Paula Osés va acceptar l’oferta d’una conversa amb la seva àvia sobre feminisme sense pensar-s’ho dos cops i s’ho va plantejar com un acte d’amor i d’homenatge a una dona que, malgrat tot, ha tingut una vida plena. Feministes? Osés, de 29 anys i filla de l’esclat del moviment en els últims anys, ja té assenyalat al calendari el 8-M com una jornada de vaga i de manifestació reivindicativa. No hi ha dubte. Al seu costat Encarna Fernández, a punt de fer els 84, dubta sobre l’etiqueta: “Jo sempre he pensat que som iguals i que els homes i les dones podem fer el mateix, però jo no em considero feminista”, reflexiona. “Ho ets però no ho saps”, li respon la neta, fent-li veure que precisament és feminista criar sense discriminacions de gènere. “Ah, això sí, el meu fill és el que ens cuina i no la meva filla [la mare d’Osés]”, matisa.

Fernández conserva bona memòria per mirar la pel·lícula de la seva vida. Des de fa uns anys s’ajuda d’un caminador i, per què no dir-ho, de l’atenció de la seva neta primogènita, amb qui per poc que pugui comparteix almenys un cafè setmanal. En aquestes trobades, Fernández s’ha deixat anar explicant anècdotes del seu pare, un republicà de pedra picada que es va atipar de les penúries franquistes i va marxar tot sol d’Almeria a Xile, on va esperar l’arribada anys després de la seva dona i els cinc fills ja adolescents. Durant aquests anys de separació, Fernández era l’encarregada de llegir les cartes que enviava el pare i d’escriure el que li redactava la mare. No va ser fins que ella va fer els 20 anys que la família es va tornar a reunir a Santiago de Xile. “Vam estar un mes embarcats, i jo allà ja vaig tenir un noviet, que va desembarcar a Colòmbia”, recorda rient asseguda en un banc d’un passeig de Martorell, la població on viuen àvia i neta.

La tornada a casa Al seu costat, Osés atén el relat de com l’àvia es va quedar embarassada sense estar casada, cap al 1962. “A Xile la gent era molt més oberta que a l’Espanya que havíem deixat enrere. Nosaltres érem molt ximples, no sabíem res de la vida”, subratlla sense ànim de justificar-se per allò tan criticat a l’època de fer Pasqua abans de Rams. En aquell moment estudiava de nit i de dia treballava en un laboratori, així que amb els estalvis i, sense dir-ho als pares, es va traslladar a viure amb la família del futur marit. Després del primer ensurt del pare i la mare, la relació amb el nou matrimoni –“només pel civil”– va ser bona i ella va seguir els cànons tradicionals de quedar-se a casa a la cura dels fills.

Arran del cop de Pinochet del 1973 la família va tornar a fer les maletes cap a Espanya per por a les possibles represàlies al marit, un home d’esquerres. Instal·lats ja a Catalunya, Fernández va compaginar la feina en una fàbrica amb la cura de la família. I quan els fills es van casar va fer d’àvia, sobretot d’Osés, a qui pràcticament ha criat, diu. Segurament d’aquells anys es van forjar llaços forts que encara fa que es busquin per sortir i petar la xerrada. “Jo em considero una àvia moderna”, etziba Fernández, i com a resposta la neta li torna un “Sí que ho ets”.

Rols tradicionals invertits Mestra de música en una escola de Martorell, Osés diu que s’ha criat en una casa on “els rols tradicionals d’home-dona estaven invertits”, així que si alguna cosa li sorprenia de les seves amistats era que, a diferència del seu cas, els pares eren els que conduïen i les mares les que s’encarregaven de la casa. Això –concedeix– marca per al caràcter feminista gairebé sense adonar-se’n. Ella es va emancipar als 25 anys amb el primer sou: primer compartint pis, després ja sola i ara des de fa més d’un any amb la seva nòvia, amb qui preveu casar-se l’any vinent.

Confessa que no va sortir de l’armari amb els avis fins que va trobar una parella estable, perquè li feia “cosa”. Per sentir-se més segura els va escriure una carta explicant-se i la grata sorpresa va ser seva quan la reacció de tots dos va ser un “Entesos”. “Si ella és feliç i s’estimen, ¿qui som nosaltres per dir res? Jo només vull que em vingui a veure”, encerta Fernández. “Veus? això també és feminisme”, li respon Osés mentre el sol es va amagant darrere seu.