Detingut a
l'exili i sense
dret a defensa:

anatomia d'una
farsa de judici

80 anys de l’afusellament
de Companys

Sílvia Marimon

Companys, retratat per Pedro Urraca a Hendaia ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Detingut a
l'exili i sense
dret a defensa:

anatomia d'una
farsa de judici

80 anys de l’afusellament
de Companys

Sílvia Marimon

El 15 d’octubre del 1940, a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia un piquet d’afusellament acabava amb la vida del president de Catalunya, Lluís Companys. Aquell dia portava un vestit molt senzill, de color blanc. Calçava espardenyes perquè les tortures li havien deixat els peus molt inflats i li era impossible posar-se unes sabates. Es va fumar l’última cigarreta i, mentre anava cap al piquet, es va treure les espardenyes perquè volia morir trepitjant terra catalana. Enmig d’un gran silenci va cridar “Per Catalunya!”, i va caure a terra, mort. Han hagut de passar 80 anys perquè el govern espanyol faci un primer pas per declarar nul aquell judici: l’esborrany de l’avantprojecte de la nova llei de memòria –a la qual li queda un llarg recorregut abans de ser aprovada– declara il·legítims el Tribunal de Repressió de la Masoneria i el Comunisme, el Tribunal d’Ordre Públic i els Tribunals de Responsabilitats Polítiques i els consells de guerra. L’avantprojecte també explicita que són il·legítimes i nul·les, per forma i fons, les condemnes i sancions dictades per motius polítics, ideològics o de creença durant la dictadura. El Parlament català ja va declarar nuls els judicis sumaríssims el 2017 i, per tant, el judici de Companys.

Ara bé, al marge de les polítiques reparadores que s'han impulsat els últims anys, el fet és que tant la detenció com el judici de Companys van estar plens d’irregularitats i absurditats. Aquestes anomalies –que tot seguit analitzem– permeten afirmar que, fins i tot amb la legalitat vigent del moment, va ser un judici il·legal des de tots els punts de vista.

Companys i la seva esposa Carme Ballester en un viatge que van fer a París durant la Guerra Civil.

Companys i la seva esposa Carme Ballester en un viatge que van fer a París durant la Guerra Civil.Josep Brangulí

3 d'agost de 1939

S'inicia el procés contra Companys, se'l difama i se'l condemna sense haver-lo escoltat

La Guerra Civil no va acabar fins a l’abril de 1939, però molts dies abans, el 9 de febrer de 1939, Franco ja va aprovar la Ley de Responsabilidades Políticas. “S’instaura tot un sistema judicial específic i un procediment jurídic capgirat i arbitrari en què es pot condemnar sense proves i sense presumpció d’innocència. Un sistema contrari al Codi Penal de 1932 i a la llei d’enjudiciament criminal”, diu el jurista i professor de ciències polítiques de la UB Raül Digón. Un expedient destacat que va fer públic el nou Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques (TRRPC), integrat per un cap de l’exèrcit, un funcionari de carrera judicial i un militant de Falange Española, va ser el de Lluís Companys. Es va publicar al Butlletí Oficial de la Província de Barcelona el 3 d’agost de 1939 i explicitava que totes les persones que poguessin oferir informació sobre la seva conducta política i social o sobre els seus béns estaven obligades a posar-ho en coneixement del jutjat. S’iniciava un procés contra una persona desapareguda contrari als preceptes del dret ordinari.

“En el cas de Companys, els continguts calumniosos dels principals informes recopilats per blasmar-lo a l’expedient del TRP són notòriament greus i difamatoris”, detalla Digón. Així, per exemple, l’alcalde de Barcelona, Miquel Mateu, afirmava que Companys, abans de ser president, era “abogado de pistoleros del sindicato único de la FAI”, i el descriu com un “directivo de las masas rojas”. La Guàrdia Civil va informar de tots els seus estalvis i assegurava que era “una persona execrable en todos los conceptos y nefasto para la Nación”. La Prefectura Superior de Policia anava més enllà i difamava el president dient que va fer de proxeneta: “En plan de despreciable chulo obligar a su amante a prostituir a sus tres hijas adolecentes”. La sentència del TRP es va fer pública al BOP el 18 de desembre i la resolució parlava de fets provats. Sense haver parlat mai amb el president català, se’l va condemnar i se li van requisar tots els béns. Aquest va ser el primer procés contra Companys. El següent va ser el consell de guerra que el va sentenciar a mort. Hi va haver un tercer procés obert pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Masoneria i el Comunisme que va ser sobresegut per la defunció de l’acusat.

Companys, retratat per Pedro Urraca a Hendaia

Companys, retratat per Pedro Urraca a HendaiaARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

13 d'agost de 1940

Detingut i "segrestat" per la policia alemanya i un agent franquista

Sis agents van detenir Companys a la casa de La Baule (a la zona ocupada pels alemanys de la Bretanya francesa), on vivia exiliat, el 13 d’agost de 1940. En van ser testimoni la seva dona, Carme Ballester. Dos dels homes anaven vestits de civils i quatre amb uniforme de soldat alemany. Segons va relatar Ballester, van entrar amb les metralletes a la mà i ho van regirar tot buscant diners. Dins d’un calaix hi van localitzar 70.000 francs. “Llavors ja van començar a estar contents de la troballa, seguit s’ho posaren a la butxaca, també es van emportar tots els documents que van trobar”, explicava Ballester en una carta que l'historiador Joaquim Aloy va localitzar a l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam. El personatge clau en la detenció de Companys va ser el policia franquista Pedro Urraca, que vigilava Companys des de la seva arribada a París i tenia la complicitat dels col·laboracionistes francesos.

“Va ser un segrest”, diu l’historiador Oriol Dueñas. Companys era un exiliat polític a França però no es van respectar els acords d’extradició perquè això hauria volgut dir que s’havia d’obrir un procés judicial. “És per aquest motiu que el van fer passar per Hendaia, que era zona ocupada pels nazis, i no per la frontera catalana”, diu Dueñas.

La fitxa policial que li van fer a Lluís Companys mentre va ser als calabossos de la direcció general de Seguretat a Madrid

La fitxa policial que li van fer a Lluís Companys mentre va ser als calabossos de la direcció general de Seguretat a MadridArchivo Histórico Nacional

25 d'agost de 1940

Les presses de Serrano Suñer perquè Companys fos lliurat sense dilacions

Urraca va ser l’agent que va acompanyar Companys fins a la frontera. En els seus informes, Urraca explicava que el president català estava angoixat per la desaparició del seu fill, en Lluïset, que estava reclòs en un centre mental, i que l’havia vist molt “envellit”. De La Baule, Companys va ser traslladat a la presó de La Santé (París), on el president català estava incomunicat, en una cel·la individual. Segons les publicacions clandestines de l’època, a La Santé va ser maltractat –tenia llagues a diferents parts del cos– i només li van donar pa i aigua.

En la trobada que Urraca va tenir amb Companys a la presó parisenca el va avisar que el seu futur s’endevinava funest. El 25 d’agost els serveis exteriors espanyols enviaven una nota en la qual s’especificava que el president català havia de ser conduït a Madrid. Seria traslladat amb un cotxe i custodiat per Urraca i un oficial alemany. El ministre d’Assumptes Exteriors de Franco, Ramón Serrano Suñer, tenia pressa perquè Companys fos lliurat sense preàmbuls ni dilacions. Urraca, un home força conegut en els cercles d’espies, que va treballar com a agent secret per als franquistes, els alemanys i el govern de Vichy, va lliurar el president el 29 d’agost de 1940 a Irun, on li va fer una fotografia per demostrar que l’entregava viu.

La fitxa que es va obrir quan Companys va entrar a la direcció general de Seguretat a Madrid, procedent de França, el 29 d’agost del 1940

La fitxa que es va obrir quan Companys va entrar a la direcció general de Seguretat a Madrid, procedent de França, el 29 d’agost del 1940Archivo Histórico Nacional

29 d'agost

Torturat i humiliat a Madrid i traslladat a Barcelona amb màxim secretisme

Companys va ser traslladat als calabossos de la direcció general de Seguretat a la Puerta del Sol –on ara hi ha les oficines de la Comunitat de Madrid– el 29 d’agost: va sortir de París a les 9 del matí i va arribar a la comissaria a les 10 del vespre. En aquella cel·la, que era al soterrani i on no hi arribava la llum del sol, el van torturar físicament i el van humiliar. Els policies li tiraven cacauets i pa sec com si fos un animal de fira. Ni la seva detenció ni el seu trasllat es van fer públics. “Tot es va fer amb molt de secretisme. De fet, ni el judici ni la sentència que el va condemnar a mort van sortir en cap diari de l’època”, diu Dueñas. El van interrogar en diferents ocasions. En totes les seves declaracions, i segons va recollir la policia, Companys va repetir que havia fet els impossibles per evitar els assassinats: "Todos mis discursos y toda mi voluntad fue canalizar el Movimiento y mi voz, la única que desde los primeros momentos se dejó oir para condenar los desmanes, y se puede encontrar en un discurso que pronuncié el 22 de julio de 1936”. Quan va acabar de declarar, el president català va dir que “en las manifestacions que he hecho debe tenerse en cuenta que, a falta de memoria, veo las cosas en una nebulosa por haber sufrido recientemente una tragedia íntima [la desaparició del seu fill] y la incomunicación que he sufrido”. Cinc setmanes després d’arribar a Madrid, el 3 d’octubre, el van traslladar a Barcelona amb cotxe i el van portar a la presó militar de Montjuïc. Duia la mateixa roba i les mateixes sabates que quan el van detenir.

El procediment es va incoar el mateix dia en què era conduït a Barcelona. Les ordres eren que el seu sumaríssim, el 23.648, s’havia d’instruir amb la màxima rapidesa. “La causa va contradir greument els principis generals del dret i diverses normes; la instrucció, l’acusació del fiscal, les condicions de la defensa, la brevíssima vista oral i l’immediat compliment de la sentència, sense cap possibilitat de recurs, neguen totes les garanties processals de qualsevol procés judicial”, diu Digón. En aquest ordre capgirat, els autèntics rebels processaven i condemnaven a mort milers de ciutadans que havien complert l’ordenament jurídic en el moment dels fets. 

Anys després, un dels principals responsables del règim franquista, Serrano Suñer, ho va qualificar de “justícia al revés”: “Fue, pues, un error configurar delitos de rebelión y sedición para atribuirlos a los defensores del Gobierno republicano, dado que estos –jurídica y hasta metafísicamente- era impossible que los cometieran”.

Una de les primeres barricades que es van construir a Barcelona el 19 de juliol del 1936

Una de les primeres barricades que es van construir a Barcelona el 19 de juliol del 1936Juan Guzman

7 d'octubre

El fiscal, un dels revoltats del juliol de 1936, va falsejar els fets

El jutge instructor va dictar la interlocutòria de processament contra Companys per rebel·lió militar el 7 d’octubre. Un fet que dona indicis que el president català va ser condemnat abans del judici són les declaracions dispars que van recollir dos fiscals. El 8 d’octubre, i en paral·lel a l’apressada tramitació del sumaríssim, Companys va ser interrogat per Luis Mazo Mendo, el fiscal delegat a Barcelona, que tenia la missió de reunir les proves pels fets delictius. Mazo va ajuntar el seu informe a la causa general, però la declaració no va arribar a l’auditori fins que Companys ja havia estat executat. Entre altres coses, Mazo deia que Companys havia assegurat que “no tiene noticias de que se repartiessin armas entre los elements de los sindicatos y que cuando se las fueron a pedir, los de la CNT se negaron a ello”. Mazo també explicitava que Companys havia assegurat que havia fet tot el que havia pogut per evitar els assassinats comesos per incontrolats. El 9 d’octubre la causa va passar al fiscal jurídico-militar, Enric de Querol, que era un dels revoltats del juliol de 1939. Enric de Querol va falsejar els fets i va afirmar que Companys va autoritzar o no es va oposar al repartiment d’armes, i que havia tolerat crims salvatges, assassinats, robatoris i saqueig, tot erigint-se de fet en estat propi. El fiscal jurídico-militar acusava Companys d’“actividades extremistas y separatistas”.

Companys volia defensar-se ell mateix, ja que era advocat, però l’hi van denegar. “Se’l va privar del dret a paraula”, diu Digón. El 8 d’octubre, a Ramón de Colubí i Chánez, defensor militar d’ofici, que havia estat capità d’artillera però que no tenia formació com a jurista, se li va notificar que havia de defensar Companys. Són molts els que han defensat el compromís de Colubí, que va fer els impossibles per evitar la pena de mort de Companys. El periodista Jordi Finestres va poder conèixer aquest militar, que a mitjans dels anys 40 va marxar d’Espanya desenganyat amb el règim franquista. “Colubí em va dir que no era un cas únic però sí força excepcional pel poc temps que li van donar per preparar la defensa. Va tenir molt poques hores per consultar apressadament el sumari a la Capitania General, desplaçar-se a cuita-corrents al castell de Montjuïc per presentar-se a l’acusat, parlar amb ell, fer l’escrit mecanografiat als jutjats i lliurar-lo”.

La sentència que va condemnar a mort Lluís Companys

La sentència que va condemnar a mort Lluís Companys

14 d'octubre

Sentenciat sense la possibilitat de defensar-se ni d'aportar testimonis

El 14 d’octubre va començar la vista contra Companys, que va durar menys d’una hora. S’hi van llegir els informes i Companys va protestar: "Lo que acabáis de leer es canallesco y falso", va dir el president català. En aquella vista extremadament breu es van citar només declaracions i documents aportats per l’acusació.

"Fins i tot en un procés militar de l’època, el fet que no li deixessin aportar cap testimoni és una anomalia inacceptable", diu Finestres. Colubí va defensar que Companys no va participar en els desordres, que va salvar vides i que va facilitar la fugida de molts religiosos: "Fins i tot Colubí es volia presentar ell mateix com a testimoni, perquè gràcies a les gestions del president català va formar part d’un intercanvi de presoners i va poder anar a territori franquista durant la Guerra Civil, però no el van deixar. En canvi, per part de l’acusació van desfilar tot de testimonis difamatoris", diu Finestres. I afegeix: "Colubí em va dir que tot havia estat una farsa". Companys no va tenir dret a argumentar per defensar-se. “Va ser un judici sense cap garantia”, afirma Dueñas.

El president català al castell de Montjuïc caminant cap a l’escamot d’afusellament

El president català al castell de Montjuïc caminant cap a l’escamot d’afusellament

"És un judici il·legal perquè no va complir els requisits mínims ni d’ara ni d’aquella època –diu el professor d’història del dret a la UPF Alfons Aragoneses–. Com a l’Alemanya nazi, els judicis podien tenir una aparença de legalitat, hi havia jutges i una sentència, però no es van respectar els principis del dret, no hi havia la possibilitat de defensar-se ni calia provar res". De fet, fins i tot els mateixos teòrics del franquisme admeten que l’origen del dret franquista és la rebel·lió: "El seu poder i el dret que imposen té l’origen en una rebel·lió, si hi ha una llei del Parlament català i un avantprojecte de llei de memòria perquè s’anul·lin els judicis és perquè es considera que no va ser un judici de veritat", diu Aragoneses. Les publicacions clandestines de l’època van explicar així l’afusellament de Companys: “Companys personificaba Cataluña, la República y todos los sectores democráticos. Lo han fusilado porque representaba este pueblo y estos ideales". Un dels testimonis de l’acusació d’aquell judici va ser el capità Brabo Montero, el cap d’una policia paral·lela formada per antics presos de la zona republicana que actuava amb afany repressiu. Brabo Montero va morir assassinat arran d’uns fets força tèrbols el juliol de 1973. Un any abans va escriure les seves memòries on deia: “Hemos de hacer constar que somos completamente, y lo fuimos, enemigos de la política del señor Companys. Él era catalanista, nosotros españolistas; él era catalán, nosotros madrileños; però hemos de decir que la muerte del señor Companys fue gloriosa, fue ejemplar, fue una equivocación”. És l’únic president escollit democràticament que va ser afusellat en el context de la II Guerra Mundial, i ja aleshores es va intentar denunciar el crim al Tribunal de Nuremberg. La proposta, però, no va prosperar. Encara ara, 80 anys després, cap tribunal ha anul·lat aquell judici.

Jordi Cuixart al cementiri de Montjuïc l’estiu del 2017 en un homenatge que es va fer a les víctimes de la dictadura quan el Parlament va declarar nuls els judicis del franquisme

Jordi Cuixart al cementiri de Montjuïc l’estiu del 2017 en un homenatge que es va fer a les víctimes de la dictadura quan el Parlament va declarar nuls els judicis del franquismeMarc Rovira