A l’ARA em proposen de fer-li una entrevista al Toni Soler per parlar de l’humor en temps de covid. Mai me n’he vistes de més fresques: entrevisto malament i em fa vergonya quan es tracta d’amics. Per això, perquè no passi que als dos minuts ja no sapiguem què dir i marxem, o ens posem a parlar d’altres coses, el cito per dinar. Reservo en un lloc que sé que li agradarà. El colmado de Vila Viniteca, al carrer Agullers (és al seu barri). Davant d’un got de vi i d’un plat gegantí de formatge em podré fer perdonar. No us espereu, malgrat tot, bones preguntes.

Empar: Un dia, un amic humorista em va explicar que recorda un moment fundacional per al seu ofici: ell i la seva germana, d’adolescents, veient Amanece que no es poco, de José Luis Cuerda, rient com bojos i sentint-se units per allò.

Toni: M’agradaria poder dir-te que el meu moment va ser amb una pel·li del Cuerda. Però per a mi fa pixar-se de riure el vídeo de casament on el pare borratxo arrossega el vestit de la núvia. Això és el que em fa morir de riure.

Empar: Jo recordo anar al cine amb l’institut a veure To be or not to be i pensar que estava descobrint el món.

Toni: Jo no. No. Vaig anar al cine amb ma germana a veure Las que tienen que servir.

E.: Amb la Sílvia, l’escriptora?

T.: Sí, la Sílvia. I em va haver de fer callar perquè em pixava d’una manera escandalosa. Amb la meva àvia vaig anar a veure Gendarme en Nueva York, de Louis de Funès. I rèiem molt. També he rigut molt amb humoristes de la televisió espanyola, que explicaven acudits i feien imitacions. És a dir, d’adolescent m’agradava molt riure, el riure em sembla superedificant, satisfactori... Però això de posar condicions a l’humor... He trobat sempre molt pretensiós dir que l’humor “t’ha de fer pensar”, “t’ha de canviar”. Tot i que jo he fet sempre humor sobre política i de l’actualitat. Però trobo igualment satisfactori fer humor blanc o fer humor absurd o fer humor que no té cap connotació de tipus social o polític. De vegades més satisfactori i tot.

E.: Els teus pares reien i feien bromes?

T.: Recordo fer-los riure jo, alguna vegada. A casa teníem el llibre Quanta, quanta guerra, de la Mercè Rodoreda. Una vegada la meva mare (la meva mare era molt intervencionista) em va dir: “Has d’anar al banc i obrir una llibreta d’estalvis, i no sé què i no sé quantos, i ja has fet això?” I llavors jo vaig sospirar i vaig dir: “Quanta, quanta mare”. I ella es va pixar de riure. I ho va repetir a totes les amistats. I quan es feia pesada amb mi, em deia: “Què? Quanta, quanta mare, no?” La meva mare era més àcida. El meu pare tenia bona fe. Per al meu pare la prioritat era no ofendre. Era massa purista en aquest sentit, amb les paraulotes, l’escatologia, les bromes sexuals... I això són massa cotilles per a l’humor.

E.: Has sortit diferent dels teus germans. ¿Tu sempre l’has buscat, l’humor?

T.: M’encantava. Va haver-hi una època que jo era fan de l’humor de la mateixa manera que era fan del Barça. Eren els meus. Col·leccionava coses divertides, pel·lis d’humor. Fins i tot després vaig elaborar una teoria filosòfica, que és el que fan tots els humoristes, i ho fan fatal. Una teoria sobre l’humor com a forma de vida, com a manera de viure, saps? Els humoristes, en general, parlant sobre l’humor seriosament fan, fem, una mica de vergonya.

E.: La teoria quina era?

T.: Que l’humor és la resposta a tot, que l’humor és el gran signe d’intel·ligència.

E.: No és veritat?

T.: De vegades sí, de vegades no. De vegades és un mecanisme per no parlar de les coses que et fan por, és un placebo, una cortina de fum.

E.: ¿No creus que la mentida o l’humor són intel·ligència? Que és molt elaborat riure?

T.: Però no vol dir que sigui una virtut, com no ho és la mentida. Estic a favor de l’humor, però entenc que s’utilitza sovint com a coartada, com a manera d’escapar-se, de no afrontar, com una distracció. Per tant, l’humor, com tot, depèn de l’ús que en facis.

E.: Però potser hi ha una diferència entre qui el genera i qui el rep. El que el rep pot no haver-se d’escapar d’allò que s’escapa l’humorista. Woody Allen pot fer broma de la seva hipocondria i jo, com a espectadora que no soc hipocondríaca, puc riure’n molt.

T.: Sí. D’això vaig escriure’n un article fa mil anys a La Vanguardia. Quan tothom era molt proianqui o molt antiianqui, jo veia Els Simpson i pensava: “Ara mateix hi ha un paio de Wisconsin que vota Trump i està rient del mateix que jo amb Els Simpson”. I pensava que l’humor genera una connexió emocional, intel·lectual, espiritual, segons els casos. I ja em sembla bé. No el tinc tan glorificat com el tenia de jove, l’humor. Ara em fatiga una mica. Em fatiga la gent que busca l’humor tota l’estona. Em fatiga estar sopant i que hi hagi algú que en lloc d’intervenir a les converses per aportar coses espera com tallar-les per fer una broma. I penso: aquest era jo fa 15 anys.

E.: ¿I no creus que pot ser que vulguin fer-te riure a tu, perquè ets el Toni Soler? Tu no ets neutre en cap sopar.

T.: No, no cal que sigui jo. La gent vol ser ocurrent sempre. És una forma de vanitat, l’humor. I llavors hi ha gent concentrada a fer riure tota l’estona, cosa que em posa nerviós. I jo era d’aquests. Jo estava tota l’estona pensant com rematar amb una broma. És una mena de deformació professional. “He de fer un punchline del que està dient aquest”. Doncs no. No el facis. Escolta’l.

E.: La gent et vol fer riure perquè ets tu.

T.: Però els passa ràpid, perquè em veuen la cara. S’enduen grans decepcions, ja hi estic acostumat. El meu comportament a la vida mai és humorístic.

E.: ¿Algun humorista a la vida real no deu haver decebut? ¿Woody Allen, Groucho Marx?

T.: Però aquests són megafamosos. Hi ha gent que té el que jo anomeno “temperament artístic”. És “la necessitat de públic”. I si tenen gent al voltant els surt l’impuls, un impuls que a mi, i potser a tu, ens fa tancar a la closca com els cargols. A ells, en canvi, els fa florir. El Toni Albà, per exemple, o el Fermí Fernández, quan tenen gent davant, creixen, creixen, creixen. I jo, en canvi, em faig petit, petit. I petit vol dir seriós. I faig aquesta cara... I això a la gent els decep molt. Això als 30 anys em preocupava, però ara no.

E.: Perquè esperaven de tu que... No ho sé. Què creus que n’esperaven?

T.: No ho sé, què n’esperaven. Però no és gaire més del que jo esperava d’ells [riu].

E.: De vegades veig entrevistes a humoristes que a la tele no m’agraden, perquè em resulten postissos i em sembla que segueixen massa el guió, i a les entrevistes, en canvi, m’encanten. Són ocurrents, divertits.

T.: Ah! Jo t’estava parlant fins ara de l’humor en la vida. L’humor com a feina és tot un altre tema.

E.: Però ve de la vida. No és una obligació fer humor, ¿però pot acabar-ho sent? Qui és més feliç, el que té sentit de l’humor o el que no?

T.: Qui és més feliç? Bona pregunta! Ja és un personatge paròdic, l’humorista depressiu. N’hi ha tants que ja no...

E.: Potser perquè depressiu ho és tothom una mica.

T.: No! Perquè els humoristes tenen un punt de lucidesa: la vida és una merda i el terror que els produeix la vida fa que es defensin amb l’humor. Per tant, l’humorista no té per què ser més feliç que la persona que no té sentit de l’humor. La vida està plena de gent que són divertits a la vida i no a la feina, gent que a la feina sí i no a la vida, gent que no són divertits mai i gent que són divertits sempre. Fer d’humorista professional és una tècnica. No té per què ser més graciós un humorista que un fuster o un empleat de banca. Senzillament ha trobat les eines per convertir-ho en una feina, però després potser a la vida és un amargat. I el que és divertit de veritat és l’empleat de banca.

E.: Algunes dones diuen: “Vull un home que em faci riure”.

T.: És mentida. Volen un home guapo.

E.: I tu? Vols algú que et faci riure o algú a qui fer riure?

T.: Algú que em faci riure a mi.

E.: I que riguin dels teus acudits t’agrada?

T.: M’encanta. I a la meva parella fer-la riure no és gens fàcil. La meva família és molt complicada. I quan la faig riure em moro de gust, m’encanta, em sembla collonut. Però en això hi ha un tema de gènere. Els homes ens hem sentit sempre més obligats a fer riure. I això s’ha d’acabar. No ho acabarem nosaltres. Ho acabarà la generació següent.

E.: Ara hi ha cada cop més dones humoristes.

T.: Sí, cada cop més. I acabarà sent normal. Hi haurà la mateixa proporció que en la població. Però és un procés que no és tan ràpid com molts voldríem... Mira! No has menjat res. La meva fila de formatges està tota menjada. La teva no.

E.: El veus diferent, ara, l’humor?

T.: Estic en una edat en què qualsevol persona, als 55 anys, fa revisió de tot, i és normal que pensi: ¿n’hi havia per tant, amb l’humor? Soc més crític del que tocaria, l’humor m’impacienta, de vegades, i penso que se’l sobrevalora i que molts humoristes hem estat sobrevalorats perquè tenim sentit de l’humor. Cada cop que algú em deia: “El Polònia sí que explica bé la realitat catalana i no els Telenotícies”, jo pensava: “Quin menyspreu als periodistes que intenten informar bé de les coses, quan nosaltres només ens fixem en un titular, del qual intentem treure’n una guspira”. Que no vol dir que no tingui mèrit. Però vull dir que es tendeix a sobrevalorar l’humor. I ja està.

E.: Tens raó.

T.: D’aquí cinc anys tornarem a parlar i diré que l’humor és l’únic que ens salva, però ara...

E.: Si et fessin dir humoristes del món? ¿Els cassets de l’Eugenio?

T.: És que l’Eugenio no era material seu. És un mètode, una perfomance... Ei, no estàs menjant-te la teva filera de formatges, és un desastre, això!

E.: Em pensava que eren per compartir, no que n’hi hagués un tros per a cadascú.

T.: Sortirà a l’entrevista això?

E.: No. Sí. Que bons, no?

T.: Sí que és bo aquest formatge, la mare que em va parir. Però no et perdis, que em vull acabar el plat. ¿O ja en tens prou d’entrevista?

E.: No, no. Tinc por que haguem parlat poc. Ai, et volia dir humoristes perquè em diguessis el què.

T.: No, fem-ho al revés. Jo et dic humoristes que m’agraden. M’agrada Monty Python. L’objectiu de Monty Python no és la riallada. Ara, si tu em vols veure les amígdales posa’m Vídeos de primera. Un senyor relliscant i caient a terra em fa pixar de riure.

E.: Això em fa pensar en la cançó Fes-los riure, de Cantant sota la pluja. Diu: “Tu pots ser un actor shakespearià, formaràs part de l’elit, agradaràs als crítics i no tindràs res per menjar. Però rellisca amb una pell de plàtan i els tindràs aplaudint!”

T.: Però jo no aplaudiria. Jo riuria.

E.: La idea és dir: “Fes-los riure, és l’únic que importa”.

T.: Però no és l’únic que importa. Jo valoro molt més la ciència-ficció que la comèdia, per exemple.

E.: Creus que rius més que la majoria?

T.: No, ara ja no.

E.: Ho feies?

T.: Sí. I se m’escapava el riure. Al meu fill li passa igual i em fa molta gràcia perquè és el mateix estil. Ric en situacions incòmodes. Als funerals, enmig d’un ascensor amb desconeguts...

E.: Per què, això?

T.: Els nervis. Però és igual de divertit. I no hi ha motiu! Ni hi ha procés intel·ligent entremig. M’entens? La gràcia de l’humor és quan no hi ha sinapsi que el produeixi. A mi m’encanta això perquè no hi ha un procés d’intel·ligència.

E.: Si rius més, plores més?

T.: No ploro gens.

E.: Tens poca sensibilitat per la tragèdia?

T.: No. Em poso trist, però no ploro. Només... Només m’han fet plorar les pel·lícules nostàlgiques. La nostàlgia és una cosa que em fa plorar. Però el drama en sentit de coses dolentes que li passen a la gent em poden commoure, però no em fan plorar.

E.: Però el riure sí.

T.: La gent intentant fer riure a través de pallassades em fa riure molt.

E.: Ostres, cada cop que et vull dir humoristes ens n’anem cap a un altre lloc.

T.: Que bo que és això. Està boníssim.

E.: Va. Deies Monty Python.

T.: Monty Python com a equilibri d’humor i procés intel·ligent, i humor com a expressió divertida. Són els únics que m’han fet pensar i m’han fet riure al mateix temps.

E.: A mi m’agrada la idea que fossin com una colla, molt amics.

T.: Durant un temps. Després se’n van cansar. Tothom es cansa.

E.: Hi hem de tornar, aquí.

T.: Sí, però per dinar, eh? Que jo a les nits no puc.

E.: I el Chiquito de la Calzada?

T.: Em feia molta gràcia, però em feia gràcia la situació. L’edat hi influeix. Si hagués fet allò als divuit dubto que hagués fet gràcia. Però pensaves: aquest senyor! T’imagines la seva vida. La situació és divertida, no el que explica. Valores l’insòlit.

E.: Capri, Mary Santpere... Els clàssics?

T.: A mi els clàssics dels setanta cap enrere no em fan riure.

E.: Ni el Groucho? A mi els seus llibres m’han fet riure molt.

T.: Llegint jo només he rigut amb Sin noticias de Gurb. I amb les memòries de Miguel Mihura.

E.: Existeix l’humor català? Quim Monzó sosté que no. Però esclar, potser perquè en forma part?

T.: No sé si l’humor català, la tradició humorística catalana, m’ha influït. No ho sé, crec que Buenafuente, segurament a pesar d’ell, que no s’enfadi si dic això, era humor català cent per cent. Era una cosa catalaníssima, era tan català que no podia ser-ho més. El Buenafuente en estat pur és el de TV3. Però la gent que més defensa l’humor català és perquè llavors, quan es justifica, et diu que aquí han triomfat les sèries angleses com Fawlty Towers, Sí, ministre... Però humor català són les Teresines, també. I Plats bruts... Mil coses molt diferents, una mixtura que és molt difícil de catalogar. Per què perdre el temps amb això? Entenc que hi hagi molt humor fet a Catalunya i si pot ser en català, però les denominacions d’origen deixem-les per als productes hortofrutícoles.

E.: Aquest és el final. Em penso que aquesta frase queda bé per acabar. Quedarà bé així. Gràcies, amic.

T.: I ara ens acabem el formatge?  

E.: Sí!