Com us
vau
conèixer

La seva és una història plena de dificultats. De guió de pel·lícula. “Encara no he vist cap pel·lícula com la nostra, amb tants entrebancs”, assegura el Josep Sellarès (85 anys). Ell era un home de 38 anys i casat quan va conèixer la Montserrat Puig (63 anys) a principis dels 70. Ella llavors tenia 17 anys i havia anat a Eivissa de vacances amb la seva germana i el seu cunyat. Allà va conèixer el Josep, germà del seu cunyat. Els separen més de vint anys, però a la Montserrat Puig -a qui tothom diu Montse- no li va semblar un home vell. “Continuo pensant que els homes, quan tenen 40 anys, és quan estan més interessants, més guapos i més madurs. És més, em continuen agradant els de 40!”, diu entre rialles i davant la mirada divertida del Josep.

Ella no hi trobava cap problema. No ho veien igual les respectives famílies. En ple franquisme, la seva relació va ser un escàndol. “Jo venia d’una família molt religiosa i conservadora i sabia que allò seria una bomba”, admet la Montse. No s’equivocava. Van mantenir en secret la relació durant aproximadament un any -amb anades i vingudes entre les Illes i Barcelona-, i quan els pares de la Montse se’n van assabentar, van amenaçar el Josep amb denunciar-lo. La majoria d’edat estava llavors fixada en 21 anys. “Em volien enviar a un col·legi de monges a Irlanda i els vaig dir que si ho feien no em tornarien a veure mai més”. La reacció de la família del Josep no va ser gaire millor: “On vas amb una puteta de 17 anys? -li van etzibar-. Ets un home gran, ets enginyer. Què pensaran de tu a la fàbrica?” El van acabar fent fora quan es van assabentar de la relació. Però el Josep ho tenia clar i els va amenaçar: “Me’n vaig i no trepitjaré mai més aquesta illa”. Per sort, la família, diu, després “es va comportar”.

El Josep no amaga que amb la seva primera esposa es va casar més aviat per obligació que per convicció, ja que amb els pares morts, la padrina pressionava perquè es casés. Ho va fer, però pel camí es va trobar la Montse: “I em vaig enamorar. Em vaig empardalar, em vaig enfigar”. I entre immersions i jornades de pesca a Eivissa, la Montse i el Josep van iniciar una relació que van continuar per carta. Les cartes arribaven a casa d’una amiga de la Montse perquè els pares no se n’assabentessin. Quan ho van fer, el van anar a buscar. Finalment, ell es va acabar traslladant a Barcelona i va trobar feina a Girona, on va néixer la seva primera filla. “La família no va conèixer la nena fins molt de temps després. I això, vulguis o no, es porta dins”, confessa el Josep emocionat.

Casar-se davant dels fills Els fills -n’han tingut dos- els han unit; han compartit valors similars i potser és ara quan fan més la seva. Ell és més d’amics i futbol, i ella més de teatre i cinema. També és ara quan es fa més evident la diferència d’edat, sobretot en les relacions sexuals. A la Montse, família i amics li deien que el Josep semblaria l’avi dels seus fills. Però qui va tenir problemes de salut greus va ser ella. “Si arribo a tallar amb ell per la diferència d’edat, potser m’hauria passat la vida pensant què hauria pogut ser”, diu la Montse. I recorda que moltes coses que llavors semblaven tabú, com el divorci o tenir fills als 40, són ara d’allò més normals.

Quan es van conèixer el divorci no era legal i no es van poder casar. No hi van pensar més fins al 2003, quan, coincidint amb el casament de la filla, van decidir fer una festa i casar-se. “I va ser molt maco que els nostres propis fills fossin els testimonis”.

Com celebren Sant Jordi La rosa no ha fallat mai. I pel que fa als llibres, la Montse tria i es compra els seus ella mateixa. A ell no li agrada llegir i prefereix llibres tècnics.

“No sé qui es va fixar en qui”, reconeix l’Olga. “Crec que jo em vaig fixar en ella”, rebla l’Ana. L’Olga Vallejo i l’Ana Caño es van conèixer a Madrid ara fa 12 anys, tot i que totes dues vivien a Barcelona, ciutat on l’Ana, que és científica, feia poc que s’havia mudat. Una és de lletres; l’altra, de ciències. Una és més reservada i l’altra és més extravertida. Una aporta ordre, i l’altra, caos. Però comparteixen projecte de vida, dos fills, sentit de l’humor i estima. Al juliol farà deu anys que es van casar.

Olga Vallejo : Jo era a Madrid amb unes amigues i una d’elles era companya de feina de l’Ana. Jo estava soltera i no tenia ganes de comprometre’m amb ningú. Però de seguida vaig veure que m’agradava. Ella és madrilenya i feia poc que vivia a Barcelona. I em deia: “Com és capaç de seguir una conversa en català amb tres amigues que parlen ràpid i ficar-hi cullerada?”

Ana Caño : “No la seguia”, confessa l’Ana entre rialles.

O.V. : Va anar tot molt rodat. És curiós perquè la relació va ser seriosa des del principi tot i que ni ella ni jo volíem estar amb ningú.

A.C. : Ella m’aporta tranquil·litat, pau i amor, i jo a ella caos, caos i caos. I una mica de diversió i alegria! Som molt diferents en gairebé tot. Jo soc més extravertida i ella més introvertida, jo més folklòrica i ella més íntima. Jo soc més caòtica mentalment i ella més organitzada. Som molt complementàries.

O.V. : Crec que som com el yin i el yang. D’entrada sembla que tinguem poc a veure. Però, en general, la visió de la vida, del que vols i del que creus que és important és la mateixa, i això fa que les coses siguin fàcils.

MATERNITATO.V. : Totes dues volíem tenir l’experiència de ser mare biològica. Ella és una mica més gran i va començar ella. El seu embaràs va ser fàcil i ràpid, tot i que amb risc de pèrdua al principi. I el meu va trigar a arribar però després va anar bé. Els dos postparts van ser difícils però a mi el seu no em va semblar tan difícil, esclar. Un cop estàs embarassada t’adones que no té res a veure ser l’embarassada o ser l’acompanyant.

A.C. : Quan pareixes estàs cansada, a vegades deprimida... Però quan l’Olga va parir el Joan [el seu segon fill] jo estava fantàstica i em va encantar veure com naixia. Els pares tenen molta sort perquè estimen els fills com les mares i no han de patir. La gent no s’imagina que vam tenir els fills nosaltres. Pensen que vam estar casades abans [amb un home] i vam aportar un fill cadascuna. Nosaltres vam fer una inseminació i va funcionar. Sempre diuen que el Joan i la Júlia, els nostres fills, s’assemblen molt, i ells són germans però, en realitat, no tenen gens en comú. Jo soc genetista i crec que és l’epigenètica, és molt important.

O.V. : Sembla que ens hàgim creuat. La Júlia s’assembla molt a mi, i el Joan, a l’Ana, i no comparteixen res genèticament.

HOMOSEXUALITATO.V. : Jo com a gai no he sentit mai discriminació. La persona que estimo resulta que és una noia, no crec que sigui un problema. Continuo fent les mateixes coses que faria si tingués un marit. O si estigués soltera. Crec que és més complicat ser dona que gai. I ja sabem que les dones tenen, en general, menys visibilitat, i les dones gais, menys que els homes gais.

A.C. : Els nens no tenen la sensació que la seva família sigui especial. Són especials perquè són els nostres fills, però no perquè tinguin dues mares.

O.V. : Al final, no som gaire diferents, som dues persones que hem creat una família i ens passa el mateix que a tothom: portem els nens a l’escola, els ajudem a fer els deures, mirem una pel·li al sofà...

ALGUNA CRISI IMPORTANT?O.V. : Tot depèn de com ho visquis. Jo em vaig quedar sense feina durant el postpart però en realitat això no va ser una crisi. La son i l’esgotament de crear una família, tampoc. Vam canviar de país [van viure a Florida] amb tot el que suposa d’adaptació, i tampoc. El que fa que hi hagi crisi o no és com perceps el que t’està passant.

A.C. : Quan l’Olga es va quedar sense feina ens vam haver de reinventar com a família i professionalment. Va ser un moment difícil. I viure a Florida va ser enriquidor per a tots. Jo hi vaig anar com a professora sabàtica i tenia més temps per a la família i l’Olga va poder acabar el seu llibre [#ProyectoBombo ]. Va ser com un Erasmus familiar!

EL SECRET D’UNA RELACIÓA.C. : Sort, estimació i respecte.

O.V. : I que tinguis cura del jardí!

“Als 15 anys vaig descobrir que hi havia una noia molt maca que vivia al costat de casa”. Aquella noia es deia Carme Ruscalleda (66 anys) i qui ho explica és el seu marit i company d’aventures professionals, Toni Balam (67 anys), actual cap de sala del restaurant que tenen junts, el Sant Pau. “Tinc la sensació que ens hem fet grans junts”, diu la Carme. La història d’amor d’aquells dos joves va tenir com a escenari el seu poble, Sant Pol de Mar, on vivien a pocs metres de distància. “Ens vèiem però no ens coneixíem”, reconeix el Toni. “En aquella època els nois anaven amb nois i les noies amb noies”, recorda la Carme, que a més explica que a la colla del que avui és el seu marit “els agradava jugar amb pedres i canyes a la platja” i elles quan els veien arribar ja marxaven. Fins que un dia hi va haver una trobada. Va ser en una discoteca del poble on el Toni, gran amant de la música i de ballar, anava molt. En canvi, era la primera vegada per a la Carme. “Se’m va acostar i em va convidar a ballar i jo li vaig dir: «A mi, m’invites?»”, recorda ella rient. I sí, era a ella a qui invitava. Aquell dia van ballar tres cançons i des de llavors no ho han deixat de fer.

Després de festejar uns anys i que ell marxés a la mili, es van casar amb 23 anys, “quan tocava”, diu Ruscalleda, i aviat va arribar el primer fill, el Raül, que avui treballa colze amb colze amb la seva mare al capdavant del Restaurant Moments a l’Hotel Mandarin a Barcelona. I tot i que la Carme no volia més fills, el Toni explica que ell va insistir i així, al cap d’uns anys, va néixer la Mercè.

Aquella jove parella treballava a la botiga de queviures que la família Ruscalleda tenia al poble però aviat van tenir somnis i aspiracions que anaven més enllà. El primer pas va ser començar a preparar menjars i vendre’ls a l’establiment dels pares, fins que aquell negoci va quedar petit. El 1988 van obrir un restaurant en una casa senyorial amb jardí que hi havia just al davant de la botiga de queviures. I allò és avui en dia el Sant Pau, un restaurant amb tres estrelles Michelin i un destí d’amants de la gastronomia d’arreu del món. “Hem encarat el repte d’obrir un negoci en un municipi molt petit, estàvem disposats a travessar el desert i això vol dir sacrificar plaers personals”, explica Ruscalleda. La feina és el seu motor i el seu punt d’unió. “S’ha de ser d’una manera especial per treballar amb la parella, perquè estàs junts, encara que siguin terrenys separats, els problemes te’ls enduus a casa”, explica la cuinera. Ell reconeix que la feina és el que els uneix en primer lloc i que treballar junts vol dir “estar sempre connectat a la feina”, tot i que assegura que “ella ho està més” i això a vegades pot portar a alguna discussió. “Però després hi ha el premi de la reconciliació”, afegeix ella.

Tenen personalitats molt diferents però el secret, diu el Toni, és “trobar l’equilibri”. “Ella és molt activa, no para, jo no, però ens compenetrem molt bé, som molt diferents però som un”. I es desfan en elogis. “El Toni és una persona molt noble i transparent”, diu ella, i ell afegeix: “La Carme és una persona íntegra i molt bona”. I acaba amb una sinceritat aclaparadora que resumeix tota la seva història d’amor: “No m’imagino la vida sense ella”.

Un Sant Jordi firmant llibres Passaran el dia de Sant Jordi “treballant”, diu la Carme, però no a la cuina sinó per “una marató de signatures”. Presenta nou llibre, La màgia de la cuina, i li toca deixar els fogons per un dia. El Toni es quedarà al Sant Pau treballant i esperant que torni al vespre, amb una rosa preparada, “si és del jardí, millor”.

Ell no ho sabia però no era un convidat més a la barbacoa que Teresa Helbig va organitzar a casa seva fa 17 anys. Chema Paré, exjugador del Barça d’handbol, era un dels tres candidats a possible parella de la dissenyadora catalana. Quan la Teresa va obrir la porta se’l va trobar amb uns gira-sols arrugats dins d’una bossa de plàstic i amb una terrina de gelat a l’altra mà. A la Teresa no li agraden ni els gira-sols ni el gelat però li va agradar el Chema i des de llavors no només són parella sinó que també treballen junts a la firma de moda que porta el seu nom. Els altres dos candidats no van passar pel sedàs. “Durant la festa vaig veure alguna cosa estranya però no sabia a què anava. Quan m’ho va explicar vam riure molt”, recorda ell.

“El Chema és una persona neta, fresca i molt exigent. Ho dona tot al 100% i és molt treballador i obsessiu. Fem un bon tàndem”, assegura la Teresa. Ell és qui toca de peus a terra i s’encarrega dels números de l’empresa. “I ella m’aporta una visió diferent de la vida”. Ella és la ment creativa i el caos fet persona. Però tots dos van a l’una. “Hi ha plena confiança. Cada un en el seu terreny fa que això funcioni”, diu la Teresa.

Amor madur a la frontera dels 40Desprenen molta complicitat i es nota que, sobretot, es diverteixen molt junts. A la feina i fora. Quan es van conèixer, el Chema tenia un càrrec dins d’una empresa veterinària que l’obligava a viatjar per tot Europa dues setmanes al mes. És llavors quan ella li va plantejar la possibilitat d’incorporar-se al projecte Teresa Helbig. El Chema havia assistit un cop a una desfilada i aquest és tot el contacte que havia tingut amb la moda. “Em va costar que es llancés al món de la moda, però ha sigut màgic. Ell és de números i més centrat i jo soc caòtica, i aquesta barreja funciona molt bé”.

Són guapos i estilosos però en el cas del Chema, de 49 anys, hi ha truc. “Quan el vaig conèixer anava amb uns vestits de polièster horribles que no li encaixaven a l’espatlla!” En fan broma. Ella li tria la roba i ell ha aconseguit que la Teresa faci esport. Ella ja tenia un fill d’una relació anterior -el primer cop es va casar amb 21 anys, ara en té 54-, però això no va ser cap impediment. “La Teresa és una persona que atreu molt i això em va atreure encara més”, diu ell. El seu és un amor madur. Ja sabien que no volien d’una relació. “Tires endavant perquè ho veus claríssim i no perquè toca”, sentencia la Teresa, que defensa les relacions a la frontera dels 40 anys. “És un amor intel·ligent”. Per al Chema, la clau d’una relació és “haver tingut una vida plena abans de la relació definitiva”. “Que poc romàntic ets!”, rebla ella.

Tenen una filla en comú, la Zidash, que van adoptar a Etiòpia fa gairebé cinc anys. “La maternitat de gran també és molt diferent. Tens menys energia però més paciència”. No obstant, reconeix que com que no la podrà acompanyar tants anys, està més obsessionada a “deixar-la preparada per a la vida”. Quan miren enrere, estan satisfets de la decisió que van prendre. “Hem crescut molt a nivell personal i professional i si no haguéssim estat junts hauria sigut impossible”, diu ell. Viuen immersos en múltiples projectes, però el seu somni és fer la volta al món en família quan la Zidash sigui gran. “Seria fantàstic!”

Com celebren Sant Jordi El Sant Jordi el passaran treballant. Ell portarà roses per a les treballadores de l’ atelier i ella intentarà escapar-se a comprar el llibre. Al migdia s’han reservat un espai a l’agenda per sortir a passejar, tot i que no sempre poden fer-ho. Recorden el primer Sant Jordi que van passar amb la Zidash. “Havia de ser idíl·lic i va ser terrible passejar entre la gent amb el cotxet, la nena...”

Els han fet molts cops la mateixa broma. “Si ella és la Yoko Ono, ¿tu ets el John Lennon?” El Tirs Abril, de 52 anys, hi respon amb sentit de l’humor, que, per a ell, no és només la millor eina per anar per la vida sinó també el secret de qualsevol relació: “Que em veus mort, potser?”, els respon. El Tirs i la Yoko es van conèixer al Canadà, on tots dos treballaven com a traductors en un projecte internacional. D’allà, després de dies de convivència, en van sorgir moltes parelles interculturals. A la Yoko -el seu nom diu que és molt comú al Japó, com aquí seria Maria o Montserrat- el Tirs li va agradar perquè era molt diferent dels homes que havia conegut al Japó. “Ell és molt divertit, mediterrani i obert i sempre intenta veure la part positiva de les coses”, diu. A ell li va atreure d’ella la seva “personalitat fresca i espontània”. “Tot i el seu caràcter japonès, que vol dir que també és molt serena i pausada”, afegeix.

Van mantenir una relació a distància fins que van decidir fer el pas d’anar a viure junts. Llavors es van plantejar on viurien i van voler provar una temporada a cada país, però quan la Yoko va posar els peus a Barcelona ja no en va voler marxar. “Ara no tornaria al Japó, m’agrada molt la vida aquí”, diu.

Demanar la mà al pare Hi ha diferències culturals, però asseguren que no són importants més enllà de petits malentesos còmics que “fan la vida més divertida”. Com el primer àpat a casa dels sogres, quan el Tirs va acabar cruspint-se cinc bols d’arròs perquè no sabia que deixar-ne una mica significava que en volia més. Per dir que ja estava tip se l’hauria d’haver acabat a la primera. Els dos s’han adaptat bé a les famílies respectives i l’idioma no ha sigut una barrera. “La nit de Cap d’Any vam estar bevent amb el sogre i tot i no entendre’ns ens ho vam passar molt bé!”, recorda el Tirs. La mare i la cunyada de la Yoko estan estudiant castellà per poder-se comunicar amb el Tirs. De fet, quan la Yoko li va dir a la seva mare que sortia amb un català, ella li va preguntar: “Ja ho has entès bé? ¿Vols dir que no és una confusió de l’idioma?” Però no, el Tirs i la Yoko s’entenen bé ja sigui en català, castellà, anglès o japonès, els quatre idiomes que parlen a casa. De vegades, tots quatre en una mateixa conversa. “Lingüísticament som un caos”, reconeix ell. La fusió també ha arribat a la cuina. Qui té més gana cuina primer. A vegades és pasta o mongetes amb botifarra i d’altres sushi o shabu-shabu. Un dels dies que més recorden és el del casament, que va ser a l’estil tradicional japonès. Es van casar al Japó pel ritus sintoista. I abans el Tirs va haver de demanar la mà de la Yoko al seu pare. “Jo hi anava molt nerviós perquè allà encara és costum demanar la mà i em vaig aprendre un seguit de paraules en japonès sense saber-ne el significat. I davant del pare, amb el kimono i fent la reverència, les vaig dir. Ell em va mirar tot seriós i només va respondre: « Okay »”. La Yoko es va enfadar perquè esperava que el pare el collés una mica més.

Reconeixen que malgrat que tenen personalitats diferents encaixen molt bé i expliquen que no es barallen mai perquè ella té molta paciència. “Tenim les nostres diferències, però és que si no seria molt avorrit!”

Com celebren Sant Jordi Per a la Yoko, Sant Jordi és el dia “més bonic” de l’any. Ho celebren com marca la tradició: rosa per a ella i llibre per a ell. Però també han incorporat el Sant Valentí sui generis que han adoptat al Japó. El 14 de febrer la noia regala xocolata al noi i el 14 de març, el Dia del Retorn, el noi torna el regal a la noia i també li regala xocolata.

Hi ha vegades que el tren passa dos cops. La Isabel del Toro i el Carles Clark (48 anys) es van conèixer a l’institut. Tenien 15 i 16 anys. Ell era el millor amic del xicot de la Isabel. Aquella relació adolescent es va trencar aviat però la relació d’amistat entre el Carles i la Isabel va sobreviure i es va consolidar. Fins al punt que cadascun va anar al casament de l’altre. “Ell sempre era allà. Com un bastó. Sabia que sempre podia recórrer a ell perquè era un amic de sempre. Ens havíem vist de totes les maneres: bé, malament, sortint de festa...”, diu la Isabel, que no veia en el Carles més que un amic però tenia la sospita que ella a ell li agradava. I no s’equivocava: “De seguida em vaig fixar en ella però no vaig tenir mai la sensació que fos recíproc i no vaig fer res. Al principi, va ser una cosa més platònica”, recorda el Carles, que valora d’ella que és de “les poques persones” amb qui pot ser ell mateix. Sense cuirasses.

Mentre van estar casats es van distanciar, però encara mantenien el contacte. I una nit el Carles es va declarar. No era el moment. La Isabel continuava casada i acabava de tenir la seva segona filla. “Però vaig tenir la sensació que em deixava la porta una mica oberta...”, diu ell.

Després d’aquest episodi es van perdre la pista durant deu anys. La Isabel admet que va pensar en ell molts cops i que fins i tot el va buscar a internet, però li apareixia un dels seus germans i tampoc va fer mai el pas d’indagar més enllà.

Fins que un dia el Carles, que llavors tenia una altra parella i havia tingut un fill, la va trobar a Facebook. Li va enviar un missatge, ella li va donar el seu número de telèfon, li va trucar i van quedar. I el tren va tornar a passar. I, aquest cop, la Isabel hi va pujar. “No sé què va canviar. Quan ens vam retrobar se’m va encendre una cosa a dins, una passió, no hi puc posar paraules. Va ser com tornar enrere en el temps i tenir l’oportunitat de fer una cosa diferent a la vida”, reconeix la Isabel. El Carles no havia deixat mai de pensar en ella. Fins i tot quan va conèixer la que ara és la seva exparella li va dir que si la Isabel li trucava algun dia, ell se n’hi aniria. El retrobament no va ser gens forçat. “Vam parlar com si només fes un parell de dies que ens haguéssim vist”. Des del moment que la va veure, el Carles va saber que aquell tren no tenia marxa enrere. O ara o mai.

“Com nens de 15 anys” En deu anys tots dos havien canviat. “Però què t’ha passat?”, li va preguntar ell. “Doncs el mateix que a tu”, va respondre ella. “Jo m’havia engreixat i ell havia perdut cabell”. Però per la resta era com si encara tinguessin 15 anys. “Va ser com retrobar-me amb un jo passat. Va ser trobar-lo i pensar: «Això és el que jo volia i fins ara no m’he adonat»”. Es van fer un petó. “Com nens de 15 anys”, defineix la Isabel. I a partir d’aquí, el tren ja no tenia aturador. “No podíem parar de parlar, de veure’ns, va ser una atracció molt bèstia”. No se senten orgullosos d’aquell any de relació clandestina. Tots dos encara estaven aparellats. “Saps que no fas bé però ens vam adonar que ni ella ni jo érem feliços amb les nostres vides i no valia la pena estar perdent el temps si podíem estar junts i ser més feliços”, raona ell. Va ser difícil i a les famílies els va costar encaixar-ho. “Tots dos teníem la vida feta i vam haver de trencar-ho tot. Ell va tornar a casa dels pares amb 40 anys i jo ho vaig deixar tot i vaig començar de zero sense feina i amb mitja família enfadada”, recorda la Isabel.

I el 25 de maig, després de vuit anys de relació i més de trenta des que es van conèixer, es casen. “No necessitem casar-nos, no tenim fills en comú. Però tinc ganes de dir a tothom que estem junts perquè hem lluitat molt per aquesta relació. Ha sigut molt complicat i vull cridar: m’he casat amb el Carles Clark, el meu company de col·le!” La Isabel no té cap problema per dir que n’està enamorada fins al moll de l’os. I, malgrat les dificultats, tenen clar que ha valgut la pena. Ho tornarien a fer “amb els ulls tancats”. És més, el Carles dona el següent consell: “Si realment t’agrada algú, llança-t’hi perquè el no ja el tens”. I si no és ara, pot ser d’aquí 30 anys.

Com celebren Sant JordiPer a ells, el dia de Sant Jordi és el dia dels enamorats. El Carles li regala la rosa a la Isabel. I també li regalarà un llibre. Però ella no li en comprarà cap, no llegeix gaire. Sempre li fa, però, un regal, que aquest any encara no ha decidit què serà.

“Ell és el que diuen que m’ha portat pel camí de la moderació”, diu per trencar el gel l’exconseller Santi Vila (45 anys). I ell és Javier Luque (38 anys) criat a Saragossa i treballador de Telefónica. Es van conèixer la nit de Cap d’Any de fa tres anys en un local de Madrid. Vila va ser qui va fer el primer pas. I l’atracció va ser física. Amb el temps han vist que, malgrat provenir d’entorns molt diferents, encaixen com a parella. Un ve d’un entorn “català i catalanista i de tradició cristiana més crítica”, mentre que Luque ve d’una família d’arrel espanyola, conservadora i de tradició catòlica ortodoxa. “Hi ha diferències -reconeix Vila-, però ens hem respectat molt”. També la família. “Fins i tot en els moments més tensos del Procés els seus pares em deien: « Seguro que sabrás lo que has de hacer e intentarás ser una persona honesta », recorda ara l’exconseller de Cultura.

L’època final de la seva etapa política ha sigut la pitjor crisi que han hagut de superar. “No van ser fàcils, aquells mesos, però hem après a superar-ho”, diu Luque. Reconeix que l’atapeïda agenda de conseller incidia en la relació. “La part positiva és que ara disposem de més temps per estar junts”, diu. I malgrat la broma inicial, Vila assegura que la seva parella no l’ha influenciat en les seves decisions polítiques: “Hi ha molts ciutadans que conviuen i pensen de forma diferent”. No només els orígens són diferents. L’exconseller és més “arrauxat i inquiet”, i la seva parella té un caràcter més “conservador i tranquil”. Però comparteixen estil de vida. “Ens agrada molt viure en el sentit hedonista de la paraula: anar a restaurants, al teatre, al cinema, sortir amb amics...”

Luque aporta “serenitat” a la relació, i Vila, “alegria”. “És molt fàcil estar amb ell. És molt senzill, i aquesta és una de les coses que més m’agraden d’ell”, argumenta Luque, que reconeix que es va mudar a Barcelona -ell vivia a Madrid- per amor. “En el meu cas, la part personal pesa més que la professional”, sosté Luque. I Vila valora l’estima que li demostra en les petites coses com ara preocupar-se per si ha esmorzat o per si porta la corbata correcta.

Sortir de l’armari en política No han amagat mai la seva relació sentimental. “Un polític ha d’inspirar honestedat i confiança, i si s’amaga una cosa tan important en la identitat d’algú, difícilment pot generar empatia”, diu. A més, es considera un “polític de comarques”. “I això té una doble responsabilitat. A Barcelona la identitat sexual és irrellevant, perquè és una ciutat oberta, i a comarques segurament ja és així, però ho és perquè molts hem lluitat”, raona.

Durant la seva etapa de conseller de Cultura, Luque el va acompanyar per mig Catalunya. Sempre en un discret segon pla. No vol notorietat i porta la pressió mediàtica “amb resignació”. De fet, Luque no coneixia l’activitat política de Vila. “El primer cap de setmana que vam passar junts em va dir que treballava per al Govern, i li vaig dir: «Ets funcionari?»” Ara es casaran. Vila assegura que el secret d’una relació és el respecte de la diferència: “L’altre no ha de reproduir mimèticament els teus gustos ni les teves aficions, ni apreciar les mateixes persones ni tampoc tenir les mateixes idees polítiques”.

El tercer Sant Jordi junts El primer Sant Jordi el van passar separats i, per això, recorden especialment l’últim Sant Jordi, quan Santi Vila era conseller de Cultura i Luque el va acompanyar a la missa a Palau, a la benedicció de roses, i van passejar amb autors i editors. Aquest any també l’acompanyarà, però a firmar exemplars del seu nou llibre.