Treballes amb dones indígenes en projectes d’educació popular feminista. En quins aspectes treballeu?

El col·lectiu CASA treballa a la part andina de Bolívia, i formem part d’una xarxa llatinoamericana de defensores que s’estén al Perú, l’Equador, Colòmbia, Xile, Hondures… Nosaltres naixem amb la idea d’acompanyar les comunitats afectades per la mineria. I des del 2013, concretament, vam començar a pensar en el rol de les dones en la defensa del territori. Sempre hem treballat amb la perspectiva de l’educació popular. Tenim molts companys que no saben llegir o escriure o que parlen només la llengua de la seva regió, i això els suposa barreres per poder formar-se o treballar. Amb el col·lectiu tractem temes d’ecologia política, dret ambiental o defensa del territori.

Per què vau decidir parar més atenció al rol de la dona?

Perquè la mineria afecta les comunitats indígenes però especialment les dones. A Bolívia es va aprovar una llei contra la violència cap a la dona on s’identificaven 16 tipus diferents de violència. Nosaltres les associàvem amb la mineria: on arriba la mineria arriba la violència sexual. Afecta sobretot les dones joves que pasturen el bestiar. Hi ha molts casos de violacions per part de treballadors externs a les comunitats, alguns fins i tot s’han arribat a processar.

A les mines les dones també pateixen més problemes de salut.

Les dones són les que tenen més contacte amb l’aigua contaminada, una aigua que es fa servir per alimentar els nens, el bestiar, que els causa erupcions a la pell… Els homes no hi tenen el mateix contacte. La mineria fragmenta i ve amb dinàmiques masculinitzants: els homes a la mina i les dones a casa, on assumeixen tota la responsabilitat. Aquesta situació també té efectes sobre els processos de migració. Moltes de les nostres companyes han hagut de marxar a la ciutat per aconseguir mitjans de subsistència, ja que casa seva no poden perquè està contaminada. Sovint marxen amb els nens, i aconseguir feina quan tota la vida t’has dedicat a treballar la terra t’exposa a una gran vulnerabilitat.

De quin tipus de mines estem parlant i qui se’n fa responsable?

La part andina de Bolívia és una zona explotada des de l’època colonial. Les poblacions han naturalitzat la convivència amb la mineria. Fins i tot hi ha ciutats, com Oruro, que han nascut per a la mineria. Som un dels centres miners més grans, amb plata i estany, dos materials molt importants per a l’economia. Més del 70% de les empreses de mineria estan en mans d’empreses transnacionals. Comunitats senceres s’han reubicat perquè s’han trobat mines de poliminerals –or, plata, estany– i el territori ha sigut explotat i destruït.

Quins són els criteris perquè els projectes que empreneu a les mines siguin populars i feministes?

El que fem nosaltres és un acompanyament. Un dels nostres espais més importants són les escoles itinerants de defensores. Fem formacions i alhora les persones formades són replicadores d’aquests processos. Són elles les que de manera autònoma van comunitat per comunitat. Una de les nostres apostes importants és l’autonomització de processos. Nosaltres som un pont de diàleg entre les diferents lluites de les dones, ens considerem una xarxa de dones adscrites a l’ecofeminisme, tot i que no tothom necessàriament s’hi ha d’identificar. Fem molta tasca d’investigació, sobretot per denunciar els efectes de la mineria, i tenim una tercera pota que és la d’incidència, i té a veure amb les negociacions amb les autoritats locals, l’acompanyament polític i l’assessorament mediàtic.

El terme pachacuti de la cosmovisió andina explica molt bé el significat de l’educació transformadora. La paraula es tradueix com a crisi, però en realitat fa referència al moviment constant en què es troba el planeta, un moviment que ens interpel·la a transformar la societat des de la recuperació de la solidaritat comunitària. Quines estratègies creus que són més efectives per recuperar aquesta solidaritat?

Això té a veure amb la visió cíclica de la vida dels pobles aimares i quítxues: la vida és cíclica i hem de ser respectuosos amb aquests cicles. Hem vist companyes barallant-se amb molta força, i això ens ha fet comprendre que la tensió és part de la transformació i del coneixement. Abans no era acceptable que les dones sortissin a formar-se, però hem aconseguit que molta gent canviï de visió. Hi ha un canvi constant, hi ha gent que s’obre i canvia d’opinió, i això ens fa veure que canviar el món és possible.

¿Creus que és important treballar l’educació transformadora o per la justícia global al Nord?

Hem de prendre consciència que quan s’afecta un territori no s’afecta només un territori, s’afecta tot el planeta. Vivim una crisi planetària, i la patim amb l’alimentació, l’aire… És important reconèixer que hi ha una geopolítica de l’empremta ecològica, i que el Nord global té un deute amb el Sud global. Al Sud global patim les injustícies del capitalisme del Nord global. Hi ha d’haver aliances per denunciar els monopolis corporatius, que són els que promouen la mineria mentre fan greenwashing. S’ha de teixir una complicitat entre els pobladors del planeta per fer i que es paguin responsabilitats. Cal una veritable transició energètica que no es basi en els combustibles fòssils, sinó en l’energia d’homes i dones decidits a trobar solucions.