Palau Güell: on Gaudí defineix un estil únic

El Palau Güell, construït entre el 1886 i 1890, és un dels primers encàrrecs importants que va rebre Gaudí a l’inici de la seva carrera, de part d’Eusebi Güell, destacat membre de la burgesia industrial barcelonina amb qui va establir una relació professional duradora i que ens ha regalat edificis únics i irrepetibles. Güell, que havia descobert l’obra de Gaudí a l’Exposició Universal de París del 1878, va conèixer personalment l’arquitecte al taller de fusteria d’Eudald Puntí i va voler que fos ell qui li construís aquest peculiar palau urbà com a ampliació de la casa familiar que tenia a la Rambla de Barcelona. El resultat és un magnífic exemple de l’arquitectura domèstica en el context del Modernisme que va ser l’habitatge de la família Güell i López fins que es va traslladar a viure al Parc Güell, el 1910.

Gaudí va saber dissenyar un palau funcional adaptat a les necessitats de la vida privada de l’extensa família i a la intensa vida social i cultural que va acollir. En aquest sentit, i seguint la línia de les seves creacions, destaca per la seva innovadora concepció de l’espai i de la llum, tenint en compte que està fet entre mitgeres. A més, va introduir solucions variades a partir de plantejaments molt personals i va crear formes expressives excepcionals. Un edifici que destil·la noblesa i funcionalitat i que destaca a primer cop d’ull gràcies a les seves façanes principal i posterior, fetes amb diversos materials (pedra, ferro, fusta i ceràmica vidrada), que amaguen un interior sumptuós i esplèndid.

 La doctora en història de l’art Raquel Lacuesta Contreras destaca el que significa aquest edifici per a la història de l’arquitectura: "Des d’un principi, pels dibuixos que fa Gaudí i per com planteja la planta, ja es veu que darrere hi ha una manera d’enfrontar-se amb l’arquitectura en poc espai però amb innovacions espacials, acústiques i artístiques molt interessants". Lacuesta remarca que és la seva obra de joventut més important, especialment tenint en compte que per primera vegada no parlem d’una casa d’estiueig, com ho era la Casa Vicens, sinó d’una casa "en un entorn urbà i pensada com a residència habitual de la família Güell –un matrimoni amb deu fills–, i amb un personal de servei d’entre 10 i 12 persones. Una casa que es planteja com a habitatge, però que també tenia lloc per acollir les oficines d'Eusebi Güell per gestionar les seves empreses".

Des del soterrani fins al terrat, passant per les dues espectaculars façanes, el Palau Güell és una successió de solucions enginyoses i creatives al servei de la funcionalitat, una línia que seria habitual a tota la seva obra posterior. Com apunta la historiadora de l’art, "aquí assaja des del punt de vista constructiu, estructural, artístic i espacial el que després anirà perfeccionant i repetint en claus diverses, perquè era molt creatiu. Amb el Palau ja podem saber com investigava, quines opcions tenia, com feia un treball empíric basat en l’assaig-error". Amb relació a les façanes, Lacuesta Contreras destaca la introducció "d’elements singulars i innovadors com les portes d’entrada en arc parabòlic, les primeres de la història de l’arquitectura. Portes fetes en ferro forjat i amb transparència de l’interior cap a l’exterior, quan fins aleshores sempre s’havien fet de fusta. I de grans dimensions, per permetre l’entrada i sortida dels carruatges. A més, ja hi comença a afegir símbols, tan propis de l’arquitectura de Gaudí, i també d’Eusebi Güell, que té molta cultura mitològica, amb elements com l’au fènix o elements simbòlics del catalanisme".

Una passejada pel Palau Güell

El Palau Güell s’estructura en diversos nivells. El soterrani es feia servir antigament com a estable i compta amb dos accessos: una rampa suau que s'utilitzava per fer-hi pujar i baixar els cavalls i una rampa helicoidal, molt pronunciada i pavimentada amb còdols, per a les persones. S’hi accedeix des de la planta baixa, on a partir d’una doble entrada des del carrer, configura un espai que inclou els serveis de porteria i cotxera de l’edifici. Concretament, en aquesta planta baixa hi ha la cotxera on es deixaven els carruatges; l’antic magatzem de productes agrícoles; l’antic habitatge del porter; una cabina especial des de la qual el porter podia observar l’exterior, i una escala d’ús exclusiu del personal de servei que comunica la planta baixa amb la resta de plantes de l’edifici. Immediatament, a sobre hi ha la planta entresol, que s’utilitzava com a espai d’oficines. Hi trobem el despatx de negocis d’Eusebi Güell i altres estances d’arxiu i administració, així com la biblioteca privada del palau. En aquesta planta també hi ha el vestíbul principal a través del qual s’accedia a l’habitatge pròpiament dit, situat a la planta noble, on l’edifici pren la dimensió d’un palau.  

SABIES QUE...

Eusebi Güell va encarregar l’orgue del palau a l’orguener basc Aquilino Amezua, i Gaudí en va disposar la ubicació i la integració a l’edifici per aconseguir una relació excel·lent entre música i arquitectura. La consola, que encara es conserva, es va situar a la planta noble mentre que els tubs es van disposar al voltant de la cúpula central, dissenyada com un gran tornaveu musical.

Les dependències d’aquesta planta noble es distribueixen a banda i banda del saló central, que té l’alçada de l’edifici i inclou estances com la sala de visites, la de fumadors, el menjador, la sala de billar o la terrassa. L’espai més interessant, però, és el saló central, on ens trobem, com explica Lacuesta, "amb una cúpula suportada per 4 voltes parabòliques que, des del sostre del saló, va trencant el segon pis i el de les golfes fins a emergir per sobre del terrat formant una gran cúpula coronada per una gran agulla". Aquesta cúpula il·lumina tot l’espai per mitjà de petits orificis i d’un gran òcul central i, alhora, esdevé un espai de relacions verticals –musicals i visuals– amb els altres pisos superiors. Hem de tenir present que, quan se celebraven concerts, les visites se situaven al nivell del saló central, amb el teclat de l’orgue; un pis més amunt hi havia l’orquestra; en el pis següent, els conjunts corals, i encara més amunt hi havia els tubs sonors de l’orgue, una distribució que permetia que la música sorgís de tot arreu seguint una concepció del tot wagneriana.

En aquest sentit, Raquel Lacuesta remarca aquesta doble dimensió de l’edifici, pensat per a un ús privat, però també com a espai de trobada social: "El va dissenyar pensant en les necessitats de la vida privada de la família i també atenent a la intensa vida social i cultural que va acollir. El palau s’integra en l’arquitectura de la ciutat amb segell propi, amb una nova arquitectura molt trencadora, feta per reunir literats, per escoltar-hi música, per acollir esdeveniments culturals de tota mena, ja que l’activitat cultural, social i artística que hi havia en aquell palau privat estava molt oberta a tota la intel·lectualitat barcelonina". 

La planta superior, dedicada als dormitoris, era l’espai d’àmbit privat per a la família i conté les estances matrimonials, els dormitoris dels fills i la sala de bany. Immediatament a sobre hi trobem les golfes, on es feien antigament les feines de la casa i on hi havia les habitacions destinades al personal de servei. Finalment, el terrat, un dels espais més màgics del Palau Güell, destaca per les seves vint xemeneies, que Gaudí va convertir en veritables escultures, i es completa amb una espectacular agulla central, de 15 metres d’alçada, que cobreix la cúpula del saló central.