2020 L’any que el covid
ens va canviar la vida

Que val la pena prendre't les coses com venen. Ningú no tria infectar-se.

Si et toca i sobrereacciones, com vaig fer jo, pots morir. Val la pena gaudir de les petites coses de la vida. La més important, evidentment, és la gent que t'estima i que estimes.

He après a no donar les coses per descomptades, a viure, a aprofitar el que ens dona aquesta vida, perquè potser demà ja no ho tenim.

A dir t’estimo a la gent que estimes, a no deixar-ho passar.

A aprofitar les oportunitats, a llençar-te a la piscina. És a dir, a ser més valent, en definitiva, perquè si ho deixem per a més endavant potser no tindrem l’oportunitat de fer-ho i de fer totes aquestes coses que realment donen sentit a viure. I crec que aquest any ho he vist més clar que mai.

Aquest any ens ha demostrat com és d'important tot el que havíem engegat en termes d’humanització de l'UCI, de portes obertes, de passejades al mar o de musicoteràpia.

Ho vam impulsar mogudes per la intuició, i el fet d'haver-ho hagut de tancar tot pel covid ens ha fet veure que tot el que fèiem era molt necessari. La tècnica i els respiradors els tenim, però trobem a faltar tot el que acompanya les cures més tècniques.

He après a valorar les petites coses: els moments amb els col·legues, les cerveses en una terrassa...

Perquè són coses que d'un dia per l'altre de sobte se'n van i, llavors, cada cop que tinc moments d'aquests d'anar a dinar amb els col·legues, de poder anar a un concert encara que sigui asseguts o de donar un concert, ho valoro el triple.

Encara és massa aviat per extreure’n una lliçó. No m’he aturat a pensar-ho, perquè no puc. Potser quan estigui tot més estabilitzat podrem reflexionar però aquest moment encara no ha arribat.

No hem pogut pair el que va passar perquè, tot i que ara estem més tranquils, encara no hem pogut parar. És pura supervivència, anem tirant un dia i un altre i intentem no prendre decisions precipitades. Quan he estat amb angoixa i ansietat hauria d’haver anat a teràpia i no ho he fet perquè vaig pensar que ara no puc aprofundir en el que m’ha passat, ja que em podria enfonsar i, amb mi, es podria enfonsar molta gent, així que estic surfejant i aguantant. Ara a la residència estem bé, però al març vam tenir un brot gros i va caure tot el personal. Va ser terrible. Vam tenir un cas zero no diagnosticat i es va contagiar el personal, van morir dos residents i set més van ser asimptomàtics.

El fet d’haver estat tan aïllats durant aquest any i no haver vist la majoria de persones que hauríem vist en un any normal o, si més no, no tenir la possibilitat de fer-ho m’ha fet valorar molt quan pel que sigui les he vistes. Per exemple: trobar-me per casualitat mes ties pel poble anant a comprar. Quina alegria! Com les estimo! O fins i tot passant amb el cotxe pel centre i veure per la vorera algú que temps enrere em trobava només als bars i pensar: "Mira’l! M’alegro de veure’l! M’alegro que estigui bé!"

Crec que la lliçó que he après aquest 2020 ha estat ser molt conscient que vivim en una comunitat, un país, una ciutat, un poble, un bloc de pisos, una família, i com és d'important cada persona de la comunitat a la qual es pertany.

I també he estat conscient d’una manera bastant palpable de com m’estimo la gent que m’estimo. Crec que el dia que puguem reunir-nos sense preocupar-nos del virus, abraçar-nos i riure fort seré molt feliç.

Si ho hagués de reduir en una sola conclusió diria que mai estem preparats per afrontar allò inesperat. Però quan ens posen a prova ens reinventem. Als 84 anys he hagut de viure una adaptació al canvi. La meva felicitat i tot el que em feia pensar que em realitzava segons els meus criteris –evangèlics per elecció de vida– tenien el seu element fonamental en una sèrie d'accions destinades a lliurar-me a les persones més necessitades, a les quals dedicava moltes hores del dia. De cop i volta, tot el que era el centre de la meva existència se'n va en orris i em veig tancada amb dues germanes més de la meva comunitat al nostre pis del Raval sense poder sortir. I aquí ve la lliçó: he trobat altres mitjans i m'he dedicat moltes hores a escriure, parlar per telèfon, enviar vídeos personals... Si abans del mes de març del 2020 m'haguessin dit que viuríem en el si de la més terrible incertesa potser no ho hauria pogut pair. Però els recursos humans per sortir-nos-en en qualsevol circumstància són més grans del que podem pensar.

Viure el moment present al màxim sense perdre l'esperança ha sigut la conseqüència de la gran lliçó de vida que la pandèmia m'ha ensenyat: el que ens fa feliços no és el que es viu, sinó com i des d'on es viu.

Que som vulnerables, que no som els amos del planeta ni del medi ambient.

Que les nostres ciutats estan densament massificades i que en una setmana podíem teletreballar a nivell global. Hem descobert que potser ha sigut beneficiós per frenar aquest ritme frenètic que portem. I que la sanitat i la salut de tots no s'improvisa i ha de ser un bé comú molt preuat. I, per acabar, que invertir en investigació és un guany en tots els fronts.

Que tot pot canviar de cop. De cop i volta estem en una pandèmia, estem tancats a casa, els teatres estan tancats i el que en dèiem la zona de confort ha deixat d'existir.

No era prou conscient que les coses poden canviar d'una dia per l'altre.

I moltes microlliçons més que he anat aprenent: aprofitar el moment, cuidar la gent que estimo, valorar el que és imprescindible i el que no ho és tant i moltes més que ens queden per aprendre.

La lliçó més important és que com a societat som molt fràgils. Davant un fenòmen natural com és una pandèmia, tot cau per terra i perdem el que havíem aconseguit. No hem sigut capaços d’organitzar-nos i ser coherents i hem demostrat una gran debilitat en tot. I de manera molt particular en el sistema sanitari. Ens hem sentit molt orgullosos de tenir un sistema equitatiu i millor que el d'alguns altres països.

Però s’ha demostrat que la falta d'inversió de les últimes dècades i les polítiques neoliberals havien deixat el sistema sanitari en una situació de debilitat absoluta

i, quan ha arribat una agressió com aquesta, el castell de cartes ha caigut i hem tingut unes dificultats terrorífiques.

El que hem passat aquest any ens demostra un cop més la gran capacitat de resiliència que tenim els éssers humans davant situacions incertes i difícils, com les que vam viure la primavera passada. I això ens ha de reforçar la nostra autoestima personal, creure en nosaltres mateixos i en el fet que tenim les eines per sortir de situacions difícils. Hem sigut capaços de tirar endavant i de superar situacios complexes, i m'agradaria que també ens ajudés a tenir més consciència col·lectiva i no pensar només a nivell individual.

Com a societat, davant de situacions difícils, hem de ser capaços de pensar en tothom i no deixar ningú enrere. I aquesta és la lliçó que crec que no hem après del tot.

Que davant d'una situació nova, en la qual la malaltia pot afectar la nostra vida i la nostra salut, la millor via de sortida és la recerca, i és a través de la recerca que trobarem vacunes i medicines.

Crec que no teníem prou clar o no érem conscients que la ciència fos tan central en el progrés de la humanitat.

I això ens ha de fer reflexionar que, si no fos per la recerca, el covid continuaria present i no s'avançaria en el combat contra una pandèmia infecciosa. La ciència té un paper central i l'ha de continuar tenint, i ha de tenir un tractament com a tal, és a dir, més inversió.

Que les coses venen i van molt ràpid i que el que semblava rutinari i normal pot passar a ser excepcional.

Aquesta pandèmia m’ha refermat una cosa que ja sabia.

La gran capacitat d’adaptació i resiliència que ha demostrat el personal de l’ICS

i de la resta de la xarxa assistencial en una situació extrema. Una pandèmia en què hem vist la nostra fragilitat com a societat.

Pel que fa a l'escola, he après a valorar la importància del dia a dia, dels moments compartits i del paper socialitzador per a l'alumnat, el professorat i les famílies.

L'escola necessita presencialitat per existir com a tal.

He après que junts som més forts que per separat, com a sistema educatiu també. Necessitem alinear administració, centres, professorat i famílies per donar la millor resposta educativa a l'alumnat. La informació i la comunicació esdevenen eines clau, sobretot quan cal prendre decisions i la distància ho dificulta. A nivell personal he après a trobar l'equilibri entre l'ara i aquí i els projectes a mitjà-llarg termini. Posar la mirada endavant però sentint i vivint el present.

Durant aquest any tan complex, especialment al mes de març, he après que en la pitjor situació apareix la millor versió d’una societat madura com la nostra. La gent reclama informació veraç i transparent perquè tenir certeses sempre genera confiança. A Igualada i al país hi ha hagut molt patiment, però també hem vist molta responsabilitat i molta solidaritat.

Hem viscut escenaris de gravetat extrema i la ciutadania ha demostrat que està disposada a fer els sacrificis que calgui, sempre que se la tracti com una població adulta.

He après a conviure amb la por. Por a emmalaltir, por a contagiar les persones que estimo, por a perdre persones estimades, por a no recuperar una vida mínimament normal, por a un futur incert.

He après que m'he de centrar en fer el que depèn de mi i viure el dia a dia, pensant en els més propers però també en el conjunt de la societat.

Que només existeix l’ara. El futur és d’aquí unes hores, no gaire més lluny.

Cal aprendre a viure en l’ara, perquè l’imprevisible marca el ritme dels temps.

Tots hem après una lliçó, i és que el món és canviant.

I, malgrat l'arrogància humana que pensava que ho podria controlar tot o gairebé tot, hem vist que hi ha coses que no són controlables.

És molt important que siguem reflexius sobre el que ens ha passat, el que podríem haver evitat, però sobretot que tinguem més valors de cooperació social i global. Ens hem de creure tots plegats que vivim en un món únic, i hauríem de fer que tots poguessim tenir les mateixes possibilitats.

Que hi ha una xarxa de solidaritat teixida amb fils sovint invisibles però que són molt resistents. I el primer d’aquests fils som nosaltres mateixos i unes fortaleses que no sempre som conscients de tenir, com són la resilència i la capacitat de superar dificultats i situacions molt complexes, com el primer confinament, que va ser una prova duríssima. Vam treure recursos i forces que ni sospitàvem que teníem. Comença en nosaltres mateixos i continua en l’entorn més proper: mares, pares, germans, germanes, fills, filles, veïns, treballadors essencials... Entre tots vam teixir aquesta xarxa. El fet que tothom es tanqués a casa durant setmanes pel bé de tots fent renúncies tan grans perquè estaven en joc les nostres vides, que és un bé superior, va ser una lliçó molt important: som capaços de fer-ho.

I no cal que l'Estat aprovi no sé quantes lleis o els jutges dictin sentències. Nosaltres mateixos amb la nostra capacitat de sostenir-nos i cuidar-nos som capaços de sobreviure i protegir-nos.

Com som de vulnerables i com poden ser de generoses algunes persones.

Aquestes són les lliçons rebudes, tot i que no sé si apreses.

Que no està tot a les nostres mans com ens pensàvem, que no tenim ni podem gaudir de la llibertat que crèiem ni podem prendre les decicions que creiem que prenem.

Però, sobretot, aquesta situació m'ha fet veure que no tenim respecte, dignitat ni humanitat per les persones grans que viuen en centres institucionals.

Ens creiem que els estem acompanyant i que ells poden seguir prenent decisions quan, en el fons, han hagut d’acatar i complir el que se’ls ha dit. En la nostra societat no tenim en compte els drets de les persones grans a decidir, i sento orgull pels que vam confinar-nos amb ells durant tants dies per poder respectar les seves opinions.

Que tot penja d’un fil i que no és forçosament tràgic que sigui així.

Tot pren un regust d’intensitat i últim dia del món gairebé grotesc. Fes-ho ara o calla per sempre. I fes-ho per tu, perquè el món té uns altres problemes.

Que grans i que petits som alhora.

L'aprenentatge de la fragilitat que tenim com a éssers humans, com a societat i com a comunitat pot ser un tòpic, perquè segurament és un aprenentatge que ha fet molta gent, però cadascú ha fet el seu. I, alhora, que grans que som, en el sentit que hi ha hagut moltes persones que de manera sistemàtica o improvisada –lligades a les institucions o no– han sigut capaces de fer un pas per fer alguna cosa, donar un cop de mà o fer companyia.

Que la societat actual és prepotent i invasiva respecte a altres espècies.

I ara hem après que som fràgils i que també ens poden envair. No tenim el control absolut sobre el planeta.

També que l’espècie humana, malgrat organitzar-se col·lectivament, la majoria de vegades només actua individualment per a benefici propi.

Que amb 92 anys encara soc útil per fer-me les meves coses.

Abans de la pandèmia anava cada dia al casal de davant de casa a fer unes classes, a fer mitja, a dinar i estava absent de casa. I ara m'he hagut de tancar a casa i no he sortit per res, però estic bé, no m'ha caigut la casa a sobre. Sento que amb 92 anys, encara que vingui la família, jo em puc valdre per mi mateixa. Puc fer-me el menjar i fer les meves coses, i això em dona un estímul.

A Catalunya i, en general a Europa vivim una aparent estabilitat des de fa 80 anys i tot i les greus dificultats socials, econòmiques i polítiques, teníem la percepció que era un món ‘estable’.

Hem descobert que l’estabilitat no ho és tant, i que la manera com vivim al segle XXI comporta nous riscos.

He après a respectar i no invadir l'espai físic ni emocional de la gent que estimo, i també a fer que els altres respectin el meu. Abans de la pandèmia potser posàvem massa atenció a la vivència -–accelerada, variada, sempre compartida– i poca a la supervivència, que donàvem per feta. Ara això s'ha invertit. Tinc claríssim que cal trobar l'equilibri, perquè la supervivència sense vivència és molt trista. Com a professora, tot i que ja ho sabia d'abans, la pandèmia m'ho ha confirmat: la programació didàctica i el currículum són només una guia que has de saber adaptar a cada alumne i a cada circumstància.

L'educació i la cultura són essencials i imprescindibles i, en temps de dificultats, encara més.

És per això que cal invertir molts més recursos, esforç i energies en aquests àmbits.

He après com som de vulnerables els éssers humans. Ens pensàvem que podríem amb tot i un virus ha posat tot el planeta contra les cordes. Els països rics ens pensem que podem amb tot, i no és així.

Aquest virus ha aturat el món, i això és una lliçó. Fa un any ens diuen que això passaria i no t’ho podies ni imaginar.

Ha sigut un any per oblidar.

Ha sigut una lliço per a tots: especialistes, polítics i ciutadans, tant pel que fa a la gestió de l'incertesa com a la presa de decisions i comportaments.

És una pandèmia que ha trasbalsat les nostres vides. Hem après i hem d’aprendre moltes coses.

En la virtualitat som més generosos.

En aquests nou mesos l'Institut Ramon Llull ens hem reiventat, hem après a dirigir d'una altra manera i ens dediquem més temps que en la presencialitat. En la presencialiat, com que no teníem consciència d'aquesta situació que ens ha mostrat la nostra feblesa més profunda i alhora la nostra fortalesa, passàvem més per les coses i ara hi ha una generositat més profunda.

He après a valorar la meva autoprotecció

per evitar un possible contagi tant en la vida professional, quan fem intervencions, com personal, per protegir els de casa.

Davant d'una crisi d'aquesta naturalesa, t'adones del que és realment important: la família, els amics i com trobes a faltar passar temps amb les persones que estimes o no poder-les abraçar.

Tenir paciència, aquesta és la lliçó més gran que he après aquest any.

Tot i que no és nou per a mi, sovint em repeteixo que he de tenir més paciència. Paciència perquè quan no veus les coses clares no has de deixar de treballar perquè la vida dona molts tombs i no saps què pot passar. I també necessitem més empatia.

La principal lliçó d'aquest 2020 ha sigut prendre consciència que formem part d'una col·lectivitat i que, com a tal, hem d'actuar.

Per separat som molt petits, més petits que un virus microscòpic, però si aconseguim enfocar-nos tots plegats cap a un objectiu comú encaixem com les peces d'un joc de construcció i ens convertim en un gran mur que tot ho para.

Aquesta emergència m’ha ratificat uns pensaments que en els últims anys m’han vingut al cap en diverses ocasions. És molt important en la carrera d’un professional, de qualsevol àmbit, estar sempre en constant aprenentatge i acumulant coneixement, perquè al llarg de la vida és molt possible que de manera directa o indirecta l’hagis d’aplicar.

La resolució als problemes no ve per un cop de sort, sinó del coneixement i el treball en equip.

Són dos aspectes que mai hem de perdre de vista en els serveis de bombers, en els quals els escenaris i la naturalesa dels incidents són tan canviants.

Clica damunt les frases per ampliar

Saber que he passat gairebé 45 dies de la meva vida sedat i sense saber què passava i que quan vaig despertar era com un nadó.

No podia caminar, ni parlar, ni aixecar les mans, ni anar al lavabo... Tot el dolor que he sentit, que ha sigut molt, no era comparable al neguit que em produïa pensar que no podria ser autosuficient.

No puc dir una sola experiència. Aquest any han passat moltes coses.

Aquest 2020 ha passat el millor i el pitjor de la meva vida, ha sigut un any molt intens, i això és el que m’ha marcat més.

El fet que en una setmana et passi el millor –el Premio Nacional de literatura dramàtica i els textos que he estrenat arreu– i el pitjor que et pot passar em fa veure que la vida està plena de contrastos i que no se li ha d’intentar trobar un sentit. Et proporciona el millor i el pitjor amb dies de diferència, i això és el que més m’ha marcat, veure que la vida està feta de llum i de les ombres més fosques que et puguis imaginar. I tot forma part de tu i ho has d’acceptar i assumir i tirar endavant sabent això. Crec que això és el que més m’ha trasbalsat aquest 2020.

Veure morir pacients sols és el pitjor que hem viscut.

Veure un pacient morir dins de l'UCI i la família a l'altra banda de la paret, encara no ho hem paït. La soledat dels pacients és el més dur. Encara no hem tingut temps per pair-ho, perquè no hem parat, no hem pogut fer una reflexió. La societat sí que va tenir aquesta sensació a l'estiu, però nosaltres el vam passar treballant amb l'EPI posat tot el dia. El més dur ha sigut la mort en soledat, que s'ha mantingut durant aquesta segona onada, i el patiment de les famílies.

El confinament ens ha marcat bastant a totes. En el meu cas, jo estava confinada amb el meu pare, però ell treballava i em passava el dia sola.

Així que he après molt a estar sola i a estar bé, a aprofitar els moments de soledat, a gaudir de mi mateixa.

I crec que és una cosa imprescindible a la vida.

A part d’estar en el sector de les residències, vaig patir la malaltia i vaig estar ingressada. La vivència personal més bèstia va ser no poder estar a prop de la meva família, estar aïllada i no poder ni tocar el meu fill. Recordo el dia que vaig arribar a l’hospital amb una pneumònia bilateral, vaig entrar a urgències, ells no van poder entrar i ja no els vaig poder veure més.

Tenia por, era el mes de març i molta gent s’estava morint i pensava "no els he fet ni un petó". No sabia si els tornaria a veure, i això va ser molt fort.

Me l’he jugat, m’he posat en perill a mi i he posat en perill la família, i et preguntes: val la pena? Val la pena la meva feina? Et planteges moltes coses. Vaig estar cinc dies ingressada i després vaig fer aïllament a casa. Quan em van obrir la porta de casa no ens vam fer ni una abraçada, directa a l’habitació, on vaig estar dos mesos aïllada i ni el meu fill ni el meu home van poder entrar. El Martí, que té deu anys, venia davant de la porta de l’habitació i es posava amb una tauleta a menjar davant meu. Aquest era l’únic contacte que teníem. Va ser molt difícil. També tenia molta angoixa d’estar tancada a casa. Sabia que els meus companys, els usuaris i les famílies ho estaven passant malament i no podia fer-hi res. Vaig estar medicada per angoixa i ansietat. I et plantges canviar de vida i anar a la muntanya, per exemple. Però no s’ha materialitzat en cap canvi perquè després, quan tornes, veus que et necessiten i has d’estar allà.

Tot just feia deu dies que m’havia mudat de Barcelona a la meva ciutat, Amposta. M’havia instal·lat sola en un pis i allà em vaig quedar confinada. A sobre, estava immunodeprimida a causa d’una medicació i, per tant, no podia anar ni al supermercat.

La idea de no poder sortir al carrer i no tenir contacte físic amb ningú sense saber si seria cosa de dues setmanes o de tres mesos m’estava afectant.

A Amposta hi ha dues bandes de música i durant el confinament cada dilluns i dimecres els músics del poble es coordinaven a través de la ràdio local per tocar la mateixa peça a les set de la tarda al balcó. Des del meu pis podia veure tocar dos músics i els veïns als altres balcons. El primer dia vaig haver d’entrar a la meitat de la peça perquè em va agafar per plorar d’una manera desconsolada. Em va emocionar veure altres persones. Units pel fet absurd de compartir unes mateixes prohibicions i un mateix perill. Aquell desconcert i aquell espant, compartíem. I intentàvem humanitzar-ho amb música de pasdoble, que tant ens lligava al poble. Diria que descobrir-me la sensació evident de necessitar la comunitat és el que més em va marcar. L’endemà d’aquell primer concert em vaig escapar i vaig fer cap a casa ma mare, que també estava sola. I allà ens vam fer companyia fins al final del confinament.

El confinament va ser per a l'hospital de campanya de Santa Anna una acumulació de miracles humans que van marcar un abans i un després. Ens vam dividir en dos camps de batalla: els de l'avantguarda i els de la reraguarda. Allà, a l'"església oberta", va restar el rector aixoplugant dotze acollits que no tenien sostre i que feia temps que col·laboraven en les diferents tasques diàries. Van ser ells els que van salvar la situació, al convertir-se d'acollits en acollidors. Els de reraguarda, des de casa, amb els nostres mitjans aconseguíem arreplegar els diners necessaris per a l'adaptació al moment. Les llargues cues del carrer Santa Anna i el Portal de l'Àngel en són testimonis. Cada dia es va poder donar esmorzar, dinar i sopar a més de 200 persones. Es van fer les adaptacions necessàries per, a l'acabar el confinament, atendre més de cent comensals diàriament.

En una epidèmia pot sortir el pitjor i el millor de les persones. Aquí ha sortit el millor.

Parlar cada dia per videotrucada amb els meus pares, que estan molt sans però ja tenen una edat. Encara tenen qualitat de vida i veure'ls tancats a casa i amb por m'ha marcat.

Veure la por en els ulls de la gent m'ha marcat i frustrat.

L'experiència que més m'ha marcat i que crec que encara hem de pair és aquesta nova vinculació amb els altres.

La manera de relacionar-se amb els altres és el que més m'ha marcat d'aquesta pandèmia.

En l'era de les xarxes socials i amb la pandèmia, crec que les relacions socials i d'afecte es modificaran i ho estan fent d'una manera molt ràpida i estem una mica descol·locats. Em sembla que d'això en tindrem alguna seqüela, a part de les seqüeles emocionals que puguin haver quedat en les persones que directament han viscut una situació tràgica, que no és el meu cas.

Pensaria en dos moments dramàtics que he viscut aquest any. Un és el d’una dona gran, pacient de covid, que vaig portar. El seu marit va morir 24 hores després que ella ingressés a l’hospital i ella no ho sabia. Vam haver de preparar amb la família com li donàvem la informació i vam extremar les mesures de seguretat perquè el fill pogués entrar a dir-li que el pare també havia contret el covid i havia mort súbitament. Ho recordo com una cosa molt dolorosa, tant el fet de tractar la pacient sense poder-li dir el que passava fora com compartir el dolor amb aquella família. I una altra escena que recordo molt és el d’una infermera de la unitat de crítics que acabava de tenir contacte amb un pacient covid i pensava que s’havia pogut contagiar i plorava perquè el seu marit és una persona immunodeprimida i havia de tornar a casa. I aquella persona que un dia plorava i l'endemà estava treballant sencera i recuperada... ho recordo com un exemple d’entrega i valentia.

A mi també se’m van escapar les llàgrimes en algun moment. Hi va haver centenars de situacions molt doloroses que no crec que oblidem mai. Ha sigut el pitjor moment professional de les nostres vides.

També he pensat molt en l’impacte que tindrà en els meus fills, perquè per a ells és una part molt important de les seves vides, que quedarà molt tocada pel que s’estan perdent i la frustració, la ràbia i la pèrdua d’oportunitats que els genera. També m’ha marcat molt la impotència de veure que com a societat érem incapaços de prendre les mesures adequades per contenir l’epidèmia i frenar la mortalitat. No hem sigut capaços d’anar tots a l'una i, mentrestant, el virus s’escampava. També m’ha cridat l’atenció la incapacitat dels polítics, tant estatals com catalans, de posar-se d’acord en el moment més dramàtic de la vida de tothom i hem estat patint guerres intestines i moviments partidistes que sembla increïble que hàgim hagut de viure en una situació com aquesta.

El més dur ha sigut veure la meva mare intubada, sedada, inconscient a l'UCI i amb respiració artifical.

Ha sigut dur veure així algú tan important a la teva vida com pot ser la teva mare, que ha patit tant i que encara pateix, perquè encara no s’ha recuperat del tot. I també m'ha marcat saber de la mort de pares o de familiars de gent propera a mi. I això també ens porta a una altra lliçó, que pot semblar un tòpic, però és que estem aquí de pas, i quan algú proper està entre la vida i la mort és quan prens més consciència d’això i de com són d'importants les persones properes per a tu. Pensem que hi seran sempre i no és ben bé així.

Ha sigut un any difícil i molt llarg. Fent recerca amb la hidroxicloroquina vam tractar amb malalts i gent gran que vivia en residències i una de les experiències que més em van marcar va ser veure que el 50% dels avis estaven infectats. I veure com a les residències es començaven a perdre vides a causa del covid és una cosa que marca.

I el que he viscut amb dificultat és la incapacitat de traslladar el meu coneixement en gestió de la pandèmia a la presa de decisions polítiques.

La mort d'avis a les residències m'ha entristit, i això m'ha indignat.

Haver de fer concerts d'una música com la meva, que és festiva i alegre, per ballar, amb gent asseguda, amb mascareta i amb dos seients de distància.

Al principi em va sobtar molt, perquè mai m'hauria imaginat que hauríem de fer concerts d'aquesta manera.

A nivell personal, he intentat aprendre dels encerts i dels errors per mirar sempre endavant, per no aturar-nos, i encara més des que soc secretari de Salut Pública.

També em quedo amb com em van cuidar les professionals de l’ICS quan vaig contraure el covid-19

i, molt especialment, les infermeres i auxiliars de l’Hospital Germans Trias.

M'ha marcat haver d'estar a casa gestionant un centre en la distància, sense experiències prèvies en aquesta situació, i combinar-ho amb la logística familiar pròpia de tenir tres fills petits confinats. Recordo especialment el dia que vam anar al centre a repartir ordinadors. Veure l'escola buida, els carrers buits, empaquetar ordinadors, estar sols a les carreteres i tenir la sensació que l'escola sense les persones que la conformen perd tota la seva essència com a espai de convivència, de gaudi i d'aprenentatge. 

Obrir la porta el primer dia de curs també em va fer un impacte gran.

Saber que era el meu lloc, saber que ho havíem fet possible. Veure les cares de nens i nenes, famílies i professorat va donar valor a tota la feina i la pressió que havíem sostingut durant tot el confinament i tot l'estiu.

El confinament perimetral de la ciutat va ser molt complex, sobretot quan van arribar els dies més durs, amb la mortalitat disparada.

Un matí em van ensenyar una imatge del tanatori en què es veia un centenar d’urnes que els familiars dels difunts no podien anar a recollir i em va impactar de debò,

perquè es parlava molt de xifres, però darrere dels números hi havia persones concretes. Tothom tenia o coneixia algun cas en el seu entorn proper i aquella socialització de la mort va commoure tota la ciutat. A Igualada, a més de gestionar l’angoixa, vam haver d’organitzar la tristesa.

Sentir-me cuidada per les persones que atenc al CAP.

Durant els primers mesos de pandèmia, sobretot, quan parlava amb pacients meus i em preguntaven com estava jo, com estava la meva família, quan em deien que pensaven en mi i en com ho devia estar passant. Va ser molt emocionant sentir que la cura és en les dues direccions, no m'ho esperava i em va ajudar molt.

M’ha marcat el naixement de la meva filla durant el primer confinament.

Sense cap mena de dubte, ha sigut el millor del 2020.

En destacaria una de positiva i una altra de negativa. La positiva és la capacitat de reacció que va tenir la ciutadania durant la primera onada del covid-19.

Veure tanta gent treballant conjuntament, donant suport, fent multitud d'accions perquè la població sortís el més ben parada i l'ajuda que vam rebre en l'àmbit sanitari va ser una experiència única en un període tan difícil.

Especialment, quan hi havia tanta gent que patia i tanta gent que es va quedar pel camí. Però també en diria una altra de negativa. Ara que enfoquem la tercera onada, molts d'aquells valors s'han oblidat i fins i tot moltes de les accions que es van fer en la primera onada, entenent el patiment que té la població, ara es discuteixen molt. Aquesta és una guerra que hem de lluitar tots conjuntament, i seria bo que tornéssim a tenir aquells valors socials de comunitat per damunt de les individualitats.

En destaco dues, però que estan connectades: les meves àvies i les meves filles.

Tenia dues àvies abans de la pandèmia i ara només en tinc una.

La primera va morir a mitjans del mes de març, el coronavirus se la va emportar de manera fulminant. Va ser un impacte molt fort veure que això anava de debò. I la meva altra àvia, de 88 anys, és viva, i viu sola. Forma part d'una generació que ha viscut moltes revolucions i s'ha adaptat a totes. Ella va tenir cinc fills i té molts nets i, per tant, sempre ha estat molt acompanyada, i ara al final de la seva vida un cop més la realitat la posa a prova amb una altra situació inèdita a la qual s’ha d’adaptar, i ho fa, però ho ha de viure sola. No pot tenir els seus fills, nets i besnets a prop, no pot veure els seus amics ni les seves amigues i se'n surt. M’ha marcat veure que dins d’una vida hi ha moltes vides. Som i vivim d’una manera els primers anys, però fins al final de les nostres vides serem i viurem de moltes maneres. No pots donar res per segur. I això connecta amb l’altre extrem, les meves filles. Com qualsevol nen, les seves vides quedaran marcades per aquesta experiència. Hauran crescut amb aquesta marca, que haurà suposat haver de passar sis mesos apartat del seu grup de socialització, tres mesos tancats a casa i, tot i així, ser feliços i adaptar-s’hi molt bé. M’ha marcat la capacitat dels nens per acceptar aquesta situació i viure-la en positiu.

M'ha afectat no estar una estona amb els meus nets, tot sovint, per tot allò que els nens aporten als grans.

I també m'ha afectat que a Tremp, d'on soc, ha mort més d'un 1% de la població.

El fet de conviure 25 dies amb les persones que viuen a la residència, aïllats del món,em va fer adonar de la importància que té per a mi el respecte i la humanitat per les persones grans.

Igual que els meus companys, vam creure en la necessitat de posar en valor els seus drets, cosa que no fa la societat actual, que els aïlla i en menysté el valor. Decidir que posava per davant això abans que els meus fills o la meva parella em va fer pensar molt en aquests valors i en la importància d’això que faig. Aquesta experiència m’ha marcat molt i m’ha fet replantejar coses, així com gaudir molt més del present i de la vida amb les persones que jo estimo.

Un moment durant el confinament en què les feines anaven caient.

Vaig tenir una setmana en què em van cancel·lar quatre projectes que havia de fer els mesos següents.

Com una cadena del desastre, com una plaga bíblica. Una maledicció còsmica.

Com a alcalde no havia celebrat cap casament.

I en plena pandèmia vaig haver de celebrar un casament a l'habitació d'una clínica de Lleida in articulo mortis.

Amb una autorització especial del jutge del Registre Civil, l'alcalde pot casar sense una sèrie de terminis que hi ha pel mig. Tinc el record d'anar vestit amb un equip de protecció individual (EPI) de dalt a baix en aquest context.

Veure companys metges que han mort per covid-19 per falta de material per protegir-nos.

Veure els companys embolicar-se amb bosses d’escombraries per anar a visitar pacients als domicilis i les residències. Ha sigut un impacte bestial, no m’ho hauria imaginat mai.

Que les nostres autoritats sanitàries no ens protegissin ni informessin. Van morir sanitaris i d'altres vam emmalaltir, i actualment encara estem lluitant pels nostres drets laborals i la nostra salut.

Sentir que tinc la família a prop.

No vaig estar bé. A l'inici de la pandèmia em va agafar una febrada molt grossa i tant els fills com les joves van estar tots molt pendents de mi. Sempre ho han estat, però des de llavors encara més. I em sento i m'he sentit acompanyada. He tingut la sort de tenir la família al costat. Estic a casa sola, però no em sento sola. No puc sortir, però ara ve un, ara em truca l'altre... Ja érem una pinya, però la pandèmia ho ha reforçat més. Aquest Nadal, però, serà el primer des de l'any 1962 que no haurà vingut la família a casa a celebrar-ho. És el primer Nadal que marxo de casa i truco a la porta d'un altre. N'he passat moltes, jo, he passat molts Nadals lletjos durant la guerra i ara que teníem una mica de pau ens surt això, però no hi ha més remei que acceptar-ho.

La gravetat d’una malaltia capaç de posar malalts més de 68 milions de persones i d’ocasionar més d’1,5 milions de morts en pocs mesos, combinada amb la vulnerabilitat i la desprotecció que tenim per la mancança de tractaments i per les desigualtats socials i sanitàries arreu del planeta em generen frustració i tristesa. Les famílies amb menys recursos ho estan passant malament. Als problemes de salut s'hi afegeix que han perdut la feina, i és realment molt difícil.

La recerca ens portarà vacunes i tractaments eficaços, però les desigualtats, més difícils de canviar, seguiran marcant la diferència.

Ja ho sabiem, però el covid ha fet que això sigui molt visible.

No poder estar a prop de tots els que estimo ni poder-los abraçar. M'afecta moltíssim la falta de conversa presencial. Conversar. Enraonar. Intercanviar pensaments i sentiments en veu alta.

Com a mare i professora d'adolescents, em mata veure'ls tan submissos i conformats. M'entristeix que no protestin, que no parlin, que s'hagin acostumat a callar i a perdre tantes vivències i oportunitats.

M'ha marcat i em desespera no veure la cara dels meus alumnes i no entendre gairebé res del que diuen.

A l’inici de la pandèmia, quan vam veure que hi havia sanitaris que no tenien material, vam començar a repartir ulleres de moto. Em feia vergonya portar ulleres de moto, però en vam repartir centenars. La meva sorpresa va ser veure la precarietat en què treballaven molts sanitaris i les ganes amb què ho feien al peu del canó. També vam repartir en residències i n’hi havia que treballaven cobrint-se amb bosses d’escombraries i mocadors a la cara.

I algun dia vaig quedar fotut de veure aquella gent com treballava i també emprenyat perquè la gent que ho hauria d’haver previst no ho va fer.

Amb la fundació Nani Roma fèiem coses amb hospitals a l’Àfrica, però penses que això a casa no pot passar. La falta de previsió va ser un drama, i ho vaig viure amb molta tristor.

.

La capacitat de transformar i adaptar la nostra feina a l’hospital de manera rapida i efectiva

El treball en equip i la solidaritat entre tots nosaltres.

El silenci.

El silenci de quan vam fer el confinament total. I també el silenci de la primera sortida. Vaig baixar caminant fins a la catedral de Barcelona i em vaig asseure allà i hi havia un silenci immens. Ser a la catedral de Barcelona era com estar a un poble de 60 habitants.

A l'inici del confinament, durant una intervenció rutinària perquè una persona havia caigut a l'interior d'un domicili, vam arribar al mateix temps que el SEM i veure baixar els companys del SEM completament tapats amb l'EPI, que no els podies ni reconèixer, em va semblar una imatge més pròpia d'una pel·lícula que de la vida real. És una imatge que em va impactar, i en aquell moment prens consciència de la gravetat de la situació.

Veure el carrer desert, patrullar amb el cotxe i no veure ningú... Barcelona semblava una ciutat fantasma.

Tinc amics molt propers a qui se'ls van morir els pares a l'hospital sense poder-se'n acomiadar.

És molt impactant i em va deixar fred. I aquesta és una de les raons per les quals vam impulsar amb Barcelona Tech City la campanya per donar tablets als hospitals perquè la gent es pogués acomiadar dels seus familiars.

No ha sigut un bon any des del punt de vista professional. Molta gent diu que no em puc queixar perquè he guanyat un concurs important com és 'La Voz', però la meva felicitat absoluta és fer concerts i aquest any no n'he pogut fer.

Ara m’agradaria fer una gira, però es impossible. I llavors t’adones que no és tot guanyar un premi.

No hem tingut l'oportunitat de fer concerts, però hem fet altres coses importants. Amb Koers hem tret un CD que per a mi significa molt, perquè per primer cop canto més cançons en català que en anglès, i això m'ha marcat. Si bé l'any pintava molt millor, no ens podem queixar. Ni jo ni els meus hem tingut coronavirus, tot i que he viscut les pèrdues de familiars d'amics, i això també et toca de prop.

El moment que vaig deixar el meu lloc de treball habitual a l'hospital i vaig anar a col·laborar amb els companys de medicina interna i pneumologia per tractar pacients amb covid.

A l'entrar per primer cop a la sala amb 22 pacients amb covid, la por barrejada amb l'estranya serenor que m'aportava saber que estava al lloc on volia estar no la podré oblidar mai.

Un dels escenaris en els quals hem hagut d’implicar-nos molt els Bombers de Barcelona ha sigut en relació a l’impacte de la pandèmia en les residències d’avis. Vaig trobar raonable que fóssim nosaltres, els bombers, els que a la primera onada ens fessim càrrec de les feines més operatives dins d’aquests edificis. Vam evitar al màxim el risc de contagi. Però em va impactar molt quan al març anàvem a les residències i ens trobàvem el personal treballador d’aquests establiments amb uns EPI totalment insuficients, desbordats per les baixes de personal, sense tenir clar com actuar i sobretot en aquells moments amb un reconeixement nul, fins i tot es criminalitzava la seva actuació.

Hi havia auxiliars, personal de neteja, infermeres, directius que es passaven moltes hores convivint amb persones infectades, les quals en molts casos estaven vivint les seves últimes hores.