“Brindo per l’Escac i per la seva gent, que sou molt majos, joder”, diu, en ple xivarri, Albert Pintó. Avui a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (Escac) se celebren dues bones notícies: diverses produccions en què han treballat graduats de l’escola van rebre set premis Gaudí el dia abans -i ja són 42 les estatuetes aconseguides per deixebles de l’Escac- i també s’organitza una petita festa per a Pintó, que acaba d’estrenar, amb èxit, el seu primer llargmetratge en solitari, Malasaña 32. Pintó en va ser alumne i ara n’és professor. Estudiants de la seva i d’altres classes, docents i personal de diversos departaments l’han sorprès amb la festa de celebració per la bona taquilla de la seva nova pel·lícula.

Com Pintó, directors com J.A. Bayona, Roser Aguilar, Kike Maíllo, Nely Reguera, Javier Ruiz Caldera, Patricia Font, Alberto de Toro, Elena Trapé o Sergi Pérez han sortit de l’Escac, que es va fundar el 1993 a partir dels estudis de formació professional d’imatge i so del Centre Calassanç. Segons ens explica la seva web, “la productora acadèmica de l’Escac treballa per assentar les bases i garantir un tipus de producció que possibiliti la promoció i la incorporació dels joves talents formats a l’Escac a la indústria del cinema i l’audiovisual”. Són fruit del seu programa Òpera Prima pel·lícules com Tres dies amb la família, Blog, Lo mejor de mí, Animals, Mi querida cofradía, Eva, Sasha, Otel·lo, Puzzled love, La filla d’algú i Family tour. I també una pila de curtmetratges que no han parat de voltar per festivals. Per quedar-nos amb només cinc curts: En la azotea, de Damià Serra; Tahrib, de Gerard Vidal; La última virgen, de Bàrbara Farré; Insidia, de Paco Ruiz, i El escarabajo al final de la calle, de Joan Vives.

Projectes i estratègies

Però, com és el dia a dia de les noves generacions d’estudiants de l’Escac? Què s’hi cou en aquelles aules, tallers, magatzems i sales de visionats? Arribem a les instal·lacions de l’Escac, a la plaça de la Farinera del carrer Colom de Terrassa, un dia de fred intens. En una altra època de l’any, la cafeteria a l’aire lliure, col·locada entre els tres edificis Colom de l’escola, estaria més plena. Plena d’alumnes, barrejats amb professors i personal del centre. “Aquí estem tota l’estona barrejats, i no ens agraden els despatxos”, ens diu Núria Costa, cap de comunicació de l’escola que va fundar Josep Maixenchs i que, des de fa uns anys, dirigeix Sergi Casamitjana. En una jornada normal, unes 500 persones es mouen pel gran complex audiovisual de l’Escac. Dinant, ens trobem Carlos Alonso, que, sota l’empara de l’Escac, està preparant “una pel·lícula comercial de terror enfocada al públic adolescent”. Ell en serà el director, set anys després de debutar en la realització amb el film col·lectiu Los inocentes, en què va coincidir darrere les càmeres amb Dídac Cervera, Marta Díaz de Lope Díaz, Marc Pujolar o Marc Martínez Jordán. Alonso ens parla de cinema i d’art, però també d’estratègies comercials: desenvolupar un guió, preparar pitchings, buscar primers contactes i possibles compradors... Definitivament, l’Escac és una escola on, a part d’ensenyar-hi cine, se’ls educa per, després, no perdre’s en la competitiva i voraç jungla de la indústria audiovisual.

¿Quantes cinefílies han nascut en els videoclubs dels anys 80 i 90?

Benvinguts al món real!

Entrem a la biblioteca. És una biblioteca sui generis. Informal. L’Andrea, de 4t de l’especialitat de producció, està retocant el guió d’un curtmetratge: “Em quedaré calba de tant pencar, de tant d’estrès”. Al seu costat, llibres de cinema i còmics, dues fonts d’inspiració. L’escola té quatre platós, però aquí no només es treballa als platós. Infinitat de passadissos et poden portar al departament de materials, on els alumnes troben des de la càmera més sofisticada a la més antiga i normal, ideal per a les primeres pràctiques i per aprendre a no malgastar material ni hores de gravació. “A aquesta li diem la russa, i és una càmera de 16 mil·límetres amb la qual aprenen a planificar. Els de primer només tenen això”, explica Marc Giralt, del departament fotogràfic de l’Escac. Sortim d’aquest edifici i ens encaminem al Vapor Universitari de Terrassa, que, des de fa poc temps, acull també l’Escac, que es nodreix de professionals en actiu i de professors molt joves, fins i tot d’una edat semblant a la dels seus alumnes. És el cas d’Albert Pintó, que ha batejat la seva assignatura d’avui com a món real: “És una assignatura que serveix com a pont entre la bombolla universitària i la realitat, perquè els graduats sàpiguen adaptar-se a les demandes de la indústria”.

En una jornada normal, unes 500 persones es mouen pel gran complex audiovisual de l’Escac, a Terrassa

Formar i aprendre alhora

Agafem per banda el director perquè ens expliqui com se sent com a professor: “Porto set anys impartint classes aquí. Sempre en les assignatures de taller de direcció o narrativa audiovisual. He passat per tots els cursos i màsters. Actualment, estic al màster de direcció i a 4t de grau. M’agrada la formació, però no em sembla senzill. Primer, has d’assimilar tu uns conceptes que potser tens molt integrats però que no saps explicar. Això requereix un exercici d’introspecció molt sa. Sense cap mena de dubte, el meu cinema ha millorat gràcies a donar classes. M’ha obligat a reflexionar sobre alguns aspectes per poder ensenyar-los. A més, els alumnes t’obliguen a estar al dia i a no despistar-te”. A la cerca i captura de nous espais i nous al·licients, deixem la festa que li han preparat a Pintó i tornem als edificis antics de l’Escac. La Laura està dissenyant amb el seu equip d’art l’habitació de Ponyboy Curtis, un dels protagonistes de la novel·la de Susan E. Hinton Rebels. La Laura ha decidit no mirar abans l’adaptació que d’aquesta novel·la en va fer Francis Ford Coppola el 1983. No vol contaminar el seu punt de vista i mirada. Ella vol ser original!

Paraula de Hitchcock i d’Amenábar

A l’edifici Colom 3 hi ha el taller de construcció efímera, que inclou fusteria, pintura i altres tècniques. Una mica perduts, perquè ja no sabem en quin edifici ens trobem, entrem a l’aula de VFX, on, sota la supervisió de Lluís Castells, exalumnes de l’Escac especialitzats en efectes visuals treballen intensament. Abans de trobar-nos amb Mar Coll, que també combina la direcció de pel·lícules i sèries amb la docència, recorrem un passadís decorat amb frases de cineastes reputats. “Per a mi, el cinema són 400 butaques per omplir”. Ho va dir Alfred Hitchcock. “Les meves pel·lícules no són de respostes, sinó de preguntes”. És una sentència d’Alejandro Amenábar.

L'ESCAC està preparat íntegrament per a l’ensenyament del cinema i l’audiovisual

El gran retrobament

“Però no heu rodat un pla d’ella quan se’n va?”, pregunta Mar Coll a dos dels seus estudiants, davant d’un ordinador en què repassen una pràctica. “No, no ho hem fet”, respon un d’ells. La classe amb la resta de l’alumnat està a punt de començar, per la qual cosa tenim uns minuts per xerrar amb la directora de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella : “Durant molts anys he donat classes de pràctica a l’Escac. M’encanta perquè és assessorar i ajudar els alumnes a tirar els seus projectes endavant. Des de totes les fases, valorant la fase d’escriptura, de preparació o de muntatge. Menys la fase de rodatge, perquè no hi anem, constantment estàs veient el que fan, el que els mou. És complicat ensenyar? És una responsabilitat. Jo crec que és molt seriós. I crec que és important donar el màxim. Ser totalment generós, ser allà, entregar tot el que saps. M’agrada perquè crec que rebo molt dels alumnes. Donar quatre hores de classe és exigent, però és una feina que m’omple”. Dit això, observem com els estudiants comencen a omplir la classe de Coll i fantasiegem una mica. ¿Darrere d’aquella noia amb tants pírcings hi ha la futura Belén Funes? ¿I aquell noi tan tímid de l’última fila, que no pregunta res, serà el proper Dani de la Orden? ¿Es dedicaran al cine o a la publicitat? ¿A fer videoclips o a rodar sèries?

¿Quantes cinefílies han nascut en els videoclubs dels anys 80 i 90? ¿I quantes vocacions? Dies després de la visita a l’Escac, reunim Mar Coll i Albert Pintó amb Dani de la Orden i Belén Funes al nou local de Video Instan, al carrer Viladomat de Barcelona, on es faran les fotos dels perfils que acompanyen aquest reportatge. Cap dels quatre pot evitar badar davant els milers de pel·lícules que ofereix aquesta mítica botiga fundada per Jenaro i Aurora Depares, i que ara capitaneja la seva filla Aurora. El que més remena pel·lis és Dela Orden, que actualment es troba en ple rodatge d’un film, encara sense títol, que protagonitzen Álvaro Cervantes i Susana Abaitua, i, a més, estrena la comèdia Hasta que la boda nos separe. La secció de cintes d’acció crida poderosament la seva atenció. Tothom sap que és un fanàtic del llargmetratge de Michael Bay Armageddon : “Fins a tercer de l’Escac no vaig sortir de l’armari, en aquest sentit, i vaig confessar que m’agradaven les pel·lis tipus Armageddon o Dos policies rebels. Em creava certa inseguretat confessar-ho als meus companys d’estudis i als professors”. Belén Funes, que segueix gaudint de l’èxit de crítica i de premis de la seva opera prima, La hija de un ladrón, se l’escolta, abans de revelar també els seus gustos de jove i d’ara: “Els meus gustos han anat canviant i sento que, d’alguna manera, han madurat. Quan anava a l’Escac, m’agradava Rèquiem per un somni, de Darren Aronofsky. Ara, aquesta peli, em fot una angúnia que flipes. Els neorrealistes, els germans Dardenne... pensava que eren superavorrits, i ara no entenc el cine sense ells. Altres noms? Éric Rohmer, Agnès Varda, Ken Loach o Roberto Rossellini. I penso que tots són importants per a mi per la mateixa raó, i és pel seu compromís amb la realitat”.

Entre la Filmoteca i el ‘blockbuster’

I quins són els gustos de Coll i Pintó? Comença ella, mentre també tafaneja entre una pila de DVDs per retornar als prestatges: “M’interessa, més o menys, el mateix cine que quan vaig entrar a l’Escac. De jove, mai vaig ser la típica cinèfila que es passava tot el dia a la Filmoteca. Però sí que veia cine en versió original, cosa que, d’entrada, ja fa que siguis un altre tipus d’espectador. M’interessava el cinema europeu i les pel·lícules que no tractaven l’espectador com un nen petit. Penso que les pel·lícules que veus i els llibres que llegeixes en la teva adolescència marquen per sempre els teus gustos. Recordo descobrir Cassavetes i dir: «Uau!» Soc fan dels germans Coen perquè sintonitzo amb el seu sentit de l’humor, de vegades una mica absurd. Però també em poden interessar les històries sense grans trames d’Olivier Assayas. Entre els espanyols, m’identifico amb Berlanga i Rafael Azcona”.

Albert Pintó, com Dani de la Orden, tira més cap a les produccions de gènere i els productes comercials, com a creador i com a espectador: “De molt més jove, bàsicament consumia blockbusters americans. Però, gràcies a l’Escac i als amics i alumnes que hi vaig trobar, vaig ampliar horitzons i vaig començar a viatjar pel cinema europeu i asiàtic. Ara ja podríem dir que està molt més compensada la meva cinefília. Admiro David Fincher pel seu talent visual i narratiu. El club de la lucha i Seven em van canviar la manera de veure el cinema. Quentin Tarantino m’ha marcat, ja des dels temps de Pulp fiction. Valoro Robert Zemeckis i les seves incansables ganes de transgredir el mitjà i de provar coses noves”.

Una biblioteca sui generis

Ensenyar una cosa etèria

Parlem de grans mestres, però com es veuen ells mateixos com a mestres a l’Escac? Mar Coll i Albert Pintó ja ens ho han explicat abans. Belén Funes ho té clar: “Soc profe de tercer de direcció, i crec que ensenyar no és gens fàcil, i més si estàs ensenyant una cosa tan etèria com és el cinema. Espot ensenyar a fer cine? Crec que, com a profes, el que podem fer nosaltres és entrenar l’ull de l’alumne per poder analitzar com s’utilitzen les eines del llenguatge, i aconseguir així un efecte sobre l’espectador. És bonic donar classes perquè fa que tinguis contacte amb generacions més joves que tu, i això t’obliga a actualitzar-te”. ¿I com recorda la seva primera pràctica com a alumna? “Havia de ser senzilla, perquè agafàvem una càmera per primera vegada, i vaig rodar una història molt ridícula d’algú que mirava per la finestra una persona que es moria al carrer. Em van posar molt bona nota, però era terrible”, riu la realitzadora de Ripollet.

Dani de la Orden assegura que “s’ha de potenciar sempre el diàleg amb l’alumne”. “Jo he après molt fent de profe, valorant les pràctiques que poso a classe. I sempre dic que és preferible ferir una mica un company d’aula amb la teva opinió que quedar-te callat i no expressar-la. Jo vull que es critiquin entre ells i elles. Si ara aprenen a gestionar aquestes crítiques, es prepararan per a un futur, per quan ja siguin professionals i obrin Twitter i s’hi trobin opinions sobre les seves últimes estrenes. Llavors sí que patiran! Que s’acostumin ara a dir-se les coses, encara que els altres no ho vulguin sentir”.

Companys de viatge

“La meva promoció de l’Escac era molt guai -recorda Funes-. Albert Pintó era el millor director d’aquella generació. Ginesta Guindal era superdivertida i la persona amb qui havies de sortir de festa. Entre la gent que vaig conèixer llavors hi ha la muntadora Ariadna Ribas, que encara és una de les meves amigues més íntimes, o el director i guionista Luis Fabra, que ho està petant a Madrid. ¿Més personatges d’aquells temps? El guionista Marçal Cebrian, que és el meu nòvio des del primer curs. O Yago Alcover, Pol Rodellar, Martí Gallén i Martín Gutiérrez, que, a més d’estudiar cine, eren músics i van fundar el grup Mujeres”. De la Orden diu: “A l’Escac vaig fer una bona base de dades laboral i d’amics. Allà hi vaig conèixer Edu Sola i Èric Navarro, dos guionistes, de diferents promocions, amb els quals no he parat de treballar”.

“A la meva classe hi havia molta gent que m’he seguit trobant pel camí, amb qui he tingut moltes experiències de feina però també d’amistat. O hem compartit pis o festes -comenta Mar Coll-. Hi havia gent com la directora de fotografia Neus Ollé, amb qui he treballat en totes les meves pel·lícules. M’adono que, per exemple, vaig coincidir amb grans directors i directores de fotografia, com Gris Jordana, Pau Esteve Birba o Edu Grau. Entre els realitzadors, recordo Liliana Torres, Marçal Forés, Àlex Pastor o Hammudi Al-Rahmoun Font. Entre les muntadores, Sofia Escudé i Aina Calleja. Sempre s’ha dit que va ser una promoció molt bona de la qual van sortir directors i tècnics reconeguts”. És el torn de Pintó per mirar enrere: “A més de la Belén, el Luis Fabra i la Ginesta Guindal, vaig estudiar amb el Martí Maymó, que ara és un dels membres grup Manel; el director de fotografia Miquel Prohens; el tècnic de so Bernat Fortiana; Lluís Castells, un mestre dels efectes visuals; els realitzadors Ibai Abad i Diana Toucedo; els muntadors Ana Pfaff i Jordi López, o la directora artística Laia Ateca. Sí, jo també tinc orgull de promoció”.

Abans de tornar cadascun d’ells a les seves vides i feines, és el moment de valorar com ha canviat l’Escac des que ells hi van estudiar. Funes soluciona ràpidament la seva resposta: “L’Escac s’ha fet gran, com nosaltres. I ha guanyat prestigi. Ara és imparable”. Albert Pintó creu que “ha millorat moltíssim en les seves instal·lacions i professorat”. “S’han expandit i han crescut en tots els aspectes. Em fan enveja els alumnes que hi entren ara”. De la Orden coincideix en valoració amb Pintó. I Mar Coll? La directora de Tots volem el millor per a ella pensa que “l’Escac ha canviat bastant”: “D’entrada, jo vaig entrar-hi a l’època en què encara anàvem a les Escoles Pies, allà a Sarrià. Ara, a Terrassa, és una escola amb grans platós, amb molt més material i amb campus. Sí, cada cop és més gran i té més projectes, però, essencialment, té el mateix esperit dels seus inicis, perquè és una escola que està orientada a la pràctica, a l’ofici, i confia molt en el talent jove. Valora més la motivació i la il·lusió que no pas l’experiència. Els estudiants, això sí, han de tenir molta iniciativa”.

Xerrem amb quatre dels cracs sorgits d’aquesta escola de cine on ells i elles també fan de professors: Mar Coll, Dani de la Orden, Belén Funes i Albert Pintó

Belén Funes: “Un bon director és aquell que entén que sol no es pot fer res”

Els curtmetratges 'Sara a la fuga' (2015) i 'La inútil' (2017) van ser les immillorables targetes de presentació de Belén Funes, directora nascuda el 28 de desembre del 1984 i que tota la vida s’ha mogut entre Barcelona i Ripollet. Després va arribar la seva opera prima, 'La hija de un ladrón' (2019), amb la qual ha triomfat en les últimes edicions dels Gaudí i dels Goya. “De petita i adolescent era sòcia d’un videoclub a Ripollet i, amb la tonteria, vaig veure bastant de cinema. Però em faltava una part essencial, que era estudiar-ne la història, aprendre’n la tècnica, saber de què anava l’ofici. Per això vaig anar a parar a l’Escac”, diu. Fer cine és “una manera de treure el cap al món”. Una definició? “Un bon director és un artista que té una idea, una concepció global de la pel·lícula que està fent, i que, a més, sap escoltar els altres departaments amb qui treballa. Un bon director és aquell que entén que sol no es pot fer res”, raona Funes, que no vol donar detalls del seu pròxim projecte, 'Los Tortuga'.

Dani de la Orden: “M’agraden les pel·lícules de consum massiu i aquelles amb les quals m’ho passo bé”

“Des de petit, sempre m’ha agradat explicar històries i, com que no sabia dibuixar o cantar, vaig decidir convertir-me en director de cine”, rememora Dani de la Orden (Barcelona, 2 de juny del 1989). El 2013 va estrenar 'Barcelona, nit d’estiu', que, de moment, té una seqüela. En farà més. Si té temps, perquè no para, entre el cinema ('El pregón', 'El mejor verano de mi vida', 'Litus') i la televisió ('Boca Norte', 'Élite'). Entre el planter estatal, admira l’estil i la personalitat de J.A. Bayona, Rodrigo Sorogoyen o Borja Cobeaga. És un fanàtic del realitzador i guionista britànic Richard Curtis ('Love actually'): “M’agradaria fer un documental sobre Curtis, que és la persona que ha establert les bases de la comèdia romàntica moderna”. Abans-d’ahir va estrenar 'Hasta que la boda nos separe', mentre roda a Barcelona, amb producció de Netflix, una pel·lícula que barreja amor i bogeria. No té cap problema per admetre el que li agrada: “Les pel·lícules de consum massiu i les que m’ho fan passar bé. I les coses objectivament magistrals em poden avorrir

Albert Pintó: “O soc director... o res. El cine és el que dona sentit a la meva existència”

“La pel·lícula 'Retorn al futur' no només és història del cinema, sinó que és la responsable de com veig la vida”, diu, així de contundent, Albert Pintó (Terrassa, 28 d’octubre del 1985). Al seu currículum hi ha diversos curtmetratges. Els més coneguts i premiats els va codirigir amb un altre il·lustre terrassenc, Caye Casas: 'Nada S.A.' (2014) i 'RIP '(2017). Amb Casas es va estrenar en el llargmetratge 'Matar a Dios' (2017). Acaba d’estrenar la seva primera pel·lícula en solitari, 'Malasaña 32'. Assegura que “un bon director és algú que ha de saber comunicar el que vol explicar a tots els departaments tècnics i artístics des de la humilitat, respecte i comprensió, però també amb força, passió, tenacitat i molt treball”. Li encanten Steven Spielberg i Stanley Kubrick, i està preparant una nova incursió a la pantalla gran. Aquest cop, amb una història “sobre exorcismes”. Pintó diu que no té un pla B professional: “O soc director... o res. El cine és el que dona sentit a la meva existència en aquest planeta”.

Mar Coll: “Vaig escollir el cine perquè era la professió que reunia més elements per fer-me feliç

Mar Coll (Barcelona, 7 de setembre del 1981) es va donar a conèixer el 2009 amb el seu primer llargmetratge, 'Tres dies amb la família, que interpretaven', entre d’altres, Nausicaa Bonnín, Eduard Fernández i Francesc Orella. La pel·lícula va guanyar tres premis Gaudí, un dels quals per a ella com a realitzadora. Després van arribar el llargmetratge 'Tots volem el millor per a ella' (2013) i la sèrie 'Matar al padre' (2018). Projectes? Una nova sèrie i un altre film, però, sobretot, seguir cuidant el seu fill, perquè ha sigut mare recentment. Li agrada el cinema de François Truffaut “pel seu humanisme” i creu que un bon director “és una persona sensible que té una mirada sobre el món, i que és capaç de concretar la seva emoció i el seu pensament en el llenguatge cinematogràfic”. Si no es dediqués al cine, “seria metge, filòloga o escriptora”. “També m’hauria agradat ser cantant o ballarina –diu–. Vaig escollir el cine perquè era la professió que reunia més elements per fer-me feliç”