ho ha vist tothom perquè això ha passat en un ple. Ara imagina quan eres en reunions privades. Per tant, si jo com a presidenta del Parlament he patit situacions de masclisme, el que em fa esgarrifar és el que deuen patir els milers de dones que tenen una feina normal i cada dia han de lluitar contra aquestes situacions. Evidentment que la política és un món masclista, però és que vivim en una societat masclista. Qualsevol dona s’ha d’enfrontar en un moment o altre a aquesta situació.

AC — Jo no parlaria només d’una política masculinitzada o masclista, totes hem rebut insults i altres coses més greus. Però no és només això, és que la política està organitzada de manera masclista, la prioritat no és posar la vida i les cures al centre. La política feminista no és només denunciar les agressions masclistes, sinó també canviar prioritats i facilitar que dones puguin fer el seu projecte de vida sense renunciar a la maternitat, a la feina o a un projecte autònom. I les que estem en política no només hem de denunciar les agressions que rebem, sinó sobretot fer de portaveus de les més invisibles, perquè n’hi ha que estan molt pitjor que nosaltres.

CF — Hem de posar al centre de la política no només la persona sinó la felicitat de la persona, i els polítics parlen molt poc de felicitat però és el que tots busquem. Segur que els moments més feliços que tenim tots són amb les nostres famílies. Per tant, com més temps puguem passar-hi més feliços serem. Parlem de felicitat, parlem de conciliar, de la manera de treure més espai a la vida professional per dedicar-lo a la família... Hem de treure lliçons d’aquesta pandèmia i tenir visió de postpandèmia.

AC — És impossible respondre a aquesta pregunta després de l’experiència que hem tingut.

CF — Jo sí que et puc dir que espero estar en llibertat i poder viure amb les persones que estimo.

AC — I tant, jo també ho espero, Carme. I que no sigui qüestió de deu anys.

Fa deu anys Ricky Rubio ja era campió d’Europa. Els Minnesota Timberwolves l’havien seleccionat en el draft de la NBA, però ell encara estava jugant la seva segona temporada a Can Barça. “Tot just era un nen, però ja estava pensant en anar a la NBA perquè el meu projecte consistia en estar dos anys al Barça, tal com al final va acabar passant. Quan vam guanyar l’Eurolliga encara vaig tenir més clar que havia de ser així. Recordo aquella època amb moltes ganes i amb molta innocència”, diu el jugador. Molt talentós i imaginatiu, però menys madur que ara, el director de joc somiava en arribar un dia a la NBA, la millor lliga del món.

“M’ha agradat viure el dia a dia. El balanç que faig d’aquests deu anys és molt bo. Estic content amb les experiències que he viscut com a jugador i també com a persona. També hi ha coses dolentes, però al final són situacions que et serveixen per fer-te millor. Sempre intentes visualitzar el futur, però no penses en com serà la teva vida deu anys després. Soc més de deixar fluir. La gent, per exemple, em pregunta quan em retiraré, i és una cosa que no sé. Prefereixo disfrutar del que estic vivint en cada moment”, argumenta.

“Quan parlava amb la meva mare sempre em deia que havíem d’ajudar les famílies que passen per situacions semblants. Un cop va morir, volia retre homenatge a l’experiència que m’havia donat, i no tenia temps per crear una fundació, ja que estàvem a mitja temporada, així que vaig sumar-me al treball d’altres iniciatives”. Després de col·laborar amb diferents organitzacions de Minneapolis, Ricky Rubio va trobar el moment per posar en marxa la seva pròpia fundació. “És una cosa que m’omple molt perquè puc fer projectes que realment m’interessen i que, a més, ajuden. La meva fundació va creixent i a poc a poc té més projectes i és capaç d’ajudar més gent. Això és molt gratificant perquè et sents realitzat. Ja portem gairebé tres anys i és meravellós. Fins que no et toca, no ets conscient de la magnitud d’aquesta malaltia”, reconeix. Els projectes no se’ls acaba. “Cada iniciativa té la seva màgia. Hi ha un projecte d’investigació de la biòpsia líquida que em motiva molt perquè penso que a la meva mare l'hauria pogut ajudar. També tenim en marxa el projecte Luca, que uneix dues de les branques que tenim a la fundació: nens i nenes i càncer. Posa l’accent en les famílies, que és una mica l’objectiu amb el qual va néixer la fundació. Hi ha un altre projecte, el Community Team, que intenta utilitzar el bàsquet per transmetre valors”, resumeix.

La NBA és una màquina de generar diners, però també té una part fosca difícil de pair. Fa uns dies Ricky Rubio va tenir tres equips diferents en tan sols tres dies. Els Phoenix Suns el van traspassar als Oklahoma City Thunder, i aquests, als Minnesota Timberwolves.

“Quan t’involucres en un projecte, dones el 100%, i quan et traspassen així t’adones de com funcionen les coses. Penses: «Ja ho podien haver fet més a poc a poc, avisant-te amb temps». Ho accepto perquè és un negoci que funciona molt bé i que és capaç de generar molts moments d’atenció. Ara que no hi ha competició, les notícies relacionades amb el mercat generen un gran interès. Després de tants mesos aturats, molts equips han volgut fer canvis. Crec que mai havíem vist tants traspassos en tan poc temps”, confessa. El seu destí final són els Timberwolves, l’equip amb qui l’any 2011 va debutar a la NBA. “Al final estic content perquè a Minnesota m’he sentit molt estimat i això ajuda molt. La meva tornada als Wolves és molt positiva i crec que puc aportar l’experiència que he acumulat en altres franquícies amb èxit, tant als Utah Jazz com als Phoenix Suns. Coincidiré amb Ryan Saunders, un entrenador molt especial per a mi. Vaig coincidir amb ell quan era entrenador assistent. El seu pare, Flip Saunders, va ser el primer gran entrenador que va apostar per mi a la NBA. En mig any de diferència es va morir el seu pare i la meva mare, i això ens va unir molt”, recorda.

Fa quasi una dècada d’aquella nit de febrer quan una Marina Comas de 14 anys, nerviosa i exultant, va pujar a l’escenari del Teatro Real de Madrid a recollir el seu Goya a la millor actriu revelació i entre llàgrimes va dir “bon dia, buenos días”, encara que passaven de les 12 de la nit. Deu anys després la Marina Comas manté intacta l’espontaneïtat i l’encant rural, quasi salvatge, que va enamorar la platea madrilenya aquella nit però la seva vida ha canviat radicalment. El Goya el guarda a casa, una masia de pagès als afores d’Orís, des d’on té vistes a tota la plana de Vic i al Lluçanès, i on viu, amb la seva parella, allunyada de la interpretació –de moment– i rodejada de natura i animals. “A la Marina de fa 10 anys, la que va guanyar el Goya, crec que no l’hagués sorprès gens saber que estaria vivint aquí. Jo sempre havia volgut ser pagesa, sempre he tingut una gran vocació per la natura i m’agradava molt estar al bosc, era quasi una obsessió”, recorda i diu amb una contundència feliç: “Estic fent el que vull, on vull”. Tot i que no ha aparcat la interpretació de forma permanent ara fa temps que no treballa ni al cinema ni a la televisió. Va estudiar la carrera que sempre havia volgut –biologia– i ara fa un màster en ecologia terrestre i biodiversitat. “És un tema apassionant però és una pena que a Catalunya es gastin tan pocs diners en aquestes qüestions”, diu, “hi ha països que tenen pressupostos deu vegades més grans i aquí en canvi els diners van a una altra banda”, es queixa.

“Jo era una nena molt innocent quan vaig rodar Pa negre. Era la típica nena tímida, molt discreta, que no em feia notar mai i amb aquella experiència em va marxar tota la vergonya. Per força! Vaig passar una bona temporada sent el centre d’atenció i això al final em va ajudar a vèncer la por”, recorda. També la va ajudar a madurar. Va ser com una “teràpia accelerada” i un tastet de vida adulta. “Vaig créixer de cop”, destaca. I ho va fer gràcies a una pel·lícula que no era precisament per a nens. “Amb el Francesc sempre ho diem: nosaltres no enteníem res d’aquella història però fèiem veure que sí”. I diu que aquí està, potser, la clau de l’èxit de les seves interpretacions: “Nosaltres dos, com els nens que interpretàvem, no enteníem aquell món dels adults ni les seves històries, potser per això la interpretació va ser tan natural”, suggereix. Recorda el rodatge i la promoció de la pel·lícula com “una experiència fantàstica”. “Jo no sabia res de cinema, mai havia fet cap pel·lícula i per a mi va ser tota una aventura. Era un món desconegut i fascinant, quasi irreal, i vaig tenir el privilegi de veure’l des de dins i em va encantar”, explica. “Vaig flipar molt”, diu com a resum. Se li fa impossible escollir un únic record però sí que destaca el viatge als Estats Units per promocionar la pel·lícula: “Allò va ser un somni increïble”.

La Marina diu que està “en evolució constant” i quan se li pregunta com es veu d'aquí 10 anys, reformula la resposta en forma de desig, amb la confiança que aquest temps li permeti fer-lo realitat: “Em veig com una investigadora del canvi climàtic treballant en projectes internacionals”. Clara, directa i honesta. Tres qualitats que van fer que captivés aquell equip de càsting que l’any 2010 recorria la comarca d’Osona buscant nens que tinguessin l’accent de la zona i que ara li serveixen per prendre les seves pròpies decisions i acabar, com diu ella, fent el que vol fer.

La seva filla Ona, que aleshores tenia 11 anys, va ser en part responsable del gir que va fer la vida de Camps. Tot va començar un dia quan tots dos miraven Facebook i es van trobar les fotos de dos nens morts en una platja grega publicades per una periodista italiana. El pare va intentar passar-les ràpid, però la filla el va aturar: volia que li expliqués què passava. I li va fer una pregunta que no tenia resposta: “¿Per què no hi van els Proactiva?” “Li vaig dir que no era tan fàcil, però em vaig adonar que ella tenia raó”, recorda Camps. Tenia 15.000 euros estalviats a l'empresa i va decidir convertir-los en una acció de responsabilitat social corporativa.

L'endemà es va reunir amb Gerard Canals, que aleshores portava temes logístics a Proactiva, i dos treballadors més de l'empresa i els va demanar ajuda. “Jo no em defenso gaire bé en anglès i el Gerard va acceptar acompanyar-me”. Ni ells mateixos s'imaginaven que dos anys més tard haurien convertit un vell remolcador en un vaixell de rescat operatiu al Mediterrani central que salvaria milers de vides.

D'ençà que Open Arms va començar a treballar, l’Organització Internacional de les Migracions té constància que 17.000 persones han mort intentant travessar el Mediterrani. Moltes altres han desaparegut sense deixar cap rastre. A l’ONG badalonina saben que no podran ajudar tothom ni ho pretenen, perquè són els estats els responsables del salvament. El 2016, després que la UE signés l'acord amb Turquia per retornar-hi els migrants que arribessin a Grècia, Open Arms es va traslladar al Mediterrani central, a la ruta entre Líbia i Itàlia, molt més llarga i perillosa. Al principi Roma va acceptar l’ajuda, però en una Europa enfonsada en la crisi econòmica, la immigració es va convertir en una arma retòrica molt llaminera per als discursos més reaccionaris. Les ONG van passar de ser herois a dolents, acusats fins i tot de connivència amb els traficants, i va començar la persecució. Els governs espanyols del PP i del PSOE també han posat bastons a les rodes. “Acabem dedicant tants o més esforços a la batalla política que al rescat, perquè contínuament les administracions ens posen paranys i ens bloquegen. De vegades n’estic fart, però no podem parar. A cada trava ens hem de reinventar”.

Sosté que entre els polítics espanyols que ha conegut han pesat més les morals que les sigles: “M'ha sorprès gratament gent del PP que s'han vinculat i ens han donat suport a nivell personal. I també a la inversa, gent d’esquerres de qui esperava més que m'han decebut moltíssim”. Assegura que només se sent representat per un cap d’estat, “el papa Francesc, que treballa sense parar per aquesta causa”.

L’incendi del camp de refugiats de Mória ha tornat a portar l’illa de Lesbos a les portades, cinc anys després d’aquella fotografia d’Oscar Camps sense cabells blancs. Des de l’acord de la UE amb Turquia per contenir la immigració, el 2016, la violència dels estats contra els refugiats és cada cop més descarada. Ara els guardacostes grecs abandonen els refugiats a l’Egeu en plena nit en bots salvavides sense motor perquè els turcs els retornin al punt de sortida.

Durant alguns mesos en què les autoritats italianes els tenien bloquejats, Open Arms es va desplaçar al port de Motril per ajudar en el rescats de pasteres que sortien del Marroc per la ruta del mar d’Alborán. Camps defensa que mentre un cos públic com Salvament Marítim estigui assumint la responsabilitat dels rescats, no té sentit que Open Arms treballi a Espanya.

“Estava de vacances a Menorca i un matí la meva dona em desperta: «Baixa, que no sé què estan dient de Grifols i Wikileaks a la tele»”. L’escena que explica amb naturalitat Víctor Grífols pare, actual president de la companyia, rememora el fet inesperat de veure’s inclosos ara fa 10 anys a la llista d’actius estratègics assenyalats pel govern nord-americà i filtrada per Wikileaks. “No en teníem ni idea”, admet, i recorda l’allau de trucades dels mitjans. El que interessava als Estats Units del fabricant català era la immunoglobulina, una proteïna del plasma sanguini regeneradora del sistema immunitari, que llavors només es produïa a la planta de Grifols a Catalunya i en 9 instal·lacions més a tot el món. I Víctor Grífols fill rebla:

Wikileaks els va fer coneguts per al públic general, apunta Raimon Grífols, coconseller delegat de l’empresa juntament amb el seu nebot, però des d’aleshores han viscut una dècada efervescent marcada per les adquisicions . El tret de sortida va ser la compra de Talecris el 2011, una companyia nord-americana tan gran com la mateixa Grifols, dedicada al sector del plasma. Després vindrien la compra de la unitat transfusional de Novartis el 2014 i d’Hologic dos anys després per créixer al sector de diagnòstic. Més recentment, han sumat novetats al negoci de farmàcia hospitalària, amb  Kiro i Medkeeper.

Habituats a treballar fora del radar mediàtic –fet que no ha impedit que el negoci funcionés “igual o millor”, segons Víctor Grífols Deu–, amb la pandèmia han recuperat protagonisme. Avui la immunoglobulina “s’ha posat de moda”, apunta el directiu.

“Europa és deficitària en plasma; el 40% del que necessita l’importa”. El president pronuncia la frase amb el to de qui s’ha sentit ignorat molts cops: “Porto 40 anys dient-ho als governs, i el meu pare abans que jo, pobre!” El plasma –les proteïnes que conté– és la primera matèria per fabricar els medicaments de la companyia, dirigits a tractar immunodeficiències o malalties rares i cròniques que sovint no disposen d’alternativa terapèutica. A diferència del que passa als EUA –Grifols hi té el 70% del negoci–, a Europa hi ha molt pocs països que permetin els centres de donació on s’ofereixi un incentiu econòmic al donant. “Quan Espanya va entrar al mercat comú, no sé a qui se li va ocórrer la idea de tancar-los”, continua Grífols pare, referint-se als 12 punts de donació que tenien, i entre ells, l’Hemobanco, el banc de sang i plasma de Grifols i primer centre de plasmafèresi del món, que va funcionar des de 1945 fins a finals dels 80.

Malgrat que el president no les té totes, Víctor Grífols Deu veu en la pandèmia l’oportunitat d’un canvi. “El covid ha portat moltes coses dolentes però també una de bona a la indústria del plasma: ha fet pujar el coneixement dels ciutadans sobre d’on surt i tot el que hi ha al darrere”. El directiu més jove de la nissaga reconeix que la indústria està aprofitant per “pressionar” a Brussel·les perquè canviï el marc normatiu. “Almenys avisar-los, quien avisa no es traidor”, rebla el pare.

La recollida de plasma va caure dràsticament per les restriccions del covid i això pot afectar l’abastiment l’any que ve, avisa Grífols fill:

“Què passarà d’aquí cinc mesos si els falta producte als Estats Units? Què diran els americans? American plasma for American people. I qui es quedarà sense? Els països que no s’espavilin”, etziba el president, i afegeix de seguida que Alemanya no entra en el grup dels que han badat perquè ja té centres de donació de plasma privats en marxa. L’empresa catalana paga una compensació d’uns 30 dòlars per donació als EUA. L’any passat Grifols va obtenir 13,5 milions de litres de plasma. Per fer-se’n una idea, calen al voltant de 1.200 donacions per al tractament d’un sol pacient hemofílic durant tot un any.

El problema a Europa, insisteix Grífols pare, és que hi ha una “doble moral europea” de vendre que amb la donació altruista n’hi ha prou mentre, en paral·lel, s’importa plasma de fora. “L’incentiu econòmic ajuda i no passa res, no hi ha cap problema ètic, el plasma és igual de bo i igual de segur”, intervé Grífols Deu. “Si avui ja s’està retribuint la donació d’esperma o la d’òvuls, per què unes sí i les altres no?”, afegeix encara Raimon Grífols. 

“Hem fet un relleu generacional de llibre”. Amb aquesta convicció explica Víctor Grífols pare la decisió que l’empresa va anunciar el 2016 de situar-lo a ell el 2017 com a president del consell d’administració (“Un càrrec decoratiu”, assegura) per deixar com a coconsellers delegats el seu germà Raimon i el seu fill Víctor. Segons detalla el patriarca, aquesta successió té una segona part: “D’aquí cinc o deu anys el Raimon podrà pujar a president del consell i el Víctor quedarà com a únic conseller delegat”.

“La realitat és que ell les facultats les té, però arriba un moment que quan tens certa edat arriben noves idees, noves maneres de fer”, explica Raimon Grífols. “I home, el fet de viatjar”, el talla el seu germà gran. “No és que no pugui fer un viatge, però, escolta, he viatjat tota la vida com un molí. Del 1983 al 1989 vaig anar 30 vegades a la Xina, i en aquella època no es volava per sobre de Rússia, havies d’anar per Alaska o per no sé on; no era mai a casa –rememora–. Ara el màxim que viatjo és a Menorca”, diu. “Ho fan bé, en saben del negoci i tenen els mateixos criteris que tenia el meu pare i que he tingut jo”, afegeix sobre un relleu que ha afectat la gran majoria de la cúpula de l’empresa. “I si alguna vegada em pregunten res i jo discrepo de tots dos, els hi dic «Ja us ho fareu»”, afegeix el president, i fa aflorar una qüestió espinosa i molt freqüent en les empreses. ¿Hi ha lluita d’egos o discrepàncies? Els dos coconsellers delegats ho neguen. “Tenim la sort que som família i no hem de competir l’un contra l’altre”, explica Raimon Grífols. “El conec des que va néixer, des que era així [situa el palmell de la mà a un pam del terra]”.

El seu nebot pren la paraula: “Generacionalment estem bastant a prop i filosòficament no discrepem, que és on hi ha els xocs importants”. Citen, com a exemple, la decisió d’afrontar aquesta crisi sense cap expedient de regulació d’ocupació en una empresa que supera els 24.000 treballadors, 3.546 dels quals a Catalunya. 

“Si veniu d’aquí deu anys, el que de veritat haurà sigut transformacional serà la Xina: tindrà un efecte fins i tot superior al que ha sigut Talecris”. És Víctor Grífols pare qui s’atreveix amb la profecia. “Als Estats Units hi tenim la tecnologia i els comercials, que en saben més que nosaltres; aquí, la manera de fer i l’enginyeria –explica–. Però el creixement del mercat és a la Xina, no us imagineu el potencial que té allò, és bestial”.

El directiu que passarà a la història com a responsable del salt d’una petita empresa catalana a la condició de gegant global no amaga la seva satisfacció per la fórmula amb què van aconseguir entrar al gegant asiàtic. “L’intercanvi d’accions va ser una jugada mestra: nosaltres tenim un 26% de l’empresa xinesa i ells tenen el 42% de la nostra empresa de diagnòstic nord-americana; per això sabem que el diagnòstic el portaran ells cap allà i seran els nostres consumidors: a ells els interessa, és una obra magistral”, diu. 

Segons explica, avui dia a la Xina s’hi recullen només vuit milions de litres a l’any de plasma, menys dels 13 milions que recull Grifols tota sola. “I la Xina necessita quatre vegades el plasma dels Estats Units, imagineu el que és allò”. Segons explica, els seus competidors hi venen productes, però no estan tan ben posicionats. “I entrar els costarà molt”.

El president de Grifols acaba amb un avís: “Apunteu-vos-ho: qui vingui del diari ARA d’aquí deu anys, que ens pregunti per la Xina”.  

Es mira les pàgines del diari de fa nou anys on la seva foto compartia protagonisme amb el Jordi, l’Andrea i el Manel. Eren els quatre estudiants catalans amb les millors notes de la selectivitat del 2011. “Feia temps que no ho veia. He canviat una mica però m'hi reconec”.

“Em queda molt llunyà però a la vegada ho tinc molt present. Va ser un moment de la meva vida que em va marcar”. La publicació de les notes de la selectivitat el va enxampar a Pamplona, on es preparava per participar en l'Olimpíada Internacional de Biologia de Taiwan.

I lamenta que alguns mitjans volguessin furgar en informació no rellevant com ara la seva vida sentimental o les seves idees polítiques. “Tenia 17 anys i havia d’esquivar algunes preguntes que pensava que em podrien portar conseqüències”. Per tot plegat, reconeix que va ser “un dels pitjors dies” de la seva vida. “Però és part del meu recorregut vital i ho he d’acceptar”, afegeix. La part positiva és que el seu entorn més proper se’n va alegrar molt i els pares i, especialment, la seva àvia estaven molt orgullosos. Durant uns dies sempre hi havia algú que els deia que havia vist l’Aitor a la tele o als diaris. “La meva àvia treia el tema en qualsevol conversa. Per a ella, que no va poder estudiar, allò era un somni”. “Però els meus pares compartien amb mi que el més important era que fos feliç amb allò que pogués fer i aquestes prioritats les tenia clares”, raona.

Ara és resident de tercer any a l’Hospital Sant Joan de Déu, on assegura sentir-se “com a casa”. “Un lloc on em sento estimat i que jo estimo. És un hospital gran però sentir aquest vincle m’agrada”. Reconeix que la residència és “una part molt intensa de la vida d’un metge”, amb jornades laborals molt llargues, ja que els MIR fan guàrdies de 24 hores per completar un sou base d’entre 900 i 1.100 euros, explica. Quan ens trobem, els metges en formació estan en vaga per aconseguir millores laborals i tot just torna d’una de les manifestacions. Considera que el pediatre és “un metge proper”, amb sensibilitat per tractar el nen malalt i la seva família, i admet que sovint veuen “històries molt dures”. “Les primeres vegades que veus un nen morir arribes a casa diferent i tens la sensació que ningú de fora del teu entorn laboral t'entén”. Potser per això considera l’hospital com una segona família. “Ens donem molt de suport. Jo puc explicar a casa el que m’ha passat però no es percep igual, hi ha dies que tornes malament i amb coses a dins que has de treballar”, reconeix. No és estrany llevar-se l’endemà amb una imatge al cap o donant voltes a un cas. “El dolor d’un nen és diferent del d’un adult i també veus el patiment de les famílies; això no ho podem oblidar”. I posar-se una cuirassa no és la solució: “Perquè en algun moment explotarà. No et pots blindar”.

Les arrels dels Caliba Ramos a Catalunya són recents però els tres fills fan que ja siguin gairebé inamovibles. La parella va arribar de les Filipines a Barcelona a la dècada dels 80 i es va instal·lar al Raval, on ja hi havia una nombrosa colònia d'aquell país. És la història repetida dels migrants, que en una cultura nova busquen el caliu dels compatriotes. Aquest era el barri del Glen i dels seus dos germans petits, els carrers on jugaven a futbol i a bàsquet. Però el fet que els pares triessin una escola amb poques criatures d’origen filipí li va obrir la ment i l’horitzó, diu, per no viure reclòs en una petita Manila: “Això passa més a la generació dels pares o en els filipins que han vingut de grans”.

Per sort, diu que només recorda un episodi en què ha vist de cara el racisme. Era adolescent i, mentre s’esperava amb una amiga a les portes del conservatori del carrer Bruc, una dona els va deixar anar un comentari desagradable i gratuït que els va deixar descol·locats. Però fora d’aquest incident, mai ha tingut cap problema pel seu origen.

A casa el castellà ha guanyat terreny a l’ilocano matern però manté la llengua familiar i nocions de tagàlog amb un bon nivell per fer-se entendre quan visita la nombrosa família que viu a l'arxipèlag. “Les llengües costen al principi però després és com anar amb bicicleta”, assegura. En parla sis.

La música va irrompre en la seva vida d’adolescent gairebé per casualitat, gràcies a una amiga de la família que havia començat a estudiar al conservatori. Sense cap tradició familiar, de seguida li va picar el cuquet, animat pels pares, ansiosos perquè el Glen i els seus germans aprenguessin i tinguessin les oportunitats que ells no havien tingut, fins i tot pagant l’alt cost d’allunyar-se 12.000 quilòmetres de la família. 

El que va començar com una extraescolar va passar a ser una assignatura més i va compaginar la música primer amb el batxillerat i després amb les classes d’enginyeria informàtica a la UPC. Es va quedar al grau mitjà de piano, frenat per l’alta exigència que suposava el grau superior. Amb tot, diu que s’ho pren com un ofici. També es defensa molt bé amb el violí i l’orgue, un instrument que toca a l’església adventista de la qual és membre. “Tocar per a mi és una manera de desconnectar del món”, resumeix.

Una de les coses que han canviat en aquesta dècada és el paisatge quotidià del jove enginyer. Ara viu a Mollet del Vallès, compartint pis amb un amic i el seu gos. És una manera de compartir despeses però també, apunta, de tenir companyia. “No em puc imaginar el confinament tot sol”. El seu diu que ha sigut un “llarg viatge” des del Raval fins a la ciutat vallesana. Al barri de tota la vida es va emancipar dels pares i es va instal·lar en un pis de renda antiga, però fa tres anys la propietària li va demanar que se n'anés al·legant que necessitava l’habitatge per a ús propi. En aquell moment els seus pares ja feia un temps que també s’havien traslladat a Premià de Mar, on fan feines de cures de persones grans, i se’n va anar amb ells. L’experiència va ser curta perquè d’allà va saltar a Badalona, on ja va compartir pis amb l’amic amb qui se’n va acabar anant a Mollet, a mig camí entre la família i la feina.

A Glen Caliba no només l’ARA l’ha retratat com a referent d’allò que el pujolisme va anomenar l’ascensor social, la història d’èxit d’un nen de família migrada. Riu satisfet i orgullós quan se li recorden els titulars on ha aparegut el seu nom i afirma que els nens del barri que el coneixien se’l miraven com a model. “Era una responsabilitat”. Després hi ha els pares, els seus referents, de qui destaca els “sacrificis” que han fet pels fills.

“De petits ens feien riure aquestes històries però en realitat van ser molt valents”. Ara són els pares els que estan orgullosos dels fills. “Quan surto als mitjans mai els dic res però sempre acaben sabent-ho perquè els seus amics els hi diuen. Un cop el meu pare es va emocionar quan el senyor que cuida li va ensenyar el retall d’un diari amb la meva foto”.

La primera pregunta és obligada: ¿ha quedat obsolet aquell titular de fa deu anys? No ho creu. I defensa que la vacuna terapèutica contra la sida s’està desenvolupant “però ja existeix físicament”. “I està funcionant”, diu. I la compara amb la del coronavirus. “També tindrem una vacuna contra el coronavirus, probablement a finals d’any o principis del que ve, que s’assajarà en fase 3 i, per tant, començarem a veure la seva eficàcia, però d’aquí que puguem saber que protegeix de manera eficient encara queden dos anys d’estudi en població molt gran”.

Amb tot, creu que abans arribarà la curació del covid que la de la sida. De fet, l’erradicació del VIH vindrà de la mà d’una estratègia combinada de vacunes terapèutiques, anticossos i fàrmacs que reactivin el virus latent. I tot plegat podria permetre la curació de la malaltia en la pròxima dècada. En canvi, la curació del covid-19 hauria d’arribar molt abans. Ara l’objectiu és desenvolupar una vacuna que protegeixi “contra el coronavirus actual i contra possibles variacions que puguin emergir”. És optimista i creu que s’està “a prop” de controlar-lo. “Som davant de les primeres vacunes, però caldrà veure si això és suficient” per protegir contra el virus, ja que hi ha pacients que s’han reinfectat. “Estem aprenent molt del coronavirus”, reconeix Clotet, que destaca la gran quantitat de contingut científic que s’està generant. 

A més, “ara els articles es pengen a les xarxes abans que els publiquin les revistes i tothom hi té accés”, destaca. Si se li pregunta si és allà on s’imaginava, respon taxatiu: “Puc dir que estic molt orgullós de ser on som i no esperava que fóssim tan amunt. Som el grup més important de l’Estat en nombre de publicacions i un dels més importants del món, i això es deu a la il·lusió amb què treballa l’equip”. De fet, l’IrsiCaixa, que ell dirigeix, és un dels centres més actius en la investigació del covid, amb diverses línies de recerca obertes. “El covid és com el VIH, un cop arriba un tractament que el cronifica i no contagia, ja no hi ha problema. I amb el covid, en el moment en què tinguem fàrmacs eficaços, evitarem que el virus es vagi reproduint”, argumenta.

Continua sent un “culer patidor, això no ha canviat”. De fet, ha empitjorat amb la situació actual. “Espero que el Barça, que és molt més que un club, se’n surti amb seny i eviti enfrontaments inútils”. I desitja que al capdavant hi hagi “un bon líder” que torni el Barça al lloc que li correspon, “el d’un dels millors clubs del món”.

El mateix que vol per al Barça –“més cohesió i unió per uns colors”– ho vol per a Catalunya: “És increïble que els diferents partits que defensen l’opció del dret a decidir no siguin capaços d’unificar criteris. M’agradaria que es pogués girar full i desaparegués aquesta lluita intestina de poder i egos”. Considera que aquesta “animadversió” entre partits no s’entendria de qualsevol altre sector social. “Si ens passés als metges que fem recerca no ho entendrien, i resulta que els polítics no donen l’exemple de cohesió que haurien de donar”. Però és optimista: “El passat no serveix de res i sempre tinc esperança que hi haurà un present que ens sorprendrà i ens donarà il·lusió de futur”.

La Jana aguanta estoica en braços de la seva mare que li facin fotos. Mare i filla es miren amb complicitat. Les mascaretes delaten que la Jana ha arribat al món en temps de coronavirus.

Laura Guijarro estava embarassada de 15 setmanes quan el març passat ens van confinar. No havia tingut temps encara d’explicar-ho a tot el seu entorn. “He trobat a faltar compartir aquest embaràs i tinc la sensació que hi ha amics que no m’han vist ni embarassada", explica. Aquest era el segon embaràs de la Laura. El primer va acabar abruptament el 19 de setembre del 2018 amb quatre paraules: “No hi ha batec. “Se li va parar el cor, així de cop, a les 30 setmanes, sense cap motiu aparent". La seva primera filla es deia Gal·la.

L’embaràs de la Jana l’ha passat a casa, en la seva bombolla particular, ja que, com a tècnica de farmàcia, de seguida li van recomanar quedar-se a casa. "Em deien que el covid no provoca transmissió vertical, però, esclar, a mi ja se m’ha mort una filla sense saber per què, així que ara tenia molta por", reconeix.

Les xarxes socials han suplert la necessitat de fer tribu. A Twitter i Instagram ha connectat amb altres mares. “I hem pogut compartir aquesta època tan rara i aquest embaràs ple de por. Les xarxes et fan sentir molt acompanyada”. I això ha amortit la sensació de soledat del postpart. “Els primers dies plorava per tot. En l’altre postpart també plorava però ara em deia: «Per què ploro si hauria d’estar contenta perquè la Jana és aquí?» I no ho podia compartir amb ningú més que el David”. Ell ha viscut “amb por i respecte” aquest embaràs confinat. Com que va poder continuar treballant fora, “temia portar el covid a casa”. Tampoc els avis i els tiets han pogut “gaudir al 100%"de la Jana”. “I hi ha amics que no l’han vist encara, i no sé quan la veuran. Ho entenc però fa pena perquè fas plans del que faràs quan neixi i no podem fer res. Fa ràbia”.

El 2020 serà recordat com un any advers, però per a la Laura i el David sempre serà l’any en què va néixer la seva filla. “És veritat que ha sigut un any molt dolent, però per a mi també ha sigut bonic. Per a mi el 2020 representa la vida, l’alegria... La gent ho està passat malament i, malgrat tot, la vida s’obre camí. Després de tot el que hem passat, la Jana ha vingut una mica a curar els nostres cors trencats”, diu. Havien fet plans per celebrar una festa quan la Jana nasqués, “per celebrar la vida”, però ara haurà d’esperar. “A vegades penso «Ara ens ha de passar això?» Si hagués nascut abans de la pandèmia, l'hauria pogut gaudir d’una altra manera, però no hi podem fer res”. No ho diu amb tristesa, però reconeix que té present la Gal·la. “Ja sabia que havia perdut una filla, però la Jana m’ha fet més tangible el que ens hem perdut de la Gal·la, ara sé encara més el que és que no hi sigui”. La Jana creixerà sabent que tenia una germana. De fet, a l’habitació que haurien compartit hi ha unes lletres on es pot llegir: “Siguis on siguis, nosaltres sabem estimar fins allà”. La Laura no creu que tingui més fills. “He passat molta por. És molt bonic, però els nou mesos fins que vaig sentir plorar la Jana es van fer molt llargs”.