Casa Milà: la genialitat al servei de la innovació

A principis del segle XX, el passeig de Gràcia era l'avinguda de referència de la ciutat de Barcelona, on les famílies benestants buscaven fixar el seu domicili, tot encarregant els projectes als arquitectes més prestigiosos del moment. Això és el que van fer el 1905 el matrimoni format per Pere Milà i Roser Segimon, que, atrets per la fama del passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície de 1.835?m² i encarreguen a l'arquitecte Antoni Gaudí la construcció de la seva nova residència. Tenien la intenció d’ocupar-ne el pis principal, el que aleshores triaven sempre les famílies burgeses, i llogar la resta d'habitatges. És aquí on comença un projecte emblemàtic d’una casa que avui, més d’un segle més tard, continua sent un dels edificis més visitats de la capital catalana: la Casa Milà, més popularment coneguda com La Pedrera.

Com sovint ha dit l’historiador de l’art i gran expert en la Casa Milà Daniel Giralt-Miracle, parlem d’un edifici "per veure, viure i entendre" que va ser dissenyat perquè s’hi pogués viure i que, avui, com explica la historiadora Sílvia Vilarroya, conservadora de l'exposició permanent de La Pedrera i que juntament amb l’equip de la Fundació Catalunya - La Pedrera treballa diàriament per posar en valor aquest patrimoni, "continua sent un edifici residencial, i això és una de les seves singularitats". "Mai hem perdut l’origen per al qual va ser concebut, que és viure-hi. Estem davant d’una obra d’art total que va des de l’objecte més petit fins a l’estructura mateixa de l’edifici".

La construcció de la Casa Milà va generar molt d’interès des del primer moment, i no va estar exempta de dificultats, ja que la construcció va ser complexa, amb problemes financers i legals. Tampoc va faltar la polèmica, perquè Gaudí canviava sovint els seus projectes per anar modelant l'aspecte i estructures de l'edifici. No va respectar, per exemple, els reglaments de l'Ajuntament, ja que amb la construcció de les golfes i el terrat s’excedia el volum màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del passeig de Gràcia. I aquí ens aturem per fer un apunt anecdòtic, perquè diuen que quan Gaudí va saber que un inspector havia passat per alertar el constructor de les il·legalitats que hi havia, va deixar instruccions indicant que si els feien tallar la columna, faria posar una placa que digués: "El tros de columna que falta ha estat tallat per ordre de l'Ajuntament". La solució a tot plegat va arribar amb una multa i amb la certificació per part de l’administració que l’edifici tenia caràcter monumental i no havia d'ajustar-se estrictament a les ordenances municipals. 

SABIES QUE...

Després de molts anys d'abandonament, la Casa Milà va ser restaurada i oberta al públic com a centre cultural el 1996. Des de gener de 2013, l’edifici és la seu de la Fundació Catalunya - La Pedrera

Sobre les polèmiques que van envoltar la construcció, Sílvia Vilarroya ho justifica pel fet que "quan vols ser singular sempre hi ha polèmica, però hem d’entendre que tota la burgesia volia superar els seus contemporanis i superar l’arquitectura del seu temps, i si tenim això present hem de dir que Gaudí va complir el seu objectiu". "Va ser l’última casa que l’arquitecte construeix i per això probablement és la més singular i personal, ja que reuneix tota la investigació que va fer al voltant de l’arquitectura i de l’art al llarg dels anys".

Solucions genials per a un edifici excepcional

La Casa Milà és una successió de genialitats des del punt de vista arquitectònic, moltes d’elles condicionades per la mateixa ubicació de l’edifici, que va determinar la seva construcció. A La Pedrera hi trobem nombroses innovacions constructives i funcionals, a banda de solucions ornamentals i decoratives que trenquen amb els estils arquitectònics propis del seu temps. Com apunta Sílvia Vilarroya: "Gaudí evoluciona des de la tradició a la modernitat fins a aconseguir tenir el seu estil propi. Es basa en la tradició però la supera, i La Pedrera, en l’aspecte arquitectònic, és diferent a tot el que es construïa en aquell moment". Així, el disseny de l’arquitecte va passar per idear dos blocs d’habitatges, amb accessos independents, organitzats al voltant de dos grans patis interconnectats amb rampes per accedir al garatge amb els vehicles. La llista d’aspectes rellevants de l’edifici és llarga, i la historiadora de la Fundació Catalunya La Pedrera en destaca algun, com la importància d’aquests patis: "Una de les grans preocupacions de principis de segle XX, i una gran preocupació de Gaudí, era aconseguir espais ventilats i ben il·luminats", seguint les tendències de l’higienisme, tan pròpies del modernisme. 

Enginy i innovació

Mirem on mirem, la Casa Milà ens sorprèn amb solucions innovadores i intel·ligents, començant per la seva emblemàtica façana, que no és estructural. Respon al que s’anomena mur cortina, perdent la funció tradicional de mur de càrrega. Els blocs de pedra (més de 6.000) s’uneixen a l’estructura per elements metàl·lics, motiu pel qual s’hi van poder obrir grans finestrals.

La utilització enginyosa i refinada del ferro és un altre dels elements característics de la casa, principalment amb les complexes i expressives reixes de ferro dels 32 balcons, que van ser elaborades amb restes de ferralla de desballestament, planxes, barres i cadenes. La historiadora remarca: "Cap forma de la casa està feta sense pensar. Per exemple, els balcons de forja, on compta amb l’ajuda de Josep Maria Jujol, es diferencien dels d’altres edificis perquè fuig de la repetició del model que permet la industrialització, de manera que cada balcó és diferent i s’adapta a la façana. Les seves formes no són capricioses sinó que responen al dibuix extern de la façana i s’adaptaven a cada espai". Una forja que també és protagonista a les portes d’accés, ja que Gaudí volia facilitar la comunicació entre l’interior i l’exterior i, en un moment en què no es disposava de grans peces de vidre, va encaixar, a partir de models animals i vegetals, un conjunt de formes irregulars que creen una trama de vidres, petits i protegits a la part baixa (on hi ha més risc de trencament) i més grans i lluminosos a la part alta.

Un tercer element innovador és el soterrani, on Gaudí s’anticipa a les necessitats de la vida moderna i hi construeix un garatge per a carruatges i automòbils, "el primer en un edifici residencial", remarca Vilarroya. Hi va fer servir columnes de ferro primes, decisió que li va permetre reduir el volum construït i guanyar espai per maniobrar.

El disseny dels pisos de planta lliure és, probablement, una de les solucions més enginyoses de Gaudí a La Pedrera. El sistema estructural de pilars de pedra, totxo o ferro li permet distribuir lliurement l’espai interior de les plantes d’habitatges sense necessitat de parets de càrrega, fet que, com explica Vilarroya: "Permet que hi hagi ventilacions creuades per mantenir l’ambient fresc. Tots els apartaments donen al pati i a partir d’allà ubica les habitacions, garantint més intimitat. I encara que pugui semblar que l’interior podria ser fosc, té llum arreu". Finalment, la historiadora incideix en el fet que "no podem veure els edificis com a elements estancs i únics sinó com una evolució que va més enllà; per això pensa noves solucions adaptades a cada espai, com passa a les golfes amb l’ús dels arcs catenaris de maó –sobre els quals es recolza el terrat–, una solució que aporta lleugeresa i que aplica per primera vegada".