LES VINYETES

Miquel Ferreres, Manel Fontdevila, Jordi Duró i Juanjo Sáez

Una invitació a somriure, enfadar-se i, sobretot, pensar

Àlex Gutiérrez

Cap de Mèdia

La pandèmia ha demostrat, un cop més, que l’humor no només és possible en temps de mort i dolor, sinó que pot resultar una eina o bé terapèutica o bé de conscienciació i revolta. Aquell adagi segons el qual el drama es transforma en comèdia si es deixa passar prou temps no funciona en els diaris, que necessiten fer la digestió dels fets en temps real. Els ninotaires de l’ARA han aconseguit fer-nos somriure, enfadar i, sobretot, pensar, amb la seva mirada al coronavirus i derivades.

Els quatre comentaristes gràfics de l’ARA han esmolat les eines de dibuix, i també l’enginy, i ho han plasmat en prop de 200 vinyetes de temàtiques ben variades perquè, per desgràcia, el coronavirus ha sacsejat el món tal com el coneixem. Per bé que tots quatre han tingut una mirada transversal, cadascun ha fet lluir les seves millors armes. Miquel Ferreres ha aplicat la seva ironia i ha assenyalat com el poder activa els mecanismes per aprofitar qualsevol esdeveniment, inclosa una catàstrofe, i instrumentalitzar-lo en favor dels seus interessos. Manel Fontdevila ha excel·lit en els apunts quotidians: aquelles actituds que assumim a vegades acríticament i que una vinyeta pot ajudar a denunciar o corregir. Jordi Duró, amb els seus dibuixos altament simbòlics, s’ha mogut entre la poesia visual –mai una mascareta havia donat tant de joc, fins a convertir-se gairebé en icona pop– i una clara voluntat de denúncia dels excessos del poder. Juanjo Sáez, per la seva banda, ha aportat una mirada neta –capaç de simplificar brutalment situacions i angoixes complexes– i l’ha aplicada a la pandèmia amb vinyetes amb gran poder de ressonància.

Aquesta és una selecció dels seus treballs durant aquests mesos.

1.

Primers símptomes

La cancel·lació del Mobile World Congress va suposar el primer toc d’atenció. Encara hi havia, però, escepticisme i despreocupació, com correspon a un perill situat inicialment a la Xina, a milers de quilòmetres de distància. Després, tot d’una, ja era a Itàlia. Allò anava de veritat. I ben aviat començava el recompte de morts a Catalunya. Ens vam acostumar a començar el dia mirant la corba. Els contagis. Els greus. Els primers recuperats.

Calia preparar-se per a una situació desconeguda i letal. “Tot anirà bé”, deia un lema que a hores d’ara sembla ridícul. Els humoristes gràfics, amb el seu habitual ull clínic, ja van voler assenyalar la fragilitat d’aquell desig. I de seguida va ser molt evident que la crisi sanitària comportaria un sotrac econòmic que faria tremolar moltes famílies. L’origen del virus també ha sigut motiu d’especulació, així com la sensació que la primera gestió de la pandèmia va estar presidida per un sentiment de negació per part dels polítics.

2.

Confinats

Havia de ser per només quinze dies, però el confinament es va allargar. Les rutines es van fer miques. Els dies s’assemblaven tots els uns als altres. Calia teletreballar, però amb els nens a casa no era fàcil. La confusió era generalitzada: ¿es podia sortir a passejar? ¿A fer esport? ¿En quines franges es podia treure el gos?

El confinament va generar el clàssic pànic d’aprovisionament. Aconseguir paper de vàter podia comportar un periple per tres o quatre supermercats. Mascaretes, gel hidroalcohòlic, guants de làtex... esgotats. Després, ja acostumats a l’internament, els productes difícils de trobar es van sofisticar. Durant unes setmanes, per exemple, costava aconseguir llevat: tothom estava mirant d’endolcir el confinament a casa. Els balcons i els terrats es van convertir en paradoxals refugis: calia protegir-se no de les inclemències del temps, sinó de la manca de llum i aire fresc. I, de nou, el vessant econòmic de tot plegat. Els més pobres no podien deixar d’anar a treballar i, per tant, s’exposaven més al virus. I confinar-se en un habitatge espaiós no era el mateix que fer-ho en un pis fosc i petit, a compartir amb sis o set membres més de la família.

3.

Distanciats

Quan vam poder començar a sortir generalitzadament, va ser el torn de decidir fins a quin punt es complia el distanciament físic. Algunes famílies, sobretot si vivien en províncies diferents, havien quedat separades durant setmanes, depenent de quina fase s’apliqués a cada zona. L’intent de recuperar la normalitat es fa amb la policia al carrer, controlant. No més de tantes persones. La mascareta ha de cobrir també el nas. Els humoristes alerten del perill, un cop més, de sacrificar la llibertat en nom de la seguretat. La vida darrere la mascareta, com assenyalen, és més trista, més avorrida. L’aïllament sempre atura el progrés social.

“Els humoristes gràfics passem moltes hores confinats a casa ja de normal, així que a mi em va agafar preparat. No portava pijama per pura disciplina –explica Manel Fontdevila–. Una anècdota, per exemple, és que l’aplaudiment de les vuit em feia adonar com era de tard i com s’acostava perillosament l’hora límit d’entregar la vinyeta. La desorientació era important”.

4.

La sanitat (i els sanitaris)

Les mans van quedar encetades, de tant aplaudir els sanitaris als balcons. Ara bé, ¿els comportaments individuals eren després conseqüents i seguien les indicacions –per no dir les súpliques– d’aquests professionals? ¿O es tractava només de quedar amb la consciència afartada i els palmells encesos? Els aplaudiments, a més, es van anar diversificant: els nens, els repartidors de supermercat, el personal de neteja... I aleshores van sorgir, també, les cassolades. La gestió de les diferents administracions va ser erràtica. Les víctimes es van convertir en arma llancívola entre partits. I algunes formacions, com Vox, van construir una retòrica de resistència davant l’acte tan elemental de posar-se una mascareta, en deferència als altres.

La sanitat pública va estar a punt de col·lapsar-se, i queda el dubte de quin preu han pagat els malalts d’altres afeccions que no van poder ser atesos. Però ningú no es va voler responsabilitzar de les retallades que s’havien aplicat en anys anteriors i que van deixar el sistema mancat de recursos.

5.

El virus de la desinformació

Hi havia el virus-virus, esclar. Però també el virus de la por. I el de la intoxicació informativa. En aquestes setmanes han circulat més d’un miler de notícies falses en relació al covid-19. Remeis que no funcionen, teories estrafolàries sobre el seu origen...

Ara bé, al mateix temps, i sota l’excusa de voler limitar la difusió de les fake news, de nou els governs van llançar alguns globus sonda inquietants en què s’evidenciaven les seves ganes d’aprofitar la pandèmia per limitar la lliure circulació d’informació. I l’interès en monitoritzar els moviments de la població pot tenir una justificació sanitària, però alhora desperta comprensibles recels, perquè és temptador, per a un estat, tenir controlada la ubicació dels seus ciutadans.

Malgrat tot, ha sigut temps de bon periodisme, també. I les tecnologies han permès acostar amics i familiars, distanciats pel confinament, ni que fos sempre a través del vidre fred d’una pantalla de mòbil.

6.

Crisi sobre crisi

El coronavirus de seguida va plantejar un dilema: quant valia una vida? O, més concretament, ¿a partir de quin punt el sistema necessitava que els engranatges de l’economia i el consum seguissin funcionant, si no es volia acabar causant un dany més greu que el de la pandèmia mateixa? El virus va sumir molta gent en la incertesa econòmica i els humoristes van reflectir el seu desemparament: els ajuts trigarien a arribar, els autònoms les passarien magres... Algunes de les vinyetes es van posar decididament al costat dels que patien l’onada expansiva econòmica de la crisi sanitària.

“El que no pots fer és ferir la gent que està sent perjudicada per aquesta catàstrofe”, reflexiona Miquel Ferreres sobre com fer humor en temps de tant de dolor. “Però per sort hi havia molts enfocaments possibles sense perill de crear danys col·laterals”. El dibuixant de la contraportada de l’ARA va patir el virus, de manera que va poder assistir des de primeríssima fila als efectes de la precarització: “Vaig veure la pel·lícula des de dins i vaig veure l’abús flagrant que s’està cometent en aquest país des de fa molts anys contra l’entrega, la vocació i al professionalitat dels sanitaris”.

7.

Repensar-nos

La pandèmia respon a l’arbitrarietat atzarosa que ha fet que un virus saltés d’un animal a una persona, però els seus efectes han obligat a reflexionar sobre fins a quin punt els humans tenim, col·lectivament, ben ordenades les nostres prioritats. El capitalisme fa anys que està en crisi –o com a mínim en discussió sobre si caldria afinar-lo– i el coronavirus ha catalitzat aquest procés de reflexió. “Parar no és suficient... Ens hauríem de parar a pensar”, deia una de les vinyetes de Duró no incloses en aquest recull.

Però no es tractava d’examinar només els possibles errors del passat, sinó també, i sobretot, de reflexionar sobre quins canvis estructurals caldria dur a terme, un cop es va fer evident que el covid-19 i les seves conseqüències havien arribat per quedar-se un bon temps. Les relacions familiars, les xarxes de solidaritat, la desconnexió de l’home amb la natura, la noció de si una crisi s’ha de resoldre aprimant la despesa o estimulant-la... són assumptes que han merescut moltes columnes d’opinió a la premsa i també un bon grapat de comentaris gràfics.

8.

I Catalunya, què?

El govern central va aprofitar la pandèmia per dictar una nova recentralització de l’Estat, amb el pretext de poder coordinar la resposta contra el virus. A la pràctica, això va derivar en un pols amb la Generalitat –i un ball de mesures– que evidenciava com el suport polític català a l’estabilitat del govern Sánchez no comportaria contrapartides en matèria d’autonomia. I, en tot cas, la reordenació de prioritats –i els problemes interns del Govern de coalició, també– ha acabat provocant que el coronavirus hagi suposat un parèntesi en el pandèmic conflicte d’encaix o desencaix entre Catalunya i Espanya. La taula de negociació, que funciona molt bé gràficament en vinyetes apaïsades –per com pot indicar la distància entre les parts–, ha acabat sent una icona d’alguns dels acudits més àcids de l’ARA. I ha permès burxar en les desavinences entre Esquerra i JxCat, a les portes d’unes noves eleccions que han de dirimir les diferències entre aquests socis i rivals. El virus ho ha trastocat gairebé tot, i la política no havia de ser una excepció.

9.

La nova (a)normalitat

El terme és dels que fan ràbia. Nova normalitat suggereix que cal assumir com a permanents uns sacrificis i unes limitacions que molta gent prefereix seguir considerant com a excepcionals. De nou, la idea d’un control social per part del poder, per aconseguir una ciutadania dòcil i aïllada, torna a sortir a la palestra i els humoristes reflexionen sobre aquest punt.

La desescalada, a més, genera dubtes. S’està fent massa de pressa? Els vinyetistes tenen ull clínic i la majoria alerten de la incertesa que presideix aquesta etapa, en què es canvia de fase gairebé cada setmana. Per no dir que era intolerable considerar normals les condicions de vida de moltíssima gent, de manera que ara no hi ha una normalitat a la qual tornar. I, a més, són unes setmanes que inauguren una etapa en la qual la solidaritat dels inicis passa a una desconfiança mútua, perquè molts ciutadans que s’han sacrificat durant mesos seguint una sèrie de mesures i recomanacions veuen com alguns dels seus congèneres se les salten a la torera, en una mostra evident d’egoisme, que només des del cinisme es pot maquillar amb el mantra de la llibertat. (Però, al mateix temps, cal defensar la llibertat! Un embolic...)

10.

El corona-virus

Per si aquest 2020 no fos prou intens informativament, s’han començat a apilar informacions que deixen en molt mal lloc el rei emèrit Joan Carles. La seva fugida estrafolària –desaparegut prop de dues setmanes– no ha ajudat gens la Casa del Rei. Un dels recursos de l’humor és el joc semàntic i fonètic. I, en aquest sentit, el prefix corona, que precedeix virus, ha permès fer algunes ironies als dibuixants de la casa quan han coincidit notícies sobre el virus i sobre les activitats de l’exrei. I la proximitat amb Corinna també ho posava fàcil.

El cas il·lustra, a més, com aquest tipus d’escàndols es miren de fer esclatar a l’agost, per allò de minimitzar els danys en l’opinió pública. Els humoristes, acostumats a assenyalar els errors dels poderosos, van poder sucar-hi pa, amb el tema. I tot i l’intent de sepultar l’afer sota l’allau d’informacions de la pandèmia, un bon nombre de vinyetes es van encarregar de recordar que l’emperador, o el rei, anava despullat.

11.

Polítics pandèmics

Els opinadors gràfics saben que, quan es trepitja terreny desconegut, carregar les culpes a qui va primer intentant esquivar les mines és una mica injust. Però, al mateix temps, cal poder fiscalitzar el poder i assenyalar les males decisions que prengui o si les mesures que proposa són fruit de la reflexió o bé de la improvisació. Els vinyetistes d’aquest diari han transitat per aquest equilibri, per bé que alguns dignataris d’arreu del món –amb Trump com a mariscal indiscutible– ho han posat molt fàcil i semblaven treballar amb l’ànim de fer un favor als humoristes, si no fos per les conseqüències funestes dels seus tristos lideratges.

“Com a opinador, davant d’un tema que afec- ta la salut de tots tendeixo a prendre un punt de vista constructiu. No crec que calgui afegir més tensió a la que ja estem vivint –explica Jor- di Duró–. El límit sempre és el respecte. Però, en aquest cas, m’ha resultat especialment difícil veure com s’instrumentalitzaven políticament les víctimes en lloc d’aportar solucions”.

12.

Els herois més petits

La gestió de la canalla, amb la pandèmia, ha sigut un dels grans temes d’aquests mesos. Des de com fer teletreball mentre els menuts recreen una invasió apatxe, fins a les dificultats a l’hora de mantenir el ritme escolar, amb unes metodologies que no estaven gens assajades. A més, els canvis de directrius cada pocs dies sumien les famílies en una perpètua confusió: a quina franja pot passejar?, pot anar a veure els avis? Les perspectives, abans de començar el curs, són també poc clares, amb uns protocols que s’han anat actualitzant dia a dia.

“Les criatures han estat, en determinats aspectes, sobreprotegides”, diu Juanjo Sáez. “Un any en la vida d’un nen no és res. I a l’estar tan pendents de si aprenien unes assignatures concretes, s’ha oblidat el que era primordial: que un nen ha de ser feliç. La seva salut mental, en definitiva. Sobretot en els casos de nens de famílies molt desestructurades”. Juntament amb els avis, els nens han acabat despullant, en definitiva, una de les mancances del capitalisme: quan tot tremola, no se sap gaire què fer –i on aparcar– els que no són productius.

13.

Brot de rebrot

Els humans tenim una capacitat de negació a prova de bombes. En una primera instància, vam volem creure que el virus no tindria l’abast global (i letal) que finalment ha tingut. Després, ens vam aferrar al mantra que l’estiu seria una treva i que podríem recuperar antics costums. Tot i que les autoritats sanitàries recordaven la necessitat de mantenir les mesures d’higiene i distanciament, la població es va començar a relaxar. I, cap al juliol, va quedar clar que el presumpte respir estival seria molt relatiu.

El principal damnificat, des del punt de vista econòmic, ha sigut el turisme. Veure les ciutats semibuides ha permès retrobar sensacions que l’allau de visitants no permetia: que tiri la primera pedra el barceloní que no hagi penjat una selfie des del Parc Güell sense aglomeracions. Però la factura econòmica va creixent i, al mateix temps que els carrers llueixen més saludables, el sistema circulatori troba a faltar els glòbuls vermells dels diners i els òrgans comencen a fallar.

Anterior

Una conversa (més o menys seriosa) sobre l’humor, per Empar Moliner i Toni soler

Següent

Quan el coronavirus va congelar les rialles, per Xavi Serra

Inici