El riure agònic en el temps de les víctimes

Aquest 2020 es compleixen trenta anys de la publicació de la novel·la American psycho, de Bret Easton Ellis, i vint de l’estrena de la seva versió cinematogràfica. És la història de Patrick Bateman, un yuppie de Nova York que a les nits es diverteix matant per plaer i sense que ningú del seu entorn sospiti res d’aquesta doble vida. Una sàtira de la societat occidental de finals del segle XX, amb personatges marcats per l’individualisme i la desvinculació emocional, i amb els diners, les aparences i el consumisme com a màxims valors o fites vitals: els lectors d’Easton Ellis segurament recorden les tirallongues de marques comercials que esquitxaven tot el relat, fins que arribaven a entorpir-lo.

American psycho és una bona peça d’humor agònic o sinistre, que a finals de segle XX s’avançava a un cert tipus de representació còmica de la realitat que, en el XXI, s’ha anat desenvolupant en l’espai on conflueixen la cultura popular, l’alta cultura i la cultura de masses: parlem de productes culturals de procedència bàsicament anglosaxona, i preferentment nord-americana. En certa manera, el Patrick Bateman fictici creat per Easton Ellis es pot considerar un parent no gaire llunyà del Jordan Belfort real que va escriure a la presó un llibre sobre la seva trajectòria com a estafador i broker a Wall Street, un relat que posteriorment seria estilitzat per Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio al film El llop de Wall Street (el mateix títol que el llibre de Belfort, publicat l’any 2007; el film es va estrenar el 2013).

A diferència de Bateman, Belfort no mata: només enganya i roba, però la seva radical absència d’escrúpols morals, i la manera com es bolca i es rebolca en excessos de tota mena, provoquen en el lector/espectador un riure similar. Un riure a mig camí entre la perplexitat, la desaprovació i una espècie d’admiració –amb les celles aixecades– pel cinisme i la barra extrems dels protagonistes. Un riure que resulta dolç, agre, amarg i àcid alhora: en una paraula, alliberador –no direm catàrtic, però també.

Bateman i Belfort són arquetips de finals del XX que resulten vàlids per il·lustrar, en el XXI, el pes d’algunes baixeses individuals i col·lectives. El segle XXI és, òbviament, una continuïtat del XX (com el XX, encara que sovint ho oblidem, ho és del XIX i el XVIII), però a la vegada, en les dues dècades que n’hem consumit, ha configurat una fesomia pròpia, definida per una certa idea de la temptació de l’abisme, per una decidida tendència apocalíptica. Hi ha qui hi veu la refutació de Fukuyama i Huntington, i qui hi veu la confirmació de les seves idees. En qualsevol cas, el segle XXI comença tal dia com avui de fa 19 anys, l’11 de setembre del 2001, amb els atemptats de Nova York i Washington, i la caiguda de les Torres Bessones.

Han seguit a aquest moment inaugural les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, el terrorisme jihadista global, la crisi econòmica i financera que ara anomenem del 2008 (iniciada amb una altra caiguda històrica, la de Lehman Brothers), la guerra de Síria i la crisi dels refugiats, que ha posat cruament en evidència una Unió Europea angoixada al mateix temps pel Brexit i les seves conseqüències, encara indeterminades. I hem conegut també els estats d’emergència i de màxima alerta causats pel canvi climàtic i per la crisi sanitària, econòmica i social del covid-19. Tot això sense comptar importants crisis locals com el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Es pot dir que, en vint anys, els ciutadans del que coneixem com les democràcies del Primer Món no hem conegut ni un moment de treva. Davant d’aquesta realitat, les ficcions hi han respost adquirint un to progressivament més fosc, un humor més i més sardònic.

La versió cinematogràfica d’American psycho va ser dirigida per Mary Harron i protagonitzada per l’actor Christian Bale, que anys més tard seria Batman a les pel·lícules sobre aquest superheroi dirigides per Christopher Nolan (ara d’actualitat perquè té en cartellera Tenet, una altra de les seves dislocacions de les coordenades espai-temps). Els films de Nolan i Bale sobre Batman Batman returns i El cavaller obscur s’inspiren directament en la minisèrie de quatre capítols Batman: the dark knight returns (Batman: el retorn del cavaller obscur), un còmic del 1986 en què el dibuixant i guionista Frank Miller va redefinir el personatge de Batman i el seu món, aprofundint en les foscúries que d’alguna manera li eren inherents però que fins aleshores només s’havien insinuat: visualment proper a l’expressionisme, i amb un to desencantat i crepuscular, el còmic de Miller és la base per a aquests dos films de Nolan i per a l’evolució que han fet a la pantalla no tan sols Batman sinó també el seu enemic per antonomàsia, el Joker.

La lectura d’aquest personatge que va oferir Jack Nicholson al Batman dirigit per Tim Burton l’any 1989 encara era de naturalesa apallassada: en aquella versió, el Joker se’ns presentava com un criminal impredictible que era feliç sembrant el caos i la violència per on passava, però que al mateix temps militava en un pop multicolor que rebaixava considerablement el seu potencial (melo)dramàtic. Vint anys més tard, Heath Ledger (a la ja mencionada El cavaller obscur, de Nolan) triomfaria en interpretar una visió del Joker molt més aferrada al DSM-IV, el manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals que es troba a la taula de treball de molts guionistes i novel·listes. I el 2019, al film Joker dirigit per Todd Phillips, l’actor Joaquin Phoenix va donar una campanada especialment lúgubre en aprofundir en aquest vessant pertorbat del personatge, a qui veiem preguntar “Què tal un altre acudit?”, abans de disparar al cap d’una víctima davant de les càmeres d’un programa de televisió en directe.

El Joker de Phillips/Phoenix, a més, té un historial com a ciutadà: és un exclòs del sistema, un pobre que viu amb la seva mare malalta en un bloc de pisos no menys malalt i atrotinat, una víctima de les retallades en despesa social, que el deixen sense medicació ni atenció mèdica per tractar les malalties mentals que no li permeten sortir d’un entenebriment vital permanent. És un pària sense esperança, fins que decideix rebel·lar-se contra “els rics”, i això fa que tot d’una molts l’aplaudeixin i l’aclamin com un líder. En tres pel·lícules hem passat de l’entreteniment familiar al cinema per a adults, i de la figura d’un supermalvat pop (perillós, però tarambana) a l’agra caricatura d’un líder populista de tints neofeixistes. D’altra banda, l’obscuritat, avui dia, és taquillera i es ven bé: per al 2021 s’anuncia un nou Batman cinematogràfic (direcció de Matt Reeves, amb Robert Pattinson com a protagonista), que al TN de TV3 anuncien amb un somriure com a “més fosc que mai”.

Precisament l’eclosió del neofeixisme, de la ultradreta, de les extremes dretes o les dretes extremes, com en vulguem dir, és una altra constant que recorre el final del segle XX, el primer tram del XXI i algunes de les seves representacions còmiques. El mateix any 1986 en què Frank Miller donava a conèixer la minisèrie Batman: the dark knight returns, el guionista Alan Moore i el dibuixant Dave Gibbons van publicar un còmic en dotze capítols, Watchmen, que cal considerar com una de les obres més visionàries de la narrativa de ficció del llarg trànsit entre els dos segles. Se n’ha fet una pel·lícula més aviat fallida (estrenada l’any 2009 i dirigida per Zack Snyder, que també va adaptar 300, de Frank Miller) i una minisèrie de televisió estrenada l’any passat i dirigida per Damon Lindelof que diuen que és millor que el film, però en tot cas inferior a un còmic desbordat per una inventiva i una capacitat anticipatòria que el converteixen en una referència obligatòria de la literatura distòpica moderna, d’Orwell, Huxley i Bradbury fins a l’actualitat.

Un dels seus personatges principals és Edward Morgan Blake, àlies el Comediant, un militar amb gust per la cacera de delinqüents que s’acaba convertint en una peça clau dels serveis d’intel·ligència del govern dels EUA. El seu distintiu és una xapa groga amb una careta que somriu, com l’smiley dels temps de l’acid house o l’emoticona somrient dels sistemes actuals de missatgeria online. Un somriure infantiloide i buit de contingut, fàcilment reinterpretable com una icona feixistitzant, idoni per a una època que Bret Easton Ellis recentment ha resumit amb aquestes paraules: “Avui en dia si no ets una víctima no ets ningú”.