Terol existeix. Existeix un dimarts de finals de tardor, al matí, quan arribem a Alcorisa, un dels pobles més grans de la província, amb 3.276 habitants segons les dades de l’INE del 2018. Viu travessat per una carretera nacional per on no paren de passar camions, la majoria carregats d’argila. La sorra l’extreuen de les muntanyes properes i la porten cap al País Valencià, a Castelló, on es concentra la indústria de les rajoles. A Alcorisa és dia de mercat i hi ha moviment. La gent seu a les terrasses aprofitant un sol i un bon temps inusuals en aquesta època de l’any. “És estranya aquesta temperatura al novembre”, diuen. A la plaça de l’Ajuntament ens trobem amb Manolo Cirujeda, de la plataforma Terol Existeix. Pugem al seu cotxe i ens porta, per carrers costeruts que voregen una església del segle XIV, fins a casa seva. Una construcció gran, lluminosa i plena de les escultures de fusta i alabastre que el Manolo elabora com a hobby des de fa 20 anys, quan el van prejubilar de la mina. “Era una feina dura, no us enganyaré, però quan l’empresa et tracta bé, tu respons, i nosaltres érem els miners més productius del país”. Ell treballava a l’interior de la mina d’Ariño. “Teníem una de les conques mineres de carbó més importants d’Espanya”, destaca, però la fi del sector feia anys que estava anunciada i, tot i els plans de reconversió, la zona ha quedat castigada pel tancament d’aquestes mines, que donaven feina a milers de treballadors. Ell va ser un dels afortunats. Va acabar la vida laboral amb una prejubilació. Es va salvar de quedar-se al carrer, sense feina, com els ha passat a molts companys miners.

El 2000 es va apuntar a Terol Existeix, que en aquell moment era una agrupació incipient de diverses associacions que reclamaven millores per a un territori que ells consideren que està oblidat. “Vam començar a demanar coses molt bàsiques, sobretot pel que fa a la sanitat, perquè el servei era pèssim en aquell moment, i de mica en mica vam anar sumant diferents associacions que reclamaven millores per a la nostra zona –recorda–. En campanya electoral ens prometen de tot i després passen els 4 anys de govern i no fan res de res”, lamenta Cirujeda, que parla d’una “presa de pèl històrica”. Des de Terol Existeix, que en les passades eleccions va aconseguir uns resultats històrics que li han donat un diputat i dos senadors a Madrid, reclamen un pacte d’estat contra la despoblació, més inversions en infraestructures i telecomunicacions i un pla de reindustrialització que sigui efectiu sobretot de cara al 2020, quan està previst que la central tèrmica d’Andorra, un poble no gaire lluny d’allà, tanqui definitivament i torni a deixar al carrer, sense alternatives, els treballadors que encara hi queden.

Pèrdua d’habitants

La sagnia de població, quan s’analitzen les xifres, és el reflex més cru d’un èxode que està deixant la província cada cop més buida. Aquest 2019 consten un total de 133.344 habitants a Terol segons l’INE, una xifra que suposa 9 habitants per km2, i 517 menys que l’any anterior. Un descens que ve de fa temps. L’any 1920 la província tenia 252.096 habitants, quasi el doble que avui en dia. I hi ha pobles que no paren de perdre habitants: actualment, segons dades de Terol Existeix, hi ha 16 pobles que ja es consideren terminals, perquè tenen 30 habitants o menys.

Des de la plataforma diuen que això comporta que a les zones rurals “envelleix la població, es perd la gent més preparada, que marxa a viure en zones amb més oportunitats, tanquen les escoles per falta de nens i nenes i hi ha problemes sanitaris –per falta d’especialistes– i de manteniment de les infraestructures, així com problemes per mantenir els comerços en molts pobles”. La falta de gent, d’oportunitats, d’infraestructures bàsiques, diu, fa “que la gent jove marxi d’aquí”, i això li provoca tristesa, ràbia i frustració. “Quan vam començar a crear Terol Existeix ho vam fer amb el somni de reactivar la província, i això és el que volem encara, perquè volem que els joves no hagin de marxar”, diu Cirujeda, que es confessa optimista per naturalesa i enamorat de la seva terra. “Mira al teu voltant, mira aquest cel. De cels així, on en veus?”, pregunta amb un somriure.

La població de Calanda, al Baix Aragó.

Un d’aquests joves que va marxar és Tina Ariño, del petit poble de Los Olmos, a 10 quilòmetres d’Alcorisa, amb 136 habitants censats. Però, després de passar 16 anys a Cornellà de Llobregat, va tornar al poble. Ens rep a casa seva, on el bon temps ens deixa seure al porxo a admirar les vistes als camps que voregen la vila mentre prenem una infusió de te de roca i poniol que ha collit no gaire lluny d’aquí. La Tina va néixer al poble fa gairebé 50 anys “a casa i amb la llevadora –explica–, en una època que aquí no hi havia ni aigua corrent”, diu, i recorda que acompanyava la mare a rentar la roba als rentadors dels afores del poble. “Tot i que les condicions de vida eren més dures, aquí hi vivia molta més gent”, recorda, i descriu un poble on hi havia moltes criatures. No com ara, que a l’escola hi tenen només 7 alumnes inscrits, entre ells el seu fill Teo, de 8 anys. “El meu fill és un nen tímid, segurament li hauria anat bé una escola més gran on es pogués relacionar amb nens de la seva edat, perquè aquí tots són més petits o més grans.

Però aquest tipus d’escoles també tenen els seus avantatges –diu Ariño–. És tot molt personalitzat, som com una gran família, i la qualitat de l’ensenyament és tan bona com en qualsevol altre centre”, afegeix. De fet, recorda que quan d’adolescent va marxar a estudiar a Saragossa temia no estar prou preparada acadèmicament després de l’escola rural i en canvi va descobrir “que sí que ho estava, i tant!” Després de treure’s el títol d’auxiliar administrativa va decidir que no li agradava aquella feina i va acceptar la proposta d’anar a cuidar durant els mesos d’estiu un nen petit de Cornellà, la ciutat on vivia una de les seves germanes. L’experiència li va agradar tant que s’hi va quedar. Va estar 16 anys treballant-hi, cuidant nens petits i fent d’assistent de la llar. “La ciutat m’agradava, sobretot la vida cultural, però els caps de setmana sempre que podia m’escapava aquí perquè el poble atreu molt”. I així, amb el pas del temps i quan va començar a sortir amb el que avui és el seu marit, que treballava al poble, la decisió de tornar va anar agafant pes.

“A mi m’agrada molt la vida i el ritme del poble, i al final vaig decidir tornar”. Al principi va estar treballant en un monestir que funciona també com a allotjament rural però on, segons diu, “prefereixen treballadors més joves”, i al final no la van cridar més. Quan va néixer el seu fill va deixar de treballar i s’ha dedicat a ell tots aquests anys. “Ara ja té 8 anys i és més autònom, i m’agradaria tornar a treballar, però aquí no hi ha gaires oportunitats, i menys per a algú de la meva edat. No és fàcil”, reconeix. Ella ha vist en primera persona com marxava molta gent del poble. “Se n’han anat a ciutats més grans a treballar”, i lamenta que cada cop són menys els que aposten per quedar-se. “A l’hivern no hi ha ningú aquí a les tardes, sortim el meu fill i jo i no hi ha ningú pel carrer”, lamenta, i es queixa també de la falta d’alguns serveis bàsics com els metges especialistes, “que marxen dels hospitals de la província i això provoca llistes d’espera llarguíssimes; però és que aquí no hi vol venir ningú”. Ella confia que amb la veu de Terol Existeix al Congrés canviïn algunes coses i sobretot “que compleixin el que fa anys que ens prometen: les carreteres, el tren... perquè fins ara no han fet res”, critica.

El mestre de l'escola rural de Los Olmos fent una activitat no curricular amb alguns dels 7 alumnes del centre.

Al migdia la Tina va a l’escola que hi ha a l’entrada del poble a buscar el seu fill i se l’emporta a casa a dinar perquè el centre no ofereix el servei de menjador escolar per a tan pocs nens. Després de dinar els espera a l’aula el mestre especialista en música, Carlos Latorre, que aquesta tarda farà una activitat no lectiva amb els infants. Ell es declara encantat amb el model d’escola rural, tot i que lamenta la falta de criatures. Avui a la tarda venen 6 dels 7 alumnes que hi ha al centre: una nena de 5 anys, un nen de 6, un de 8, un de 9, un de 10 i el més gran, d’11 anys. “L’activitat d’aquesta tarda és anar a buscar pedres al camp perquè hem de delimitar l’hort que tenim al jardí”, ens explica Latorre. Acompanyem el mestre i les criatures pels voltants de l’escola, camins rurals que voregen camps de cultiu que delimiten el poble. No hi ha cotxes, no hi ha persones. Trobem un pastor amb un ramat d’ovelles i els nens s’aturen a agafar pedres que van posant en un carretó que els més grans empenyen.

De tornada el mestre explica que aquest centre forma part d’un CRA (Col·legi Rural Agrupat) que inclou set pobles i els seus centres, i que en total dona assistència a 84 nens i nenes. D’aquests, el 53% són immigrants, un 45% marroquins. De fet, dels set que van a l’escola a Los Olmos, dos són originaris del Marroc. “L’escola és una gran forma d’integració per a les famílies nouvingudes –explica el mestre, que reconeix–: Aquí sobrevivim gràcies als immigrants”. Per a Latorre l’escola rural “té moltes coses positives: la proximitat i la relació amb les criatures fa que això sigui una gran família i l’entorn ens permet fer moltes activitats i aprendre directament de la natura, això ho aprofitem molt”, explica. Tot i això, lamenta que els mestres rurals, com ells, troben a faltar haver tingut una formació específica a la carrera per ajudar-los a gestionar escoles amb pocs alumnes i d’edats diverses. Però ell tira “d’enginy”, diu, per resoldre els problemes i atendre les necessitats de criatures en moments evolutius i d’aprenentatge molt diferents.

Aquesta realitat, lligada al món rural, també la viu en el seu àmbit Tomás Tena, farmacèutic del poble d’Ejulve, a menys de 20 quilòmetres de Los Olmos, i amb poc més de 200 habitants censats. Tena és de Cantavieja, una localitat a 55 quilòmetres –“i una hora en cotxe”, matisa– i va acabar aquí després de passar per diverses farmàcies rurals i, una temporada per una farmàcia de barri a Saragossa. “A mi m’agrada molt viure en un poble i tenia clar que volia una farmàcia rural perquè m’agrada estar en un entorn privilegiat com aquest, la tranquil·litat i el tracte personalitzat que tinc amb els clients”. Mentre parlem amb ell a la farmàcia entren fins a quatre persones, moltes més de les que hem vist pel carrer. Tena explica que ell dona servei també a Crivillén, Los Olmos i La Zoma, tots petits pobles que no tenen farmàcia i on es desplaça alguns dies de la setmana per atendre les persones que hi viuen. “Aquí hi ha molta gent gran i el problema és que no hi ha relleu generacional”, lamenta el farmacèutic, que es dedica molt als seus pacients i no és estrany veure’l gairebé a les deu de la nit en algun d’aquests pobles portant medecines a domicili als seus clients més grans.

“Per a mi aquesta atenció personalitzada també forma part de la meva feina”. I gràcies a això, Tomás Tena és una de les persones més conegudes de la zona. “El farmacèutic acaba sent una persona a qui li expliquen els problemes, soc com un més de la família i em tracten amb molt d’afecte”, diu. Ell reconeix que quedar-se a viure en un poble com Ejulve té “una part de militància”, i reclama ajudes de l’administració per a la gent que fa aquesta aposta i lluita contra la despoblació. “Potser estaria bé que hi hagués algun tipus d’incentiu per a les persones que tenim un negoci aquí, perquè quedar-se a viure aquí també és sacrificat. Si penso que en una altra banda estaria guanyant molt més, em sento malament. A mi m’agrada estar aquí i no em plantejo anar a un altre lloc, per ara, però em preocupa perquè veig que la gent marxa, i si els pobles es buiden jo em quedo sense feina”, diu.

A uns 40 minuts en cotxe d’aquí, la carretera ens porta fins a l’antiga central tèrmica d’Aliaga, que va ser la més gran d’Espanya i produïa electricitat a partir de la combustió del carbó. L’enorme fàbrica ara és un vestigi fantasmagòric d’aquell passat que viu en l’abandó absolut. Va tancar les portes el 1982 i per a molts és un símbol de la deixadesa i la mala gestió del tancament de les mines de carbó i les centrals tèrmiques.

A Andorra, la xemeneia de la central tèrmica és una silueta present dia i nit. És l’última fàbrica elèctrica que queda a la zona que utilitzi el carbó com a combustible, i la previsió que tanqui el 2020 és molt temuda en aquesta ciutat, que ha viscut un fort desenvolupament gràcies als llocs de treball que creava la central, i que ara encara no tenen un substitutiu. Tot i això, la ciutat segueix amb el seu dia a dia, amb activitat i comerços, com el que acaba d’obrir un altre emprenedor que ha decidit quedar-se a Terol, Emilio Belenger, que hi ha inaugurat el seu segon gastrobar. Belenger va viure 13 anys a Terol capital, treballant en disseny i publicitat, però la crisi i la falta de feina van fer que tornés al poble fa 8 anys i fes un canvi de rumb professional. “Com que sempre m’ha agradat molt la cuina vaig decidir obrir un bar a La Mata de los Olmos”, diu, un poble de 265 habitants. “Vaig començar fent ous ferrats i ara tenim una carta amb més de seixanta propostes gastronòmiques gurmet”. L’èxit és palpable. Ve gent de tota la comarca a menjar en aquest bar, que s’ha fet un nom pels seus productes i també perquè té opcions veganes. “Aquí encara hi ha molt pocs establiments que ofereixin aquestes propostes, però hi ha molta gent que hi està interessada”, explica.

L’èxit d’aquest primer local l’ha animat a obrir un nou establiment a Andorra –una de les principals ciutats de la província–, que tot just acaba d’obrir amb un soci, Mario Soler. “La idea és fer les mateixes propostes perquè han funcionat molt bé”, explica, i si l’èxit s’ha de mesurar per l’afluència de gent el dia de la inauguració, no ha de patir gens, perquè aquell dia al local no s’hi cabia.

Belenger té molt esperit emprenedor i explica que fa temps que li agradaria que la seva província es revitalitzés, i per això havia arribat a plantejar, amb un grup de gent, la creació d’un partit polític per impulsar el desenvolupament de la zona. “Teníem els estatuts redactats i tot –explica–, però l’eclosió de Terol Existeix ens va fer fer un pas enrere perquè coincidim amb molts punts del programa”. Tot i això, no descarta fer algun dia el salt a la política amb les seves idees de promoció de la zona. “Jo plantejo Terol com una empresa i voldria que fos rendible –diu–, i el que veig és que aquí tenim molts recursos que no estem explotant i deixem marxar”. I posa com a exemple l’argila que s’extreu de les muntanyes properes i que els camions s’enduen cap a Castelló. “Per què no ens la quedem nosaltres, l’explotem i creem una indústria de la rajola aquí?”, es pregunta.

Ell es mostra crític amb el discurs d’alguns dels seus veïns que demanen solucions a l’Estat. “La gent de Terol som molt treballadors i poc emprenedors –diu–, i jo crec que no hem d’esperar que vinguin de fora a solucionar-nos les coses, ho hem de fer nosaltres. Està bé demanar una autovia, però primer cal necessitar-la, i això vol dir que necessitem gent aquí”, diu. Ell no creu que quedar-se a viure a la zona sigui militància, a ell li agrada la vida de poble però té sempre present la visió empresarial. “Jo he sigut emprenedor i m’ha anat bé, no em faré ric però estic tranquil”, diu, defensant aquest esperit.

Blanca Miguel i Ignacio Ciércoles amb la seva filla gran davant la nau on preparen mel, al poble de Los Olmos.

Uns altres que s’han quedat i han decidit emprendre el seu propi negoci són Ignacio Ciércoles i Blanca Miguel. Ell va començar, fa vuit anys, una empresa de fabricació de mel. “Jo no sabia res d’aquest tema, però som en una zona semidesèrtica on la mel és molt bona i vaig pensar que era una bona opció”, explica. Es va començar a formar i amb els anys s’ha convertit en un expert. L’any passat la seva mel va guanyar el premi a la millor mel monofloral d’Espanya. Ens ho explica a la nau que tenen a la sortida de Los Olmos, on ens deixa tastar alguna de les varietats que estan creant. “Jo sabia que no seria un camí fàcil quan vaig començar, però continuem aquí –diu amb un somriure–. A vegades m’he sentit una mica sol davant del perill, però després tens moments bons, com quan ens van donar el premi, que t’animen a tirar endavant”. La seva dona, la Blanca, treballa d’auxiliar d’educació en una escola a Andorra, on porten els seus dos fills. La decisió de no portar els nens a l’escola rural del poble va ser meditada. “Quan la nostra filla havia de començar no hi havia cap nena al centre i tampoc ningú de la seva edat, i això ens va fer enrere”. Per això van apostar per portar-los a l’escola on treballa la Blanca, amb més criatures a cada classe.

Ells també han vist com la gent marxa d’aquí per anar a buscar feina a fora. “La gent se’n va perquè no hi ha llocs de treball, no veuen cap sortida”, diuen, i reconeixen que viure aquí “és sacrificat”. Tot i això, ells estan contents amb la seva aposta i la Blanca explica que quan va a Saragossa, on viuen els seus pares, s’estressa una mica amb el soroll, el trànsit: “És massa per a mi i no és el que vull”, diu. Ens acomiadem d’ells a la sortida de la nau mentre la nena juga amb un vestit d’apicultor i el nen, més petit, es desperta d’una migdiada dins el cotxe. Ens saluden amb la mà, els agraïm el pot de mel que ens han regalat i ens diuen: “Ja sabeu on trobar-nos, pel que vulgueu. Serem aquí, veient com no passa res”.

El cementiri de Los Olmos vist des de la finestra d'una casa del poble.