Un dia per badar per la finestra

Manel Pons, Santa Coloma de Gramenet

Recordo que a quarts de vuit del matí queia aiguaneu i jo anava, amb el meu vell Ibiza, per la C-58 cap a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a treballar. Aquell dia quasi no vam treballar a l'oficina, semblàvem estaquirots mirant per la finestra i debatent si la neu agafava o no. Va ser cap a tres quarts d'una del migdia quan la neu queia amb més intensitat i va començar a agafar. Llavors em vaig dirigir a l'oficina del gerent i li vaig dir que jo marxava perquè no tenia ganes de quedar-me empantanegat a la UAB. El gerent va mirar per la finestra i va dir-nos que tothom fora.

Segons em van dir després, a la UAB no van donar l'ordre d'evacuació fins a les 14 h i llavors ja era massa tard: la carretera de Cerdanyola-Bellaterra-Sabadell va ser una trampa en què molta gent es va quedar col·lapsada durant diverses hores per la intensitat de la nevada i l'acumulació de neu i gel. El mateix va passar a la C-58.

Nevada del 8 de març de 2010 a la UAB. UAB

Pobles de costa que semblaven el Pirineu

Jordi Puente, Sant Antoni de Calonge

El meu fill havia d’agafar un vol a l'aeroport de Girona i amb la nevada el van cancel·lar. La carretera ja estava impracticable; al final va aconseguir que el portés a casa un 4x4 de Protecció Civil del Baix Empordà. A Sant Antoni de Calonge no hi havia llum i el pes de la neu havia trencat un sèrie d’arbres i arbustos que bloquejaven la porta. El va acollir un amic a casa seva, on van haver de dormir a terra davant de la llar de foc. No van restablir l’electricitat fins a un parell de dies més tard.

El cap de setmana, quan vaig pujar a veure com estava la cosa, al passar Santa Ceclina vaig tenir la sensació de pujar la Bonaigua. Vaig trobar el jardí completament colgat de neu i de les teulades anaven caient paquets de neu a mesura que s’anaven fonent, i relliscaven cap al carrer. Les piles de neu acumulades donaven a un poble de la costa l'aspecte de Salardú o Bagergue. Una aventura. Per sort, l'intens fred va permetre salvar tot el contingut del frigorífic, malgrat els dos dies sense electricitat.

La platja de Castelló d'Empuries nevada, el 8 de març. ROBIN TOWNSEND/ EFE

Un exemple de solidaritat

Joaquim Cufí, Quart

Jo llavors era alcalde de Quart, i va ser l’experiència més dura però més humana del pas per l'alcaldia. Vam patir experiències personals molt dures, una instal·lació municipal que va caure, comunicacions que no funcionaven, veïns aïllats... Però aquella nit al local social, amb la climatologia adversa, confinats, amb gent vinguda d’arreu, tots desconeguts, l’ajuda dels veïns oferint mantes, fent entrepans, cuinant macarrons... les actituds de col·laboració, d’ajudar-se, de cuidar-se els uns als altres, d'organitzar-nos per atendre els més dèbils, van ser humanament impressionants i colpidores. La part humana va superar tot el desastre i les lamentacions perquè tot estava col·lapsat. Una experiència entranyable que no oblidaré mai.

Un viatge accidentat

Miquel Moreno

La nevada va ser, principalment, dilluns al matí. Dimarts marxàvem a Eurodisney des de Girona. Havíem d'anar en cotxe fins a Perpinyà per agafar el TGV fins a París. A quarts de 9 del matí va sortir el conseller a la tele i va dir que l'AP-7 estava oberta. Quan vam arribar a l'AP-7, encara estava tancada. Vam començar un periple de cinc hores per diferents carreteres per arribar a Perpinyà, finalment, a les 14 h. La situació a Girona era dramàtica, però a Perpinyà era tercermundista. Finalment, a les 14.08 vam arribar a l'andana. Tots els trens havien estat cancel·lats.

Al final vam dormir en un hotel davant de l'estació i vam pujar a un tren l'endemà a les 7 h.

L'estació de de Sant Miquel de Fluvià a mig matí.ROBIN TOWNSEND/ EFE

Vols desviats

Alba Bertran

Tornava de Roma i no vam poder aterrar a Girona i vam anar a parar a Reus.

Avançar-se al part

Júlia Galí, Sant Esteve de Palautordera

El 8 de març del 2010 era el dia que havia de néixer la meva filla Ona. Nosaltres som de Sant Esteve de Palautordera i l'havia de tenir en una clínica de Barcelona. Per sort va néixer el dia 7, perquè el dia 8 no hauríem arribat a Barcelona ni probablement a Granollers ni a cap lloc on fessin parts. Va ser molt estrany veure neu des de la Clínica del Remei, al carrer Escorial de Barcelona. La gent que venia explicava les històries de la nevada, però per a mi pràcticament és com no haver-ho viscut, ja que vaig estar tancada a la clínica. Tot i això el record és que van ser uns dies força especials i també que vam tenir força sort que el part s'avancés un dia!

Patint per les contraccions

Glòria Planas, Cardedeu

Estava embarassada de la nostra primera filla i de baixa mèdica, en les teòriques tres setmanes prèvies al naixement. Vaig estar tot el dia veient caure flocs i com els camps de davant de casa anaven adquirint una capa blanca que s’espessia sobre qualsevol planta o arbre existent. Tot tan silenciós i suau que la Laia devia tenir ganes de sortir per veure-ho i vaig començar a tenir contraccions. Al mòbil, tothom em deia que no era el millor dia per tenir-la, així, amb conyeta... Però jo no les tenia totes i ja em veia en ambulància o parint sola a casa. Mentrestant, el meu home es va quedar sis hores atrapat a la carretera i va arribar molt tard.... Massa? No! Aquell dia no, però tres dies després, i un parell de setmanes abans del que tocava, va néixer la Laia, que ara farà 10 anys!

Una llar sense llum a Roses (Alt Empordà).ROBIN TOWNSEND/ EFE

Una setmana sense llum ni aigua

Thais Fàbregas, Vilablareix

Quan t'agrada la neu, una nevada així a tocar de casa et deixa embadalit amb els paisatges completament desconeguts. A la rodalia de Girona van caure força torres elèctriques, i viure l'experiència de passar una setmana sense llum ni aigua deixa record. En una casa de pagès sense llum la bomba d'aigua del pou no funcionava, però amb una corda i un cubell i les dutxes calentes del gimnàs vam sobreviure. La llar de foc estava encesa a tota hora i la cuina estava temperada, però a l'interior de la casa, després de set dies sense calefacció, vam arribar a 8 graus de màxima. Va bé experimentar què et manca per valorar el que tens!

Ni llum ni calefacció

Júlia Roca

A Portbou, la meva mare, d’edat avançada, estava acabada d’operar i no teníem llum ni calefacció. Va ser força angoixant.

Generador perillós

Júlia Domínguez

Vaig estar a punt de morir intoxicada per un generador. Notava una son dolça i recordo que em sentia molt bé. Per sort, em vaig salvar.

Sense poder tornar a casa

Maite Pozo

Em vaig quedar a Mataró i els meus tres fills eren amb el meu marit, a casa dels seus pares. No vam poder tornar a casa nostra, a Sils. Tota una setmana sense llum, horrorós!

Pares previsors

Pep Grifell, Castellterçol

El 17 de febrer del 2010 van néixer els nostres bessons. Un va sortir de la incubadora l’endemà, però l'altre s'hi va estar un mes i el podíem visitar tres cops al dia (cada tres hores). Teníem mitja hora de camí fins a l'hospital, a Manresa. Quan vam veure que començava a nevar al poble (Castellterçol), vam decidir fer la maleta, agafar el bessó que ja teníem a casa i llogar una habitació d'hotel a prop de l'hospital. A la nit, sortint de l'hospital de veure el bessó que teníem a la incubadora, vam haver de posar les cadenes al cotxe per arribar fins a l'hotel, que estava a només un quilometre de l'hospital!

Castellterçol nevat.PEP GRIFELL

Cadenes per anar pel passeig de Sant Joan

Rosa Lladó, Barcelona

A la tarda tornava de la feina amb bus i, a l’altura del passeig de Sant Joan, a Barcelona, el conductor es va aturar i ens va dir a tots: «Ho sento però hauran de baixar, no puc continuar, em caldrien cadenes». Increïble, oi? Aleshores vaig baixar i, tan ràpid com vaig poder (perquè relliscava), vaig arribar a l’escola dels meus fills, que m'estaven esperant a la porta ja feia estona. La meva filla de 4 anys em va dir: «Mama, vens tota blanca!» La feina va ser nostra per arribar a casa.

Un bon record per explicar.

Un home posa les cadenes al cotxe, sota la nevada, a Sant Feliu de Llobregat.GUSTAU NACARINO/ REUTERS

Inspiració per a una obra de teatre

Salvador Tarradas, Baix Empordà

Aquella experiència em va inspirar per escriure una obra de teatre, Casa nostra, que es va representar en diversos pobles del Baix Empordà amb molt d'èxit. L'acció transcorre en una casa de turisme rural durant la nevada, amb tot de gent que hi acudeix per aixoplugar-se.

El llarg camí de tornada a casa: carreteres col·lapsades

Santiago Muñoz, Barcelona

En aquella època jo treballava al barri de la Creu Alta de Sabadell. Cap a les 2 del migdia vam sortir a dinar i nevava amb intensitat, però només agafava als cotxes. Pensàvem que no aniria a més. Quan vam sortir de dinar encara nevava i ja començava a agafar la neu a terra. Vam tornar a la feina, i a dins de l'oficina no paràvem de mirar per la finestra. Finalment, cap a dos quarts de 4 vam decidir tornar a casa. Vaig agafar el cotxe per anar a Barcelona i, sortint per la Gran Via, la neu agafava cada cop més. Més endavant ens vam aturar i no recordo quant vam trigar a arribar a la C-58.

Mentrestant anava escoltant les notícies per la ràdio. No hi havia prou neu per posar cadenes, però un tràiler que anava davant meu anava d'un costat a l'altre de la carretera pujant el pont que hi ha sobre la C-58. Quan em vaig incorporar a la C-58 ja era de nit, però els vehicles anaven tirant i crec que vaig arribar a casa cap a les 8 del vespre.

La Gran Via de Sabadell abans de passar sota l'últim pont en direcció a la C-58.SANTIAGO MUÑOZ

Rescatant famílies a la carretera

Albert Franquesa

Estava a la feina a Sant Cugat. Soc dels pocs que tenia cadenes al cotxe i no em vaig amoïnar gaire. Però per arribar a casa vaig haver d’esquivar un munt de cotxes abandonats al mig de la neu. Vaig agafar el Suzuki Santana 4x4 per anar a gaudir d’una passejada. La sorpresa va ser que vaig acabar rescatant un parell de famílies amb criatures que no podien avançar amb els cotxes i portant-los a casa seva. Recordo la cara d'alleujament de les mares amb els seus fills petits, enmig del carrer durant aquella nevada amb trons!

Trànsit complicat per la neu a la C-32, el 8 de març del 2010.ALBERT GEA/ REUTERS

Conductors emprenyats

Josep Canals, Corbera de Llobregat

Era l’alcalde del meu municipi, Corbera de Llobregat. Va ser una autèntica prova de foc de gestió: recordo activar el comitè de coordinació de crisi a les sis del matí. Tot el dia va ser molt intens: fent composició de lloc i mobilitzant tots els mitjans públics i privats possibles per minimitzar els efectes. De seguida vaig donar instruccions de suspendre classes i el transport escolar. I d'eliminar la neu de les vies principals perquè els serveis d’emergències poguessin actuar, si calia.

Un dels reptes va ser comunicar-se en tot moment amb la població. Vaig pensar que la ràdio local no era el millor instrument. En tot moment vam recomanar a través dels mitjans de comunicació nacionals no moure's de casa. La decisió més difícil va ser tancar la carretera d'accés al poble amb el batlle del poble del costat. Calia evitar com fos que la gent es quedés penjada a la carretera durant la nit. Aguantar la pressió de saber les cues que hi havia va ser intens, però tenia clar que els preferia emprenyats al pla (N-340) que no pas tirats a la carretera de pujada al poble. 

Els Mossos d'Esquadra desvien cotxes a la Jonquera.ROBIN TOWNSEND/ EFE

Sis hores a la carretera

Maite Molina

Jo era a la feina i ens van fer plegar. Anava fent fotos tota contenta fins que es va fer fosc i tots els cotxes relliscaven. Vaig trigar sis hores per fer els 17 quilòmetres que hi ha fins a arribar a casa.

Atrapats i incomunicats

Natalia Ventura

Cinc hores de cotxe per anar de Sant Feliu de Guíxols a Girona. El meu pare va estar prop de tres dies incomunicat en una masia. Una força devastadora per als boscos. Un caos.

Vehicles aturats a la Jonquera per la intensa nevada del 8 de març del 2010.ROBIN TOWNSEND/ EFE

Esquiar a Gràcia

Max Zañartu, Barcelona

Ho vaig veure molt clar: vaig agafar els esquís i els pals i vaig anar al carrer Rabassa, a la Vila de Gràcia de Barcelona, per llançar-me des de l’altura de la Travessera de Dalt fins a la plaça Rovira. Sabia que tenia l'oportunitat de ser un dels primers i últims esquiadors a la Vila de Gràcia i no ho vaig desaprofitar!

El Max esquiant a Gràcia.MAX ZAÑARTU i PLAZA

Barcelona deserta

Xavier Quer, Barcelona

El meu millor record és el de l'endemà, el 9 de març. Com que havien recomanat a tothom que es quedés a casa (feines i escoles recomanaven no assistir-hi), vaig descobrir una Barcelona deserta, plena de neu i alguns cotxes abandonats a les vores de la ronda de Dalt i l’avinguda de l'Estatut.

Carrer Sant Tomàs del barri d'Horta de Barcelona.XAVIER QUER

Atrapada al tren

Judit Tulla, Palafrugell

Vaig anar a treballar a Barcelona en tren. Cap a les 11 del matí la meva mare em va trucar per dir que anava a buscar la nena a la llar d'infants, a un carrer de casa, per si de cas. Vaig pensar que estava exagerant molt, però al cap de mitja d'hora em van dir que tornés, que a Girona ja havien tancat la universitat. Li vaig dir al meu cap i als meus companys que marxava i van pensar també que era una exagerada: a Barcelona encara no hi nevava.

Vaig agafar el tren de tres quarts d’una i tenia el cotxe a Caldes de Malavella. Allà les carreteres ja estaven molt malament. Vaig decidir continuar en tren fins a Flaçà o, almenys, Girona, però a Fornells hi havia caigut un arbre. Després van dir que el tren recularia fins a Maçanet i un altre tren ens portaria de tornada a Barcelona. Però ja no vam poder arribar a Maçanet, ens vam quedar a Sils. Vam estar unes quantes hores al tren, no ens deixaven sortir i hi feia fred, no hi havia calefacció. Finalment vam sortir tots com un ramat i ens van portar al centre cívic. I allà un grapat de bona gent ens havia fet entrepans i ho havien preparat tot perquè ens poguéssim quedar a passar la nit. Gràcies!

Amb roba d’esquí

Nuri Belza, Cornellà de Llobregat

Treballo a 50 quilòmetres de casa i hi vaig amb autocar d'empresa. Quan vaig sortir de treballar començava a nevar i era preciós, però els que plegaven unes hores més tard ja van tenir problemes. Qui portava cotxe va marxar, però els que anaven en autocar ho van passar magre. Els volien deixar al tren... A casa no hi nevava gaire, però a la tarda vam recollir els fills i vam tornar ràpid. Els nens van baixar al pati comunitari amb roba d'esquí. No estem preparats. L’endemà molts no van venir a treballar per problemes amb els cotxes i la neu.

Vista d'un pati de veïns a Cornellà de Llobregat.NURI BELZA RODRÍGUEZ

Un dia per recordar

Xavier Jordana

El 8 de març del 2010 va ser el dia que va néixer el meu fill gran, el Pol. Un gran dia!

Amb vambes, no

Mariona Massip, Badalona

Érem a classe, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i cada vegada menys alumnes prestàvem atenció: per les finestres es veia com nevava. Les aules i els passadissos es van començar a omplir d'un missatge: "Marxeu tan aviat com pugueu, que aquí us hi podeu quedar aïllats". Alguns deien que els trens no circulaven bé i jo encara era a temps d'agafar l'autobús, que passa només dos cops al dia. Anava a Badalona, però no hi va arribar. A l'entrada de Santa Coloma, l'autobús va començar a patinar per un carrer amb pendent. "Tots fora, aquest bus no pot seguir!" Tenia uns quants quilòmetres caminant fins a arribar gairebé a Montgat, i del camí només en recordo una cosa: portava vambes Converse, de roba, i absolutament permeables. Tot estava cada cop més blanc, i jo més xop, i tenia la sensació d'estar perdent els peus per moments. Era dia per portar xiruques!

La salvació va ser la meva àvia, que viu a mig camí: beguda calenta, tovalloles i fregues als peus, que ja ni notava de tan liles. Parlant de coses liles, a la plaça de la Vila hi resistien alguns globus que volien reivindicar el Dia Internacional de les Dones, malgrat el protagonisme robat. Jo l'únic que hauria reivindicat és: "Converse, mai més!"

Pedralbes nevat

Jaume, Barcelona

Vaig començar a veure nevar a Montmeló i, veient que venia un temporal, vam decidir tornar cap a casa. Durant el viatge la nevada es va anar intensificant. Unes hores després vaig poder anar per carrers de Barcelona fins al monestir de Pedralbes.

El Monestir de Pedralbes nevat.JAUME

Dia d’aniversari

Queri Costa

Aquell dia era l’aniversari del meu fill Pau i havia de portar esmorzar per a tots els nens de la seva classe. Vaig arribar a l’escola com vaig poder, perquè el cotxe patinava. La coca va arribar, però aquell dia gairebé no hi va anar cap nen. El que no es fa pel primer fill! Jo sí que vaig anar fins a la meva escola, però vaig haver d’abandonar el cotxe a la carretera perquè era impossible arribar-hi!

Una nena juga amb la neu a la sortida de l'escola, al centre de Cornellà de Llobregat.Xavier Bertral

El millor regal

Mireia Nogué

El meu fill feia cinc anys i estava superemocionat! Quan va sortir de l’escola em va dir que el millor regal havia sigut la nevada.

Uns nens fan un ninot de neu a Guissona.LAURENT SANSENT/ EFE

El comiat

Alícia

Aquell dia jo estava embarassada de sis mesos. I vam incinerar el meu fill. Ens vam haver d’afanyar per arribar fins a Collserola, ja que la neu començava a caure amb força. Ens van dir que a la tarda ja podríem anar a recollir les cendres. No vam poder pujar i la tornada a casa per l’autopista va ser molt dura. I havíem d’arribar a casa com fos perquè la nostra filla, germana del bessó que ja no hi era, ens esperava i ens necessitava en aquells moments. Tenien 21 mesos. Ara la nena té quasi 12 anys i ell en farà deu que el càncer se’l va endur. Una nevada que no vam poder gaudir i que sempre recordarem amb tendresa.

Una lliçó

María José Artigas

Aquell dia treballava a la Ciutat de la Justícia i els cotxes no podien sortir dels pàrquings, necessitaves cadenes. Fins que a algú se li va acudir agafar la pala i anar traient neu i tirant sal. Des d’aquell dia, sempre tenim sacs de sal al magatzem, per si de cas.

El pa de cada dia al Pirineu

Natxo

A la Cerdanya, vida normal, com suposo que a la resta del Pirineu.

Casa d’acollida

Montse Vila

Vaig omplir la casa de gent que no podia marxar. Una bona improvisació de llits, sofà, banys calents, sopars... Tothom hi va col·laborar. Va venir un noi caminant des del túnel de Parpers, on va deixar la moto, fins a Granollers. Va arribar amb hipotèrmia. Després en queda un bon record.