1

La nena que volia ser gran

Graciela Noguera

10 anys — Estudiant

28 NOV 2010

La Graciela Noguera, la primera catalana nascuda el 2010, va il·lustrar la primera portada de l’ARA juntament amb el cirurgià Moisès Broggi. Ell personificava l'experiència i la saviesa i ella, el futur i la Catalunya multicultural.

Llegeix-ho

per Lara Bonilla

fotografia Pere Virgili, Francesc Melcion

“Sí que em fa il·lusió aparèixer al diari. La meva mare els té guardats i a vegades me’ls ensenya. I sí, a vegades llegeixo diaris però m'informo més pel mòbil”

Aquesta soc jo!”, diu la Graciela Noguera al mirar la portada del primer número de l’ARA. Llavors tenia només deu mesos i es mirava amb ulls curiosos el senyor amb barret que la sostenia a la falda. "Ja no m’enrecordo de com es deia", diu. Era el cirurgià Moisès Broggi, que llavors tenia 102 anys. La icònica fotografia d’aquella primera portada de fa deu anys simbolitzava el passat i el present d’un mateix país. Broggi, amb la mirada de qui ja ho ha vist tot, i la Graciela, amb la frescor de qui ho té tot per viure. Broggi va morir el 31 de desembre del 2012, als 104 anys, i la Graciela és avui una preadolescent de 10 anys que inventa coreografies per penjar-les al Tik Tok, somia en ser policia de la unitat canina i viu aliena als problemes econòmics de la família.

Generació TikTok

“Sí que em fa il·lusió aparèixer al diari. La meva mare els té guardats i a vegades me’ls ensenya", explica la Graciela Noguera. “I sí, a vegades llegeixo diaris”, afegeix, si bé reconeix que ella s’informa a través del mòbil i dels missatges que intercanvia amb les amigues. I passa més estones al TikTok, la xarxa de moda entre els adolescents, que fullejant paper imprès.

“M’agrada ballar i cantar i em gravo i publico els vídeos perquè els vegin les meves amigues i elles també ho fan. Fem coreografies i la majoria són cançons en anglès”, explica.

La Graciela manté els mateixos ulls encuriosits que van captivar la càmera fa deu anys i ara se li il·luminen quan parla del seu gat, el Sinca, de com és de bona en taekwondo o de les coreografies del TikTok. Estudia cinquè de primària i el que més li agrada és l’assignatura de plàstica i l’estona del pati. No té clar encara de què li agradaria treballar quan sigui gran. Es debat entre “policia de gossos” [unitat canina dels Mossos] o esteticista. “Per fer ungles com les de la Rosalía”, puntualitza. Filla de pare català i mare guineana, la Graciela va néixer l’1 de gener del 2010 quan passaven set minuts de les dotze de la nit en un part llarg, de dotze hores, a l’Hospital Sant Joan de Déu. La seva mare, la Lucrecia Akeng, havia perdut menys d’un any abans un altra filla a Guinea Equatorial per culpa de la malària. La nena, que també es deia Graciela, tenia només cinc anys. Per a la seva mare, era la manera de donar continuïtat a la vida de la filla morta. “Si li hagués canviat el nom és com si l’hagués oblidat completament, és una forma que estigui sempre present”, diu. A Guinea també va morir un altre fill, als 8 anys, en un accident al riu. “La mort d’un fill no s’oblida fins que mors. Et resignes però no s’oblida”, lamenta la Lucrecia.

Els altres efectes de la pandèmia

Amb només deu anys la Graciela ja ha viscut una pandèmia i s’hi ha adaptat millor que molts adults: “La mascareta molesta una mica però es porta bé”. Viu amb la seva mare i dos germans, de 18 i 23 anys, a Mataró. Quan la vam conèixer vivien a Collbató amb el pare de la Graciela. Però les coses no van acabar d’anar bé i el matrimoni es va separar el 2013, quan la Graciela tenia tres anys. La Lucrecia es va traslladar a viure al Maresme amb tres dels seus fills i va trobar feina en un hotel a Barcelona. “Ho hem passat malament”, reconeix la Lucrecia. Els últims mesos no han sigut fàcils. Porta des que es va decretar l’estat d’alarma, a mitjans de març, sense treballar. L’hotel on treballava encara no ha reobert portes i l’atur se li ha acabat aquest novembre. “Ens van dir que potser al gener obrien però no ho saben segur i, mentrestant, si em surt alguna cosa netejant cases ho agafaré”, diu. Un dels seus fills, que treballava en un restaurant, també s’ha quedat a l’atur.

“Què hi farem! Anem tirant fins a on ens porti el virus, però l’alegria no la perdo. Mentre estiguem bé de salut, no passa res. Ningú morirà de gana”, assegura.

Fa set anys que no ha tornat al seu país i durant aquest temps han nascut els seus dos nets. A Guinea es va quedar el fill gran. “Soc àvia amb 46 anys i fa molta il·lusió sentir que et diguin àvia malgrat que això et faci més gran”. No es penedeix d’haver emigrat. “A Catalunya vaig trobar la Graciela així que soc feliç, no em queixo, amb el que hi ha em conformo”. Va arribar el 2006 i dos anys després ja vivia amb el pare de la Graciela. Explica que els seus dos altres fills, que van arribar amb 8 i 13 anys, ja estan plenament adaptats. “Ja són catalans”, apunta. “Vaig venir per buscar una vida millor per als meus fills. La vida a l’Àfrica no és com a Europa i volia que ells tinguessin el que jo no vaig tenir”. Troba a faltar visitar el seu país i li agradaria tornar-hi l’any que ve però reconeix que aquí s’hi troba bé i, sobretot, viu “tranquil·la”.

Massa jove per ser gran

La Graciela està en aquella edat en què ja vol fer coses de gran. No li agrada que la seva mare la vingui a buscar a l’escola i prefereix tornar sola amb les amigues. “I a què jugueu?” Pregunta equivocada. “Ja no juguem, no ens agrada jugar, ja som grans. Amb les amigues només parlem. De les nostres coses, del TikTok…”, respon sorpresa per la pregunta. La seva mare explica que és una nena responsable. “Massa”, puntualitza. “Quan jo treballava ella sola s’escalfava el dinar i ara vol cuinar ella i no qualsevol cosa! Es comporta com si fos més gran”. La Graciela encara no ha visitat Guinea Equatorial però entén i parla una mica l’idioma de la seva mare i els seus avis, el fang, una de les llengües autòctones de Guinea. “Ell parla l’idioma del seu pare, que és el català, però també el meu, perquè vull que conegui les seves arrels”, explica la Lucrecia. Li agradaria que també parlés el francès i somia que faci realitat el seu somni de joventut, ser hostessa, però a la Graciela no li interessa gaire. “Així que ara m’agradaria que fos periodista”, apunta. La Graciela també sap que abans d’ella hi va haver una altra Graciela. La seva mare li ha ensenyat fotografies i n’hi ha parlat. “I a vegades per Cap d’Any faig el dinar com a l’Àfrica i donem menjar als morts i ella posa la seva foto i la seva tassa a la seva germana i també pel seu aniversari li posa un tros de pastís”.

Preguntar-li a una nena de deu anys pel futur és un exercici de ciència-ficció. Els 20 anys li queden encara molt lluny. “Potser viuré sola o amb molts animals o estaré treballant o estudiant o potser em trobareu amb les amigues”. Qui sap, ho té encara tot per viure.

Naixements
a Catalunya

2010

84.071

Un 30,4% de mare estrangera. El nombre de naixements s’ha reduït un 25,4% en deu anys.

Font: Departament de Salut

2

El salt del carrer a les institucions

Ada Colau, Carme Forcadell i Leonardo Anselmi

46 anys — Alcaldessa de Barcelona

65 anys — Expresidenta del Parlament de Catalunya

44 anys — Activista pels drets dels animals

25 NOV 2012

L’ARA va propiciar una trobada amb tots tres el 2012 quan eren activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i la Plataforma Prou! Els tornem a reunir vuit anys després per parlar dels canvis que han viscut.

Llegeix-ho

per Maria Ortega i Lara Bonilla

fotografia Francesc Melcion

“Durant aquests anys ens ha canviat molt la vida. M’han passat moltíssimes coses, potser més coses en vuit anys que en els vint anteriors. Moltes emocions i ho has d'anar paint a poc a poc”

A

rriben puntuals. Ens trobem a primera hora del matí perquè Ada Colau pugui portar el seu fill gran a l’escola i Carme Forcadell arribi a temps a la feina abans de tornar a la presó. Els citem a l’Espai Germanetes de Barcelona, el mateix lloc on fa vuit anys els vam fotografiar com a cares visibles de l'èxit de les lluites ciutadanes. El 2012 representaven tres moviments socials que havien aconseguit marcar l’agenda política del país des del carrer: l’independentisme, la defensa del dret a l’habitatge i l’alliberament animal. Avui Ada Colau i Carme Forcadell tornen a la cita com a alcaldessa de Barcelona i expresidenta del Parlament de Catalunya, i Leonardo Anselmi és l’únic que es manté en l’activisme tot i que també ha rebut propostes per entrar en política. El coronavirus els obliga a reprimir l’abraçada que es farien. S’alegren de veure’s i feliciten Forcadell per l’aval del tercer grau, tot i que només una setmana després la Fiscalia demanarà que se suspengui. La conversa flueix sola, fins al punt que quan els preguntem per si fa una dècada s'imaginaven ser on són ara responen a l’uníson: "Impossible d’imaginar!" Ni Colau ni Forcadell preveien fer el salt a les institucions, però més enllà dels titulars que han protagonitzat pels seus càrrecs, reconeixen que el que més les ha canviat es mou en el terreny personal i no en el polític. On seran d’aquí deu anys? Ningú s’atreveix a fer pronòstics, però Forcadell sí que té clar que haurà de ser en llibertat.

Us esperàveu ser on sou ara?

Tots — No, impossible d’imaginar!

Carme Forcadell  No et pots imaginar que seràs a la presó, i encara menys quan saps que no has comès cap delicte. Impossible. En aquell moment, el 2012, tampoc veia fer el salt a la política, no tenia cap interès per presentar-m'hi, al contrari, just començava a ser presidenta de l’ANC i pensava acabar el mandat.

El pas de l’activisme a la política és natural?

Ada ColauRotundament, no. Va ser un moment molt puntual en un món en crisi, que petava per diferents bandes. Això explica que hi hagi activistes que hàgim fet puntualment el pas. La naturalesa de l’activisme és controlar i exigir al poder. No em penedeixo d’haver fet el pas, el repetiria, el moment excepcional justificava intentar totes les vies i una no substitueix l’altra. La PAH és més necessària que mai. Els moviments socials són necessaris perquè una democràcia funcioni bé. Quan ens vam trobar representàvem tres moviments molt forts que s'han mantingut, i també han sortit amb força el feminisme i l’ecologisme.

Carme Forcadell  I jo hi afegiria el republicanisme. Si repetiria aquell pas? Ara no em puc posar en aquell moment. M’han passat tantes coses... Algunes d'emocionants, però també hi ha hagut molt de patiment i de dolor. Ara és fàcil dir que no faria el pas, però no m’agrada mirar al passat i fer retrets, soc més partidària d’aprendre dels errors i mirar al futur.

Leo Anselmi — Jo també vaig tenir ofertes per fer el pas a la política però crec que l’activisme necessita la seva militància. Quan hi ha oportunitats històriques com la que va viure l’esquerra a l’Estat o l’independentisme, a vegades s’han d’aprofitar. Si amb el moviment d’alliberament animal mai estiguéssim a punt de tenir una victòria, alguns hauríem de fer l’esforç de passar a les institucions, però ara no ens trobem ni de lluny en aquest moment. Haurem de continuar lluitant des de la mobilització.

Ha canviat l’activisme en aquests anys?

CF — Ha canviat la manera de fer activisme. L’activisme no canviarà mai perquè la gent té ganes de participar per millorar el món, i mentre hi hagi injustícia hi haurà activisme, però la pandèmia sí que ha canviat la manera de fer activisme: ara no es poden organitzar aquells actes amb tanta gent. Quan ens vam trobar el 2012, les xarxes socials no havien evolucionat tant. Ara, en canvi, molt d'activisme es fa a través de les xarxes.

LA En el nostre cas ha canviat la lògica de com es veuen els drets dels animals i el medi ambient els últims deu anys, i particularment amb la pandèmia, que té un origen molt clar en el consum d’animals i la destrucció de la biodiversitat. El moviment d’alliberament animal tenim més raó que mai però estem en el pitjor moment de la nostra història, mai s’havien maltractat tant els animals. No havia passat mai. Però una cosa bona que ha passat és que les agendes animalistes i ecologistes es van ajuntant i crec que molt aviat tindrem un moviment unificat.

Sou on us esperàveu fa deu anys?

CF No! Bé, pel que fa al moviment social que jo representava, crec que sí. Hem avançat molt des del 2012, ara l’independentisme és una opció de govern a la majoria de municipis. En termes personals no puc dir que sí, seria absurd, soc a la presó. Però s’ha de saber diferenciar la teva situació personal, que és molt greu, de la que tu representaves i per la qual vas lluitar. La idea ha avançat però jo personalment estic pitjor.

AC No em sembla que hagi passat tant de temps. Em sento la mateixa persona que fa deu anys, els mateixos objectius, les meves prioritats són les mateixes, em defineixen els mateixos valors... El que més m’ha transformat en aquests anys és la maternitat i no la política: la cosa més important que he fet és ser mare de dos fills preciosos que m’ensenyen cada dia i m’ajuden a ser millor persona. No entrava al meu cap ser alcaldessa, era inconcebible. Va ser el primer cop que una dona arribava a ser alcaldessa de Barcelona, i que ho feia una persona de família humil que no coneixia ningú de les elits, i això et dona una responsabilitat, ets aquí representant molta gent i no només qui t’ha votat.

CF Durant aquests anys ens ha canviat molt la vida. M’han passat moltíssimes coses, potser més coses en vuit anys que en els vint anteriors. Moltes emocions i ho has d'anar paint a poc a poc.

AC A mi també.

CF I he tingut dos nets, que han sigut la millor cosa que m’ha passat. M’ha fet molt feliç ser àvia. Crec que a la gent que no és àvia li costa molt d’entendre el sentiment de tendresa que et desperta. Passa que l’he viscut molt malament, no me l’han deixat viure. Quan va néixer el meu segon net, el Guiu, em van deixar dues hores per anar-lo a veure. El gran, el Jan, el vaig veure caminar per primer cop a la presó i això és molt dur. Vaig entrar a la presó quan tenia mesos i ara ja té gairebé tres anys. Portar-los a l’escola, al parc, veure els Reis... Totes aquestes coses que fan les àvies –bé, les iaies, perquè a les Terres de l’Ebre en diem aixíjo no les he pogut fer i això m’ho he perdut, no tornarà.

LA Jo podria arribar a ser a l’altre extrem de la situació que descrivia la Carme. La nostra lluita, la de l’alliberament animal, té més simpaties ara socialment, però això no vol dir que hàgim aconseguit grans objectius. De fet, crec que és un moviment bastant estancat. En certa manera el capitalisme ens ha posat les urpes a sobre i s’ha apropiat de la idea del veganisme. La meva vida personal ha millorat però la causa que defenso no. I dic que la meva vida ha anat a millor perquè m’estic dedicant més al treball en territoris a l’Amèrica Llatina. I la feina amb les comunitats en el terreny és molt diferent, molt més gratificant, corres més riscos també, però m’agrada molt més que la feina que feia aquí de mobilització als carrers o en despatxos polítics.

Us heu trobat una política molt masculinitzada?

CF i AC Oh, i tant!

CF Jo he patit el masclisme com a presidenta del Parlament. L’he patit i ho ha vist tothom perquè això ha passat en un ple. Ara imagina quan eres en reunions privades. Per tant, si jo com a presidenta del Parlament he patit situacions de masclisme, el que em fa esgarrifar és el que deuen patir els milers de dones que tenen una feina normal i cada dia han de lluitar contra aquestes situacions. Evidentment que la política és un món masclista, però és que vivim en una societat masclista. Qualsevol dona s’ha d’enfrontar en un moment o altre a aquesta situació.

AC Jo no parlaria només d’una política masculinitzada o masclista, totes hem rebut insults i altres coses més greus. Però no és només això, és que la política està organitzada de manera masclista, la prioritat no és posar la vida i les cures al centre. La política feminista no és només denunciar les agressions masclistes, sinó també canviar prioritats i facilitar que dones puguin fer el seu projecte de vida sense renunciar a la maternitat, a la feina o a un projecte autònom. I les que estem en política no només hem de denunciar les agressions que rebem, sinó sobretot fer de portaveus de les més invisibles, perquè n’hi ha que estan molt pitjor que nosaltres.

CF Hem de posar al centre de la política no només la persona sinó la felicitat de la persona, i els polítics parlen molt poc de felicitat però és el que tots busquem. Segur que els moments més feliços que tenim tots són amb les nostres famílies. Per tant, com més temps puguem passar-hi més feliços serem. Parlem de felicitat, parlem de conciliar, de la manera de treure més espai a la vida professional per dedicar-lo a la família... Hem de treure lliçons d’aquesta pandèmia i tenir visió de postpandèmia.

Què creieu que marcarà més la vostra biografia?

CF Evidentment, ser presidenta del Parlament em marcarà moltíssim perquè per a qualsevol persona ser presidenta del Parlament del seu país és un honor i un orgull. Però també puc dir una cosa: soc a la presó per haver sigut presidenta de l’ANC, no per haver sigut presidenta del Parlament de Catalunya. Per tant, personalment el que m’ha fet entrar a la presó és haver estat activista.

AC És difícil respondre-hi perquè són dues experiències que m’han canviat moltíssim. No m’he penedit mai d’haver sigut alcaldessa perquè ha sigut un procés col·lectiu, però en termes estrictament personals he de dir que he tingut moments de molta més felicitat a la PAH i molt més patiment com a alcaldessa. Sobretot els primers anys d’alcaldessa. L’activisme és també un espai de família ampliada, de comunitat, i això es troba molt a faltar. Fa molt de fred a la política institucional, és molt dura.

CF Jo vaig ser molt més feliç sent presidenta de l’ANC, i vaig passar-ho molt malament i vaig patir molt quan vaig ser presidenta del Parlament. Estic d’acord amb l’Ada que fa molt de fred a la política institucional. A vegades has de prendre decisions i et trobes molt sola. I, en canvi, això no passa quan ets en una organització, les decisions són sempre col·lectives i hi trobes gent que t’abriga.

LA Totalment d’acord. Trobaria molt a faltar el sentiment de grup si no el tingués.

On espereu ser d’aquí deu anys?

AC És impossible respondre a aquesta pregunta després de l’experiència que hem tingut.

CF — Jo sí que et puc dir que espero estar en llibertat i poder viure amb les persones que estimo.

AC — I tant, jo també ho espero, Carme. I que no sigui qüestió de deu anys.

Continuareu fent política o en l’activisme?

LA Jo continuaré en l’activisme. Soc on soc a conseqüència d’una construcció col·lectiva, d’un grup de gent que va decidir que fos portaveu de la Plataforma Prou! o de la plataforma Zoo XXI i que ara em té treballant en temes ambientals al Carib. Jo seré on la gent que es mobilitza per tot això em vulgui.

CF Crec que ja ho he fet tot a la política institucional. Totes les persones està bé que dediquem una etapa de la vida a la política però no entenc la política com una professió sinó com un servei al país, hi dediques una època de la vida. I ja està. Però sí que estaré fent política perquè entenc fer política com lluitar per transformar la societat, i això es pot fer des de qualsevol lloc. M’implicaré molt en temes feministes. Entrar a la presó m’ha fet veure encara més la situació de greuge que pateixen les dones, m’ha fet veure moltes situacions masclistes i m’imposaré com a prioritat aquesta lluita.

AC No sé exactament on seré, tal com ha anat la vida i els temps que hem viscut. I, com la Carme, de política segur que en faré, he fet política des que tinc ús de consciència, es pot fer política de mil maneres. Tant quan vaig ser portaveu de la PAH com quan he sigut alcaldessa no han sigut decisions individuals, sinó fruit de processos col·lectius, i això és el que li dona més valor i fa que tingui més sentit. Però és impossible dir on seré d’aquí deu anys.

LA Si ens queda planeta d’aquí deu anys, perquè això també ho hem de tenir en compte!

3

Talent precoç, cor gegant

Ricky Rubio

30 anys — Jugador de bàsquet

09 DES 2010

“Ricky Rubio, una mutació més que necessària”. La primera vegada que Ricky Rubio va aparèixer a l’ARA va ser quan encara era jugador del Barça i no havia marxat a la NBA. Era el 9 de desembre del 2010.

Llegeix-ho

per Àlex Gozalbo

fotografia GETTY, EFE, Reuters

“Quan la meva mare va morir, la vida em va canviar perquè quan et passa això l’escala de dolor i de preocupacions canvia moltíssim. Abans una derrota em feia arribar a casa molt enfadat i ara ho visc d’una altra manera. Perdre la persona més important de la meva vida va ser un cop dur”.

L

a vida de Ricky Rubio sempre ha sigut un exemple de precocitat. Quan tan sols tenia 14 anys va debutar amb el Joventut de Badalona a la Lliga Endesa. La seva és la trajectòria d’un nen prodigi que de ben jove es va acostumar a competir amb adults. Molts dels seus companys de professió es retiraran sense cap títol i ell va guanyar l’Eurolliga amb el Barça poc després d’estrenar la majoria d’edat (19 anys). Obligat a madurar abans que els seus companys de generació, el jugador de bàsquet va encetar l’any 2011 l’experiència a la NBA, la millor lliga del món. Als 30 anys, però, la llista de prioritats del Ricky ha canviat i la mort de la seva mare, la Tona, li va fer canviar la seva escala de valors i el va empènyer a mobilitzar-se en la lluita contra el càncer. Il·lusionat amb la seva pròpia fundació, l’esportista ha après a disfrutar del que passa fora d’una pista de bàsquet.

DEU ANYS, UNA VIDA

Fa deu anys Ricky Rubio ja era campió d’Europa. Els Minnesota Timberwolves l’havien seleccionat en el draft de la NBA, però ell encara estava jugant la seva segona temporada a Can Barça. “Tot just era un nen, però ja estava pensant en anar a la NBA perquè el meu projecte consistia en estar dos anys al Barça, tal com al final va acabar passant. Quan vam guanyar l’Eurolliga encara vaig tenir més clar que havia de ser així. Recordo aquella època amb moltes ganes i amb molta innocència”, diu el jugador. Molt talentós i imaginatiu, però menys madur que ara, el director de joc somiava en arribar un dia a la NBA, la millor lliga del món.

“Si fa 10 anys m’haguessin dit que hauria fet carrera a la NBA i que amb la selecció hauria aconseguit tot el que he aconseguit, ho hauria firmat sense pensar-ho”.

“M’ha agradat viure el dia a dia. El balanç que faig d’aquests deu anys és molt bo. Estic content amb les experiències que he viscut com a jugador i també com a persona. També hi ha coses dolentes, però al final són situacions que et serveixen per fer-te millor. Sempre intentes visualitzar el futur, però no penses en com serà la teva vida deu anys després. Soc més de deixar fluir. La gent, per exemple, em pregunta quan em retiraré, i és una cosa que no sé. Prefereixo disfrutar del que estic vivint en cada moment”, argumenta.

ASSISTÈNCIES

des que va arribar a la NBA

4.387

El base ha disputat un total de 563 partits durant les nou temporades que ha jugat als Estats Units.

Font:

UNA MARE QUE INSPIRA UNA LLUITA

L’any 2016 Ricky Rubio va patir la mort de la seva mare. La Tona era una peça clau en l’equilibri mental del jugador, que es va enfonsar. “Per desgràcia durant aquests deu anys m’ha tocat viure moments personals molt durs, però també m’han fet més fort i m’han ensenyat lliçons de vida, que això també és molt important. Són situacions que no es poden aprendre si no les passes. Quan la meva mare va morir, la vida em va canviar perquè, quan et passa això, l’escala de dolor i de preocupacions canvia moltíssim. Segons el moment i les coses que et va donant la vida, la perspectiva canvia. Abans una derrota em feia arribar a casa molt enfadat i ara ho visc d’una altra manera.”

“Perdre la persona més important de la meva vida va ser un cop dur. Em vaig trobar sol en molts moments i també em va servir per trobar-me una mica més a mi mateix. Quan un es coneix millor és en els moments durs i en com els supera”, explica.

Aquella situació va empènyer el Ricky a prendre partida en la lluita contra el càncer. “Cadascú té les seves prioritats, però crec que és com una obligació implicar-me en la lluita contra el càncer. Em sento amb el deure de fer-ho. Per ella, però també per mi mateix, perquè egoistament també em va molt bé. M’ajuda a sentir-me més gratificat. És necessari”.

AJUDAR COM A ESTIL VITAL

“Quan parlava amb la meva mare sempre em deia que havíem d’ajudar les famílies que passen per situacions semblants. Un cop va morir, volia retre homenatge a l’experiència que m’havia donat, i no tenia temps per crear una fundació, ja que estàvem a mitja temporada, així que vaig sumar-me al treball d’altres iniciatives”. Després de col·laborar amb diferents organitzacions de Minneapolis, Ricky Rubio va trobar el moment per posar en marxa la seva pròpia fundació. “És una cosa que m’omple molt perquè puc fer projectes que realment m’interessen i que, a més, ajuden. La meva fundació va creixent i a poc a poc té més projectes i és capaç d’ajudar més gent. Això és molt gratificant perquè et sents realitzat. Ja portem gairebé tres anys i és meravellós. Fins que no et toca, no ets conscient de la magnitud d’aquesta malaltia”, reconeix. Els projectes no se’ls acaba. “Cada iniciativa té la seva màgia. Hi ha un projecte d’investigació de la biòpsia líquida que em motiva molt perquè penso que a la meva mare l'hauria pogut ajudar. També tenim en marxa el projecte Luca, que uneix dues de les branques que tenim a la fundació: nens i nenes i càncer. Posa l’accent en les famílies, que és una mica l’objectiu amb el qual va néixer la fundació. Hi ha un altre projecte, el Community Team, que intenta utilitzar el bàsquet per transmetre valors”, resumeix.

UN PARE CONFINAT

A principis d’any Ricky Rubio va ser pare, una experiència que va tornar a agitar el seu modus vivendi. “Ser pare m’ha canviat moltíssim. És una cura d’humilitat brutal. El teu fill no distingeix res i et demana el 100% de la teva atenció. El primer fill t’humanitza molt. Canviar bolquers, no dormir a la nit, donar-li el menjar... És un aprenentatge constant”, argumenta. Mentre parla, el seu fill s’entreté amb la pell d’una mandarina. El Ricky, que just abans de la represa de la NBA va passar el coronavirus, és conscient que el seu confinament no va ser com el de la majoria. “Jo soc un privilegiat i puc viure amb espai, però estar tancat a casa no és fàcil. No soc un exemple perquè he tingut casa i sou. La pandèmia ens ha fet viure els últims mesos com en una muntanya russa. Al final cadascú ho està vivint com pot. Vaig passar el coronavirus, però amb pocs símptomes, i això m’ajuda a estar més tranquil, però les emocions han sigut molt canviants. Si ser pare ja és un canvi, imagineu ser-ho tancat a casa durant 24 hores. He viscut moments de tot tipus”, repassa.

TRES EQUIPS EN TRES DIES

La NBA és una màquina de generar diners, però també té una part fosca difícil de pair. Fa uns dies Ricky Rubio va tenir tres equips diferents en tan sols tres dies. Els Phoenix Suns el van traspassar als Oklahoma City Thunder, i aquests, als Minnesota Timberwolves.

“Situacions així et fan perdre una mica l’amor pel bàsquet i veure que tot és un negoci.”

“Quan t’involucres en un projecte, dones el 100%, i quan et traspassen així t’adones de com funcionen les coses. Penses: «Ja ho podien haver fet més a poc a poc, avisant-te amb temps». Ho accepto perquè és un negoci que funciona molt bé i que és capaç de generar molts moments d’atenció. Ara que no hi ha competició, les notícies relacionades amb el mercat generen un gran interès. Després de tants mesos aturats, molts equips han volgut fer canvis. Crec que mai havíem vist tants traspassos en tan poc temps”, confessa. El seu destí final són els Timberwolves, l’equip amb qui l’any 2011 va debutar a la NBA. “Al final estic content perquè a Minnesota m’he sentit molt estimat i això ajuda molt. La meva tornada als Wolves és molt positiva i crec que puc aportar l’experiència que he acumulat en altres franquícies amb èxit, tant als Utah Jazz com als Phoenix Suns. Coincidiré amb Ryan Saunders, un entrenador molt especial per a mi. Vaig coincidir amb ell quan era entrenador assistent. El seu pare, Flip Saunders, va ser el primer gran entrenador que va apostar per mi a la NBA. En mig any de diferència es va morir el seu pare i la meva mare, i això ens va unir molt”, recorda.

D'AQUÍ DEU ANYS, RETIRAT?

La maduració del Ricky també s’ha notat sobre el parquet. “He après a jugar a diferents marxes. Abans jugava a la mateixa velocitat i ara he après a jugar més calmat i a adaptar-me a cada situació, al que l’equip necessita en cada moment. El joc també ha evolucionat i m’he hagut d’adaptar a un estil de base més anotador. He millorat molt tant en l’anotació com en el llançament de tres punts. El bàsquet ja ha evolucionat cap a una direcció i m’hi he hagut d’adaptar i aprendre d’això. La mentalitat també ha anat canviant. Ser un distribuïdor de joc és l’essència i això mai es perd, però ara tinc altres responsabilitats”, analitza. La temporada que comença el 22 de desembre no serà gens senzilla. “M’imagino una temporada diferent i rara, però intentarem adaptar-nos a la situació actual. No sé com acabaran sent els viatges i com es concretarà tot el protocol de seguretat. L’objectiu realista que ens hem de marcar als Timberwolves és acabar entre el setè i el desè equip de la conferència i jugar els play-off. A més, és una temporada de Jocs Olímpics que ens deixarà poc temps entre una cosa i l'altra”, anuncia. El futur? Difícil d’imaginar. “D’aquí 10 anys tindré 40 anys i crec que ja estaré retirat. Espero tenir una pista de bàsquet amb parquet al Masnou i estar fent un vermut a alta mar recordant la carrera que hagi tingut com a jugador professional”. Alguns dies llegirà la premsa. “He seguit molt la trajectòria del diari ARA perquè ha sigut dels mitjans de comunicació que he sentit més propers. És un diari especial al qual tinc una gran estima”, conclou.

4

Vocació per la natura

Marina Comas

24 anys — Biòloga i actriu

14 FEB 2011

La seva imatge plorant dalt de l’escenari en recollir el Goya a millor actriu revelació va ser la portada de l’ARA del 14 de febrer del 2011

Llegeix-ho

per Thaïs Gutiérrez

fotografia Pere Tordera

“A la Marina de fa 10 anys, la que va guanyar el Goya, crec que no l’hagués sorprès gens saber que estaria vivint aquí. Jo sempre havia volgut ser pagesa, sempre he tingut una gran vocació per la natura i estic fent el que vull i on vull”

H

an passat deu anys de l’estrena de Pa negre i d’aquell èxit aclaparador que va portar la pel·lícula i el seus protagonistes a recollir premis i aplaudiments arreu del món. Marina Comas, la nena que va rebre el Goya 2011 a millor actriu revelació, és ara una dona que viu envoltada de natura i que amb els estudis de biologia acabats i fent un màster en ecologia, es veu més lluitant contra el canvi climàtic que un altre cop davant les càmeres.

Un entorn ben diferent

Fa quasi una dècada d’aquella nit de febrer quan una Marina Comas de 14 anys, nerviosa i exultant, va pujar a l’escenari del Teatro Real de Madrid a recollir el seu Goya a la millor actriu revelació i entre llàgrimes va dir “bon dia, buenos días”, encara que passaven de les 12 de la nit. Deu anys després la Marina Comas manté intacta l’espontaneïtat i l’encant rural, quasi salvatge, que va enamorar la platea madrilenya aquella nit però la seva vida ha canviat radicalment. El Goya el guarda a casa, una masia de pagès als afores d’Orís, des d’on té vistes a tota la plana de Vic i al Lluçanès, i on viu, amb la seva parella, allunyada de la interpretació de moment i rodejada de natura i animals. “A la Marina de fa 10 anys, la que va guanyar el Goya, crec que no l’hagués sorprès gens saber que estaria vivint aquí. Jo sempre havia volgut ser pagesa, sempre he tingut una gran vocació per la natura i m’agradava molt estar al bosc, era quasi una obsessió”, recorda i diu amb una contundència feliç: “Estic fent el que vull, on vull”. Tot i que no ha aparcat la interpretació de forma permanent ara fa temps que no treballa ni al cinema ni a la televisió. Va estudiar la carrera que sempre havia volgut biologia i ara fa un màster en ecologia terrestre i biodiversitat. “És un tema apassionant però és una pena que a Catalunya es gastin tan pocs diners en aquestes qüestions”, diu, “hi ha països que tenen pressupostos deu vegades més grans i aquí en canvi els diners van a una altra banda”, es queixa.

Actriu o biòloga?

Deixar la interpretació de banda no ha sigut un procés traumàtic. Al contrari, ho explica amb la seva naturalitat desarmant i deixa clar que fer d’actriu no és una porta tancada. “Quan vaig acabar Pa negre tenia 14 anys, m’ho havia passat teta fent la pel·lícula, havia sigut una experiència al·lucinant i la gent deia que ho feia molt bé i jo estava contenta”, recorda i de forma quasi natural van arribar més projectes: la pel·lícula Els nens salvatges, les sèries La Riera, Polseres vermelles, un parell de TV movies… “Però quan va arribar el moment de decidir quins estudis volia fer vaig tenir un gran dubte”. Una opció era anar a viure a Barcelona per estudiar teatre i l’altra era fer biologia, que era el que sempre havia volgut fer.

 

“Per formar-me com a actriu havia de deixar la comarca i anar a viure a Barcelona. Això em feia molta mandra perquè la ciutat no m’agrada, jo estic molt bé aquí, i al final vaig triar biologia"

“I ho vaig seguir combinant amb algunes coses petites d’actriu, però el cert és que no m’he format mai com a actriu i, per tant, és normal que rebi menys oportunitats que altres companys que sí que estan dedicant molts esforços a convertir-se en actors i actrius”. Un d’aquests és el seu company de repartiment a Pa negre, Francesc Colomer, que sí que ha optat per la interpretació i vol fer carrera com a actor. Tot i això la Marina manté ben viva la passió per la interpretació i té clar que no dirà mai que no a projectes engrescadors. “Si em truca l’Agustí (Villaronga) li dic que sí amb els ulls tancats”, diu rient.

Maduresa accelerada

“Jo era una nena molt innocent quan vaig rodar Pa negre. Era la típica nena tímida, molt discreta, que no em feia notar mai i amb aquella experiència em va marxar tota la vergonya. Per força! Vaig passar una bona temporada sent el centre d’atenció i això al final em va ajudar a vèncer la por”, recorda. També la va ajudar a madurar. Va ser com una “teràpia accelerada” i un tastet de vida adulta. “Vaig créixer de cop”, destaca. I ho va fer gràcies a una pel·lícula que no era precisament per a nens. “Amb el Francesc sempre ho diem: nosaltres no enteníem res d’aquella història però fèiem veure que sí”. I diu que aquí està, potser, la clau de l’èxit de les seves interpretacions: “Nosaltres dos, com els nens que interpretàvem, no enteníem aquell món dels adults ni les seves històries, potser per això la interpretació va ser tan natural”, suggereix. Recorda el rodatge i la promoció de la pel·lícula com “una experiència fantàstica”. “Jo no sabia res de cinema, mai havia fet cap pel·lícula i per a mi va ser tota una aventura. Era un món desconegut i fascinant, quasi irreal, i vaig tenir el privilegi de veure’l des de dins i em va encantar”, explica. “Vaig flipar molt”, diu com a resum. Se li fa impossible escollir un únic record però sí que destaca el viatge als Estats Units per promocionar la pel·lícula: “Allò va ser un somni increïble”.

Premis Goya

2011

9

Són les estatuetes els que es va endur Pa negre, entre els quals el de la millor actriu revelació per a Marina Comas

Font: Premis Goya

Fer-se gran en una dècada complicada

Aquests deu anys han sigut molt intensos per a la Marina Comas, que ha passat de l’adolescència a l’edat adulta, però també per al país, que ha viscut moments convulsos i complicats. Si ha de destacar un dels esdeveniments viscuts en els últims anys ella no dubta: “L’1 d’Octubre”, diu. “Per a mi va ser un dia molt emocionant, jo vaig estar en una mesa electoral i no oblidaré com la gent venia plorant a votar, no oblidaré l’energia que es respirava, va ser molt bonic i alhora molt trist perquè es va traspassar una línia que molts de nosaltres pensàvem que no passaria mai. Jo crec que aquell dia és un dels que canvia un país, crec que el seu record encara està present”. I des de la seva casa de pagès valora també la pandèmia actual, un altre moment històric complicat, que ella ha viscut amb tranquil·litat. “No tinc dret a queixar-me perquè visc al mig del bosc i, per tant, el meu confinament va ser molt fàcil comparat amb el de molta altra gent”, explica. Però creu que se’n poden extreure també ensenyaments positius: “M’he adonat de com en som de flexibles, ens adaptem als canvis d’un dia per l’altre i això em sorprèn molt”.

I el futur?

La Marina diu que està “en evolució constant” i quan se li pregunta com es veu d'aquí 10 anys, reformula la resposta en forma de desig, amb la confiança que aquest temps li permeti fer-lo realitat: “Em veig com una investigadora del canvi climàtic treballant en projectes internacionals”. Clara, directa i honesta. Tres qualitats que van fer que captivés aquell equip de càsting que l’any 2010 recorria la comarca d’Osona buscant nens que tinguessin l’accent de la zona i que ara li serveixen per prendre les seves pròpies decisions i acabar, com diu ella, fent el que vol fer.

5

El socorrista dels refugiats

Oscar Camps

56 anys — Director de Proactiva Open Arms

11 OCT 2015

El primer cop que sentíem parlar d’Oscar Camps era la tardor del 2015 en aquesta entrevista publicada al suplement Ara Diumenge. A partir de llavors, la seva vida va fer un gir.

Llegeix-ho

per Cristina Mas

fotografia Xavier Bertral

“Vam quedar molt tocats. Perquè una cosa és saber que cada dia mor gent i l’altra veure-ho i no poder fer-hi res. El meu estrès posttraumàtic és amb els sons. De tant en tant m’esgarrifa un crit o un soroll”

Com he envellit! No tenia ni un cabell blanc! I encara porto el mateix rellotge”, diu Oscar Camps, el fundador d'Open Arms, quan li ensenyem una foto del setembre del 2015, on se'l veu ajudant en el desembarcament d'una pastera en una platja de l'illa grega de Lesbos. Era el primer cop que el vèiem al diari ARA. Cinc anys després d'aquella imatge, el trobem al port de Badalona a bord del veler Astral, el primer vaixell amb què l'ONG badalonina es va endinsar al Mediterrani. ¿L'Oscar Camps propietari de Proactiva, una empresa de socorrisme de platges, és el mateix home que fa deu anys? Ell assegura que sí: “Abans salvava vides per vocació i ara per compromís social i polític”. Recorda que el 2010 el que li preocupava era dignificar el socorrisme, “una professió mal vista, que havia estat sempre en mans de la Creu Roja amb voluntariat i molt poc reconeguda”. Però les administracions no li feien gaire cas: “Es preocupaven més pel mobiliari que per la seguretat a les platges. I el 2015, quan va veure el que estava passant a les illes de l'Egeu amb els refugiats que intentaven arribar a Europa, va decidir que no ho podia deixar passar. Es va endur la família de vacances a l'illa de Rodes per veure de prop la crisi: “Un dia a la platja vaig trobar una sabateta, i no era d'un turista”.

Els orígens

La seva filla Ona, que aleshores tenia 11 anys, va ser en part responsable del gir que va fer la vida de Camps. Tot va començar un dia quan tots dos miraven Facebook i es van trobar les fotos de dos nens morts en una platja grega publicades per una periodista italiana. El pare va intentar passar-les ràpid, però la filla el va aturar: volia que li expliqués què passava. I li va fer una pregunta que no tenia resposta: “¿Per què no hi van els Proactiva?” “Li vaig dir que no era tan fàcil, però em vaig adonar que ella tenia raó”, recorda Camps. Tenia 15.000 euros estalviats a l'empresa i va decidir convertir-los en una acció de responsabilitat social corporativa.

“Ajudar no hauria de ser tan complicat. Primer vaig intentar-ho per la via oficial, involucrant l'Ada Colau, la Dolors Sabater, la Diputació de Barcelona, l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional, Metges Sense Fronteres i l'ambaixador grec a Espanya. Però ningú s'ho va prendre seriosament. I vaig decidir que hi aniríem sols, que ningú ens ho podia prohibir”.

L'endemà es va reunir amb Gerard Canals, que aleshores portava temes logístics a Proactiva, i dos treballadors més de l'empresa i els va demanar ajuda. “Jo no em defenso gaire bé en anglès i el Gerard va acceptar acompanyar-me”. Ni ells mateixos s'imaginaven que dos anys més tard haurien convertit un vell remolcador en un vaixell de rescat operatiu al Mediterrani central que salvaria milers de vides.

El naufragi de Lesbos

“Vam anar a Lesbos una mica per casualitat, perquè volíem anar a l'illa de Kos, on estaven arribant més barques, però el vol sortia més tard. No sabíem on anàvem ni què ens trobaríem. I vam acabar sols al nord de l'illa. Jo al·lucinava amb el que estava veient a les platges”, recorda Camps. Volia que tothom ho sabés però no tenia mitjans: “Vaig gravar una pastera que arribava a la platja i li vaig enviar el vídeo al Tomàs Molina, que ho va passar el Telenotícies”.

Un dels records més negres de Camps és el naufragi del 28 d’octubre del 2015, quan es va enfonsar una barcassa de fusta amb 280 persones a bord. Ell i els altres tres voluntaris de Proactiva que eren a Lesbos van donar-ho tot, ajudats només per pescadors davant la impotència dels equips de Frontex i els guardacostes, però no van poder evitar que el mar s’endugués almenys 40 vides. “Va ser com si hagués caigut un avió al mar: fins allà on arribava la vista veies gent flotant. Vèiem la gent xipollejant i com s’ofegaven les criatures. No podíem treure tothom de l’aigua i havíem de triar. Una cosa així és indescriptible. I tots quatre vam quedar molt tocats. Perquè una cosa és saber que cada dia mor gent i l’altra veure-ho i no poder fer-hi res. El meu estrès posttraumàtic és amb els sons. De tant en tant m’esgarrifa un crit o un soroll”, admet Camps. Aquell dia va néixer Open Arms: “Vam ser molt conscients de la inacció deliberada de les administracions, i aquell dia vam passar de salvar vides a lluitar per no haver de fer-ho, perquè ho facin els que se n’han d’encarregar”. Una de les estratègies clau ha sigut fer saber a l’opinió pública el que passa al mar embarcant periodistes als vaixells de rescat.

Vides rescatades

2015 - 2020

61.058

Des del setembre del 2015 a l'illa grega de Lesbos fins als últims rescats d'aquest novembre al Mediterrani central, Open Arms ha salvat milers de vides al Mediterrani.

Font: Open Arms

Una batalla política

D'ençà que Open Arms va començar a treballar, l’Organització Internacional de les Migracions té constància que 17.000 persones han mort intentant travessar el Mediterrani. Moltes altres han desaparegut sense deixar cap rastre. A l’ONG badalonina saben que no podran ajudar tothom ni ho pretenen, perquè són els estats els responsables del salvament. El 2016, després que la UE signés l'acord amb Turquia per retornar-hi els migrants que arribessin a Grècia, Open Arms es va traslladar al Mediterrani central, a la ruta entre Líbia i Itàlia, molt més llarga i perillosa. Al principi Roma va acceptar l’ajuda, però en una Europa enfonsada en la crisi econòmica, la immigració es va convertir en una arma retòrica molt llaminera per als discursos més reaccionaris. Les ONG van passar de ser herois a dolents, acusats fins i tot de connivència amb els traficants, i va començar la persecució. Els governs espanyols del PP i del PSOE també han posat bastons a les rodes. “Acabem dedicant tants o més esforços a la batalla política que al rescat, perquè contínuament les administracions ens posen paranys i ens bloquegen. De vegades n’estic fart, però no podem parar. A cada trava ens hem de reinventar”.

Sosté que entre els polítics espanyols que ha conegut han pesat més les morals que les sigles: “M'ha sorprès gratament gent del PP que s'han vinculat i ens han donat suport a nivell personal. I també a la inversa, gent d’esquerres de qui esperava més que m'han decebut moltíssim”. Assegura que només se sent representat per un cap d’estat, “el papa Francesc, que treballa sense parar per aquesta causa”.

El desgast a primera línia

Camps confessa que el que més li costa és estar lluny de la família: “Tinc quatre fills i intento estar amb ells. El millor és que he recuperat la gran, amb qui teníem una relació difícil, i s'ha implicat en el projecte més que jo. El pitjor és que no puc estar pel petit, que té 8 anys”. I tampoc el pot protegir del tot: “No tothom està d’acord amb el que fem i de vegades sent comentaris a l’escola, i només li puc dir que no s’ha de preocupar, que tothom pot dir el que pensa”. Suporta estoicament els atacs permanents a través de les xarxes socials, però assegura que mai ningú ha vingut a insultar-lo a la cara.

Podria fer la seva feina des d’un despatx però prefereix continuar al timó d’una de les llanxes salvavides que porta l’Open Arms. “Sempre m'he queixat que les grans organitzacions es dirigeixin des d'un despatx al nord d'Europa. Open Arms es dirigeix des del vaixell”, proclama. És crític amb el món de les ONG: “Han de denunciar lliurement el que està passant i no callar coses per no perdre subvencions”. “Molt pocs hem obert la boca per denunciar el que està passant al Mediterrani. Les grans ONG tenen pressupostos milionaris, i el mar és molt gran però molt pocs estem a l'aigua”.

Passos enrere

L’incendi del camp de refugiats de Mória ha tornat a portar l’illa de Lesbos a les portades, cinc anys després d’aquella fotografia d’Oscar Camps sense cabells blancs. Des de l’acord de la UE amb Turquia per contenir la immigració, el 2016, la violència dels estats contra els refugiats és cada cop més descarada. Ara els guardacostes grecs abandonen els refugiats a l’Egeu en plena nit en bots salvavides sense motor perquè els turcs els retornin al punt de sortida.

“Els guardacostes tornen a ser els antiavalots del mar. I els importa una merda la vida de les persones. Però ja s'ho trobaran. Què explicaran als seus nets? La història al final passa factura. I tot se sabrà”, assegura.

Durant alguns mesos en què les autoritats italianes els tenien bloquejats, Open Arms es va desplaçar al port de Motril per ajudar en el rescats de pasteres que sortien del Marroc per la ruta del mar d’Alborán. Camps defensa que mentre un cos públic com Salvament Marítim estigui assumint la responsabilitat dels rescats, no té sentit que Open Arms treballi a Espanya.

I va arribar la pandèmia

La pandèmia de covid-19 ho ha capgirat tot i, a més d’adaptar tot el protocol de rescat (la tripulació ha de fer quarantena després de cada missió i el vaixell està preparat per fer proves PCR), l’equip, amb un personal acostumat a treballar en situacions d’emergència, també s’ha posat a salvar vides a terra. Han fet 50.000 PCR en residències de gent gran, i ara també en fan en escoles. “Ens ha costat molts diners i espero que algun dia les administracions ens ho compensin, però ara toca estar units i remar tots en la mateixa direcció”.

6

La dècada prodigiosa de Grifols

Víctor Grífols Roura, Raimon Grífols Roura i Víctor Grífols Deu

70 anys — President de Grifols

56 anys — Coconseller delegat de Grifols

44 anys — Coconseller delegat de Grifols

Grifols apareixia a les pàgines de l'ARA el desembre del 2010 en un reportatge on s'explicava l'origen de l'empresa familiar que havia saltat a l'actualitat arran de les revelacions de Wikileaks.

Llegeix-ho

per Elena Freixa i Albert Martín

fotografia Xavier Bertral

“¿Però com vols que marxem? Els que han anat a Madrid ho han fet perquè allà no hi ha impost de patrimoni, i això era una excusa. Si haguéssim de marxar, seria per un tema de negoci, no polític”.

L

a tradicional discreció de l’empresariat català té un exemple paradigmàtic en Grifols. Gegant dels hemoderivats, primera empresa familiar catalana i referent mundial en innovació, res de tot això ha fet que la cúpula de l’empresa s’obri als mitjans al llarg del temps. Amb motiu dels deu anys de l’ARA, però, la companyia ha fet una excepció: Víctor Grífols, Raimon Grífols i Víctor Grífols Deu han acceptat atendre aquest diari en una trobada exclusiva i que de fet és històrica –mai tots tres, president i coconsellers delegats de Grifols, havien atès un mitjà–. Ho van fer relaxats i en un indret, el Museu Grifols, que va rescatar de les golfes familiars les eines i invents de laboratori pioner de Josep Antoni Grífols i els seus fills. El mateix edifici que va acollir el 1945 el primer banc de sang privat a Espanya i des del qual feia guàrdia un Seat 600 amb una sirena d’ambulància que es desplaçava a les places de toros de Barcelona per atendre els toreros en cas que necessitessin una transfusió si resultaven ferits. Durant la conversa, s’interrompen i es tallen amb tota naturalitat, llibertat que un directiu, en un altra empresa del seu volum, mai podria prendre’s amb un president o conseller delegat. La seva és una història de sang.

2010: DE WIKILEAKS A LA FAMA

“Estava de vacances a Menorca i un matí la meva dona em desperta: «Baixa, que no sé què estan dient de Grifols i Wikileaks a la tele»”. L’escena que explica amb naturalitat Víctor Grífols pare, actual president de la companyia, rememora el fet inesperat de veure’s inclosos ara fa 10 anys a la llista d’actius estratègics assenyalats pel govern nord-americà i filtrada per Wikileaks. “No en teníem ni idea”, admet, i recorda l’allau de trucades dels mitjans. El que interessava als Estats Units del fabricant català era la immunoglobulina, una proteïna del plasma sanguini regeneradora del sistema immunitari, que llavors només es produïa a la planta de Grifols a Catalunya i en 9 instal·lacions més a tot el món. I Víctor Grífols fill rebla:

“El que em va sorprendre més va ser que als EUA, a 6.000 km de distància, haguessin identificat una cosa en un municipi anomenat Parets del Vallès, mentre que a Catalunya i a Espanya encara no saben on som”.

Wikileaks els va fer coneguts per al públic general, apunta Raimon Grífols, coconseller delegat de l’empresa juntament amb el seu nebot, però des d’aleshores han viscut una dècada efervescent marcada per les adquisicions . El tret de sortida va ser la compra de Talecris el 2011, una companyia nord-americana tan gran com la mateixa Grifols, dedicada al sector del plasma. Després vindrien la compra de la unitat transfusional de Novartis el 2014 i d’Hologic dos anys després per créixer al sector de diagnòstic. Més recentment, han sumat novetats al negoci de farmàcia hospitalària, amb  Kiro i Medkeeper.

Habituats a treballar fora del radar mediàtic –fet que no ha impedit que el negoci funcionés “igual o millor”, segons Víctor Grífols Deu–, amb la pandèmia han recuperat protagonisme. Avui la immunoglobulina “s’ha posat de moda”, apunta el directiu.

Els ‘superpoders’ del plasma

Immunoglobulina hiperimmune anti-SARS-CoV-2. Ara mateix és la gran aposta de Grifols en la lluita contra el covid-19. Es tracta d’un medicament amb una elevada quantitat d’anticossos a partir del plasma de persones que han vençut la malaltia i que podria ser eficaç per tractar-la o bé per prevenir-la. Després d’entregar els primers lots del medicament a les agències governamentals nord-americanes, a l’octubre va començar l’assaig clínic en 500 pacients de 18 països diferents. A més d’aquests, Grifols lidera o participa en més de 25 projectes d’investigació per a tractament de diferents fases del covid-19.

“El principi del plasma convalescent té molts anys, però amb la crisi de l’Ebola el vam refrescar”, apunta Víctor Grífols Deu en referència al projecte que fa cinc anys va dur-los cap a Libèria per treballar en plena epidèmia al continent africà. Per fer-ho, van aixecar una nova instal·lació productiva a Clayton, “una planta pensant en plasmes rars, de cara a qualsevol futura epidèmia que vingués”, subratlla el president. En aquest espai tot està a punt per produir la immunoglobulina hiperimmune contra el covid-19 si l’assaig clínic demostra la seva eficàcia.

“El plasma de la gent que s’ha curat té anticossos contra el covid i el nostre medicament també en té”, afirma Grífols pare. D’aquest raonament se’n refia més que dels vaivens dels mercats. “La borsa puja i baixa com vol, jo no l’he entès mai”, diu amb sornegueria.

Un problema imminent

“Europa és deficitària en plasma; el 40% del que necessita l’importa”. El president pronuncia la frase amb el to de qui s’ha sentit ignorat molts cops: “Porto 40 anys dient-ho als governs, i el meu pare abans que jo, pobre!” El plasma –les proteïnes que conté– és la primera matèria per fabricar els medicaments de la companyia, dirigits a tractar immunodeficiències o malalties rares i cròniques que sovint no disposen d’alternativa terapèutica. A diferència del que passa als EUA –Grifols hi té el 70% del negoci–, a Europa hi ha molt pocs països que permetin els centres de donació on s’ofereixi un incentiu econòmic al donant. “Quan Espanya va entrar al mercat comú, no sé a qui se li va ocórrer la idea de tancar-los”, continua Grífols pare, referint-se als 12 punts de donació que tenien, i entre ells, l’Hemobanco, el banc de sang i plasma de Grifols i primer centre de plasmafèresi del món, que va funcionar des de 1945 fins a finals dels 80.

Malgrat que el president no les té totes, Víctor Grífols Deu veu en la pandèmia l’oportunitat d’un canvi. “El covid ha portat moltes coses dolentes però també una de bona a la indústria del plasma: ha fet pujar el coneixement dels ciutadans sobre d’on surt i tot el que hi ha al darrere”. El directiu més jove de la nissaga reconeix que la indústria està aprofitant per “pressionar” a Brussel·les perquè canviï el marc normatiu. “Almenys avisar-los, quien avisa no es traidor”, rebla el pare.

La recollida de plasma va caure dràsticament per les restriccions del covid i això pot afectar l’abastiment l’any que ve, avisa Grífols fill:

“El 2021 serà molt dur, pot haver-hi països i pacients que no tinguin producte”.

“Què passarà d’aquí cinc mesos si els falta producte als Estats Units? Què diran els americans? American plasma for American people. I qui es quedarà sense? Els països que no s’espavilin”, etziba el president, i afegeix de seguida que Alemanya no entra en el grup dels que han badat perquè ja té centres de donació de plasma privats en marxa. L’empresa catalana paga una compensació d’uns 30 dòlars per donació als EUA. L’any passat Grifols va obtenir 13,5 milions de litres de plasma. Per fer-se’n una idea, calen al voltant de 1.200 donacions per al tractament d’un sol pacient hemofílic durant tot un any.

El problema a Europa, insisteix Grífols pare, és que hi ha una “doble moral europea” de vendre que amb la donació altruista n’hi ha prou mentre, en paral·lel, s’importa plasma de fora. “L’incentiu econòmic ajuda i no passa res, no hi ha cap problema ètic, el plasma és igual de bo i igual de segur”, intervé Grífols Deu. “Si avui ja s’està retribuint la donació d’esperma o la d’òvuls, per què unes sí i les altres no?”, afegeix encara Raimon Grífols. 

La innovació a l’ADN

La trajectòria de Grifols és una concatenació de fites científiques apassionants. ¿La més transcendent fins ara? La plasmafèresi. Sens dubte va ser la principal contribució científica dels germans Grífols Lucas el 1951. “Un procés del qual tota la indústria mundial encara depèn avui, això és innovació!”, subratlla Grífols Deu sobre l’èxit del seu tiet avi Josep Antoni.

La plasmafèresi va marcar un abans i un després perquè va permetre per primer cop retornar al cos del donant de plasma tota la resta de components de la sang (glòbuls vermells, blancs i plaquetes). “Abans de la plasmafèresi, extreies la sang del donant, la centrifugaves per separar el plasma i la part vermella es llençava”, relata Grífols Roura, que prossegueix: “El meu tiet va dir: «Què passa si en lloc de llençar-ho l’hi torno al donant abans que marxi a casa?»”. I aquesta va ser la clau per al naixement de la indústria dels medicaments derivats del plasma i encara avui és el procés amb què funcionen els centres de donació de Grifols –més de 300 a tot el món– i també els dels seus competidors. Amb la plasmafèresi, el donant pot tornar més sovint perquè a diferència del que passa amb la resta de components de la sang, el plasma es regenera molt més ràpid, en un parell de dies, a l’organisme.

I el present? Grifols està a les portes de recollir els fruits d’una recerca que els ha ocupat els últims 15 anys, el projecte Ambar, un tractament que retarda el procés degeneratiu de l’Alzheimer en els estadis lleu i moderat de la malaltia. “Sembla que estem arribant al final i que funciona”, explica Grífols pare, que dimensiona així la transcendència del pas: “Els EUA han inclòs l’Alzheimer a la llista de malalties prioritàries i això és perquè actua quasi com una pandèmia: el 2050 es preveu que només en aquest país hi haurà 30 o 40 milions de persones malaltes”. Buscar un envelliment més saludable és una de les línies de treball de futur de l’empresa, explica Raimon Grífols. Però la innovació, que porten “a les venes”, reivindica Grífols Deu, no vol dir només nous productes sinó també noves maneres de fer; per exemple, adquisicions i aliances.

Creixement de la plantilla global de Grifols

2010 - 2020

24.162

6.341

2010

juny 2020

Font: Informe COTEC 2020

Un relleu bicèfal

“Hem fet un relleu generacional de llibre”. Amb aquesta convicció explica Víctor Grífols pare la decisió que l’empresa va anunciar el 2016 de situar-lo a ell el 2017 com a president del consell d’administració (“Un càrrec decoratiu”, assegura) per deixar com a coconsellers delegats el seu germà Raimon i el seu fill Víctor. Segons detalla el patriarca, aquesta successió té una segona part: “D’aquí cinc o deu anys el Raimon podrà pujar a president del consell i el Víctor quedarà com a únic conseller delegat”.

“La realitat és que ell les facultats les té, però arriba un moment que quan tens certa edat arriben noves idees, noves maneres de fer”, explica Raimon Grífols. “I home, el fet de viatjar”, el talla el seu germà gran. “No és que no pugui fer un viatge, però, escolta, he viatjat tota la vida com un molí. Del 1983 al 1989 vaig anar 30 vegades a la Xina, i en aquella època no es volava per sobre de Rússia, havies d’anar per Alaska o per no sé on; no era mai a casa –rememora–. Ara el màxim que viatjo és a Menorca”, diu. “Ho fan bé, en saben del negoci i tenen els mateixos criteris que tenia el meu pare i que he tingut jo”, afegeix sobre un relleu que ha afectat la gran majoria de la cúpula de l’empresa. “I si alguna vegada em pregunten res i jo discrepo de tots dos, els hi dic «Ja us ho fareu»”, afegeix el president, i fa aflorar una qüestió espinosa i molt freqüent en les empreses. ¿Hi ha lluita d’egos o discrepàncies? Els dos coconsellers delegats ho neguen. “Tenim la sort que som família i no hem de competir l’un contra l’altre”, explica Raimon Grífols. “El conec des que va néixer, des que era així [situa el palmell de la mà a un pam del terra]”.

El seu nebot pren la paraula: “Generacionalment estem bastant a prop i filosòficament no discrepem, que és on hi ha els xocs importants”. Citen, com a exemple, la decisió d’afrontar aquesta crisi sense cap expedient de regulació d’ocupació en una empresa que supera els 24.000 treballadors, 3.546 dels quals a Catalunya. 

La seu a Catalunya, qüestió d’identitat

El seu estil de lideratge és proper. “Qualsevol empleat pot accedir a nosaltres”, assegura Raimon Grífols. “Dediquem molt de temps a conservar l’esperit dels fundadors, i no és allò de dir «Aquí hi ha una barrera i no es passa»”. “Quan som al menjador dinem amb tothom i parlem amb tothom”, afegeix. El 2017, quan l’empresa tot just estrenava nova cúpula, Catalunya va viure les convulsions polítiques de l’1-O, que van comportar l’estampida de canvis de seus socials. Al capdavant, les de l’Íbex-35. Amb una excepció: Grifols. ¿Com es va gestar aquella decisió? Els tres principals directius del gegant dels hemoderivats demostren que el tema no els incomoda i tots hi diuen la seva. “Estàs assegut just a sobre d’on es va fundar la companyia”, indica Raimon Grífols al periodista. “Però com vols que marxem?”, pregunta el president de la companyia. “Si haguéssim de marxar ens en aniríem als Estats Units, on tenim el 70% del negoci”, afegeix. El seu fill li pren el relleu:

“La decisió de quedar-te no és cap decisió, la pregunta cal fer-la als que han marxat. Per què havies de marxar?”.

És el seu pare qui respon: “Els que han anat a Madrid ho han fet perquè allà no hi ha impost de patrimoni, i això era una excusa –explica–. Si haguéssim de marxar, seria per un tema de negoci, no polític”, remata. 

El seu fill continua el raonament: “Si analitzes Grifols, és una companyia americana: el 70% dels empleats, el 70% de les fàbriques… Algú es pot preguntar per què som a Barcelona, quan hauríem de ser a Carolina del Nord, però és que això es va fundar just on ets tu”. I tanca l’explicació amb la seva visió del que és Grifols: “Som el que som per aquesta combinació d’Estats Units i Barcelona; si tinguéssim la seu a Washington, no seríem la mateixa companyia –fa–. Aquesta barreja catalanoamericana, aquest sentit comú d’aquí amb la seva manera de fer, és l’èxit de la companyia”.

El futur passa per la Xina

“Si veniu d’aquí deu anys, el que de veritat haurà sigut transformacional serà la Xina: tindrà un efecte fins i tot superior al que ha sigut Talecris”. És Víctor Grífols pare qui s’atreveix amb la profecia. “Als Estats Units hi tenim la tecnologia i els comercials, que en saben més que nosaltres; aquí, la manera de fer i l’enginyeria –explica–. Però el creixement del mercat és a la Xina, no us imagineu el potencial que té allò, és bestial”.

El directiu que passarà a la història com a responsable del salt d’una petita empresa catalana a la condició de gegant global no amaga la seva satisfacció per la fórmula amb què van aconseguir entrar al gegant asiàtic. “L’intercanvi d’accions va ser una jugada mestra: nosaltres tenim un 26% de l’empresa xinesa i ells tenen el 42% de la nostra empresa de diagnòstic nord-americana; per això sabem que el diagnòstic el portaran ells cap allà i seran els nostres consumidors: a ells els interessa, és una obra magistral”, diu. 

Segons explica, avui dia a la Xina s’hi recullen només vuit milions de litres a l’any de plasma, menys dels 13 milions que recull Grifols tota sola. “I la Xina necessita quatre vegades el plasma dels Estats Units, imagineu el que és allò”. Segons explica, els seus competidors hi venen productes, però no estan tan ben posicionats. “I entrar els costarà molt”.

El president de Grifols acaba amb un avís: “Apunteu-vos-ho: qui vingui del diari ARA d’aquí deu anys, que ens pregunti per la Xina”.  

 

7

L’estudiant pragmàtic

Aitor López

27 anys — Metge resident de pediatria

2 JUL 2011

Va sortir a les pàgines de societat del diari el 2 de juliol del 2011. Va treure la millor nota de la selectivitat d'aquell any: un 9,7. I ho recorda com un malson.

Llegeix-ho

per Lara Bonilla

fotografia Pere Virgili

“Tenia 17 anys i havia d’esquivar algunes preguntes que pensava que em podrien portar conseqüències, va ser un dels pitjors dies de la meva vida”

S

i hi ha una notícia que cada any es repeteix als diaris és la dels estudiants amb la millor nota de la selectivitat. Cada any quatre joves –amb les millors notes de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona– acaparen l’atenció mediàtica per unes hores i expliquen si van estudiar molt o poc, quina carrera volen fer o com es van preparar per a les proves. Però poques vegades tornem a saber-ne res més. La notícia caduca l’endemà i ells segueixen amb la seva vida. Els joves del 2011 van ser l’Andrea, el Manel, el Jordi i l’Aitor. L’Aitor va treure la nota més alta, un 9,7, i la notícia el va enxampar a Pamplona, on es preparava per participar en l'Olimpíada Internacional de Biologia de Taiwan. L’Aitor s’ho va pensar dos cops quan el vam trucar per tornar-lo a entrevistar. Recorda que fa nou anys va atreure l’atenció mediàtica per fer una cosa que entrava dins de la normalitat, fer la selectivitat, i hauria preferit ser el segon i passar més desapercebut. “Sempre he intentat no dir-ho ni fer-ne bandera. Mai me n’he enorgullit, perquè és una cosa més que m’ha passat i que jo tampoc vaig buscar activament”.

Experiència vital

Es mira les pàgines del diari de fa nou anys on la seva foto compartia protagonisme amb el Jordi, l’Andrea i el Manel. Eren els quatre estudiants catalans amb les millors notes de la selectivitat del 2011. Feia temps que no ho veia. He canviat una mica però m'hi reconec”.

“Estava fora de casa i en un dia vaig rebre 35 trucades de mitjans de comunicació, no estava acostumat a gestionar una situació així”, diu.

“Em queda molt llunyà però a la vegada ho tinc molt present. Va ser un moment de la meva vida que em va marcar”. La publicació de les notes de la selectivitat el va enxampar a Pamplona, on es preparava per participar en l'Olimpíada Internacional de Biologia de Taiwan.

I lamenta que alguns mitjans volguessin furgar en informació no rellevant com ara la seva vida sentimental o les seves idees polítiques. “Tenia 17 anys i havia d’esquivar algunes preguntes que pensava que em podrien portar conseqüències”. Per tot plegat, reconeix que va ser “un dels pitjors dies” de la seva vida. “Però és part del meu recorregut vital i ho he d’acceptar”, afegeix. La part positiva és que el seu entorn més proper se’n va alegrar molt i els pares i, especialment, la seva àvia estaven molt orgullosos. Durant uns dies sempre hi havia algú que els deia que havia vist l’Aitor a la tele o als diaris. “La meva àvia treia el tema en qualsevol conversa. Per a ella, que no va poder estudiar, allò era un somni”. “Però els meus pares compartien amb mi que el més important era que fos feliç amb allò que pogués fer i aquestes prioritats les tenia clares”, raona.

Ser feliç amb el que facis

Qüestiona el rànquing anual de les millors notes de la selectivitat i es pregunta si no és una manera “errònia” d’enfocar el sistema educatiu. “Donem el premi mediàtic a les millors notes però ¿són els estudiants que més s’han esforçat? ¿Els que més s’ho mereixen?”, es pregunta. 

“No sé fins a quin punt contribuïm a fer que el sistema educatiu tingui un punt de competitivitat interpersonal en lloc d’intrapersonal”, argumenta. 

A més, reconeix que en el resultat hi juga un paper important el factor sort: “Només canviant una sola pregunta d’una sola assignatura pot canviar la nota per a tothom”.

A l’hora de triar estudis, la vocació científica la tenia clara però preferia una carrera que inclogués també el vessant social i es va decantar per medicina. De segona opció va posar-hi filosofia. I a mitja carrera es va plantejar canviar a educació primària. Al cau de Rubí, on va entrar amb vuit anys i on encara continua com a monitor, va descobrir que la part educativa també el fa “feliç”. “Realment, m’agraden moltes coses i de molts àmbits diferents”, admet. És pragmàtic: “Jo seré feliç amb el que faci”, diu. I si bé anys després la nota del MIR li va permetre triar pediatria, com volia, reconeix que s’ho va prendre amb calma perquè sabia que amb una altra especialitat, com medicina interna o medicina de família, també seria feliç.

Aprovats a
la selectivitat

2020

94%

La convocatòria més atípica de totes degut al covid. Tot i que en nombres absoluts és un rècord històric d’aprovats, en termes percentuals el nombre d'aprovats és més baix que l'any passat: quan la van superar un 96,4% del total.

Font: Consell Interuniversitari de Catalunya

A l’hospital, com a casa

Ara és resident de tercer any a l’Hospital Sant Joan de Déu, on assegura sentir-se “com a casa”. “Un lloc on em sento estimat i que jo estimo. És un hospital gran però sentir aquest vincle m’agrada”. Reconeix que la residència és “una part molt intensa de la vida d’un metge”, amb jornades laborals molt llargues, ja que els MIR fan guàrdies de 24 hores per completar un sou base d’entre 900 i 1.100 euros, explica. Quan ens trobem, els metges en formació estan en vaga per aconseguir millores laborals i tot just torna d’una de les manifestacions. Considera que el pediatre és “un metge proper”, amb sensibilitat per tractar el nen malalt i la seva família, i admet que sovint veuen “històries molt dures”. “Les primeres vegades que veus un nen morir arribes a casa diferent i tens la sensació que ningú de fora del teu entorn laboral t'entén”. Potser per això considera l’hospital com una segona família. “Ens donem molt de suport. Jo puc explicar a casa el que m’ha passat però no es percep igual, hi ha dies que tornes malament i amb coses a dins que has de treballar”, reconeix. No és estrany llevar-se l’endemà amb una imatge al cap o donant voltes a un cas. “El dolor d’un nen és diferent del d’un adult i també veus el patiment de les famílies; això no ho podem oblidar”. I posar-se una cuirassa no és la solució: “Perquè en algun moment explotarà. No et pots blindar”.

Viure al dia

Està molt vinculat a la vida associativa del seu poble, Rubí, i viu a la casa que havia sigut de la seva àvia, que comparteix amb una companya, també metge, a qui va conèixer durant l'Olimpíada de Biologia a Taiwan. “El 2011 va ser un any molt gros, em van passar coses molt diferents del que m’havia passat fins llavors i l'Olimpíada de Taiwan va ser tota una experiència”, diu. Encara avui hi continua vinculat però ara és ell qui elabora les preguntes. “És voluntari, perquè no es cobra res, però és enriquidor. Tots hem de trencar amb el que estem acostumats a fer i atrevir-nos a fer més coses”, sosté. Si li pregunten si és allà on volia ser fa deu anys, no té una resposta clara, com tampoc sap on serà quan en tingui 37. “Tot t’acaba portant per diferents camins i eleccions i jo em considero molt afortunat de ser on soc, fent el que vull i acompanyat de molt bona gent”, assegura. No creu que en la dècada vinent faci un “canvi radical” de vida. El que no sap és si el trobarem aquí o treballant fora, en algun projecte de cooperació de Metges Sense Fronteres. Durant la carrera va fer estades a l'Índia i el Camerun i en camps de refugiats a Grècia. “I crec que m’agradaria en algun moment de la meva vida dedicar temps a això de manera més continuada”, explica. “Jo vaig fent i no tinc un projecte de vida gaire definit. Crec que, amb el que tinc en el moment, vaig decidint el pas següent”, conclou.

8

Fill del seu temps

Glen Caliba Ramos

33 anys — Enginyer

19 GEN 2012

“L’enginyer que no creu en impossibles”. Així es titulava el primer reportatge que va publicar l’ARA sobre Glen Caliba, el primer graduat que va sortir de les aules de l'entitat Braval. Va ser un dels protagonistes de l'especial del primer aniversari del diari.

Llegeix-ho

per Marta Rodríguez Carrera

fotografia Cèlia Atset, Cristina Calderer

“Els meus pares em deien que tenia sang filipina però sempre he pensat que la identitat passava per molts altres aspectes més enllà del naixement i l'origen”

N

o ha perdut el somriure de les fotografies en què posava orgullós com a nou enginyer llicenciat de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), el primer que havia passat per les aules de l’entitat Braval, que dona suport extraescolar a joves del Raval, la majoria fills de pares immigrants. Una dècada després, als 33 anys, treballa d'enginyer i s’ha vist obligat a deixar el Raval natal per mudar-se a Mollet del Vallès, on comparteix pis amb un amic.

SENSE CONFLICTE D’IDENTITAT

Les arrels dels Caliba Ramos a Catalunya són recents però els tres fills fan que ja siguin gairebé inamovibles. La parella va arribar de les Filipines a Barcelona a la dècada dels 80 i es va instal·lar al Raval, on ja hi havia una nombrosa colònia d'aquell país. És la història repetida dels migrants, que en una cultura nova busquen el caliu dels compatriotes. Aquest era el barri del Glen i dels seus dos germans petits, els carrers on jugaven a futbol i a bàsquet. Però el fet que els pares triessin una escola amb poques criatures d’origen filipí li va obrir la ment i l’horitzó, diu, per no viure reclòs en una petita Manila: “Això passa més a la generació dels pares o en els filipins que han vingut de grans”.

“Mai no m’he sentit només filipí. Els meus pares em deien que tenia sang filipina però sempre he pensat que la identitat passava per molts altres aspectes més enllà del naixement i l'origen. De fet, la identitat mai no m’ha preocupat gaire”, diu.

Per sort, diu que només recorda un episodi en què ha vist de cara el racisme. Era adolescent i, mentre s’esperava amb una amiga a les portes del conservatori del carrer Bruc, una dona els va deixar anar un comentari desagradable i gratuït que els va deixar descol·locats. Però fora d’aquest incident, mai ha tingut cap problema pel seu origen.

A casa el castellà ha guanyat terreny a l’ilocano matern però manté la llengua familiar i nocions de tagàlog amb un bon nivell per fer-se entendre quan visita la nombrosa família que viu a l'arxipèlag. “Les llengües costen al principi però després és com anar amb bicicleta”, assegura. En parla sis.

Població d’orígen filipí a Barcelona

4.542

(53% del total de Barcelona)

Segons el lloc de naixement

12%

Barcelona

87%

Filipines

Font: Ajuntament de Barcelona (2015)

ELS VOLUNTARIS QUE EL VAN MARCAR

Una cosa que lamenta és haver deixat aparcat el seu vessant de voluntari a Braval, l’entitat que li va obrir les portes per reforçar el que aprenia a l’escola. Ara hi torna molt de tant en tant –massa de tant en tant, admet– però insisteix que l’ONG sap que sempre hi poden comptar. Caliba hi va arribar a primer de batxillerat perquè ja va notar que se li feia feixuc compaginar les classes de l’institut amb les del conservatori de música. A Braval va trobar un lloc on el van ajudar a avançar i, sobretot, d’aquells anys recorda que el van impressionar els joves voluntaris que hi anaven cada tarda. “Alguns no eren del barri, venien des de l’Hospitalet, i ara penso que feien un gran esforç per tots nosaltres”, diu agraït. Allà afirma que no només li van donar un cop de mà en matemàtiques o llengua, sinó que també en va treure lliçons que van més enllà del currículum escolar, com ara la importància dels “valors de la convivència, saber com tractar la gent i la solidaritat”. Matisa que li van reforçar una manera de fer i de ser que ja li havien inculcat els pares, Martina Ramos i Amancio Caliba.

MÚSICA PER DESCONNECTAR

La música va irrompre en la seva vida d’adolescent gairebé per casualitat, gràcies a una amiga de la família que havia començat a estudiar al conservatori. Sense cap tradició familiar, de seguida li va picar el cuquet, animat pels pares, ansiosos perquè el Glen i els seus germans aprenguessin i tinguessin les oportunitats que ells no havien tingut, fins i tot pagant l’alt cost d’allunyar-se 12.000 quilòmetres de la família. 

El que va començar com una extraescolar va passar a ser una assignatura més i va compaginar la música primer amb el batxillerat i després amb les classes d’enginyeria informàtica a la UPC. Es va quedar al grau mitjà de piano, frenat per l’alta exigència que suposava el grau superior. Amb tot, diu que s’ho pren com un ofici. També es defensa molt bé amb el violí i l’orgue, un instrument que toca a l’església adventista de la qual és membre. “Tocar per a mi és una manera de desconnectar del món”, resumeix.

L’EMPRENEDORIA COM A SORTIDA

Inquiet, s’ha buscat la vida com ha pogut després de llicenciar-se i, fill del seu temps, ha engegat unes quantes aventures empresarials amb negocis 2.0. A falta d’una feina fixa ha optat per l’emprenedoria. Amb un soci va intentar crear una plataforma de turisme però finalment es va reinventar per construir una alternativa al poderós Google Maps, pensada per als que són contraris a donar a la multinacional tecnològica les dades personals, però la falta d’inversors els va fer abandonar el projecte. Ara treballa com a programador d’una botiga online i ha posat en marxa dos projectes en paral·lel que tenen en comú la virtualitat i la imatge: una web de cursos per ensenyar a fotògrafs i models a treure profit d'ells mateixos i una aplicació per fer exercicis per reforçar els glutis. De tot, diu, se n’aprèn, “fins i tot dels errors” que ha comès com a empresari i que, lluny de desanimar-lo, l’empenyen a tirar endavant. “Quan ets assalariat no tens problemes però quan emprens has de fer de tot: buscar clients, finançament, els socis… però val la pena”, assegura.

EXPULSAT DE BARCELONA

Una de les coses que han canviat en aquesta dècada és el paisatge quotidià del jove enginyer. Ara viu a Mollet del Vallès, compartint pis amb un amic i el seu gos. És una manera de compartir despeses però també, apunta, de tenir companyia. “No em puc imaginar el confinament tot sol”. El seu diu que ha sigut un “llarg viatge” des del Raval fins a la ciutat vallesana. Al barri de tota la vida es va emancipar dels pares i es va instal·lar en un pis de renda antiga, però fa tres anys la propietària li va demanar que se n'anés al·legant que necessitava l’habitatge per a ús propi. En aquell moment els seus pares ja feia un temps que també s’havien traslladat a Premià de Mar, on fan feines de cures de persones grans, i se’n va anar amb ells. L’experiència va ser curta perquè d’allà va saltar a Badalona, on ja va compartir pis amb l’amic amb qui se’n va acabar anant a Mollet, a mig camí entre la família i la feina.

ON ES VEU D’AQUÍ DEU ANYS

Qui pot eludir el pes de la pandèmia? “Espero sobreviure al covid”, diu rient per posar-se seriós i donar les gràcies perquè la seva família, de moment, ha tingut “sort” i ningú pateix de prop les conseqüències ni de la crisi sanitària ni de l’econòmica. En el terreny professional, el seu “somni” és tenir un “fons d’ingressos passiu”. Admet que li agradaria millorar el sou i que potser quan estudiava s'hauria imaginat una posició econòmica millor però, sent realista, assegura que està “satisfet” amb la feina i la vida en general. “De vegades tot ho reduïm als diners, massa vegades”, subratlla.

LA RESPONSABILITAT DE SER UN REFERENT

A Glen Caliba no només l’ARA l’ha retratat com a referent d’allò que el pujolisme va anomenar l’ascensor social, la història d’èxit d’un nen de família migrada. Riu satisfet i orgullós quan se li recorden els titulars on ha aparegut el seu nom i afirma que els nens del barri que el coneixien se’l miraven com a model. “Era una responsabilitat”. Després hi ha els pares, els seus referents, de qui destaca els “sacrificis” que han fet pels fills.

“Van venir aquí sense parlar la llengua i al mercat havien d’assenyalar la fruita o la carn per fer-se entendre”, recorda.

“De petits ens feien riure aquestes històries però en realitat van ser molt valents”. Ara són els pares els que estan orgullosos dels fills. “Quan surto als mitjans mai els dic res però sempre acaben sabent-ho perquè els seus amics els hi diuen. Un cop el meu pare es va emocionar quan el senyor que cuida li va ensenyar el retall d’un diari amb la meva foto”.

9

Un metge, dues epidèmies

Bonaventura Clotet

67 anys — Metge i investigador

28 NOV 2010

El director de l'IrsiCaixa va ser el primer entrevistat a la secció L'entrevista del dia. Fa deu anys també parlàvem de vacunes però de la del VIH.

Llegeix-ho

per Lara Bonilla

fotografia Pere Virgili

“Soc un privilegiat perquè he viscut una primera epidèmia i el seu control, les sis Copes del Barça, trenta segons de la República Catalana i una segona gran epidèmia. Qui m’ho havia de dir quan vaig acabar la carrera!”

H

an passat deu anys però el despatx continua sent el mateix espai petit i caòtic on el metge i investigador Bonaventura Clotet ens rebia fa una dècada. La taula està com llavors, plena de papers, llibretes i carpetes –“Són les mateixes”, bromeja–, però ara també hi ha senyals de la nova normalitat. Una ampolla d’alcohol de 70 graus sobre la taula ens recorda que estem en temps de coronavirus. A les parets i als prestatges, retalls de la seva vida personal: un cartell de l’estrena de la pel·lícula Rastres de sàndal, protagonitzada per la seva filla, l’actriu Aina Clotet, un collage de fotografies d’amics i companys en què es llegeix “Som la teva creu” i un llibre d’història contemporània de Catalunya. A dalt de tot del prestatge hi continua havent el mateix arxivador de cartró de fa deu anys on hi ha escrit amb grans lletres: “VACUNA VIH”. Ara, però, l’actualitat passa per la vacuna contra el coronavirus.

TITULARS QUE CADUQUEN

La primera pregunta és obligada: ¿ha quedat obsolet aquell titular de fa deu anys? No ho creu. I defensa que la vacuna terapèutica contra la sida s’està desenvolupant “però ja existeix físicament”. “I està funcionant”, diu. I la compara amb la del coronavirus. “També tindrem una vacuna contra el coronavirus, probablement a finals d’any o principis del que ve, que s’assajarà en fase 3 i, per tant, començarem a veure la seva eficàcia, però d’aquí que puguem saber que protegeix de manera eficient encara queden dos anys d’estudi en població molt gran”.

DUES EPIDÈMIES

Es considera afortunat. Ja ho creia fa deu anys pel fet d’haver sigut testimoni de l’inici d’una epidèmia, la de la sida, i del seu control. Ara viu la segona. “Soc un privilegiat perquè he viscut una primera epidèmia i el seu control, les sis Copes del Barça, trenta segons de la República Catalana i una segona gran epidèmia. Qui m’havia de dir quan vaig acabar la carrera que viuria tantes coses!” Ha dedicat el gruix de la seva carrera professional al VIH, tot i que ara també té un ull posat en el coronavirus. Malgrat que encara queda molt per saber d’aquest virus, destaca que aquesta és la malaltia sobre la qual s’ha generat més coneixement en menys temps. I recorda que això ja es deia de la sida perquè s’havia aconseguit cronificar-la quinze anys després de la seva aparició.

“Això era un rècord, no s’havia aconseguit en cap altra epidèmia mundial”.

La tuberculosi o la sífilis van trigar segles a controlar-se. I aquest és un altre rècord que el covid ha batut: “Fa només vuit mesos dels primers casos de coronavirus i s’ha generat coneixement a gran velocitat”, i “amb resultats contradictoris”. I això és el que fa avançar la ciència.

Tot i que ara l’atenció mediàtica l’acapara el coronavirus, Clotet no ha deixat de fer recerca en VIH. És més, destaca que l’expertesa generada des de fa 25 anys amb la creació de l’IrsiCaixa ha permès que la recerca en VIH sigui transversal i que s’hagi pogut reaccionar ràpidament davant l’arribada del “tsunami covid”, com Clotet l’anomena, i treballar per desenvolupar fàrmacs i models de vacuna contra el coronavirus. Però l’estudi de la vacuna té un cost de 15 milions d’euros i, de moment, la campanya #Joemcorono en porta recollits 2,5.

MORTS PER VIH i COVID

Des de l’inici d’ambdues

39

milions

VIH

1,4

milions

Covid

Font: Departament de Salut

QUINA MALALTIA ES CURARÀ ABANS

Amb tot, creu que abans arribarà la curació del covid que la de la sida. De fet, l’erradicació del VIH vindrà de la mà d’una estratègia combinada de vacunes terapèutiques, anticossos i fàrmacs que reactivin el virus latent. I tot plegat podria permetre la curació de la malaltia en la pròxima dècada. En canvi, la curació del covid-19 hauria d’arribar molt abans. Ara l’objectiu és desenvolupar una vacuna que protegeixi “contra el coronavirus actual i contra possibles variacions que puguin emergir”. És optimista i creu que s’està “a prop” de controlar-lo. “Som davant de les primeres vacunes, però caldrà veure si això és suficient” per protegir contra el virus, ja que hi ha pacients que s’han reinfectat. “Estem aprenent molt del coronavirus”, reconeix Clotet, que destaca la gran quantitat de contingut científic que s’està generant. 

“No havia tingut mai la sensació de tanta ciència”.

A més, “ara els articles es pengen a les xarxes abans que els publiquin les revistes i tothom hi té accés”, destaca. Si se li pregunta si és allà on s’imaginava, respon taxatiu: “Puc dir que estic molt orgullós de ser on som i no esperava que fóssim tan amunt. Som el grup més important de l’Estat en nombre de publicacions i un dels més importants del món, i això es deu a la il·lusió amb què treballa l’equip”. De fet, l’IrsiCaixa, que ell dirigeix, és un dels centres més actius en la investigació del covid, amb diverses línies de recerca obertes. “El covid és com el VIH, un cop arriba un tractament que el cronifica i no contagia, ja no hi ha problema. I amb el covid, en el moment en què tinguem fàrmacs eficaços, evitarem que el virus es vagi reproduint”, argumenta.

ON SERÀ D’AQUÍ DEU ANYS

D’aquí deu anys en tindrà 77 i el trobarem al laboratori. Espera seguir en actiu i fent recerca. “Als Estats Units la gent dirigeix grups d’investigació fins als 80 anys o més i jo encara no els tindré”, subratlla. Espera poder veure un dia la curació de la sida. I confia que de la crisi del coronavirus se’n puguin treure lliçons.

“Espero que hi hagi prou escarment a nivell polític per tenir clar que s’ha d’invertir en recerca en salut animal a més d’en salut humana”.

És el que es coneix amb el concepte one health [una sola salut]. “Perquè els virus muten, són a tot arreu i es poden estendre. Dos o tres anys abans del coronavirus ja es va dir que això era factible, ja hi havia hagut la SARS i la MERS, però no es destinen diners a aquesta recerca”, lamenta. Reivindica que cal multiplicar per deu el pressupost que es dedica a la investigació. Espanya és a la cua d’Europa pel que fa a inversió en ciència. “Hi ha molt de talent. Tenir idees i formació no és complicat, el que és difícil és realitzar aquestes idees i tenir prou recursos i equips”. “Des de Catalunya podem contribuir amb la recerca al benestar mundial però necessitem més diners”, reivindica.

Pressupost públic destinat a R+D a Espanya

En milions d’euros

6.461

0,54% PIB

6.605

2008

2018

Font: Informe COTEC 2020

EL BARÇA I CATALUNYA

Continua sent un “culer patidor, això no ha canviat”. De fet, ha empitjorat amb la situació actual. “Espero que el Barça, que és molt més que un club, se’n surti amb seny i eviti enfrontaments inútils”. I desitja que al capdavant hi hagi “un bon líder” que torni el Barça al lloc que li correspon, “el d’un dels millors clubs del món”.

El mateix que vol per al Barça –“més cohesió i unió per uns colors”– ho vol per a Catalunya: “És increïble que els diferents partits que defensen l’opció del dret a decidir no siguin capaços d’unificar criteris. M’agradaria que es pogués girar full i desaparegués aquesta lluita intestina de poder i egos”. Considera que aquesta “animadversió” entre partits no s’entendria de qualsevol altre sector social. “Si ens passés als metges que fem recerca no ho entendrien, i resulta que els polítics no donen l’exemple de cohesió que haurien de donar”. Però és optimista: “El passat no serveix de res i sempre tinc esperança que hi haurà un present que ens sorprendrà i ens donarà il·lusió de futur”.

NOU PAPER: FER D’AVI

És el tercer Bonaventura Clotet metge i amb ell s’acaba la saga. Els fills no han seguit la tradició –són actors tots dos–, i fa deu anys ens deia que així com el virus muta, també hi ha mutacions a les famílies, i s’alegrava que ells treballessin en el que els agrada. Ara són els nets –en té quatre– els que surten a la conversa, i tot i que cap es diu Bonaventura, confia que algun es dediqui a la medicina o a la recerca. “Però, en el fons, esperes que, facin el que facin, siguin feliços i visquin al dia, perquè la vida no torna i cal aprofitar cada moment”.

És un avi “amb poc temps”. Gaudeix dels nets els caps de setmana i també els porta o els va a buscar a l’escola. “Però no amb la freqüència que m’agradaria”, reconeix. “Ara bé, tinc la sort de seguir en actiu i tenir coses molt engrescadores per fer que no em deixen gaire temps”, diu. “A la vida repeteixes errors. Quan tens fills dius que t’hauria agradat dedicar-t’hi més i quan tens nets dius que t’hi dedicaràs més”. Això sí, els nets “són una sort de la vida”. Una prova física que la vida continua “i que els que venen darrere teu gaudiran del món i de la vida”.

10

Néixer en temps de coronavirus

Laura Guijarro i Jana Illa

33 anys, 3 mesos — Mare i filla

per Lara Bonilla

fotografia Francesc Melcion

“És veritat que ha sigut un any molt dolent, però per a mi el 2020 també representa la vida, l’alegria... La gent ho està passat malament i, malgrat tot, la vida s’obre camí. Després de tot el que hem passat, la Jana ha vingut una mica a curar els nostres cors trencats”

U

n embaràs són nou mesos de projectar-se en el futur: d’imaginar-se com serà el teu fill o com serà el part. Poques vegades la realitat coincideix amb el que havies imaginat, però el que de ben segur que no esperava cap embarassada del 2020 és parir enmig d’una pandèmia. La Graciela Noguera, la nena que va protagonitzar la primera portada de l’ARA, va néixer en plena crisi econòmica. El diari va començar a caminar de bracet seu. La Jana Illa, que apareix per primer cop a les pàgines del diari, té tres mesos i només coneix el món amb mascareta. Ha nascut enmig d’una altra crisi, ara sanitària. I, malgrat tot, ella és l’exemple que “la vida –com diu la seva mare– s’obre camí”.

EMBARÀS CONFINAT

La Jana aguanta estoica en braços de la seva mare que li facin fotos. Mare i filla es miren amb complicitat. Les mascaretes delaten que la Jana ha arribat al món en temps de coronavirus.

“Només ens ha vist sense mascareta al seu pare i a mi. Espero que això no afecti la seva manera de ser, perquè serà tan diferent la manera de socialitzar-se!”, diu la seva mare.

Laura Guijarro estava embarassada de 15 setmanes quan el març passat ens van confinar. No havia tingut temps encara d’explicar-ho a tot el seu entorn. “He trobat a faltar compartir aquest embaràs i tinc la sensació que hi ha amics que no m’han vist ni embarassada", explica. Aquest era el segon embaràs de la Laura. El primer va acabar abruptament el 19 de setembre del 2018 amb quatre paraules: “No hi ha batec. “Se li va parar el cor, així de cop, a les 30 setmanes, sense cap motiu aparent". La seva primera filla es deia Gal·la.

L’embaràs de la Jana l’ha passat a casa, en la seva bombolla particular, ja que, com a tècnica de farmàcia, de seguida li van recomanar quedar-se a casa. "Em deien que el covid no provoca transmissió vertical, però, esclar, a mi ja se m’ha mort una filla sense saber per què, així que ara tenia molta por", reconeix.

ELS 9 MESOS MÉS LLARGS

El confinament va accentuar la impaciència amb què ha viscut aquest nou embaràs: "Han sigut nou mesos molt llargs, però molt. No arribava mai el dia..." Les videotrucades amb amics esponjaven una mica la jornada, i quan es van flexibilitzar les restriccions va poder sortir a caminar, però res de classes de prepart, de ioga o de trobades amb altres futures mares.

“Fa molta ràbia que l’embaràs hagi coincidit amb la pandèmia perquè no l'hem gaudit gens”, lamenta.

El seu marit, el David, s’ha perdut la majoria d’ecografies, ja que amb els nous protocols als hospitals es va limitar l’entrada d’acompanyants a les consultes. “Ha sigut injust”. A cada ecografia arribava tremolant, esperant el moment que li diguessin que alguna cosa anava malament. Després d’una pèrdua, mai més es torna a viure un embaràs amb la ingenuïtat de les primeres vegades. “Fins que no sentia el batec, aquell so com de cavall galopant, no deixava de tremolar. I llavors preguntava: «I està bé? No va massa ràpid?» He anat molts cops d’urgències, malgrat el covid, per estar tranquil·la”, assegura. Algun metge comprensiu li deixava gravar les ecografies per ensenyar-les després al seu marit. La part positiva és que el confinament li ha permès “connectar amb l’embaràs”. “El de la Gal·la el vaig passar treballant i no el vaig gaudir gens. I aquest cop és cert que he estat tancada a casa, però també m’ha permès gaudir d’una manera relaxada de l’embaràs i cuidar-me”.

LA TRIBU VIRTUAL

Les xarxes socials han suplert la necessitat de fer tribu. A Twitter i Instagram ha connectat amb altres mares. “I hem pogut compartir aquesta època tan rara i aquest embaràs ple de por. Les xarxes et fan sentir molt acompanyada”. I això ha amortit la sensació de soledat del postpart. “Els primers dies plorava per tot. En l’altre postpart també plorava però ara em deia: «Per què ploro si hauria d’estar contenta perquè la Jana és aquí?» I no ho podia compartir amb ningú més que el David”. Ell ha viscut “amb por i respecte” aquest embaràs confinat. Com que va poder continuar treballant fora, “temia portar el covid a casa”. Tampoc els avis i els tiets han pogut “gaudir al 100%"de la Jana”. “I hi ha amics que no l’han vist encara, i no sé quan la veuran. Ho entenc però fa pena perquè fas plans del que faràs quan neixi i no podem fer res. Fa ràbia”.

EL PLOR MÉS ESPERAT

La Jana va néixer a la setmana 37 per cesària. La primera imatge que va veure va ser la seva mare amb mascareta. Malgrat tot, la Laura en guarda un bon record. Del primer part recorda el silenci espès al quiròfan. “Encara el tinc gravat. Aquest cop vaig entrar al quiròfan caminant i vaig estar xerrant amb la llevadora, la ginecòloga, l’anestesista... No semblava que entrés a un quiròfan”. I al cap un sol pensament: sentir plorar la Jana. “Sí que vaig pensar en la Gal·la. A ella no la vaig sentir plorar. Me la van portar embolicada i només li vaig veure la cara. Per això, durant tot l’embaràs de la Jana visualitzava uns peuets movent-se amunt i avall, perquè per a mi els peus representaven la vida”, explica.

L’ALTRE 2020

El 2020 serà recordat com un any advers, però per a la Laura i el David sempre serà l’any en què va néixer la seva filla. “És veritat que ha sigut un any molt dolent, però per a mi també ha sigut bonic. Per a mi el 2020 representa la vida, l’alegria... La gent ho està passat malament i, malgrat tot, la vida s’obre camí. Després de tot el que hem passat, la Jana ha vingut una mica a curar els nostres cors trencats”, diu. Havien fet plans per celebrar una festa quan la Jana nasqués, “per celebrar la vida”, però ara haurà d’esperar. “A vegades penso «Ara ens ha de passar això?» Si hagués nascut abans de la pandèmia, l'hauria pogut gaudir d’una altra manera, però no hi podem fer res”. No ho diu amb tristesa, però reconeix que té present la Gal·la. “Ja sabia que havia perdut una filla, però la Jana m’ha fet més tangible el que ens hem perdut de la Gal·la, ara sé encara més el que és que no hi sigui”. La Jana creixerà sabent que tenia una germana. De fet, a l’habitació que haurien compartit hi ha unes lletres on es pot llegir: “Siguis on siguis, nosaltres sabem estimar fins allà”. La Laura no creu que tingui més fills. “He passat molta por. És molt bonic, però els nou mesos fins que vaig sentir plorar la Jana es van fer molt llargs”.

Naixements
a Catalunya

2018

63.654

Això representa una reducció del 25,4% del nombre de naixements en els últims 10 anys.

Font: Departament de Salut

Disseny

Ricard Marfà

Programació

Idoia Longan - Marc Funollet - Jordi Guilleumas