Llarga vida a la reina

Bhumibol Adulyadej va exercir com a rei de Tailàndia durant 25.694 dies, és a dir, uns 70 anys. Això el converteix en el segon monarca que més temps ha regnat en la història, només darrere de Lluís XIV de França, i és el primer de la nostra llista. Nascut als Estats Units i educat a Suïssa, va assumir el poder el 1946 quan va morir el seu germà gran. La monarquia tailandesa, com la britànica, té un poder representatiu i, de fet, Bhumibol va regnar durant molts períodes de dictadura militar, però això no li va impedir ser considerat gairebé una divinitat pels tailandesos i amassar una fortuna de rècord. Quan va morir, el 2016 amb 88 anys, el va succeir el seu fill Maha Vahijalongkorn, de 64 anys, i amb un perfil molt diferent del del seu pare.

Contemporani a Elisabet II durant bona part del seu mandat, l’emperador Hirohito del Japó va ocupar el tron més de 63 anys, fins a la seva mort, el 1989. El seu regnat, a més de ser un dels més llargs, és també el més representatiu de la història del segle XX. Va accedir al poder el 1926 com un emperador totpoderós, hereu de la nissaga reial més antiga del món, considerat com un déu pels seus súbdits i amb un gran poder polític. La derrota del Japó a la Segona Guerra Mundial, amb la tragèdia de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, el van fer caure del pedestal i el van convertir –fins a la seva mort el 1989– en un monarca purament simbòlic, en virtut de la Constitució del 1945 –redactada pels aliats– que va refundar l’imperi japonès.

Els 14.089 dies que va ser al tron el rei Joan Carles I, fins que va abdicar en favor del seu fill, Felip IV, l’any 2014, van ser gairebé 40 anys de regnat, tres més que l’home que el va nomenar: el dictador Francisco Franco.

El cas més representatiu és el de la dinastia dels Kim, creada pel fundador de la República Popular Democràtica de Corea, Kim Il-sung, que va governar durant 17.735 dies (uns 50 anys). Quan va morir, el va succeir el seu fill Kim Jong-il, que va governar una mica més de 17 anys, i després el seu net Kim Jong-un, l’actual líder suprem. 

Entre els tres acumulen més de 72 anys de regnat ininterromput. El règim dels Kim ha fet de Corea del Nord l’estat més hermètic del món, amb una dictadura d’origen comunista –va ser instaurada amb el suport de l’URSS– que ha desenvolupat la seva pròpia ideologia, anomenada Juche, basada en la divinitat del líder suprem.

A més de l’amenaça que representa pel seu desenvolupament d’armament nuclear, el règim nord-coreà és un dels forats negres de drets humans, amb camps de treball i execucions sumàries per als opositors polítics. La pandèmia de covid-19 ha sigut l'enèsima prova de l'hermetisme que viu el país asiàtic. Segons la versió de Pyongyang, a Corea del Nord no hi ha hagut contagis del nou coronavirus tot i que diversos organismes internacionals, també els governs dels Estats Units o la Xina, han expressat obertament la seva desconfiança. 

Un altre exemple el trobem a Cuba, amb el règim comunista instaurat amb la revolució del 1959 que va portar Fidel Castro al poder. Després de prop de 50 anys al capdavant del país, el comandant Fidel Castro no va liderar Cuba fins a la mort, ja que la seva mala salut el va portar a deixar la direcció del país en mans del seu germà petit, Raúl Castro. Va renúnciar al poder dos anys després, el 2008, i aleshores Raúl es va convertir en el nou president.

Després de deu anys de mandat, Raúl va cedir el poder a l’actual president, Miguel Díaz-Canel, però continua sent el primer secretari del Partit Comunista cubà. Amb una nova Constitució i una encara tímida obertura econòmica, el règim polític instaurat pel comandant Fidel es transforma per poder seguir vigent.

En els seus més de 42 anys de mandat (15.389 dies), Muammar al-Gaddafi va passar de ser el Che Guevara àrab –quan va prendre el poder al rei Idris I amb un cop d’estat el 1969– a ser el “gos boig de l’Orient Mitjà”, com el va definir Ronald Reagan, per convertir-se després en l’amic extravagant d’Occident i acabar finalment linxat per una turba líbia amb el beneplàcit de l’OTAN, després de la Primavera Àrab del 2011. En tot aquell temps el general va imposar un règim dictatorial i salvatge, des de les detencions i execucions televisades dels “enemics de la revolució” als anys 70 fins a les sovintejades purgues dins de l’exèrcit i les forces de seguretat per tallar qualsevol veu crítica, com denuncia Human Rights Watch. Execucions extrajudicials, desaparicions forçades, detencions i tortures estaven a l’ordre del dia sota el règim de Gaddafi.

Francisco Franco va acumular 13.382 dies de dictadura des de la victòria final en la guerra oberta pel seu cop d’estat al govern legítim de la República, l’abril del 1939, fins a la seva mort el novembre del 1975. La purga massiva d’opositors que va fer durant la Guerra Civil i els primers anys de dictadura, amb una xifra total de morts que encara es desconeix i que omple encara fosses comunes, sumat a l’exili forçat d’almenys mig milió de persones, va ajudar Franco a instaurar un règim feixista que, a través de la por, es va mantenir al poder durant 39 anys.

Alfredo Stroessner va governar el Paraguai del 1954 al 1989. La seva dictadura, que va ser coneguda amb el nom de Stronato, es va configurar com el període més llarg en què una sola persona ha monopolitzat les regnes d'un país sud-americà de manera contínua i el segon de l’Amèrica Llatina després del de Fidel Castro. El seu règim va torturar i executar milers de persones i se li atribueixen també segrestos i violacions de dones i nenes com a eina de repressió. Al perdre el poder, víctima d’un cop d’estat, va exiliar-se al Brasil, on va morir amb 93 anys.

Rafael Trujillo, Generalísimo de la República Dominicana del 1930 al 1961, quan va ser assassinat, també va governar a la força. El seu règim és considerat un dels més sanguinaris de l’Amèrica Llatina. De fet, s’acusa el govern de Trujillo d’haver assassinat més de 50.000 persones.

Un altre dictador encara és avui al poder és Teodoro Obiang, el líder de Guinea Equatorial. Va arribar al poder a través d’un cop d’estat el 1979. Des de llavors ha sobreviscut a diversos intents de sublevació –l’últim, el desembre del 2017– i ha sortit guanyador de totes les eleccions que ha convocat. En els últims comicis, el 2017, va revalidar el seu càrrec fins al 2023, amb un 93,7% de vots a favor. L’oposició fa temps que denuncia que Obiang controla i manipula aquests resultats electorals. Una de les moltes obsessions del dictador ha sigut garantir la seva pròpia seguretat. Amb aquest objectiu, i tal com va revelar fa un any un informe de la policia espanyola, Obiang contracta experimentats pilots de combat i comandants de vaixells de guerra procedents de Rússia, Ucraïna i Lituània.

A Zimbàbue, el mandat de Robert Mugabe va ser tan llarg que, des que va arribar al govern el 1980 fins que en va sortir a finals del 2017, el país va passar de tenir uns 7 milions d’habitants a tenir-ne prop de 17 milions. Acusat també de frau electoral, vulneració dels drets humans i persecució de l’oposició, Mugabe no volia abandonar el joc. Finalment, als 93 anys, un cop d’estat el va obligar a renúnciar. Als ulls de la història, el líder tindrà dues cares: la del revolucionari que va alliberar el seu país dels britànics i la del dictador violent i repressor que va acabar corrompent-se per espoliar el país.

Hi ha un estudi acadèmic molt significatiu sobre els efectes de l’eternització dels governants. Publicat pel Navarra Center for International Development i titulat ‘Presidential term limits and democratic development in sub-saharan Africa’, la investigació se centra, precisament, en els països africans. En bona part del continent negre s’ha anat instaurat la limitació de dos mandats presidencials per cada governant. Segons aquest estudi, això té conseqüències molt positives: els estats que han respectat aquest límit tenen més pau i estabilitat; per contra, els líders que l’han obviat acaben entenent el país com si fos la seva pròpia empresa i creen polítiques que només beneficien les elits i perjudiquen el poble.

Denis Sassou-Nguesso presideix la República del Congo des que va sortir victoriós de la guerra civil que va martiritzar el país entre el 1997 i el 1999, però ja havia estat president abans durant més de 12 anys (del 1979 al 1992). En total acumula més de 35 anys al capdavant del país, amb un règim dictatorial i denunciat com a corrupte. El 2015 va convocar un referèndum per canviar la Constitució i poder presentar-se a un tercer mandat de set anys: el va guanyar amb un 93% dels vots.

També Yoweri Kaguta Museveni continua avui al poder després de més de 33 anys com a president d’Uganda. Va contribuir al derrocament del brutal dictador Idi Amin als anys 70 i després al del seu successor, Milton Obote, per acabar pujant al poder el 1986. Després de deu anys sense convocar eleccions, des del 1992 va començar a acceptar algunes formes de participació, però encara escases. El líder ugandès ha sigut internacionalment criticat per la seva persecució contra els homosexuals. A finals del 2013, la violència de Museveni va anar una mica més enllà: el Parlament va aprovar una llei que incrementava les penes de presó per a les persones homosexuals, amb cadena perpètua inclosa. De fet, fins i tot es va plantejar la pena de mort en casos de reincidència.

Tòdor Jívkov va ser el segon líder que més anys de mandat va acumular al Bloc de l’Est després de la Segona Guerra Mundial, amb 13.042 dies (prop de 36 anys) com a president de Bulgària. Jívkov es va sotmetre totalment a les directrius de l’URSS, tot i que va fer també tímids acostaments a Occident. El 1989, després d’una sagnant crisi econòmica i continuades protestes al carrer contra el seu mandat corrupte i despòtic, va ser forçat a dimitir pel seu entorn, cosa que va precipitar la fi del règim comunista soviètic al país.

L’últim líder de l’òrbita soviètica que encara es mantenia al poder el 2019 va dimitir el 18 de març per sorpresa. Nursultan Nazarbàiev, de 78 anys, era president del Kazakhstan des del 1989 i havia estat abans primer ministre, quan el país encara formava part de l’URSS. Conegut com a Papa per molts kazakhs, guanyava amb més del 90% cada elecció i, amb bona part de l’oposició empresonada, governava amb mà de ferro un país ric en petroli. La seva marxa ha obert una transició política coreografiada en la qual ell conservarà encara una influència considerable. Tant és així que, només un mes després de la dimissió, el nom de la capital del país –fins llavors Astanà– es va canviar pel de Nursultan.

Un altre líder del Bloc de l’Est que apareix al rànquing de governants més longeus és el president d’Hongria János Kádár, que va governar el país des del 1956 fins a la seva retirada el 1988. Tot i seguir els dictats soviètics i arrencar la seva era amb una forta repressió i persecució de l’oposició, Kádár va obrir una mica més el país que altres règims de l’òrbita. L’aparell del partit el va forçar a retirar-se després de 11.537 dies (31 anys) pels problemes econòmics i la seva deteriorada salut. Va morir de càncer un any més tard.

Amb 11.294 dies governant trobem el nom històric de Ióssif Stalin, que va succeir Lenin al capdavant de l’antiga URSS des del 1922 fins que va morir, el 1953. Tot i no ser als primers llocs entre els més longeus del segle XX, sí que va ser especialment cruent com a dictador. Se li atribueixen almenys 9 milions de morts, a més dels milions més de detinguts que van passar pels gulags. El seu propi successor, Nikita Khrusxov, va criticar les atrocitats comeses pel líder rus i va anunciar que la Unió Soviètica necessitava, urgentment, un procés de desestalinització. Sovint es diu que el poder acaba canviant i corrompent la persona, el seu pensament, el caràcter i fins i tot la manera de relacionar-se amb els més pròxims. Els relats que han sobreviscut de la vida familiar de Stalin, per exemple, mostren un marit i un pare dur, exigent, tens, fred. Quan un dels seus fills es va intentar suicidar, el tret que es va disparar no va ser suficient i va sobreviure. Es diu que Stalin, al saber-ho, va respondre: “Ni tan sols sap disparar-se bé”.

Qabus bin Said al Said es va proclamar sultà d’Oman el 1970. Fins llavors, el sultà d’aquest país, fronterer amb els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita i el Iemen, era el seu pare. Però el canvi no va ser pas una successió normal: Qabus bin Said al Said va enderrocar el seu progenitor per arribar al poder en una maniobra orquestrada pels serveis secrets britànics. Des de llavors i fins la seva mort el passat 10 de gener, el seu règim s’ha considerat en diverses ocasions com el més personalista de la regió. Els que han visitat aquest país diuen que és difícil trobar un racó de la capital, Masqat, que no llueixi un retrat seu o el seu nom. La carretera principal porta el seu nom; també la gran mesquita, el port, la universitat i fins i tot un barri complet. El seu cosí Haitham bin Tareq al Said el va succeir com a nou sultà.

La dinastia dels Dalimi, que regna a Swazilàndia des del segle XVI, apareix per duplicat en el recull de governants més longeus. Tant l’actual rei Mswati III, que ha canviat el nom del país a Eswatini i porta més de 33 anys al poder, com el seu pare, Sobhuza II, que va ser rei durant més de 60 anys fins a la seva mort el 1982, es compten entre els governants més longeus del món. Sobhuza II, però, va haver d’esperar a la independència del país, el 1968, per erigir-se de nou com a monarca absolut. Tot i així, fins i tot en l’etapa de colònia britànica va mantenir el tractament reial. Tot i que la Constitució del país consagra la divisió de poders, és el rei qui ho controla tot i gestiona el país com un senyor feudal. L’actual monarca manté la tradició familiar de la poligàmia, tot i que les seves 15 dones i 25 fills queden lluny dels 200 fills i 70 dones que va tenir el seu pare. Com a signe de modernització, Mswati III ha deixat de recopilar esposes en la Umhlanga, una celebració anual en què es presenten joves i nenes davant del monarca i que tradicionalment servia per augmentar l’harem, però avui és només un (masclista) reclam turístic.

Urho Kaleva Kekkonen va ser el president més longeu de Finlàndia, amb més de 26 anys al càrrec. Però abans havia sigut també primer ministre, de manera que suma gairebé 31 anys al poder. La gran influència de l’URSS en la política finesa des del 1948 presentava Kekkonen com “l’amic de Moscú” i va instaurar el que es coneix com la finlandització, una política exterior de neutralitat imposada per l’URSS a Finlàndia del 1947 al 1991. Però a la pràctica va ser una estratègia que va permetre a Kekkonen mantenir la independència i la sobirania de Finlàndia, a més d’una estricta neutralitat internacional.

A Catalunya, Jordi Pujol és el president de la Generalitat que, de llarg, més anys ha ocupat el càrrec. S’hi va estar 8.637 dies, més de 23 anys. La seva presència en aquesta llista ajuda a agafar perspectiva de tot plegat, ja que en realitat està molt lluny de la majoria de governants, que superen, amb facilitat, els 10.000 dies de poder.