1 ANY 12 RELATS

“La guerra, nens, és només a un tret”. Vaig aprofitar l’embús de cada matí per mirar pel retrovisor al seient del darrere. Les molles de l’entrepà queien sobre el xandall blau de l’Eric. Cada dimecres a primera hora tenia educació física i, per a comoditat de tothom, ja sortia de casa vestit de gimnàstica. El 14 de gener del 2015, però, poc abans de les vuit i per un rampell impropi, vaig decidir que aquell dia el meu fill faria campana. A tres rotondes de l’escola vaig fer un cop de volant i li vaig dir: “Eric, avui ens en anem d’excursió”. No va entendre res. “Confia en mi, ens en recordarem tota la vida”. D’entrada em va dir que no podia ser, que tenia examen de no sé què i que era bàsic que... Després, veient que havia enfilat l’autopista tan decidit, em va preguntar on anàvem i per què. Les respostes encara li van semblar més estrafolàries. A Perpinyà? A comprar el diari? No ben bé. Charlie Hebdo és, com el seu nom indica, un setmanari. Just set dies abans havia estat la primera notícia a tot el món, i no pas pels seus acudits. L’Eric, que estava a punt de fer-ne onze, ja feia molts cursos que estudiava anglès. Al meu temps, el món era en francès. A classe recitàvem faules de La Fontaine. Fora de l’escola, potser tres o quatre anys després, ens masturbàvem en visionats col·lectius de l’ Emmanuelle. Va haver-hi un temps que França estava més a la vora. L’Eric havia vist la història per televisió. Cabu, Charb, Tignous, Wolinski i Honoré, cinc dels seus dibuixants més esmolats, havien estat assassinats mentre treballaven. Dos germans, encaputxats i armats fins a les dents, van entrar a la redacció de la revista a París i, en nom d’Al·là i per ordre d’Al-Qaida del Iemen, van matar dotze persones amb cinquanta trets.

De Barcelona a Perpinyà vam trigar una hora i mitja llarga. En el camí, vam parlar de tot. De viure amb por i de ser valent. De la fe, del fanatisme i el fonamentalisme. De què vol dir satíric. De què és irreverent i què no ho és. De per què no es pot dibuixar Mahoma. Tu, pare, el pintaries despullat? Ens podem riure de tot? Vam divagar sobre la loteria de la vida, el destí i la mala sort de ser al lloc just en el moment més inoportú. Ens vam entretenir en la paradoxa d’algú que mata en nom de Déu i, de nou, vam mirar d’establir els límits de l’humor sense sortir-nos-en. Ja passada la Porta Catalana, vam parlar una bona estona sobre la llibertat d’expressió. Vam quedar que era un dret al qual mai no renunciaríem.

A Perpinyà, a mig matí, vam anar d’una banda a l’altra, de quiosc en quiosc, buscant el número 1178. D’aquí ens enviaven cap allà però “ le numéro des survivants ”, com l’havien batejat, ja no el vam trobar. Havien distribuït set milions de revistes i ens havíem quedat sense. Tant se val, vam dir-nos. Era un bon senyal. Proclamaven que tots eren Charlie i, ni que fos per un dia, era veritat. De tornada cap a casa, a l’altura de Girona, l’Eric em va preguntar si, a París, algun dia, podia tornar a passar una barbaritat com aquella. Fins a mitjan mes de novembre, vaig congelar la resposta. La guerra, com en la vella cançó dels Stones, és només a un tret.

Sóc un bou del ramat. Em desplaço amb els altres, compartim la mirada, el territori. Junts som forts, ens enorgullim de les nostres banyes, altes i punxegudes: dissuasives. Aixequem la pols quan avancem, solemnes. Som pacífics perquè anem armats.

Nosaltres i ella ens movem junts. Ella ens duu al riu i a les pastures, ens cura les ferides, amanseix els mascles i muny les femelles. No sé si ens mana o si ens serveix. Anem junts.

Ella pot viure sola, es pot separar de nosaltres i tornar l’endemà. Nosaltres caminem plegats, però no parlem gaire, només quan topem d’esma. El que ens agrada més és menjar. Després, badar, meditar, espantar mosques, mugir, alçar les banyes cap al cel.

Estem cansats de saber, nosaltres. Sabem per on es pon el sol, sabem quan els dies s’escurcen i on l’herbei és més tendre. Ella sap on anem, nosaltres ens hi avenim.

Ella només té dues potes, però pot moure les banyes en totes direccions, vinclar-les, agafar estris, llançar-los. És més llesta que forta, per això em sembla que no va amb nosaltres, sinó que som nosaltres els qui anem amb ella, encara que camini al darrere nostre o al costat.

Jo em situo cap al final del ramat perquè sóc vell. Anys enrere havia obert camí, m’agradava sentir-la al meu flanc, tustant-me quan havia de girar. Ara m’estimo més caminar darrere els altres. M’empasso la pols, però m’estalvio els ensurts.

A vegades coincidim uns quants mirant-la. Corre, s’asseu, salta. Quan obre la boca, no sabem si està a punt de parlar, de cantar o de renyar-nos. Per més que l’observem, no aconseguim entendre-la. ¿Per què ens mena? ¿Voldria marxar cap a altres pastures? Preguntes, preguntes.

De jove, em pensava que amb els anys aprendria a distingir el que és rellevant del que no val la pena saber. A vegades sorprenc algun jove del ramat mirant-me com si jo tingués algun coneixement que li pogués transmetre, però ni tan sols estic segur d’haver après a mirar. Dormo poc i els somnis se m’esfilagarsen. Els confonc amb els records i amb els desitjos. En faig prou amb una embosta d’herba perquè quan menjo no penso.

Les banyes apunten cap al cel, però cada dia pesen més. Quan baixem al pla se’ns enganxen als arbustos. Són boniques, però. Ens fa angúnia que se’ns esmussin.

A mig matí ens ajaiem a rumiar i a mirar el món. Passen camions amb soldats, corrues de dones, avions. Fem una becaina, mengem, anem de ventre amb naturalitat. Després tornem a mirar i ja no hi ha ningú. I l’endemà tornem-hi, més camions, crits, nens descalços.

Ara ella s’estira, aixeca un braç i recull l’altre al darrere, com si formés un signe que no sé interpretar. L’he mirada tant que a vegades em penso que sóc ella.

Saber ens cansa, als més vells. Ens pesen les banyes, els records, les estacions. Les muntanyes són més petites, o potser és el tel que tinc als ulls que les allunya.

No sé si abans era més savi o si tenia més bona vista. No sé si el temps passava més de pressa o si la dentadura era més forta. La miro a ella que em mira i em pregunto si em voldria canviar el lloc.

Aquí la teniu. La Nur, la meva mestra. Aquest ha estat el seu primer any. “Faig de mestra perquè m’agrada el futur”, diu sempre. “Faig de mestra perquè els adults compliquen les coses, però els nens les fan fàcils”, diu. Aquest que veieu és el seu somriure de rebre visites. Per als alumnes en té un altre, que deixa veure una mica les seves dents imperfectes. Després té la cara de renyar. La cara de renyar de la Nur fa una por que no us imagineu.

Jo sóc el del segon pupitre de la dreta. Somric perquè és el meu tarannà i perquè era un dia molt alegre, un dia important. Per això ens van fer la foto. Era el primer dia d’escola després de quatre mesos. Quatre mesos de vacances són una meravella, però quatre mesos de guerra són un pal. Kobane, la meva ciutat, estava tota trencada. Però l’escola no. L’escola encara s’aguantava. Estava igual que sempre, amb les taules, les parets pintades de color gris, les pissarres velles. Tot igual, llevat una finestra nova a la paret del fons. Una finestra que ningú no havia demanat, però que ja ens estava bé, feia bonic. Deixava passar la llum del sol a migdia i la brisa a la tarda. Tenia una forma gens lletja, gairebé simètrica. Com si qui la va fer s’hagués pres la molèstia de fer-la bé. “Tot el que es fa, s’ha de fer bé”, diu sempre la Nur.

Si us hi fixeu, veureu al meu costat el meu amic Jusef. Sembla que faci ganyotes, però en realitat està imitant la seva iaia. La iaia del Jusef és molt vella, té una veu molt prima i fa cara de cigró. Mentre a la ciutat sonaven trets i queien cases es va amagar dins d’un congelador al soterrani. S’hi va estar tres dies i tres nits i després va sortir, com aquell qui res. El Jusef diu que la seva àvia té poders i que pot congelar-se i descongelar-se sola, quan ella vol. Els més petits se’l creuen perquè no saben que sense electricitat els congeladors no funcionen. Cada vegada que l’àvia del Jusef surt a la finestra troba algun nen que se la mira amb cara de veure un fenomen.

¿Heu vist que tenim uns quants companys invisibles? Vuit nois i dues noies. Seuen en aquells pupitres que semblen buits, sempre atents a tot el que diu la Nur. Ella pronuncia els seus noms a poc a poc, com si haguessin de respondre. Sempre diu que a classe som 32, com el primer dia. Per a la Nur, i per a tots nosaltres, cada lloc buit és un nom i una història. Hi pensem tota l’estona. Potser estan entaforats dintre d’un congelador parat. Potser no saben que ara tenim una finestra nova per on entra la llum del sol i la brisa de la tarda. “Esperar-los és la millor manera de recordar-los”, diu la Nur. “Per això m’agrada el futur, perquè sempre et pot portar coses bones”.

A la Nur mai no li tremola la veu, quan diu aquestes coses. No abaixa els ulls. No dubta. No té por. Diu que quan arribi el fred taparem la finestra per no congelar-nos com la iaia del Jusef. Diu que els qui van marxar encara poden tornar. Diu que recordar és la millor manera d’estimar.

Ah, no us ho havia dit. Nur, en àrab, vol dir llum. Com la que entra per la finestra nova a migdia. Tan brillant, tan intensa.

El peu d’aquesta foto descrivia Txornukine com una de les zones més castigades en la guerra que mantenien Ucraïna i els rebels del Donbass. Els rebels establerts a Donetsk, hi deia, reparteixen el pa de la victòria.

El peu de foto era tan necessari com ambigu. ¿Les dones que hi surten fent cua són pro-russes o estan a favor del govern de Kíev? Parlen rus o parlen ucraïnès? No ho podem saber, no hi ha cap signe que ens doni pistes d’un lloc o un altre. De fet, fins i tot la paraula rebels en una zona com el Donbass podria provocar algun malentès: ¿els ucraïnesos que lluitaven contra les forces pro-russes no eren, d’alguna manera els rebels a un poder molt més gran que el que representava l’estat ucraïnès?

De qui estem parlant? Les tres àvies de la foto no porten cap distintiu. Els homes que fan cua no enarboren cap bandera, i el pa és un universal, en necessita tothom, és el símbol del sacrifici, de la suor per produir-lo, de la sang vessada per la carn dels combats. El seu origen, el seu destí, el lloc on està fet, tot remet a la vida. Durant els mesos que va durar la guerra els reclusos de la presó van fer pa per a la gent de la vila. A la xarxa es poden trobar imatges dels forns, i també entrevistes als vilatans, que expliquen les tragèdies i les penúries a què es veuen sotmesos. Res de nou, malvestats que agermanen i enemisten el homes, un cicle que no s’atura.

L’estàtua del fons es manté dreta malgrat la destrossa. Desenfocada, sembla com si li haguessin volgut amagar la identitat. Podria ser un general d’alguna de les guerres que ha patit la regió, podria ser un escriptor, podria ser ningú en particular, però no, ho he buscat, i és més fàcil, és Lenin. Un Lenin a qui l’abric li penja i va capcot, no sabem si perquè ha de mirar cap avall o perquè no vol mirar lluny. És una estàtua cansada que mira, a la vertical del pa, aquesta església amb tres cúpules i tot de colors que formen les àvies, amb els mocadors, els capells, les bosses i els abrics. La gent fa cua com si anés a combregar.

“Els llocs plans no tenen sort”, em deia un amic ucraïnès, quan m’explicava la història del seu país, pla, sense fronteres naturals precises, sempre amb l’ai al cor per una altra invasió. Txornukine és un lloc de pas, el deuen haver envaït i arrasat tantes vegades que la foto s’hauria pogut repetir tantes vegades que ni les sabem. S’hauria pogut captar amb ploma, pintar a l’oli o fer-ne un daguerreotip, però sempre hi ha hagut algun motiu per repartir pa. Per aquestes planes hi han passat tots els exèrcits, que no sabien on aturar-se. Aquí mateix es va patir la fam de l’abundància planificada dels primers anys de l’imperi soviètic i l’ensulsiada dels darrers anys. I, avui, encara, la guerra permanent que sembla que necessitin els països massa grans.

Les mans de l’àvia que rep el pa són grosses, tenen la pell treballada. L’home no li acaba de donar mai el pa. L’àvia allarga les dues mans però no hi arriba. Entre les mans i el pa, en el buit, hi ha tota la foto. Potser tota la història. Potser només l’àvia que ens mira als ulls. Potser no res.

Hi ha un rètol lluminós amb unes lletres i unes onades de color blau que -bzzzz- il·luminen la botiga. Al davant, tres planxes de surf criden l’atenció dels passejants. Fa calor. A la platja hi abunden cossos de totes les edats. És la una del migdia. L’olor de paella, fregits i sangria satura l’aire i s’infiltra fins a sota les planxes de surf, on han anat a parar dos grans de sorra que, com en una didàctica narració medieval, prenen la paraula per resumir com han arribat fins allà.

-Fas cara d’estar satisfet.

-El turisme s’ha convertit en un dels eixos fonamentals de la vida urbana. Puc dir, amb un punt d’orgull, que gràcies a aquest fenomen tan freqüent a Barcelona he vist un dels cims de la nostra ciutat.

El primer gra de sorra esbatana el parell d’ulls minúsculs amb què observa el company.

-No t’aturis, sisplau.

-Fa uns dies prenia el sol no gaire lluny d’aquí, a la platja de Sant Sebastià. Per un seguit d’atzars en què no val la pena aprofundir, el mar em quedava tan a prop que estava convençut que un cop de sort no trigaria a portar-m’hi. -El segon gra de sorra agafa aire i, amb un somriure orgullós, afegeix-: Llavors, ella em va acollir a dins d’una de les seves ungles pintades i em va regalar un suca-mulla exquisit.

-¿Has de fer servir aquesta mena d’expressions?

-«No tireu margarides als porcs» -El gra de sorra estossega: de vegades no pot evitar ser pedant-. Després del bany ella se’m va endur, encara incrustat dins l’ungla, cap a l’hotel on s’allotjava. El Vela. Dotzè pis. Una vista magnífica al mar. Si hi penso encara m’emociono, no només per les immensitats que vaig tenir el luxe de veure... també per tot allò que vaig admirar quan la dona, d’una bellesa considerable, se’m va emportar a la dutxa. Per molt minuciós que fos a l’hora d’explicar-te tot el que hi vaig poder observar em quedaria curt. Saps què vull dir, oi?

-Sona bé.

-Més tard va aparèixer un home vestit d’etiqueta que li parlava en rus. No em va agradar gaire com la tractava, però no estic segur que ella pensés el mateix. Va haver-hi bling-bling. Tres vegades. ¿Vols que sigui més explícit? Nyaca-nyaca.

Al cap d’uns segons, creient que el segon gra de sorra no té res més a dir, el primer hi torna:

-Ara em toca a mi, no?

-Com vulguis.

-Jo he arribat fins aquí des d’aquella finestra d’allà dalt -L’absència d’extremitats li fa difícil assenyalar el pis que voldria-. M’assecava en una butxaca d’un banyador estès, mentre el noi italià que m’havia portat fins allà es fumava un porro en una butaca i mirava la tele. Al cap d’una estona demanava una pizza tropical per telèfon. Esperava que l’hi portessin fumant-se un altre porro. Quan el timbre sonava i obria la porta, apareixien dos homes uniformats que volien saber, sense cap educació, a qui havia llogat el pis. Resulta que s’estava en un apartament il·legal. Pobre ragazzo.

-Potser s’ho mereixia. Aquest no és el turisme que volem, a Barcelona.

-No vaig tenir estómac per saber com acabava la història. Em vaig tirar al buit i mira... ara sóc aquí.

Arriba el moment de transmetre la saviesa que els dos grans de sorra acumulen. Però ni l’un ni l’altre diuen res més. Inauguren un llarg silenci que no s’interromprà ni tan sols quan els caigui una de les tres planxes de surf a sobre i s’hi arrapin, amb l’esperança d’arribar al mar. Durant el trajecte, aniran a parar de nou entre milers de milions de companys idèntics. I mentre el sol els estaborneixi, esperaran -amb ironia política- passar una altra pantalla.

El de la caputxa negra a sobre el capó sóc jo, i el de l’anorac vermell és el meu germà petit. Va ser quan hi havia l’Obama, a la foto tinc catorze anys però és com si fos ara mateix, el moment va quedar-me gravat com quan marquen amb foc el bestiar. Pensava: què deu valdre, aquest cotxe? Un cotxe blanc que era dels blancs, encara que el portessin policies negres. Jo mai tindré un cotxe així, pensava, i em petava de riure, de fet encara em fa riure. Vam quedar ben retratats. Uns micos saltant sobre el cotxe patrulla, com quan a la guerra agafen un tanc enemic. El problema és quan l’enemic és el teu propi país i el teu país són els Estats Units, amb president negre i tot, la terra de les oportunitats, com l’oportunitat dels meus quan van embarcar-los de Kènia al Nou Món, cap als camps de cotó, cap als primers camps nazis de la història. Fixeu-vos en el nano de darrere, amb el dit aixecat, agafant-se el paquet i ballant. El cotxe és el seu cacauet, el seu plàtan. La policia havia matat un tal Freddie Gray, no el coneixia, és igual, en coneixia altres. El meu germà mateix, el de la foto, va acabar paralític en una topada amb cinc policies, després. Ja estàvem enganxats a l’heroïna. La policia entrava al barri amb els collons com pinyols, era la selva, el domini dels negres, la meitat de les cases estaven buides, no hi havia cap feina, al barri, eren cases comprades amb hipoteques escombraria, desclavaves les planxes de fusta de finestres i portes i ja tenies casa, i quan no hi cabies de merda te n’anaves a una altra i avall. Sortíem de nit i no ens veien, negres amb roba negra, com vaig a la foto. Érem sis germans i el meu nebot, que tenia mesos. Segons la meva mare, el meu pare era a la presó, però ni sabia el nom d’aquell home, i la cosa estranya seria que no fos a la presó, les presons són plenes de negres, com el barri, ja està, i qualsevol torna amb una dona hipopòtam que té sis fills i un nét. En fi. Les corredisses, l’estat d’excepció, tot aquell món dels còmics que el meu germà petit robava a la biblioteca, va arribar a Baltimore. El barri assetjat per la policia i l’exèrcit, toc de queda, helicòpters, furgonetes blindades, un merder de sirenes, i nosaltres tirant ampolles i pedres, enfilats al cotxe patrulla, robant a les botigues i cremant-ho tot. Una mica de justícia social. Encara que això de justícia social ho dic ara, llavors ni havia sentit Strange fruit, la cançó que no canta Sinatra, jo només sabia que abans linxaven els negres i que ara ho feia la policia, sovint policies negres, en això estàvem pitjor, i que ara ens deien afroamericans perquè érem mig americans, nascuts al costat fosc d’Amèrica, i que teníem números perquè un policia cagat de por o amb un mal dia ens fotés un tret. Però mireu com reia, aquell dia, amb una felicitat que no he sentit mai més. Cadascú té el seu moment de felicitat, això també és una fruita estranya, no la tries pas, per a un blanc pot ser el dia que es tira la Mila Kunis o l’Emma Stone, per a mi van ser els salts a sobre el capó, encara sento com s’abonyegava sota nostre, poc abans que al meu germà li trenquessin l’esquena.

L’altre dia vaig portar el pòster de Xavi al meu germà. Tot i que no me l’havia reclamat, tan bon punt el capità va alçar la copa de la Champions jo ja sabia que el voldria. A casa, la meva dona i jo vam mirar el seu lloc buit al sofà i, emocionats, vam brindar pel Barça, per ell i pel nostre fill a punt de néixer. Com si haguéssim vist el partit junts. L’endemà de la rua i les celebracions del triplet, vaig retallar la foto de Xavi que sortia al diari i la vaig portar a la copisteria perquè l’ampliessin i me’n fessin un pòster. Un DIN A-3. Tenia un significat especial.

A la porta de la presó, els vigilants van deixar passar el pòster sense problemes, però el Blu-tack per enganxar-lo a la paret no. Està prohibit. Suposo que més d’un visitant aprofitava aquella goma grisa i de consistència tova per amagar-hi altres coses: una fulla d’afaitar, droga, vés a saber. Per sort portava un rotllo de cinta adhesiva a la guantera del cotxe -de quan planejàvem segrestar el fill d’un empresari-, i això sí que ho vaig poder donar al meu germà. Després teníem deu minuts per parlar i ell em va demanar que li expliqués els gols de la final a Berlín. Sabia que havíem guanyat el Juventus per 3-1, però el director de la presó, un cabronàs que és del Madrid, no els havia deixat veure ni escoltar el partit. Sèiem en una taula de fòrmica i em va dir:

-Tanca els ulls i m’ho expliques tot tal com ho recordis.

Mentre m’escoltava amb atenció, ell també amb els ulls tancats per imaginar-s’ho millor, jo li narrava les jugades dels gols com si fos un locutor de ràdio:

-Minut 4. El Barça ha sortit amb ganes. La toquen bé. Neymar controla una pilota llarga a l’extrem esquerre, entra a l’àrea i, oh!, fa una passada màgica per a Iniesta, que la para i la toca enrere just perquè Rakitic hi arribi i remati...

Aleshores el meu germà cantava el gol com si fos en directe, el dia de la final, i ens aixecàvem i ens abraçàvem i cada cop els vigilants ens feien seure amb males maneres.

Tornant cap a casa, m’imaginava el pòster de Xavi a la cel·la del meu germà. M’havia explicat que era estreta i llarga i una mica claustrofòbica, però que no patís, que es podia aguantar perfectament (només serien deu mesos). Deia que el volia penjar al capçal de la llitera, com un santcrist protector, i el seu company de cel·la no hi tindria inconvenient perquè era ucraïnès i duia el cos ple de tatuatges. De sobte, allà al cotxe, una fiblada de culpa em va fer tornar al matí dels fets. El crit d’aquella senyora quan li vaig arrencar el collaret sortint de la carnisseria. El meu reflex als aparadors de les botigues, mentre corria, amb l’esclat blaugrana de la meva samarreta (el 6 de Xavi). L’aparició casual d’un mosso a la cantonada i, de cop, la seva figura robusta que m’empaitava. Jo amb el cor a la boca, panteixant, fins que el despistava, em ficava al portal de casa i ell passava de llarg. Alleujament. I llavors, una hora després, just quan la meva dona em demanava que la portés a urgències perquè no es trobava bé, de sobte picaven a la porta amb violència (“Obri! Policia!”) i el meu germà i jo ens miràvem i ell em deia:

-Treu-te la samarreta, afanya’t, ja me la poso jo.

El meu avi em diu que ara els meus ulls són profunds i negres com el petroli que s’extreu de la terra. La meva germana té un any. Jo en tinc cinc i l’avi m’explica coses. Segons ell a la vida tots busquem, no sé què, tothom és diferent, diu que jo necessitaré buscar més del que els caldrà a d’altres, que hauré de baixar fins al fons d’aquests dos pous que ara mira, i que em costarà arribar tan avall. Això passarà d’aquí temps: “Tens l’esperança tan tendra! T’ajudarà a créixer. Serà després que, quan et sigui difícil avançar, miraràs enrere per veure què arrossegues”. Es veu que sota el petroli hi ha terra. Quan em decideixi a baixar i hi arribi, i m’hi enfonsi, he de recordar que sota el negre hi ha terra.

Des que en tinc memòria, està trist. Els seus ulls no són negres, l’avi els té del color de la mel. Miren des de molt endins. Per això entenc una mica el que em diu. Els vells i les velles s’expliquen millor que els grans. “Agafa’t a la terra, a tota: a la d’on has sortit i a la que vas, necessitaràs estar agafada a la terra. Jo també sóc terra”. M’ho xiuxiueja com si ell s’hagués de perdre pel camí com una pedra d’argila en una butxaca foradada. El papa està pendent del filat i d’evitar que ens separem. Fa calor. Demanem aigua als soldats que són a l’altre costat. Ahir ens en van llançar una botella. Hi havia moltes mans que intentaven agafar-la. Un moment que estàvem massa a prop del filat, van disparar enlaire i ens van encarar unes mànegues per fer-nos tirar enrere, sortia aigua amb força, feia mal. Hi ha més nenes i nens, els miro, ells també em miren. La mama està diferent, plora poc. Sembla la planta que tenia l’àvia a casa. Es va anar assecant. Li vaig preguntar a l’àvia si la planta estava morta. Em va respondre: “No, mira!” La planta tenia un brot de color verd. La mama ens duu a mi i a la meva germana, l’una a coll, l’altra a la mà, com aquella planta que, tot i semblar seca, no estava morta perquè en sortien brots. I no ens separem. Ella també deu ser terra. No sé per què penso que la mama també és terra. Segur que l’avi ho entendria. El papa repeteix que hem d’estar atents, tard o d’hora podrem passar. Després caminarem pel país que vigilen els soldats fins a arribar a una costa. Es veu que tenim sort. El papa té diners per donar als homes de les barques. Hi ha dos nens que eren a tocar meu mentre el papa parlava amb el seu sobre com arribar a la costa. Potser pujarem junts a la barca i serem amics. També escoltaven la conversa. Feien cara de por. Abans, haurem de caminar molt.

Hi ha uns altres soldats. Aquests són al mateix costat que nosaltres. Tampoc volen que creuem la tanca. Amenacen que ens dispararan si ens hi acostem. Els grans s’ho creuen, perquè, de seguida, es fan enrere. Dins la gent té sang.

Han tombat un tros de tanca. El papa crida a la mama, a mi, a l’avi. Tothom crida noms. Hem de passar ràpid. Hem de sortir de la terra que trepitgem. Correm. Empenyem. M’alcen de terra. La roba se’ns enganxa. El papa estira els braços i crida. Un desconegut m’ajuda a passar per sobre del filat espinós.

Sóc a l’altra banda. No sé què és el mar.

Conduesc aquest cotxe lunar, que no s’adapta gaire bé a la superfície marciana, catorze hores al dia. Dono voltes a aquest cràter, com si n’hagués de sortir alguna sorpresa i no sabéssim tots que no hi ha res a pelar. Les deu hores que em queden les dedico a menjar i a dormir, i de vegades també penso en tu.

Quan tenia la teva edat tenia un tiet, que tu ja no has conegut, que sempre em preguntava què volia ser quan fos gran, i jo sempre li responia que volia ser astronauta. No sé on vaig llegir que, de vegades, els somnis malauradament s’acompleixen.

Aquí l’aire i el terra són vermells, i hi ha un silenci tan indiscutible que no puc sentir ni la meva veu. Em sembla que he recollit mostres interessants de minerals, aquí al voltant del cràter, però això ho hauran de corroborar els científics de la base. Amb una mica de mala sort, que mai no es pot descartar, hauré arreplegat un munt de pedruscall sense cap valor, si no és el de la pasta enorme que ha costat enviar-me fins aquí, encara no sabem ningú per a què.

Recordo que et feia molta il·lusió que me n’anés a veure els marcians, però la veritat és que encara no n’he conegut cap ni un, es veu que són esquius. Em sap greu haver de dir-te que no faig res que valgui gaire la pena de ser esmentat. No he vist rajos C a la Porta de Tannhäuser, ni res que canviï la història de la humanitat. Tot el que faig és voltar amb aquest vehicle inútil catorze hores al dia, i intentar mantenir la meva pressió sanguínia a un nivell normal. Pot semblar una bajanada, però no és tan fàcil quan t’alimentes únicament de concentrats d’algues i quan no tens ningú per parlar.

Si no m’he descomptat, avui deu ser Nadal. Enyoro quan era nen i somiava cràters com aquest, que ara m’avorreixen tant, però sobretot enyoro els dies que vaig conèixer la teva mare i vàrem acordar tenir-te. En aquella època, Mart no semblava cap final, sinó una estació d’anada i tornada. Semblava que hi poguéssim anar de vacances. Però resulta que només hi ha un cràter al qual he de donar voltes amb molt de compte per no espatllar la maquinària.

En les nits clares, això sí, veig un cel espectacularment estelat. Aleshores és quan penso més en tu i en la teva mare, i em pregunto com us trobeu i si penseu poc o molt en mi. Tant se val, suposo que m’he guanyat el que m’he buscat, i que de vegades els somnis acaben en un cràter i en una expedició mineralògica. No sé si llegiràs aquest missatge perquè no sé si la teva mare ha restablert la comunicació que va interrompre amb mi, cansada d’un home que pensava més en l’espai exterior que en ella. Però si arriba el missatge, només volia desitjar-vos bon Nadal i fer-vos saber que estic bé. Que espero que sigueu feliços. I que, mentre m’adormo una vegada més dins el silenci marcià, sàpigues que no oblido ni un sol instant que jo sóc el teu pare.

Feia dos mesos que el marit de la Sònia Cabayol se n’havia anat de casa i, per primer cop en quinze anys, es trobava sense ningú amb qui fer les coses que es fan amb algú. Aviat arribaria Nadal i Cap d’Any. I d’aquí no res, l’Onze de Setembre, que ja s’havia convertit, també, en un dia “d’aquells”. Un dia per no estar sol. Un dia per queixar-se “de la logística” i “de la feinada que és ser català”. L’única possibilitat digna de quedar-se a casa mirant la tele era fer-se unionista.

Va trucar a l’amiga separada per veure què faria, però l’amiga separada havia trobat parella, feia poc, fent de voluntària per a l’ANC i tots dos estaven apuntats des de feia dies al tram 125. Passarien tot el dia a Barcelona. Hi anirien en tren de bon matí (perquè aparcar seria impossible). Dinarien en un bar de cerveses artesanes i, després, anirien a fer el cafè a casa de la mare d’ell, que justament vivia a la Meridiana. La convidava a venir amb ells, naturalment. Que ara tingués parella no canviava res. Eren amigues. Però la Sònia Cabayol va dir-li que no, que tenia plans.

Els dies següents va entrar en xats independentistes per veure si hi havia algun home de la seva edat (“més de 45”) que volgués anar a Barcelona a la mani. Va escoltar tots els missatges gravats de solters que buscaven parella dels diversos fòrums en català i va aconseguir una cita. L’home, que es deia Marc, se la va mirar decebut i de seguida li va dir que no era el seu tipus de dona, que ell buscava algú “més atlètic”.

Nou dies abans de l’Onze de Setembre va crear-se el nick “Sherezade2016” (“Sherezade” ja estava agafat) i va entrar en un xat de dones que tenien relacions amb casats. Va llegir-ne les històries tristes. Els seus amants (tots amb nens petits i esposes castradores) només les veien a la feina i les grapejaven al magatzem. Mai per Nadal, per Cap d’Any o l’Onze de Setembre. De seguida, Sherezade2016 va convertir-se en una irònica consellera. Va dir que tenia un amant casat que es deia Jordi i que era pilot d’avió (el primer que li va passar pel cap) i al cap de dos dies els va proposar “una quedada”. Havien d’anar a Barcelona l’Onze de Setembre per demostrar-se que podien fer coses sense “ells”. I per Nadal farien un sopar de solteres. I per Cap d’Any marxarien lluny. “Som valuoses, noies”, escrivia al xat.

Va quedar a la plaça Urquinaona amb dues d’elles. Es van petonejar i de seguida van anar al tram. Van manifestar-se, van cridar “Independència”. Cap de les dues va deixar el mòbil ni un moment. Es feien fotos i les enviaven als amants, com per demostrar-los que tenien una vida autònoma.

Al vespre, una de les dones, que es deia Rosa, va dir que marxava un moment. Que l’amant li havia dit que deixava la dona i els nens a casa i que si volien es podien veure un instant, en un bar, perquè faria veure que quedava amb els amics. “Ho sento, sóc dèbil...”, va murmurar. Llavors l’altra, que es deia Maite, va dir que en aquest cas potser aniria a veure el seu en un pàrquing, només un moment, per dir-li “hola”, perquè la seva dona era amb altres mares de l’escola fent un cafè. “Tu no el veuràs, el teu, Sònia?”, li van preguntar. “No, jo no em penso arrossegar, no vull engrunes”, va mentir. “No li penso agafar el telèfon”. I les altres van acotar el cap, colpides pel seu coratge. “Doncs ja ens veurem, eh?”, va dir la primera. “Sí! Que per Cap d’Any l’hem de fer grossa”, va respondre la Sònia. I es va posar el punter a dins de la bossa.

La setmana que ve fa dotze anys. Es diu Jordina. Li fan mal les articulacions i li costa respirar. Té les genives inflamades i li sagnen. La prioritat és distreure-la, que pensi en altres coses i no es concentri en els dolors. I, si és possible, fer-la riure.

M’aturo un moment al passadís, davant de la porta de l’habitació, per agafar forces. Ella, penso, no sap que avui és el meu primer dia. Que estic tan espantat que ara mateix voldria arrencar a córrer cap a casa. Que em pregunto qui em manava a mi apuntar-me als pallassos d’hospital.

Només puc dedicar-hi una estona els dissabtes. Entre setmana, surto d’una feina, dino amb una esgarrapada, i entro a l’altra. La Marta m’ho ha retret. M’ha dit que ja ens veiem poc, que només faltava que els dissabtes també els tingués ocupats. He provat d’explicar-li que em feia falta, però em sembla que no m’ha entès.

Ja m’ho deia, la mare, que la Marta no feia per a mi. No vaig voler escoltar-la perquè la meva mare és un pou de negativitat. Segons ella tot sortirà malament, sempre m’equivoco, mai no me’n sortiré. La vaig a veure cada dia i, em sap greu dir-ho, fent un autèntic esforç. Pobra dona. Sempre remugant, amb aquell to planyívol que em posa histèric.

Quan hi vaig ho aprofito per omplir-li la nevera. La Marta no ho sap. Per això no entén que hagi de treballar tantes hores. Qualsevol dia ho descobrirà i ja la tindrem. Però si no me’n cuido jo, de la mare, no se’n cuida ningú. He provat d’explicar-l’hi, a la Marta. Que la mare està malalta, que una persona depressiva necessita atenció continuada. Em contesta que ja s’hauria d’haver refet, que fa molts anys que va morir el meu germà. Li explico l’ensulsiada, l’addicció a les pastilles per dormir, el deteriorament mental. Em diu que la porti a una residència. Com si fos tan fàcil.

Que va morir l’Àlex en fa vint, d’anys. Ell en tenia deu, jo n’acabava de fer tretze. Ara, de vegades, passo tot un dia sense pensar-hi. Després me n’adono i em sento culpable. Gairebé sempre que penso en el meu germà em sento culpable. I ara, quan no hi penso, també.

Era el meu germà petit i no vaig poder fer res per ajudar-lo. La Marta em diu que això és una ximpleria, perquè un nano de tretze anys no pot fer res per lluitar contra la leucèmia. Veia passar els metges. El punxaven. Ell plorava. El pare plorava. La mare plorava. Jo m’amagava en un racó.

S’ha obert la porta de l’habitació i n’ha sortit un home jove, de la meva edat, potser una mica més gran, amb els ulls entelats. Quan m’ha vist ha dibuixat un somriure tristíssim. Véns a veure la Jordina?, m’ha preguntat.

A dins hi havia la mare, que també m’ha rebut amb un somriure. I la Jordina, petita, cargolada al llit, endormiscada. Mira qui ha vingut a veure’t! Ha obert només un ull i jo m’he acostat al llit. Ha somrigut. Li he regalat flors i globus. Ella m’ha estirat el nas vermell i, quan l’ha deixat anar, jo he fet cara de mal i he plorat a la manera dels grans pallassos del circ. Ha rigut suaument. Hem estat jugant una bona estona. Hem quedat que ens tornarem a veure dissabte que ve.

A la nit, al llit, abans d’adormir-me, he pensat en l’Àlex i ja no m’ha fet tant de mal.

-En aquest país, si no ets marica o negre o tarat, no ets ningú. Bueno, marica o feminista, aquestes també deixa-les anar.

Ningú no podia dir que ho fessin expressament. Potser sí que a l’Helena se li escapava el peu a la cara d’ell, en pujar, o que en Musta li clavava les ungles a l’esquena en agafar-s’hi. Es podia intuir la mala llet, però no es podia demostrar res. A més, cada cop que ell se’n queixava, l’Helena feia cara d’innocent i li deia “Però si estàs com un toro!” Ell li mirava la regatera, feia un gruny d’orangutan confús i somreia satisfet.

-I a sobre no pots dir res, perquè llavors ets un homòfob, un masclista i jo què sé. I els moros, no diguis res dels moros, que si racista, que si tal...

Va ser l’Helena, la primera, i els altres van fer com si no ho veiessin. Tímidament va seguir-la la Laia, i després en Musta, i després més o menys tothom, cada cop que l’ocasió ho permetia.

-I ells sí que són masclistes, els moros, que tenen les dones tancades a casa i amb el burca tot el dia.

Li estrenyien la faixa un pèl més del compte, o una mica menys del que calia. Li passaven l’entrepà més rebregat, la cervesa més calenta. I negaven que fos a posta, sempre, sistemàticament, si ell en deia res.

-I jo no tinc res contra els mariques, que ja sabeu que en Jordi i en Pere me’ls aprecio molt, però, collons, ¿de veritat que cal anar-ho predicant? Que si t’agrada que et donin pel cul, doncs molt bé, però a casa teva. Aquí hi ha criatures, ja em diràs què han de fer un parell de barbes fotent-se un morreig. Amb tot el respecte, eh?

Si, pel que fos, canviava el dia d’assaig inesperadament, s’oblidaven de trucar-li. Aquells eren assajos tranquils, feliços, que tothom s’agafava amb més energia. Reien més i disfrutaven més i pujaven més amunt. I va ser aquesta constatació el que va sembrar la idea al cap de molts.

-No ho sé, jo els hi diria alguna cosa. A mi no em va agradar gens, veure la foto als diaris. Allà, amb els nostres colors, en plena actuació, i morrejant-se. A veure si la gent ara es pensarà que som tots mariques. I tu ja ho saps, Heleneta, que si volguessis, te la ficava fins a les angines! I a tu Tere també et faria un favor, que estàs grassoneta però quines mamelles!

No va ser res organitzat. Però sí que hi havia la sensació general que, sense ell, el grup funcionava millor. Que gastaven massa energia ignorant els seus comentaris o portant-li la contrària o mirant de convèncer-lo de res.

-Que si sou tan alliberades i tan feministes, igual ens podem fer un trio, no? Que només sou modernes per al que us convé. I, per cert, Heleneta, que a mi el Musta em cau molt bé, però mira que ets puta, follar-te un negre.

S’havia fos el focus del pavelló on assajaven i havia sigut ell mateix qui havia insistit a anar a buscar una escala. Va enfilar-s’hi amb el focus de recanvi, un grup nombrós mirant-s’ho des de sota.

-Ho veieu? Si és que no sé què faríeu sense mi, que aquí el que cal és un home de veritat.

No es va arribar a saber si algú havia mogut l’escala volent o si havia sigut un accident. Només que, quan va caure, tots van apartar-se instintivament. I van respirar.