“L’enginy requereix distància i ara mateix no en tenim. Estem massa ocupats en no morir. ¿Com vols que t’entretingui? Oscil·lo entre la sensació que tot va bé, que tot s’enfonsa, que m’estic tornant boig i una barreja de tot això anterior amb moltes ganes de tornar al Burger King”. Carlo Padial, cineasta i escriptor, descrivia així el seu estat emocional en un videomanifest que va publicar en ple confinament en què renegava de la idea de crisi com a estímul creatiu, tot reivindicant el seu dret a submergir-se en l’angoixa i el malestar. La ironia és que aquest clam desesperat contra l’humor en temps de covid resultava d’allò més divertit. I, mig en broma, desactivava el vell tòpic que defineix la comèdia com a “tragèdia més temps”.
Per a Padial, “les circumstàncies extremes no han de proveir necessàriament d’un humor millor”. De fet, afegeix, no creu que l’humor passi per un moment particularment bo durant el coronavirus. “No veig que hagi passat res especialment memorable en termes humorístics durant la pandèmia –apunta–. Els amics que treballen a la televisió estan tips de fer vídeos amb Zoom. Jo mateix et puc dir que és molt difícil crear continguts memorables que suscitin emocions amb l’estètica de la videoconferència. Per exemple, el talk show estava vivint un gran ressorgiment als Estats Units i el confinament no ha sigut precisament el seu moment més feliç”. Per contra, Padial apunta un altre fenomen derivat del coronavirus: l’expansió i consolidació mundial dels podcasts. “Hi ha molts humoristes que, davant la impossibilitat d’actuar en directe, s’han refugiat en el podcast. I així com la comèdia stand up no acaba de rutllar per Zoom, perquè s’hi troba molt a faltar el públic, als podcasts sí que funciona”.
Com assenyala Padial, l’humor televisiu és el que més de pressa va haver d’aprendre a conviure amb la nova realitat imposada per la pandèmia. Amb les restriccions del confinament es van produir situacions tan estranyes –i no mancades d’humor, per cert– com veure l’equip de La Resistencia fent el programa sense públic ni convidats, parlant entre ells de tot i de res i mantenint la distància física.
Al Polònia de TV3, per exemple, l’equip va haver d’escriure, gravar i editar el programa des de casa seva, que en el cas de la guionista Júlia Cot volia dir des de la Igualada confinada dels pitjors moments de l’epidèmia. “Per primera vegada no em venia de gust fer humor –explica–. Van ser moments de molta angoixa”. Amb les xifres de morts augmentant i la població espantada, l’equip del programa va decidir aparcar una mica la sàtira política i la crítica per fer un humor més blanc i d’evasió. “Som molt conscients que fem un programa d’una televisió pública, així que vam intentar reflectir situacions de la quotidianitat que tothom estava vivint –explica Cot–. Per exemple, Quim Monzó quedant-se sense alcohol per culpa del confinament i coses així. La gent no volia veure gags sobre morts i residències, volia desconnectar”.
CCMA
L’altra cara de Cot i Padial podria ser la de Miguel Gallardo, un dels referents del còmic d’autor i la il·lustració a Catalunya, que va arribar al confinament després de viure un mes horribilis en què el van haver d’operar d’un tumor cerebral que li havien detectat. “El 3 de març em van donar d’alta i uns dies després ens van confinar a tots –recorda–. I com que la meva primera regla per curar-me és dibuixar vaig començar a fer il·lustracions sobre el coronavirus”. A Instagram va descobrir un compte, The Influyencer (@the_influyencer), que abordava les situacions derivades de l’epidèmia des de l’humor amb acudits que parodiaven seguint l’estètica del New Yorker. “Em van semblar molt bons, molt divertits, i els vaig escriure oferint-me per participar-hi i vaig descobrir que ho portava un il·lustrador amic meu, Enrique Flores, amb l’ajuda de LPO, un clàssic de la revista Hermano Lobo. I vam acabar publicant més d’un centenar d’imatges i acudits. Era una manera de riure’s del que ens passava i treure-hi importància”.
Miguel Gallardo
Quina vigència tindrà l’humor del coronavirus? Gallardo és el primer que reconeix que algunes situacions sobre les quals feia broma durant el confinament han quedat oblidades. “Qui es recorda ara de les fases de la desescalada?”, diu. Per contra, es confessa fan del còmic que durant el confinament va publicar a internet el dibuixant Álvaro Ortiz, El murciélago sale a por birras –després editat per Astiberri–, una paròdia humorística de Batman que enfrontava el superheroi al repte de sortir a comprar cervesa en ple confinament. Cot assenyala que una de les claus de l’humor sobre el coronavirus era poder jugar amb un conjunt de situacions noves, com haver d’estar tancats a casa o la por del virus que tothom compartia. “Conèixer els referents és bàsic en l’humor, però no sé si això anirà més enllà o canviarà l’humor del futur –diu la guionista–. Segurament no: això no deixa de ser una situació excepcional”.
La tornada a la normalitat també es va anar veient a mesura que la situació sanitària es relaxava i l’humor sobre el virus es permetia ser més punyent que en els inicis de la pandèmia. Cot reconeix que al Polònia van anar perdent la por d’ofendre la sensibilitat de la gent. “Ara fins i tot em pregunto si no vam ser massa covards al principi de l’epidèmia –reflexiona–. En aquell moment ens sabia greu posar el dit a la nafra. Però a mesura que entren en joc factors humans com la gestió de la crisi, sobre els quals es pot fer humor, tot es va relaxant i t’atreveixes a tocar més temes”.
També esperen poder tornar a la normalitat els humoristes que actuen en bars i teatres, per als quals el coronavirus ha sigut “catastròfic”, com apunta Padial. “Jo també faig actuacions, però per sort estic més diversificat i no m’ha afectat”. Cot treballa en la nova temporada del Polònia, que s’estrena la setmana que ve, i Gallardo publicarà aviat una novel·la gràfica en què relatarà, amb molt d’humor, el seu convuls 2020. “Sempre he sigut contrari a fer servir el melodrama per provocar emocions a la gent, prefereixo fer riure –diu el dibuixant–. A més, tot això ha sigut una experiència molt surrealista, un xoc entre dos elements tan estranys com el càncer i el coronavirus. A vegades semblava una invasió alienígena”.