LA NOVA (A)NORMALITAT

PAULA CLEMENTE / ELISABET ESCRICHE / THAÏS GUTIÉRREZ / CESC MAIDEU / PAU RUMBO / PAULA SOLANAS

Barcelona

Mari Fouz

LA NOVA (A)NORMALITAT

PAULA CLEMENTE / ELISABET ESCRICHE / THAÏS GUTIÉRREZ / CESC MAIDEU / PAU RUMBO / PAULA SOLANAS

Barcelona

Mascareta. Distància. Reunions virtuals. Abraçades a través d’una pantalla. Por. Prudència. I renúncies. Moltes renúncies. La nova normalitat té molt poc de normal i ens està suposant un gran esforç per acostumar-nos a viure amb la incertesa aferrada al timó de les nostres vides. “Hi ha un cert esgotament general per culpa de tot el que hem viscut i perquè teníem unes expectatives que ens feien imaginar que estaríem millor a hores d’ara”, explica el professor de psicologia de la UOC José Ramon Ubieto. “La nova normalitat ens està suposant una acumulació de pèrdues: pèrdues vitals, pèrdues econòmiques i pèrdues de vincles, que se sumen a la crisi econòmica i social que va creixent i a la gran desconfiança que ens generen els polítics, i al rebuig a moltes mesures que tot sovint es perceben com a confuses i contradictòries”, apunta aquest professor.  En la mateixa línia, la psicòloga i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya Dolors Liria explica que aquesta segona etapa de la pandèmia “no ens ha agafat tan desprevinguts, però ens troba més cansats per tot el que hem viscut, que també ens serveix d’avís del que ens podem trobar”. 

Tot i això, és una etapa en què encara podem viure coses positives i en què poden sorgir canvis que generin il·lusió i esperança. “Ens hem d’adaptar al que vingui perquè no tenim alternativa –diu Liria–, però no hem d’oblidar que alguns canvis de la nova normalitat poden ser reptes positius i fins i tot oportunitats”.  Ubieto explica que “hem de procurar mantenir certs plaers quotidians, des de sortir a passejar fins a marxar un cap de setmana a la natura”, per evitar que la sensació de pèrdua ho tenyeixi tot. “És una etapa de renúncies, sí, però continuem fent coses, i moltes són positives. Per tant, és bo acceptar que farem menys del que voldríem però que el que fem seguirà tenint valor”, aconsella. 

Analitzem amb aquests dos experts, i altres, alguns dels canvis més importants que ha portat la nova normalitat, des de les escoles fins als hospitals, passant per la vida sexual, com ens desplacem, com treballem o com ens organitzem la vida sense aquell puntal fonamental que són els avis. Amb l’ajuda d’aquests experts i analistes expliquem com són i què ens suposen els aspectes més destacats d’aquest període que ens ha tocat viure.

Mari Fouz

1. Incertesa

“No és fàcil acceptar que no podem fer plans”

La incertesa és una realitat que ens acompanya des del mes de març. La pandèmia va venir de bracet d’una sensació desconeguda per a molta gent i que ha suposat acceptar que no tenim el control total de la nostra vida. Amb el pas dels mesos ens hem acostumat a viure sense fer plans, sense anticipar què passarà, a no controlar els esdeveniments. Però no és fàcil. “La incertesa és un tema crucial en aquests moments i ens afecta molt a tots”, explica Dolors Liria, psicòloga i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Ella apunta que “la sensació de no tenir el control no ens agrada, ens angoixa i ens preocupa, i va a més, ja que fa uns mesos que dura”. 

I és que vivim en una societat “on els avenços tecnològics i científics ens havien fet creure que ho podíem controlar tot, i ara veiem que no és així, i no ens és gens fàcil tolerar-ho”, explica José Ramon Ubieto, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Ens costa renunciar a fer previsions, a marcar dies especials al calendari, a reservar-nos dates per a esdeveniments especials o per fer viatges, perquè fins fa sis mesos la nostra vida s’organitzava d’aquesta manera. Però ara ja no i Liria apunta que “la clau per gestionar-ho bé és tenir un cert grau d’acceptació davant d’aquesta situació, que ens genera malestar, sí, però davant de la qual tots tenim més o menys estratègies”. 

Ella apunta que hem d’intentar valorar “quines són les petites coses que encara estan a les nostres mans i aferrar-nos-hi, centrar-nos en el dia a dia, sense anticipar-nos”, recomana. En la mateixa línia, Ubieto explica que “els éssers humans sí que sabem conviure amb la incertesa perquè la mort i l’amor ens han ensenyat afer-ho”, però reconeix que ara un dels grans problemes és que “aquesta situació s’està allargant i està esdevenint una font d’angoixa important davant la qual cadascú reacciona de maneres diverses”. Liria apunta que una bona opció per acceptar aquest moment és “permetre sentir les emocions que tinguem, encara que siguin negatives, així tindran espai per sortir i transformar-se”, diu.

2. Distància física

La renúncia més difícil: sense abraçades ni petons

La nova normalitat ha suposat moltes renúncies, però una de les més complicades és no poder abraçar i fer petons als qui estimem. Per precaució. Per por. Per seguretat. Els motius són molts, i ja fa mesos que reprimim les mostres d’afecte i hem acceptat la distància física. “Les abraçades i els petons són una manera natural de funcionar per a molts de nosaltres, una manera d’expressar amor molt interioritzada”, explica José Ramón Ubieto, professor de la UOC. Renunciar a això “genera un buit important, perquè ho valorem molt”. En la mateixa línia s’expressa el psicòleg Ignasi Puig Rodas, que apunta que “el contacte físic és una manera de transmetre afecte, i sense aquest contacte ens sentim més tristos”. Ell creu que per pal·liar-ho qualsevol idea “és benvinguda” i per això aplaudeix invents com les mampares de plàstic que han permès abraçar la gent gran que és a les  residències.

3. Ensenyament

El covid obliga l’educació a prioritzar el que és urgent i no el que és necessari

Els grups bombolla, les ràtios, el sabó, les mascaretes, la temperatura, les proves PCR i les classes confinades han passat al davant dels llibres, els pupitres, els exàmens, els amics i la imprescindible necessitat d’aprendre. “El covid-19 ha prioritzat el que és urgent i no el que és necessari”, explica Joan-Anton Sánchez, professor de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona. En el mateix sentit opina Eva Rueda, directora de l’Escola el Vallès de Terrassa: “Anem tan atabalats amb la paperassa, les substitucions i les mesures, que a vegades sembla que les classes passin a un segon pla”. I és que, si hi ha un adjectiu que defineixi l’escola de la nova normalitat, és incerta. “Els canvis constants impossibiliten els pronòstics”, apunta Sánchez. En aquest sentit, Rueda afegeix que agafa la filosofia del Cholo Simeone i ho fa tot “partit a partit”. Però la improvisació, creuen, no hauria d’haver arribat a l’hora de planificar el curs per part del govern: “Falten professors i diners, i això fa temps que se sap”, afirma Rueda. El que sí que serà l’escola de la nova normalitat és més telemàtica. Amb ja gairebé el 10% dels grups confinats, la pandèmia ha obligat professors i alumnes a dotar-se d’eines digitals. “Això és positiu, tard o d’hora ho havíem de fer”, apunta Sánchez. Un altre aspecte positiu és intentar reduir les ràtios: “Afavoreix el bon tracte a la diversitat”.

Els campus universitaris també canviaran i seran menys diversos. “Ja no hi haurà castellers ni grups de teatre, i això és el que em sap més greu”, apunta Margarita Arboix, rectora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Per a Arboix, faltarà vida, però no continguts: “El model híbrid pot satisfer les necessitats educatives”. També pensa així Carles Sigalés, vicerector de docència i aprenentatge de la UOC, que afirma que “no té per què afectar la bona preparació dels alumnes”. El problema, però, per a Sigalés, és l’organització dels continguts telemàtics: “Cal incentivar l’aprenentatge, no fer el mateix que es faria presencialment ara des d’una pantalla”. 

El nou model híbrid demana, doncs, un màster accelerat dels professors en eines digitals, cosa que Arboix veu positiva però alhora difícil, ja que “la majoria dels nostres docents tenen més de 55 anys”. Per als alumnes, en teoria, la tecnologia no és un repte, però combinar classes online i presencials i sortir ben preparats al món laboral és una meta que només amb el temps les universitats veuran si poden superar.

4. Mercat laboral

La pandèmia impulsa la primera llei del teletreball

La irrupció del coronavirus va obligar d’un dia per l’altre les empreses a enviar els treballadors a casa i implantar, en molts casos sense cap mena de preparació i ni tan sols el material necessari, el teletreball. De fet, la mateixa ministra de Treball, Yolanda Díaz, reconeixia aquesta setmana que el que s’havia viscut durant el confinament “no era treball a distància”. “Els empleats no poden estar connectats cada dia a totes hores”, deixava clar. La nova normalitat, però, ha fet que moltes empreses hagin decidit que aquesta modalitat de treball imposada inicialment s’incorpori ara en el seu dia a dia. Les dades parlen per si soles. Un estudi de l’empresa de recursos humans Randstad xifra fins al segon trimestre d’aquest any en gairebé 600.000 els catalans que han fet teletreball de manera habitual (més de la meitat dels dies), o, el que és el mateix, un 18% de la taxa d’ocupats. Això representa un increment del 278% respecte al mateix període de l’any passat. També la patronal Pimec ha assegurat que actualment més de la meitat de les petites i mitjanes empreses (54%) fan entre un i tres dies a la setmana de treball a distància. En el pic del confinament aquest percentatge va arribar a ser del 66%.

Conscient que aquesta realitat ha vingut per quedar-se, el govern de Pedro Sánchez va prémer l’accelerador i aquesta setmana ha aprovat la primera llei estatal del teletreball, després d’una llarga negociació amb els agents socials. Regula aspectes que, segons apunten els sindicats, s’han ignorat durant el confinament: que l’empresa es faci càrrec de les despeses directes (material, equips, etc.) o el dret a la desconnexió de l’empleat, entre altres. I tot ha de quedar per escrit en un acord que han de signar treballador i companyia. Aquest contracte, però, no serà obligatori fins que acabi la pandèmia. I aquesta serà la gran prova de foc de la nova llei, ja que el seu excés de burocratització pot ser, segons diversos advocats laboralistes, el principal escull perquè el teletreball es quedi en la modalitat que només es va utilitzar en temps de coronavirus.

5. Mobilitat

Les ciutats aprofiten el confinament per donar més espai al vianant

Durant els mesos de confinament, molts cotxes no van sortir dels garatges i l’Ajuntament de Barcelona va aprofitar l’ocasió per eliminar carrils: carrers com Consell de Cent han reduït l’espai dels vehicles en benefici dels vianants. Aquestes accions –que també es van fer a València–, sumades a les zones de baixes emissions o a l’eliminació de pàrquings gratuïts, busquen desincentivar l’ús del cotxe i fomentar la bici, caminar i el transport públic. Els dos primers objectius els han aconseguit: l’ús del Bicing ha augmentat un 10% i, segons un estudi de Nextdoor, el 60% dels habitants caminen més. Però al transport públic encara hi ha seients lliures –un 46,7% menys d’usuaris–. L’expert en mobilitat i defensor dels vianants Ole Thonson apunta que és “normal que la gent tingui por d’anar en metro” i que “de mica en mica l’anirà perdent”. “Perquè, sigui com sigui, la nova normalitat haurà de ser ecològica”, conclou Thorson.

6. Turisme

Els viatges en avió seguiran a mig gas fins al 2024

El sector aeri global ho tenia clar: serà un dels que més patirà per recuperar-se. Així ho deia l’Associació Internacional de Transport Aeri (Iata) al maig, quan calculava que els indicadors d’operacions i passatgers no tornarien als nivells del 2019 fins al 2023. Això és dos anys més tard del que es preveu que es recuperi l’economia mundial. A finals de juliol, davant d’un juny més fluix del que esperaven, l’organització va endarrerir aquesta projecció de recuperació un any més. A l’Estat les dades d’Aena de moment coincideixen amb el que calcula la Iata: l’operador aeroportuari espanyol indica que del gener a l’agost el nombre d’operacions va caure un 53% i el de passatgers un 68%.

Entre altres coses, les xifres mostren que les aerolínies van incrementant a poc a poc el nombre de vols (a l’agost estaven un 39% per sota dels d’un any enrere, quan al juliol aquesta diferència era del 50% i al juny d’un 80%), però també que els passatgers encara no estan del tot convençuts de tornar a volar. Això es desprèn del fet que l’increment en aquest àmbit avanci a un ritme molt més lent: es passa d’una diferència del 96% al juny a un 76% al juliol i un 69% a l’agost. Una altra prova que la ferida és especialment greu en el sector és que els grans rescats europeus dels últims mesos han anat dirigits a aerolínies. Tot això s’ha traduït en imatges inèdites de ciutats habitualment pendents del turisme internacional buides de visitants estrangers. I entitats com l’Airef han situat comunitats especialment turístiques com les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya al capdavant del llistat de les economies de l’Estat més tocades per la pandèmia. De fet, aquest estiu ha sigut el del turisme de proximitat: les empreses d’autocaravanes han disparat la seva facturació, i molts establiments turístics han explicat que el poc visitant internacional ha sigut sobretot francès, per la facilitat d’arribar a Catalunya en cotxe. 

L’Institut Nacional d’Estadística (INE) ha xifrat aquesta percepció. Al juliol –últim mes de què es disposen dades– Espanya va rebre 2,5 milions de turistes estrangers, un 75% menys que el mateix mes del 2019. En aquest cas, però, no sembla que la taxa hagi d’anar millorant: a l’agost es van generalitzar les alertes dels principals països europeus davant dels viatges a diversos punts de la península Ibèrica. El Gremi d’Hotels de Barcelona feia balanç de temporada assegurant que l’ocupació amb prou feines ha arribat al 10%, i això només en el 25% dels establiments que han estat oberts. Amb tot, els efectes de la falta de turisme van molt més enllà dels hotels: el sector turístic representa un 12% del PIB a Espanya.  Ara la principal incògnita és si aquest model turístic basat en els viatgers nacionals i el transport particular i on sembla haver-hi poc espai per al turisme de masses s’establirà i formarà part de la nova normalitat a llarg termini. De moment l’única relativa certesa és que si els càlculs de la Iata es confirmen i la indústria de l’aviació no es recupera fins d’aquí tres anys, la imatge d’una Barcelona desbordada pel turisme estranger encara trigarà a tornar.

Mari Fouz

7. Atenció sanitària

Visites virtuals en hospitals i residències mitiguen la distància

Si el covid-19 ha sigut un terratrèmol, els hospitals, els centres d’atenció primària i les residències de gent gran han viscut en l’epicentre. I, en menor mesura, encara tremolen. Els hospitals s’han vist col·lapsats, amb les UCI superades. Després de la tempesta, la seva particular calma és haver après a conviure amb el covid-19: “Ens hem adaptat al doble circuit i les mesures de prevenció ja no són una càrrega, sinó un hàbit”, explica María José Abadías, subdirectora assistencial de la Vall d’Hebron. Ara el repte és carregar piles i dotar-se de nous recursos, com oferir visites online –només es permet un visitant per pacient–. “També explicar el resultat d’una anàlisi es podria fer per telèfon”, diu Abadías. Als hospitals es viu en una calma tensa i, gràcies a això, “han tornat les rialles als passadissos”. Qui també ha viscut la seva pròpia desescalada són els centres d’atenció primària. Després de ser el mur de contenció per frenar el col·lapse hospitalari, encaren una nova etapa que es basarà en recuperar el tracte de pacients crònics i l’atenció bàsica. És a dir, “tornar a ser infermeres i metges de capçalera”, explica Alba Brugués, presidenta d’Infermeres de Catalunya. 

Les residències també volen tornar a ser un espai obert a les famílies. S’han aïllat, de tot, sense visites davant un virus especialment dur per a la gent gran. I la nova normalitat no serà gaire diferent. Sortir o no al carrer és un debat obert: “Amb una volta a la cantonada ja seria feliç”, explica Isabel Mendaza, resident al centre l’Oliveret de Barcelona. La seva directora, Íngrid Silvestre, apunta que hi ha casos de tot: residents que volen sortir i la família no els deixa o, tot el contrari, ancians que s’hi neguen quan la família ho vol. Mentrestant, les visites online es mantenen com a via de contacte principal. Silvestre afegeix que el seu gran repte serà “aprendre a ser pròxims des de la distància”, tant els cuidadors com les famílies.

8. Vida social

Ni sopars de feina, ni calçotades ni bodes multitudinàries

En el capítol de les renúncies que ens ha suposat la nova normalitat, la vida social hi té un espai destacat. Des de fa mesos que la majoria de la població evita les grans trobades i celebracions, organitza cites en petit comitè i si pot ser amb la gent amb qui es relaciona de manera habitual. I des d’aquesta setmana les trobades socials s’han limitat a 6 persones, perquè segons el secretari de Salut Púlbica, Josep Maria Argimon, la transmissió del virus s’està donant sobretot en entorns familiars i d’amics.

S’han acabat els sopars de feina, les calçotades i els casaments amb centenars d’invitats. “Aquesta és una renúncia molt important perquè entronca amb la nostra manera de viure, i és normal que ens faci estar tristos”, explica la psicòloga Dolors Liria. Tot i això, apunta com a positiu que aquests mesos hem après a desenvolupar nous recursos per pal·liar aquesta mancança. “Hem trobat maneres de compensar-ho i de ser-hi, amb trucades, amb xats, parlant online... i hem après a dir amb paraules el que ja no podem dir físicament”, destaca. 

Tot i això, és un dels aspectes als quals costa més acostumar-se perquè, com explica el professor de la UOC José Ramón Ubieto, “sóm éssers socials, ens agrada molt estar amb els altres perquè els altres són un motiu de reconeixement, de satisfacció i d’orientació que ens ajuda a situar-nos a la vida i a crear vincles”. Ubieto explica que la falta d’interacció social ens provoca una sensació de pèrdua, “perquè perdem la referència dels altres, i per això hi ha tanta gent que recorre a les xarxes socials per intentar recuperar el que s’ha perdut”.  Però, malgrat això, aquest professor de psicologia explica que encara que les eines virtuals puguin ser una ajuda, “sentim un gran buit de la presència i el contacte físics, de connectar realment amb els altres”, i per això recomana, sempre que sigui possible i seguint les normes de seguretat i d’higiene, “no renunciar totalment a la presencialitat, perquè no podem traslladar tota la nostra vida social a l’online”.

9. Organització familiar

Els cangurs substitueixen els avis, que corren el risc d’aïllar-se

Si la nova normalitat canvia la forma de viure, els avis i àvies veuran el seu univers trastocat.De fet, ja estan vivint en una anormalitat d’allò més dura: són, molts d’ells, persones de risc i s’han de quedar a casa. Això vol dir aïllament, del món i dels teus. “Sentiments d’inutilitat, frustració i impotència els poden venir al cap”, apunta Núria Costa, psicòloga especialista en la tercera edat. Perquè els avis han deixat la seva rutina de banda. Una rutina que abans en molts casos la protagonitzaven els nets. Nen malalt: a casa els avis. Surto tard de la feina: els avis el van a recollir a l’escola. 

Unes situacions que fa poc vivien regularment la Montserrat (82) i el Josep (83). L’Abril i el Jan, els seus nets de 7 i 4 anys, els veien un o dos dies a la setmana abans de la pandèmia, i eren els moments “més feliços del dia”, com explica la Montserrat. Ara tot ha canviat, i només es veuen dos cops al mes: a l’aire lliure, amb mascareta i respectant la distància. “Jo els abraçaria, els faria petons, però no puc. Estic molt trista, els necessito”, descriu la Montserrat. El Jan i l’Abril també pregunten pels seus avis. Els troben a faltar. És una nova normalitat que tota la família espera que mai esdevingui una rutina. De moment, però, deixar els nens amb els avis és un risc: “L’alta mortalitat de la gent gran i una transmissió més alta del que pensàvem dels nens ho fa perillós”, apunta Valentí Pineda, president de la Societat Catalana de Pediatria. Creu, però, que “amb mesures de seguretat s’han de poder veure: la salut és important, però la vida continua”.

Els pares també han hagut de continuar cuidant els seus fills sense l’ajuda dels avis. Tal com apunta Pineda, la vida ha de continuar, i davant de situacions en què els nens s’havien de quedar sols s’han canviat els avis per cangurs. Sitly, una aplicació que busca cangurs per a les famílies, ha vist augmentat un 184% les seves accions a Catalunya durant la pandèmia. A la ciutat de Barcelona ha crescut un 215% més, i a tot Espanya un 252%. Els cangurs, doncs, han solucionat els problemes dels pares, però no els dels avis. Ells han de continuar sent protagonistes. “Se’ls ha de donar caliu des de la distància”, explica Núria Costa. Caliu i distància, dues paraules que abans de la pandèmia mai s’hauria imaginat que es podrien fer servir alhora.

10. Consum

A casa, més oci i benestar; a fora, esport i mascaretes

Si algun aspecte de l’economia és crucial per entendre el món en què ens movem, és el consum. Som el que consumim: allò en què gastem els diners ens situa dins d’una classe social, parla dels nostres hàbits i també descriu el que tenim al voltant. En el context d’una pandèmia mundial, s’han donat dues situacions: el consum durant el confinament i el consum de la nova normalitat. En molts casos, el primer s’ha allargat en el temps i ha propiciat nous hàbits. Mentre vam estar tancats a casa vam centrar majoritàriament l’interès, precisament, en el benestar dins de la llar i en ocupar el temps lliure amb noves aficions. Quedaran en la memòria els lineals buits de paper de vàter, fruit d’una certa paranoia, però també l’escassetat de farina i llevat, testimonis d’una sobtada pulsió panificadora. També ens vam adonar que era bon moment per posar-nos al dia culturalment: Netflix va sumar els mateixos nous usuaris a la primera meitat de 2020 que en tot el 2019; Filmin va augmentar el seu trànsit un 70% i el consum de podcasts va créixer un 25%, segons dades de la plataforma Voxnest. 

Acabat el confinament dur, ens vam llançar al carrer, a gaudir de l’aire lliure i l’esport. Ha estat molt comentat l’auge per l’afició a la bici. La demanda de bicicletes de muntanya va pujar un 277% de gener a agost, segons Idealo.es. L’interès per les elèctriques va augmentar un 231% i, per les urbanes, un 179%. En canvi, alguns nous consums han arribat per necessitat imposada. És el cas de les mascaretes. Moltes empreses han estat ràpides i s’han adonat que aquest complement es podia concebre com una peça de roba més, i per això han proliferat les mascaretes de tela amb dissenys. Però alguns nous consums en tapen d’altres, i en aquest cas literalment: les vendes de pintallavis s’han quedat enrere en comparació amb altres productes de cosmètica com les locions corporals o els tractaments reafirmants i anticel·lulítics, segons dades de Stanpa, la patronal del sector. Irònicament, el coronavirus ha desballestat una vella i qüestionada teoria econòmica, anomenada Lipstick Index, nascuda després del crac del 29, que afirma que després d’una crisi augmenten les vendes de productes destinats a la coqueteria, com els pintallavis.

11. Relacions

Canvis al llit: més sexe online i en solitari

“Hi ha molta gent que ha modificat els seus hàbits a l’hora de lligar per ajustar-se a la nova normalitat i minimitzar riscos, i n’hi ha que fins i tot han reduït al màxim els contactes, renunciant a aquest aspecte de la seva vida, per por de contagiar-se”. Ho explica el psicòleg i sexòleg Ignasi Puig Rodas, que fa temps que està veient aquests canvis en els hàbits de la gent a l’hora de lligar i tenir relacions sexuals.  El confinament va portar un gran augment de les aplicacions de cites online –durant l’estat d’alarma l’ús de Tinder es va incrementar gairebé un 95% entre els menors de 35 anys i Badoo va pujar un 53%–. El seu èxit és que van permetre que la gent que estava confinada a casa seva pogués continuar coneixent gent nova, encara que fos virtualment. I la por i la prudència que molts han adoptat en aquesta nova fase ha fet que aquest tipus d’aplicacions segueixin tenint molt èxit, sobretot entre els que prefereixen mantenir-se en un pla virtual. 

Segons explica Puig Rodas, també estan tenint molt èxit les aplicacions i eines que permeten tenir relacions sexuals a distància amb algun tipus de connexió online, com algunes joguines eròtiques que estan connectades i permeten fer-les servir a la vegada. “És una manera de mantenir l’activitat sexual amb seguretat”, diu aquest sexòleg, encara que reconeix que a la llarga els éssers humans “valorem molt la presència física, en el sentit que si no n’hi ha ens sembla que el sexe és de menys qualitat, ens agrada el contacte i tocar i sentir la pell”, diu. 

Un altre fenomen que els experts han detectat és un augment del sexe en solitari –durant el confinament es van disparar les vendes de joguines eròtiques–, i Puig Rodas explica que hi ha administracions, com el departament de Salut de la ciutat de Nova York, que han fet una llista de recomanacions sexuals, entre les quals hi ha la masturbació com una pràctica segura. Des de Nova York també aposten pel sexe virtual, amb aplicacions com Zoom i Skype, que et permeten veure la persona i interactuar-hi en directe. En el cas de tenir relacions amb persones amb qui no es conviu, el consistori novaiorquès recomana fer-ho amb mascareta –i per tant sense petons– i amb postures en què s’eviti estar cara a cara, per evitar un possible contagi. Queda clar que la pandèmia s’ha acabat colant a tots els racons de la nostra vida, fins i tot els més íntims.

Mari Fouz

12. Compres online

El consum a domicili s’accelera mentre baixen les persianes

És possible que el confinament fos el detonant perquè alguns dels que encara no s’havien atrevit a comprar a base de clics fessin per fi el pas. Durant els mesos de reclusió domèstica, una interacció de pocs segons es repetia diàriament en molts portals. Un repartidor que truca al timbre i, amb les noves precaucions per prevenir els contagis, deixa un paquet dins l’ascensor. Plataformes de comerç electrònic com Amazon o Alibaba van observar com les comandes a domicili (i el seu compte de resultats) s’incrementaven a mesura que creixia la por al virus. A Espanya, l’organisme públic que registra les dades del consum online és la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència. El recompte, però, es fa amb retard i les últimes dades encara no reflecteixen l’impacte de la pandèmia.

Tot i així, la facturació del comerç electrònic ja venia de créixer un 25% i va tancar el 2019 amb uns ingressos de més de 48.800 milions d’euros. Però no tots els sectors havien agafat tanta embranzida a la xarxa abans del covid-19. Mentre els viatges i la moda fa temps que són habituals de la compra per internet, l’alimentació sempre s’ha resistit més al salt digital. L’any passat només el 2% del que gastàvem en omplir la nevera s’havia comprat per internet. En la nova normalitat, aquest percentatge s’ha disparat en pocs mesos fins al 3,5%. “El confinament ha portat l’e-commerce de gran consum a quotes previstes per a d’aquí quatre anys”, afirma Pablo de la Rica, responsable de la divisió d’investigació sobre comerç de la patronal AECOC. El directiu va més enllà i afirma que l’empenta és “definitiva” i que el creixement de l’online “es mantindrà”. Segons la mateixa organització, un 30% dels consumidors van provar els supermercats online per primer cop arran de l’emergència sanitària, mentre que un 60% ja els feien servir almenys ocasionalment.

L’efecte ha sigut semblant en el repartiment de menjar a domicili, que s’ha venut com a resposta a la interrupció forçada dels restaurants. El moment dolç del comerç electrònic contrasta amb el tancament de botigues a peu de carrer que s’ha començat a fer visible amb el desconfinament. Patronals com Pimec Comerç calculen que un 30% dels comerços no tornaran a aixecar la persiana i que eixos de Barcelona com Gran de Gràcia o el carrer de Sants llueixen més locals buits que de costum. 

13. Esport

La classe de zumba es fa a l’habitació dels nens 

El confinament va fer descobrir –o redescobrir en alguns casos– la importància de l’exercici físic per al nostre benestar. Les ganes de fer ioga, pilates, zumba, aeròbic i, quan es va permetre, córrer a l’aire lliure van demostrar que la gent necessitava l’esport més que mai. “L’exercici ens ajuda a regular el sistema nerviós i genera neurotransmissors i substàncies com l’oxitocina i les endorfines que ens ajuden a rebaixar l’estrès i l’angoixa, a estar més tranquils i calmats”, explica Sandra Nogués, psicòloga esportiva i presidenta de la secció de psicologia de l’esport del COPC. “Ho vam notar molt amb el confinament, però això ha vingut per quedar-se”, diu aquesta experta, que apunta que “ara estem vivint una situació d’angoixa i estrès més latent però igualment preocupant, i l’esport ens ajuda a estar millor emocionalment i adaptar-nos millor a la nova normalitat”. 

Nogués explica que encara hi ha molta gent que té por d’anar a llocs tancats a fer exercici i per això triomfen els esports a l’aire lliure, com córrer o anar en bicicleta, i hi ha molta gent que ha mantingut l’esport a casa. “És una molt bona opció per a la gent que volen ser prudents, i a més des de casa ho pots adaptar a l’horari que et vagi millor i això ajuda a ser constant”, explica aquesta experta. 

Molts professionals de l’esport s’han sumat a aquesta tendència i ofereixen ara els seus serveis online amb classes en directe o gravades i d’accés en el moment que un vulgui. El que al mes de març ens semblava una anècdota –fer pilates a la sala o una classe de zumba a l’habitació dels nens– s’ha convertit en una constant. Tot i això, Nogués aconsella combinar-ho amb exercici a l’aire lliure, sempre respectant les mesures de seguretat, per poder gaudir d’altres estímuls i de veure gent. “Es pot sortir a córrer o fins i tot a caminar, que és una manera de fer esport que pot practicar gairebé tothom i que té molts beneficis per a la nostra salut”, diu. 

14. Habitatge

Tancar el balcó per ampliar el menjador, la pitjor desgràcia

Els metres quadrats d’una casa han sigut l’horitzó de moltes persones durant la pandèmia. I en la nova normalitat també s’espera que una gran part de la vida passi entre quatre parets. No poder sortir de casa ja no és una norma tan estricta, però una societat amb menys socialització és un dels trets del futur postcovid. En definitiva, s’ha d’aprendre a ser més casolans. En aquest sentit, el psicòleg Òscar Pino apunta que “tenim la sort de viure, en molts casos, en habitatges preparats i amb suport tecnològic”. “Si ens haguéssim hagut de confinar fa 100 anys, mentalment la gent ho hauria passat molt pitjor”, conclou.

Perquè moltes persones no havien passat mai tant temps a casa. S’han descobert racons mig buits o massa plens, el punt on toca més el sol i, sobretot, els desperfectes que ara, després de mesos, sí que molesten. La Marta, per exemple, mai havia maleït tant el tancament de balcó que van fer els seus pares fa anys. Llavors ella encara no havia nascut i van decidir ampliar el menjador i insonoritzar el pis pel soroll del trànsit de l’avinguda Meridiana. “Hauria pagat per un balcó”, explica la Marta, que afegeix que ella té dermatitis atòpica i que, per tant, si no li toca el sol la pell pateix. Per solucionar-ho, treia els braços –la part del cos on té la pell més sensible– per la finestra cada dia. Després, quan es va poder sortir, el banc de sota casa es va convertir en la seva platja particular.

La pandèmia també ha precipitat algunes mudances. És el cas del Borja i la Marta, que després de viure el confinament en un pis petit han decidit traslladar-se: “Hem passat de Barcelona a Sant Cugat del Vallès, i d’un pis molt limitat a un de més gran i amb terrassa”. També buscaven un lloc més tranquil, “sense tanta contaminació ni cotxes”, on la Mariona, la seva filla de dos anys, i la Júlia, que està de camí i d’aquí poc serà la més petita de la casa, tinguin “més espai per jugar”. Els balcons i les terrasses, de fet, han sigut les principals demandes de les persones que busquen pis. Segons el portal immobiliari Fotocasa, l’accés a l’aire lliure, les habitacions lluminoses i un despatx són ara els espais més buscats. Si abans les cases eren, a vegades, poc més que un dormitori, la nova normalitat les farà protagonistes de totes les històries.